Category: És un comentari
Per fi
Arribe a casa banyat pedalant. Hui ha plogut; ha fet aire. Fa fred i encara fa falta una jaqueta d’hivern. També hem vist, ja era hora, el sol. Gairebé dos setmanes després, fartíssims del gris borrasca i la boira dels darrers vespres. Sembla que escampa, i els núvols aniran i tornaran. Com toca. Ve aigua. Per cert, ja no estic congelat. Sembla que no nevarà més. Desitge. En qualsevol cas, la calefacció està apagada. Crec que hui sí, la primavera ha vingut a Munic. Espere que siga per a quedar-se.
Les torres de la catedral, hui
Viatge al sud-est d’Àsia (annex I): esvàstiques
Abans de passar definitivament de pàgina amb açò del viatge al sud-est asiàtic hi ha algunes coses, poques, que voldria comentar al Quadern. Com allò de les esvàstiques. I tant que havia llegit que l’origen de la creu gamada està darrere de l’hinduisme o que encara hui és un símbol important per a determinades comunitats religioses a Àsia, especialment en l’univers budista on té diferents significats -tots bons-. I altres coses, com que a Canadà hi ha una comunitat des de fa més d’un segle que porta per nom Swastika, que a més etimològicament significa alguna cosa així com Gemütlichkeit o benestar. Però de la teoria a la pràctica sempre hi ha certa distància i, com que a Europa hi ha un tabú enorme des que els nazis van fer seu aquest símbol, no vaig poder evitar l’impacte de veure esvàstiques pràcticament per tot arreu. I les vaig començar a fotografiar. Diria que on més en vàrem trobar va ser a Laos, especialment a Luang Prabang on gairebé hi havia un temple budista a cada cantonada. Desconec les dades, però ens va quedar la sensació que la religió segueix sent important al país. Va ser un dels llocs on més monjos ens vàrem creuar pel camí i fins i tot recorde aquell nano que em vaig trobar a l’aeroport de Vientiane amb els seus pares. Vestia una samarreta cridanera amb una esvàstica enorme al pit, impensable a Alemanya on fer una cosa així estaria considerat un delicte. El vaig fotografiar, clar, i li vaig preguntar per allò. No parlaven massa anglés, suficient per a respondre’m que era una cosa especial per a ells i que si els interpel·lava perquè no m’agradava el que veia. “Què va! És molt maca”, els vaig dir. Quasi tantes esvàstiques com a Laos ens vàrem trobar a Vietnam, la majoria ornamentant pagodes budistes. Curiosament, molts d’aquestos símbols han evolucionat en les últimes dècades en esvàstiques levogires, que són creus gamades idèntiques però girades del revés. Ho fan per a no ferir cap sensibilitat, coneixedors de les “noves” implicacions d’una simbologia malgrat tot mil·lenària. No recorde quan, però sí que un dia vaig acabar fart de tantes esvàstiques. Vaig deixar de fotografiar-les.
Esvàstica a un temple budista de Luang Prabang
Este xaval portava a sobre una esvàstica girada enorme. A Vientiane
Esvàstica a una pagoda budista a Hué, Vietnam
Decoració al carrer amb esvàstiques, Vietnam
El fitxatge del Pep. Però què es el FC Bayern?
Agrade o no, si hi ha una cosa per la que Munic és conegut avui en dia a tot el planeta, eixa és el futbol i, en concret, el FC Bayern München. Este dimecres de vesprada n’hem tingut una prova més i a hores d’ara, mentre escric estes quatre ratlles al Quadern, comprove com el nom de la ciutat va apareixent a les portades dels mitjans de comunicació més importants del món. Que què ha passat? Això ja ho sabeu tots -ve als diaris-, la notícia: el Pep ha fitxat pel Bayern. Segons diu la premsa alemanya, l’acord s’ha tancat hui mateix després d’una reunió entre el club i l’actual entrenador, Jupp Heynckes, que previsiblement guanyarà el títol de lliga aquesta temporada i li cedirà la banqueta a Guardiola, a partir del juny. Com que no sé tindre les mans quetes i al mister ja el coneixem bé, culés i blancs, he pensat que seria una bona idea fer una menció del que representa el FC Bayern München.
