Category: És un comentari

L’editor, la palla i el gra

Este matí he tingut l’oportunitat de llegir un fantàstic article de Joan Carles Girbés al Quadern de EL PAÍS. Es titula Editar sense editors i descriu brillantment un episodi succeït ara fa uns anys, mitjançant el qual narra una mena de mort anunciada del sector editorial. Bé, en realitat, no ha mort ningú ni s’espera cap mort entesa com a tal, ni pel que fa als llibres, ni tampoc pel que fa als editors, però tot ha canviat i ja mai més no tornarà a ser com era. Per a que ens aclarim, Girbés aporta una dada que descriu ben be el panorama que tenim i el que tindrem: Belén Esteban encapçalant les llistes de llibres més venuts els darrers dies. És cert, l’editor, tot i que no ha mort, ha desaparegut de l’escena de les grans editorials i amb la seua sortida la qualitat d’allò que hom troba a les prestatgeries de les grans llibreries és cada dia més baixa. Veritat. Per sort, però, el segle XXI (amb les ferramentes de les que disposem) és a la vegada un escenari magnífic per a buscar subterfugis, nous camins per on transitar també en el sector editorial. Així doncs, amb el mercat berenant-se el sector editorial convencional, avant les xicotetes editorials, els girbés i les girbeses, els llibres que deleiten, els autors-editors…

*Casualment, este mateix matí de dimarts he rebut les notes d’un editor per primera vegada en molts anys. Perque si l’editor està desapareixent ara en el mon del llibre, en el periodisme ja fa dies que no en tenim notícies. Tot i que sospite no he estat al seu nivell, ha sigut un plaer revisar els seus comentaris i suggeriments al peu de la pàgina. De document informàtic, però peu de pàgina al cap i a la fi.

Més sobre el llibre. Mare, fes el favor de comprar les mandarines a la plaça

Guiller, despús-demà fa tres mesos que vaig rebre a casa la primera edició del llibre de Muniqueando. Sé que des del primer dia et preguntes com està funcionant esta xicoteta aventura. Ja ho saps, no és ni serà cap negoci, però tinc que dir-te que alguns dies em fa realment feliç. Del llibre, recordaràs que vaig arrencar amb tres-centes còpies per començar, i la sensació que em queda a estes hores és complicada de descriure. D’una banda n’estic més que satisfet, mama, després d’haver venut més de la meitat dels llibres i recuperat la inversió. Per això dels diners no patisques. T’agradarà saber que he venut desenes de còpies per internet a persones desconegudes de tot Espanya que han apostat per mi i pel meu treball, jugant-se-la. Com ho lliges, gent que no sap qui sóc jo, ni qui eres tu, i que han comprat Múnich una guía que nació muniqueando directament des de la meua web, a cegues. Supose que empentats pel que han anat veient al blog durant estos gairebé dos anys. Alguns lectors, dels anònims, m’han escrit a posteriori i uns pocs fins i tot m’han fet sentir de ben a prop el seu suport. N’hi ha qui ha estat reincident i ha comprat més d’una guia. Deu en vaig vendre l’altre dia d’una trompada. Increïble. Una muniquesa de naixement. Diu que l’ha llegida i que li pareix una bona brúixola per a les amistats que la visiten i un millor regal (no mama, no l’he traduïda a l’alemany; això no sabria fer-ho, jo. La dona parla castellà, per sort. I té molts amics que el parlen). Estes coses són les que omplin. També n’estic més que devanit amb la resposta d’algunes llibreries, sempre a escala local o bé empreses que tracten als seus clients i als seus proveïdors com persones amb nom i cognoms. Mai com números. En esta classificació podria entrar perfectament la llibreria espanyola que hi ha a Munic, aquella llibreria de viatges de València que em va dir que sí sense dubtar o algun que altre llibreter de Barcelona. Des de fa poc venc el llibre allà, a una botiga de barri de Gràcia centrada en publicacions autoeditades. Que què vol dir això? En llibres de gent rareta, com jo, dels que no tenim editorial. Amb sort, a més, entraré en breu en una altra llibreria més grossa allí, de nom Altaïr. Estic a l’espera, però el tracte està sent molt bo. No sé si estos llibreters que et comente vendran els llibres que els he enviat, d’ells només n’he cobrat uns quants (els que ja han venut a Munic, per exemple), però ho han volgut intentar sense dubtar-ho. No és poc. Bé, d’altra banda, estic segur que et preguntes per com ha quedat això de vendre les guies en les llibreries grans, com la fnac o la botiga de El Corte Inglés. Sé que vore la guia del teu fill allí et faria molta il·lusió, i t’entenc, però ara per ara ho veig impossible. Segur que te’n recordes dels contactes que vaig fer amb la fnac Bulevar ara fa unes setmanes, en l’última visita a Alcoi. No t’ho vaig explicar aleshores, perquè no n’hi havia res en clar, però la cosa fou així: aquell dia que els vaig telefonar em van dir que els autors-editors (és una forma d’adreçar-se als que publiquem sense editorial) necessiten un distribuïdor si volen vendre els seus productes a l’fnac. Cap pregunta sobre la qualitat del material. Què dic, ni tan sols el van mirar. Aspectes secundaris. De totes formes, mama, no tingues problemes amb esta gent, el tracte va ser més que cordial. Fins i tot em van convidar a que visitara al distribuïdor de llibres més gran d’Alacant: la porta a vendre a les grans superfícies a tot el País Valencià. Igual ho recordes, això t’ho vaig explicar ben explicat. El cas és que, com també saps, em vaig presentar amb un llibre baix del braç a la seu d’aquella empresa de la que ara no et diré el nom perquè tan s’hi val. El que no t’havia contat, fins ara, és en què ha quedat aquella conversa en la qual, tan amablement em van tractar i van rebre un exemplar del llibre. Dit ràpid, es podria considerar que no ha hagut resposta un mes després. Que no m’han telefonat per a tancar la conversa que havíem encetat. Però dóna el mateix, si ho hagueren fet les notícies hagueren sigut pèssimes. Així és que he decidit no telefonar jo tampoc. I no perquè no vulguen vendre la guia, què va. Al contrari, per com la volen vendre. A grans trets, la cosa aniria així: és un procediment senzill, estàndard, l’autor-editor els deixa els llibres en dipòsit, com més millor i així els poden fer arribar a més i més grans superfícies (fnac, El Corte Inglés… Alacant, València, Albacete, Múrcia, Castelló…). De facturació ja en parlarem, mama, no t’emociones. Es fa només un dipòsit, com amb les altres llibreries, les familiars de les que tan bé t’he parlat, però en este cas el distribuïdor cobrarà el 55% del preu de venda del producte. Res del 25, el 30 o del 40. No cal seguir parlant, et diria. Guanyaran més diners que jo, però molts més. De fet, ells guanyen segur, mentre jo ho tinc… impossible. T’explique en detall i et repetisc coses que ja t’he contat, que segur que la memòria et falla. Els distribuïdors, els d’ara, cobren com et dic el 55% de la meua obra per fer-la arribar al públic (inclosa la comissió per a la llibreria, clar); la impremta, els del principi, em va cobrar al seu dia vora del 40% (del preu final del llibre) per imprimir-la, lògic; i jo pague altre 10% que pot arribar a costar l’enviament al distribuïdor. Per tant, i com que tu eres molt bona amb els números, pots comprovar que si vull vendre el llibre a major escala hauria de fer-ho pagant diners de la meua butxaca. Més encara, em diuen que amb 300 llibres no vaig enlloc, doncs el material fa molt bona cara. “Només en tens 300?”. Tampoc. De fet, ja no me’n queden ni la meitat, com t’he dit. Sí mama, així funcionen estes coses. Per si fora poc, sabies que si l’any vinent no han venut els 2.000 llibres que els poguera enviar no me’ls pagarien. Ni al 45% del preu de venda ni a cap. Paguen per llibres venuts, com qualsevol llibreria però amb unes condicions i marges, diria, abusius. En fi, no vull fer-me mala sang, ni fer-ho més llarg. Només volia escriure’t per a que estigueres al cas de com va la venda del llibre, de que estic molt content pel degoteig en la venda online i a les llibreries xicotetes i avisar-te de que no veuràs per ara el llibre del teu fill a les prestatgeries de les grans superfícies. Ah, una cosa més, ja que estem. Tota esta història m’ha fet recordar-ne’n una altra: fes el favor de no comprar més mandarines a l’hipermercat. Si pot ser a la plaça, com tota la vida, millor.