Portada del Süddeutsche Zeitung, aquest dimecres de vesprada
Fundació. El Bayern de Munic fou fundat l’any 1900. En realitat i encara que és el símbol esportiu indiscutible de la ciutat, el club va nàixer 40 anys més tard que l’altre club muniqués important, el TSV 1860 München. No només això sinó, que Die Löwen -com són coneguts els companys del 1860- van aconseguir la primera Bundesliga abans que el Bayern, en 1966.
Època daurada. Després de sumar la primera Bundesliga, en aquest cas al 1969, el FC Bayern va encetar una etapa d’èxits esportius que l’han convertit en l’equip amb més títols d’Alemanya. Té 21 lligues i quatre Copes d’Europa -tres d’elles seguides, entre 1975 i 1977-.
Mia san Mia. Si el Barça és Més que un club, al Bayern no van curts d’orgull. La seua versió diu així: Mia san Mia, i literalment significa Nosaltres som nosaltres. Els que parleu alemany estàndard no intenteu buscar traduccions, és bavarés. Aquest missatge està gravat en la part de darrere de la samarreta, o tricó. Per cert, no és estrany veure cada dissabte a centenars d’aficionats amb la samarreta vermella per carrer, molts camí de l’estadi amb cervesa i Lederhose inclosos.
Massa social. El FC Bayern München rivalitza amb el FC Barcelona com un dels clubs del planeta amb més massa social. Segons xifres de club, en 2011 el Barça disposava de 180.000 socis enregistrats, mentre que el Bayern assegura en el seu web que per a la temporada passada va comptar amb el suport econòmic de 187.865 socis. El Real Madrid, per exemple, disposa de menys de 100.000 socis.
Estadi. Val a dir que no tots els socis del Bayern tenen la possibilitat d’acudir a l’estadi inclosa en el seu carnet. De fet, l’Allianz Arena té capacitat per a uns 70.000 espectadors, menys de la meitat de la massa social enregistrada – i que paga una quota-. Pel que fa a l’estadi actual, l’Allianz, està patrocinat per l’asseguradora local del mateix nom i fou inaugurat per al Mundial d’Alemanya 2006. És obra dels arquitectes Herzog & De Meuron i representa una de les icones contemporànies de la ciutat. Després de l’Allianz, han vingut altres estadis d’estètica semblant.
Javi Martínez. No han transcendit les xifres econòmiques del fitxatge de Guardiola -segurament quan les conega em posaré de mala llet i perdré les ganes d’escriure d’estes coses-, però encara van rodolant per ací les de la incorporació del navarrés Javi Martínez. 40 milions va pagar el club bavarés pel migcampista internacional espanyol, convertint el seu fitxatge en el més car de la història de la lliga alemanya. Ni el xaval, ni el club, ni l’afició han acabat d’assimilar la despesa sis mesos després, pel que cada setmana el partit de torn es converteix en una espècie d’examen per al futbolista. Si ens agarrem als números, i els alemanys sempre s’hi agafen bé, hi ha molt que demostrar.
Finances a la bavaresa. “Quan altres clubs van al banc, ho fan per a demanar préstecs. Quan anem nosaltres, anem a ingressar diners”. Eixa frase és de Uli Hoeness, ex-futbolista i president del FC Bayern, que ha vingut denunciant des de fa uns anys que altres clubs grans d’Europa -i en concret d’Espanya- estan incrementant el seu deute fins assolir nivells insostenibles.
Segons la revista Forbes, els clubs més rics del planeta són el Manchester United, el Real Madrid i el FC Barcelona. El Bayern seria el cinquè, però a diferència d’altres clubs no té deute. En novembre de 2012 va presentar els resultats de la temporada 2011/12 i va declarar un benefici d’11 milions d’euros. Els millors resultats en 112 anys, va titular la premsa.
Reviscolant. A meitat temporada i en parada tècnica hivernal, el Bayern és aquest any líder destacat en la Bundesliga, amb 42 punts en disset partits. Són nou punts més que el segon, Bayer Leverkusen, i dotze més que el Borussia de Dortmund. Els renans li havien pres la mesura als bavaresos en els últims anys, imposant-se en la lliga en les dos darreres edicions.
Per si fora poc, la temporada passada va acabar desastrosament en la vessant esportiva. Després de perdre la lliga, el Bayern va caure golejat contra el Borussia en la final de Copa i, només una setmana després, va perdre a casa la final de la Copa d’Europa. La forma de la derrota va ser el pitjor, a casa, davant un equip vingut a menys com el Chelsea i en la tanda de penals. Maracanazo.
Bé, repassada feta. Supose que en uns dies vindrà el Pep per ací i, com gran quedaor de bé que és, dirà algunes coses boniques, com que s’ha decidit pel FC Bayern perquè té una estructura esportiva semblant a la del Barça, cuida la cantera o perquè és un club molt assenyat i seriós. No és del tot mentida, ja ho heu vist.
Munic i la bona vida
Furgant, furgant, hui m’he tupat amb l’informe de 2012 de la consultora nord-americana Mercer, que cada any elabora un rànquing en el que avalua la qualitat de vida de les principals ciutats del planeta. La veritat, el que diga una multinacional que treballa per a altres multinacionals ja d’entrada em desperta certs recels, però amb aquesta història i Munic en qüestió hi ha paràmetres que mesure cada dia. El cas és que, com quasi cada any, la capital de Baviera torna a ocupar en 2012 el 4rt lloc en la classificació de les ciutats amb millor qualitat de vida, només per darrere de Viena, Zuric i Auckland, a Nova Zelanda. Aquest índex ve a mesurar la qualitat de les infraestructures, comunicacions, del transport públic o de serveis com la sanitat o la cultura. He rebuscat València en el llistat però en la versió de lliure accés només inclouen les 50 primeres i la capital del Túria, òbviament, no hi figura. Barcelona repeteix en el lloc 40è i Madrid cau del 43è de 2011 al 49è. Bé, adjunte una imatge amb el llistat públic i vos promet que un dia tractaré d’explicar amb paraules -i no amb llistes empresarials- això de la qualitat de vida de Munic.
Rànquing de ciutats amb més qualitat de vida (Mercer, 2012)
Saturació informativa en temporada alta (viatge al sud-est d’Àsia II)
Com qui passa una ressaca terrible després d’un dissabte de pet monumental, arribe a la nit de diumenge amb la boca seca, els ulls vermells i el cap a punt de rebentar. Per si fora poc, no hi ha forma de desprendre’s de l’embafós sentiment de culpa propi d’una jornada de pijama i nul·la productivitat. Però no, anit no vam eixir -n’hem tingut prou estos Nadals a Alcoi-, ni tampoc vam beure a casa, ni res per l’estil que ens haja pogut passar factura a l’endemà. El mal de cap és cosa de les vuit hores de rellotge que hem cremat davant de la pantalla de l’ordinador, intentant tancar una reserva -quatre- que per moments semblava impossible. I és que ens plantem en les platges del sud de Tailàndia en plena festa de l’Any Nou Lunar, aquest 2013 el 10 de febrer, el que fa que buscar un hotel siga tan complicat com intentar-ho en Benidorm el 15 d’agost. Siga com siga, i després de salvar el lio monumental que genera consultar a la vegada la Lonley Planet de torn, les webs de Booking, Tripadvisor i Asia Rooms i mitja dotzena de blocs sobre Tailàndia, hem aconseguit quatre habitacions a Phuket, Ko Lanta, Ko Samui i Ko Tao. Com diuen al meu poble: lo que va davant, va davant.
Viatges de tornada
Este dijous he participat en la xarrada de l’Ajuntament d’Alcoi Viatge d’anada i tornada. Cridats per la Regidoria de Joventut, uns pocs expatriats hem acudit a contar la nostra vida fora –una vegada més- als joves alcoians que pensen en seguir les nostres passes. No sabria ben bé com valorar la iniciativa, d’entrada hi veig bona voluntat, més pena em va donar comprovar com a l’acte només van vindre mitja dotzena de persones interessades –i no precisament perquè la gent no estiga pensant en escampar el poll-. Entre el públic, dramàtica la història d’un dona, quarantallargs i fills en l’adolescència, decidida a marxar d’Alcoi després d’uns anys a l’atur, un mòdul superior en administració per a demostrar que hi ha voluntat de fer coses i una carrera per la UNED en marxa. Què més es pot demanar? La regidora la va convidar a emprendre, però una mirada a la cara i un parell de monosíl·labs per resposta ens van esclarir a tots que això no és una alternativa real en este país, a hores d’ara, per a una part important de la població. Veïns de Santa Rosa, com tu i com jo, que no fa tant eixien els dissabtes en la nit a sopar a Pastamanía amb els xiquets i que ara fan cua tots els dilluns a la porta de l’empresa gran, en el carrer d’Oliver. Això, per exemple, és una de les coses que més em malhumoren dels viatges temporals de tornada com el