Diario de Oktoberfest (V): desfile de trajes

La carpa de Hofbräuhaus

La carpa de Hofbräuhaus

Mientras un señor con bigote cosía a martillazos el primer barril de cerveza, decenas de miles de personas esperaban impacientes a ponerse morados de cerveza y nosotros, sábado a mediodía, andábamos despistados por el centro histórico de la pequeña Ingolstadt. Ya de noche, eso sí, todavía tuvimos tiempo y fuerzas para darnos un primer paseo por el Wiesn. Lo del O’zapft is! ya está contado y de la incursión nocturna mejor ni hablar: pasear entre empujones, vómitos o equipos de reanimación cardiovascular no me parece nada glamoroso. El caso es que vengo bizarro y como tal el cuerpo me pide una crónica a la altura. Y sin tocarla. La gaita, digo –estoy con antibióticos–. A la faena: primer domingo de Oktoberfest que casi diría cobra más sentido que el primer sábado, el de la sed. Literalmente, domingo de desfile de trajes típicos. O de Trachten- und Schützenzug, que ya se sabe. Por suerte, este año, un sol de mil demonios después de una semana de perros y 9.000 personas desfilando a toda paleta por las calles del centro histórico de Múnich. Una señora en los cincuenta, cardado de rigor, con la que comparto escalón desde el que tomar fotografías –así soy yo, siempre a lo grande– rompe el hielo: “Dicen que es el desfile de este tipo más multitudinario de Europa”. No voy a ser yo el que le quite la ilusión a la münchnerin, pero su másdelomás a mi a ratos me parece un pelín aburrido y de tanto en tanto más bien ridículo. Igual pasa una banda de música con su montón de trofeos de caza que viene una carroza de la Audi, intentando vender su último modelo de vehículo eléctrico con unas tías jamonas vestidas de bávaras. Dentro del coche, claro. Alle zusammen.

Banda de música en el desfile

Banda de música en el desfile

Un Audi histórico, Audi al fin y al cabo, en el desfile de Oktoberfest

Un Audi histórico, Audi al fin y al cabo, en el desfile de Oktoberfest

Mientras pasan tomo fotos y más fotos, sin mucho éxito, y en estas oigo aplausos de fondo y algún que otro silbido. Me fijo y veo venir al señor Alcalde con su señora, montados en carroza. El chavalín de mi vera le grita: “Das letztes mal, Ude”. Y se ríe. Nos ha salido de la CSU, el jodío. En fin, Ude se ríe también como buen vendedor que es y hace como que no se acuerda de la ostia que le dieron el otro día.

Ude en la Max-Joseph-Platz

Ude en la Max-Joseph-Platz

Sigo a lo mío y me acabo retirando al Wiesn, próxima parada. A todo esto me cruzo por el camino con un puñado de asiáticos, a lo mejor chinos o a lo mejor japoneses, disfrazados de bávaros. Me da la risa a mi también. Aunque bien visto, hasta yo voy disfrazado de bávaro. Y un turco disfrazado de bávaro también podría ser motivo para partirse la caja. Que sí, que en lo que llevamos de semana me han preguntado cuatro o cinco veces que si vengo aus der Türkei. Hace un par de días hasta me hablaron en turco, me figuro. Hoy vengo afeitado y disfrazado, así es que no hay lugar a dudas.

¿Que hacen unos asiáticos vestidos de bávaros? ¿Y yo?

¿Que hacen unos asiáticos vestidos de bávaros? ¿Y yo?

Vamos tirando pa la carpa que es mediodía y se me espera. El desfile de los trachten, por cierto, se acaba y las carpas del Oktober se están empezando a llenar hasta la bandera. Me da la sensación en todo caso que este año ha venido menos gente, pues en ningún momento del día han llegado a cerrar puertas por superar el aforo. Nosotros, por si las moscas, habíamos venido a la casa de Paulaner con la mesa reservada. Nos vamos germanizando, ya lo he dicho aquí un par de veces. Con el día pasado, tropocientos anprosits de cerveza sin alcohol –estoy pero que muy en horas bajas– es hora de recoger trastos que mañana se trabaja. De camino, pasamos por el pasillo central de nuestra Winzerer Fähndl. Qué jaleo! Calvetes que parecen italianos empujan por todas las partes; algunos tocan el culete de las chavalas que les pasan por delante sin que estas se inmuten lo más mínimo; los camareros se ganan la vida como pueden; un señor que se cree Chris Martin toca la guitarra ahí arriba para suerte de 8.000 personas que le bailan las gracias pedo total; una chiquita vende sombreros de fieltro; alguno se está vomitando encima; la seguridad, que me cae muy gorda, no da para más… y nosotros, satisfechos después de quemarnos los cuartos en un abrir y cerrar de ojos, nos vamos a casa. No está mal para empezar.

Camarero

Camarero

Cervezas

Cervezas

De focs, muntanyes i educació

Des de dalt de la serra dels Plans observava fa un parell de dies la taca groguenca, destorbant, que va deixar l’incendi de 2012 a la Torre. A l’altra banda del panorama la marca és igualment penosa, en este cas a la serra de Mariola. I més enllà, perquè ja ho hem oblidat, però aquesta història la vivim quasi cada estiu: ara al port, ara a la serra de la Grana, ara a Relleu… D’alguna forma, mire esta terra seca, fràgil, i em sento culpable. Culpable per estar a lluny. Culpable per passejar-la com un foraster, a la llarga. Culpable per habitar una altra terra, verda i llunyana, que no és la meua on és els incendis són un dolor altament improbable. És el que hi ha. Com la brosta, la brossa, la de plàstic, que tanta n’he vist esta setmana. Totes eixes coses em venien al cap este vespre mentre em mirava a la plaça del poble el documental L’estiu més negre, que Alba Forés i Rubén Soler han realitzat a mode de recordatori, reflexió i crida ciutadana, en relació al gran incendi de Cortes de Pallás que va cremar 50.000 hectàrees el passat estiu. Es diu a pressa. L’han projectat hui precisament, 11 d’agost, un any després que es prengués un altre foc, el de la Torre, l’últim, el de la Rabosina, el dels dos brigadistes morts. Buscant en la xarxa esta nit trobe el web corporatiu del documental i, en ell, llegisc una interessant entrevista amb l’autor. Acaba dient: “Vivim d’esquenes a la muntanya, l’hem deixada totalment de costat i ara és més una zona de lleure que un mode de vida”, i afegeix: “Igual que a altres països europeus hauríem de considerar la muntanya i el camp com un ésser viu i respectar-los al màxim ja que són els nostres pulmons”. Més d’acord, impossible. No vindré ara amb comparacions odioses, només que és innegable que tenim un país ple de terres ermes que esdevenen un polvorí cada estiu, quan la sequera prepara la foguera. Una foguera que cal encendre però. Casualment, tant el gran incendi de València com el de la Torre en 2012 foren producte de dos accidents –per una espurna amb una ferramenta mecànica i a través d’una fallida mecànica en un cotxe–, però si cada any repetim la mateixa història és principalment perquè, com diu Rubén, hem donat l’esquena a la muntanya i a més a més ens importa menys que poc. També perquè sobren bojos i falta educació, bis. I consciència col·lectiva. Sinó, no m’explique com més del 60% dels incendis forestals que patim són intencionats.