d’esta setmana. Per tot arreu, cartells de préstecs instantanis a canvi de cedir la propietat del teu cotxe, els de compro oro, els de Se alquila, o els de Se vende, els de Liquidación total por cierre. També els políticament correctes, pèssims, del tipus Nos hemos trasladado o Nos encontrarás en. O, els més esperançadors, de l’estil Oferta o 2 x 1. Ja cansa. Parlant de fartades, el viatge per Nadal és el que té. Llarguíssimes Sentades en taula, família, i amics, són les tres potes de la visita a casa per estes dates. Pel que fa a ma casa, no em queixe gens, tinc sort perquè hi ha bones mans a la cuina, hi ha família en el sentit més positiu de la paraula, i hi ha amics que ens esperen i se’n alegren de veritat quan ens creuem una abraçada. Amb ells precisament em retrobe este dissabte, amb un partidet de futbol per excusa. Sí, sempre posem les mateixes excuses: futbol, xulles i llonganisses. La cervesa, per cert, segur que cau després de la patxanga. Potser a la Venta Nadal, on van convidar ara fa uns dies els tios de Albacete. És el que tenen els manxegos, no li fan ascos a un plat de cansalada amb un got de vi ni el segon de dia de Nadal. Abans de canviar de tema, ja van dos dinars esta setmana facturats en B. Què com és això? Acabes de fer el ressopó, preguntes “això que val?” i et porten el compte resumit en una sola xifra, manuscrit a boli sobre un tovalló de paper. I dic jo: què passaria si un dia li presenten la dolorosa d’eixe pal a un inspector d’hisenda en el seu dia lliure. Segur que res, facturar en negre està tan arrelat en esta terra com beure plis-play. Així ens llueix el pel. Abans de dir adéu, de cabells i de plisplais. A més de fer coses com anar a comprar a Zara –la culpa d’això la té el sistema de doble etiquetatge i els preus que ens posa allà el senyor Amancio-, fer la Volta als Ponts o eixir a córrer per la Via Verda d’Alcoi, els viatges de tornada últimament són temps de revisar-li la monyera a més d’un, que entre els amics comencen a ser habituals les claroretes. També de fer la compra en el supermercat, per a completar la despensa germana amb indispensables allà impensables, des del Cola Cao a una caixeta de timonet de la Mariola o una botella de café licor alcoià. En eixes estic jo ara, hora de fer la compra.
Per cert, impagable escoltar les experiències d’altres alcoians a l’estranger. Léase Pau Vicedo o María Cabanes. Comprenc les inquietuds de l’administració local, estan perdent més talent que mai per culpa d’una amenaça que, o reverteixen en oportunitat, o pot deportar conseqüències desastroses a llarg termini.
Moments de guia
Tinc uns segons per a compartir uns pensaments abans de desconnectar del tot i volar cap a casa pels Nadals, com el torró de Xixona. Fa una estona que he tancat la primera temporada com guia de turisme a Baviera i em ve de gust passar la pàgina recordant alguns moments de guia en 2012.
El debut. L’única cosa que recorde de l’estrena, en març, és que vaig passar dos hores prèvies suant, ple d’inseguretats que m’han seguit acompanyant aquest temps. Cada dia sue menys i espere que siga perquè vaig creixent com guia.
La primera propina. Impossible no recordar-la. Vaig ser tan idiota de dir no a 50 euros. “No per favor, no cal que em doneu res”, vaig contestar, i vaig acompanyar l’estúpida negativa amb un moviment de mà que va taponar la congratulació. Al bon home no li va quedar més remei que fer marxa enrere. Això sí que ho he aprés, a no dir que no quan no cal.
Els clients pixant fora de test. De tant en tant em fan preguntes lamentables. Les pitjors, de les més repetides: Queden molts nazis a Munic? On està el barri de les putes (ho diuen amb altres paraules)? Què significa Bayern?
Viatjar amb americans. Amb ells he fet més ample el meu espanyol: copado, agüevado, colectivo, chévere, padre, boludo, pelotudo. Són paraules noves.
Viatjar amb bona gent. Podria recordar a les persones idiotes amb les que he viatjat, em quede amb els bons. Per exemple, aquella dona que em va regalar entre llàgrimes un paquet de cacaus dels que fregia la seua família o el càntabre que em va donar una llauna d’anxoves per a que les gaudira i les comparara amb les de l’Escala. Impagables.