*Aquest és el vídeo d’introducció al documental (teaser), que de moment no està penjat sencer a la xarxa:

Per cert, si el documental s’ha vist hui a la Torre de les Maçanes ha sigut cosa del grup Rentonar, gent que no li dóna l’esquena a les muntanyes.

Festa Major

Cau el sol d’agost i el poble apareix tranquil, apagat, desconegut. Sona de fons la banda que com un iman empenta a tothom que ix al carrer cap als afores. En concret, tots fan camí del solar del ferrer. El tros de terra, que han desbrossat per a l’ocasió, apareix tancat i parcel·lat. És un tauler desmesurat, envoltat per uns centenars de jugadors, torrudans i forasters. L’ambient és sec, de polseguera, però la calor ha deixat d’escalfar fa una estona, mentre el jovent acomiada el dia amb un gotet en la mà. No estem de Festa Major, però ben bé ho sembla. Apareix en escena un búfal i toca la xaranga. Cinc minuts dura la passejada de l’animal pel bancal, que concentra les mirades de tothom mentre pasta, de secà. La gent beu cervesa i menja bunyols mentre espera. Arriba el moment: el búfal caga, el personal embogeix i la festa s’acaba. En concret, la bèstia se’n ha anat de bareta en la parcel·la 679. Una veïna del poble crida, d’alegria, acaba de guanyar 1.500 euros en la cagada del búfal, en realitat una rifa a ritme de pasdoble a benefici de la festa de Sant Gregori de 2014. Fa sis hores que hem arribat des d’Alemanya; no n’hi ha dubte, som a casa. Ens agrade o no.

20130804-103640.jpg

20130804-103657.jpg

Retratos y turistas

En la era de la comunicación fugaz y la inmediatez llegar arriba –no digamos quedarse un ratito– cuesta más que nunca. Por eso, algunas veces nos volvemos locos a medio camino y nos liamos a mamporros los unos con los otros. Lucía Celdrán Green todavía no tiene una huella digital agigantada ni la necesita. Va deprisa y apunta, si quiere, alto, pero sus aristas están limados. Según yo lo veo, es más de ensamblar que de confabular, y eso a mi me toca la fibra. De hilo conductor, precisamente, han servido sus seis retratos para Múnich, una guía que nació muniqueando. Ayer, con un par de semanas de retraso, nos tomamos una caña para celebrar lo de puta madre que ha quedado la impresión de las imágenes en el libro. Ya que estamos Lucía me cuenta lo de los autobuses de turistas que maneja camino de los castillos. Coincidencias, aunque en esto ella ha crecido a pasos agigantados y yo la miro desde abajo. De todas formas, la mejor noticia es que me confiesa que lo de apartar la fotografía por un tiempo, como me dijo un día, empieza a quedar descartado y ahora más bien está en la fase de “los turistas y los tours para el verano; la fotografía para el invierno”. Eso sería una gran noticia: retratos y turistas, con una parada en San Francisco.

Mientras prepara una web y no, algunas fotos de Lucía Celdrán se pueden ver en su perfil de flickr. Abajo, Lucía.

Lucía Celdrán. / FOTO DE JOSÉ ÁNGEL GONZÁLEZ

Lucía Celdrán. / FOTO DE JOSÉ ÁNGEL GONZÁLEZ

En cuanto a los seis retratos de Lucía para Múnich, una guía que nació muniqueando, los podéis ver aquí mismo (por mi parte, estoy encantado):

Compte enrere per al llibre: 3, 2, 1… ‘Múnich, una guía que nació muniqueando’

Per fi, després de molt de temps de currar, de patir, d’esperar, de somiar… per fi han arribat a Munic els primers exemplars de Múnich, una guía que nació muniqueando. Si voleu saber més coses del llibre i, important, si voleu comprar-ne un, teniu tota la informació en este post de Muniqueando.