Les alenades quan dic que no sóc català. És una de les situacions que més odie: “Bon dia el meu nom és Jordi i sóc valencià, d’un poble que es diu Alcoi”. Resposta: “Menos mal, por tu nombre había pensado que eras catalán”. Increïble, però cert.
Gaudir com periodista treballant de guia. Les excursions de dia complet tenen moments avorrits, insuportables i bons. Genial quan deixe de respondre i tinc l’oportunitat de preguntar.
Arreglar el món. Més sobre les excursions de dia complet. Què fem a la tronada en el tren? Amb clients espanyols, és inevitable la ronda de preguntes i respostes sobre la vida a Alemanya i la crisi econòmica. Debat de verduleria.
Els turistes fent fotos al castell de Neuschwanstein des de l’autobús. Em venen ganes de dir-los: teniu tot el dia per a fer fotos, només cal que espereu uns metres i les imatges no tindran el reflex del vidre del bus ni eixiran mogudes. Calle.
16.29 hores, Salzburg. Falta un minut per a tornar a encontrar-me amb el grup, després d’un dia dur de treball i dos hores de pausa. Recorrent Getreidegasse a arrapapeus.
Deu situacions com podrien ser mil. Amb totes elles he aprés, he gaudit, he patit, m’he cansat… Ara toca apagar les llums fins 2013.
Jazz (a casa)
Sobren les paraules, simplement jazz amb un violí. Dissenyat a Alcoi, fabricat als Estats Units. Ja a la venda (o gairebé). Raó: Ernesto Llorens Satorre
ERNESTO LLORENS_Jazz Violinist from [MOTA_estudio] on Vimeo.
Viatge al sud-est d’Àsia (I): confirmat
Ja fa temps que venim rumiant esta possibilitat i per fi ens hem fet avant: el proper 18 de gener encetem les primeres vacances grosses en molt de temps i marxem cap a Tailàndia, motxilla a l’esquena. Cinc setmanes de presa de contacte amb Àsia (que ens han de portar també a Laos, Vietnam i Cambodja). Amb molta faena encara per davant, de moment hem començat a consultar la infinitat de blogs de viatges que ofereixen consells a l’hora de visitar la zona. Per ara em quede amb les experiències de la periodista Cristina Fernández (a Sapa), els consells del blog Viajando por ahí i els d’un clàssic, per a mi, com Pau i el seu Pachinko. Precisament a través del blog d’un altre professional dels de tota la vida, Paco Nadal, vàrem confirmar que la millor forma de volar a Tailàndia des d’Europa passa sovint per fer una escala a Aràbia. En el nostre cas, hem reservat el vol a Bangkok amb parada en Abu Dhabi, amb la companyia Etihad Airways*. El vol ens ha costat una mica menys 600 euros per persona, anar i tornar des de Munic. I el millor, tarifa no reemborsable. O siga, que no n’hi ha volta de fulla, marxem a Siam.
*Qatar Airways o Fly Emirates, les altres dos companyies àrabs que ens havien recomanat, també oferien preus competitius.
El taxista ful
Sucede algunas veces que cargas una película en tu ordenador por obligación, casi por no hacerle el feo al amigo de turno que te la ha recomendado. Por esto y por aburrimiento, más que por convencimiento, nos pusimos a ver anoche El taxista ful. Tremenda sorpresa y agradable. Seis años tiene ya este montaje en forma de documental falso que a mi me llega tarde, más vale tarde que nunca. Pepe Rovira, el taxista de palo, ni era ni es ni será taxista. Poco importa, lo suyo en la ficción es como el Dinero Gratis, que hay quien lo exige, y punto, a sabiendas de que no se lo van a dar. Cuestión de actitud. De actitudes y de dos mundos casi antagónicos que se tocan habla, a ratos susurra, El taxista ful. Una película seguramente pensada para adoctrinar, más que para cualquier otra cosa, y que sin embargo lo hace con una gracia insólita. En fin, será porque, igual es cierto, estamos todos los de abajo más cerca los unos de los otros de lo que nos pensamos; o será porque El taxista llega para “agujerear la realidad y romper muros”, como dice Rovira. El caso es que agujerear, agujerea. Y además lo hace con tino, sutilmente. Más que un ful, un título imprescindible disfrazado de obra menor.
El taxista ful from Juan Perez on Vimeo.