Els primers, calentets del forn

Els primers, calentets del forn

Felicidades Gaby, felicidades Radius Tours

Gaby, celebrando el cumpleaños con una tómbola solidaria

Gaby, celebrando el cumpleaños con una tómbola solidaria

Parece sencillo, pero montar tu propia empresa, mantenerla a flote en los tiempos difíciles y hacerla crecer durante un cuarto de siglo no es una cosa al alcance de cualquiera. El pasado fin de semana, Radius Tours, empresa con la que trabajo desde que empecé a guiar en Múnich –gracias precisamente a ellos– celebró su 25 aniversario. Mientras aguardan la reforma integral del ala norte de la Estación Central de Trenes donde se encuentra su oficina y taller de alquiler de bicicletas, no sin cierta preocupación, Radius permanece como una de las empresas de excursiones más longevas en la ciudad, casi me atrevería a decir pioneros en las visitas en inglés, luchando contra viento y marea para tratar de hacerse un hueco en los mercados de tours en alemán y en español. En ruta prácticamente a diario, no tuve ocasión de celebrarlo con ellos, ni con su propietaria Gaby Holder, durante los actos centrales del sábado. Así es que Gaby, aquí te dejo un mensaje con todo mi aprecio, para ti y para toda la gente de Radius Tours: Y que cumplas muchos más!

Celebración en familia. /ROBADA DEL FCBK DE RADIUS TOURS

Celebración en familia (Importante: savia nueva en la empresa, el que sostiene el gran cartel de Radius es Daniel Holder o la segunda generación recién aterrizada en el negocio). /ROBADA DEL FCBK DE RADIUS TOURS

Cuenta atrás para el libro (5). El eterno camino entre la primera impresión y la librería

Esto se está convirtiendo en poco menos que un suplicio. Han pasado casi tres semanas desde que envié el libro a imprenta por primera vez y diez días desde que les di el sí definitivo. En la última semana, por si fuera poco, he detectado algunos pequeños errores irremediables –el libro ya está impreso– que aparecerán en las primeras 300 copias. La espera se está haciendo eterna, aunque voy descubriendo que esto no ha hecho más que empezar. Hoy mismo he iniciado los trámites para meter la guía en la tienda de Google Play y en la de iBooks, un proceso, como no, que va a tardar bastante en completarse. En cualquier caso, otro día con más ánimos comento la jugada de la conversión a ebook o el porqué voy a renunciar a venderlo como tal en Kindle. A todo esto, aún me sigo preguntando si algún día lo veré en las estanterías de las librerías –de momento lo puedo afirmar únicamente en singular, pues tengo una interesada–, pues todavía tengo pendiente empezar a trabajar en la distribución.

Compte enrere per al llibre (6). La prova d’impressió i la revisió final

Per fi, gràcies a l’accelerador del camió conduït per tot un fenomen de nom Francesc –amic, de palmadetes en l’esquena i tirar-li una mà a la gent tu i jo no podrem viure, però sense això mateix tampoc ho podríem fer–, ara fa un parell de dies que tinc a casa –Munic– la prova d’impressió –des de Barcelona–. La primera sensació va ser entre regular i dolenta, però a poc a poc vaig fent-me a este tros de paper que tinc ací a la vora. Este dimecres, per enèsima vegada, he dedicat el matí a la guia i per fi he revisat, ara sí que sí, les últimes errades*, ja sobre el paper imprès. Abans de migdia, una vegada inserit el Dipòsit Legal, l’ISBN i el codi de barres a l’obra, puc dir que la versió  final, la intocable, ha eixit pels cables del meu ordinador en direcció a Santa Perpètua de Mogoda, molt més ràpid del que va vindre per autopista. Si tot va bé, i així espere que siga, en una setmana els primers 300 Múnich, una guía que nació Muniqueando seran una realitat. Schau’ma mal.

*Si alguna vegada escribiu un llibre i opteu per l’autoedició, feu una prova d’impressió prèvia. En el meu cas, a les errades normals se’n han sumat algunes de grosses que no haguera solucionat sense aquest test. Per exemple, tot i cuidar tots els detalls no vaig caure que una portada acabada en brillo era just el que no volia. Fins que no l’he tinguda a les mans i l’he tocada no ho he sabut segur.