Category: Mirades d’ARA
Diari de la Festa: la polémica del nicab y el PAÍS.com
La indumentaria del séquito del capitán moro, tremendo error
Esto de la Festa llega a su fin, y todo a la normalidad. Antes de cerrar en el Quadern el breve diario de la trilogía festera alcoyana de 2013, me apetece dejar un último apunte. Tenía pensado yo comentar la pésima elección de la estética de su séquito, por parte del capitán moro en los desfiles festeros del pasado domingo. Al buen hombre de Jorge Pascual, un joven empresario de éxito en la ciudad familiarizado con diversas culturas asiáticas y musulmanas tras varios años de relación comercial estable, no se le ocurrió otra cosa que hacerse acompañar en su interpretación del capitán moro benimerín por un nutrido grupo de hombres y mujeres, ataviados todos con nicabs blancos o negros, indistintamente. Al hablar de pésima elección estética no me refería a que no fuese un grupo conjuntado o atractivo visualmente, la verdad es que el resultado fue de una plasticidad interesante; me refería al hecho de que Pascual recurrió a un recurso el cual, dejando de lado consideraciones historicistas, conlleva una serie de connotaciones en relación a los derechos de la mujer, todas ellas negativas en las sociedades occidentales contemporáneas como la española.
Aunque hablemos de cosas totalmente diferentes, es difícil evitar extrapolaciones entre, por un lado, la falta de libertades para la mujer que implica la imposición del nicab en algunos regímenes islámicos; por otro, la falta de derechos de las mujeres en las fiestas alcoyanas, unas preciosas celebraciones centenarias en las que se rememora la reconquista del territorio por parte de los cristianos –a los musulmanes, en el siglo XIII–. En la Festa, lamentablemente, si bien cada vez participan más mujeres en los desfiles conmemorativos, todavía es imposible una equiparación de derechos, pues las agrupaciones festeras o filaes siguen ejerciendo a la práctica como cotos cerrados a hombres en los que las mujeres raramente pueden integrarse como miembros de pleno derecho. Vetadas por los hombres, claro.
Hasta aquí, todos los errores y penas de las fiestas de mi pueblo están claros. Y de hecho, en ese sentido quería yo canalizar mi malestar tras ver las Entradas del otro domingo. No obstante, el asunto cambió radicalmente ayer lunes cuando, todavía desde la cocina, leí la crónica festera publicada en la portada global de ELPAÍS.com, ni más ni menos que la cabecera más leída de España y una de las que gozan de mayor prestigio profesional y social a nivel estatal, sino la que más. Informalmente, el “mejor periódico de mi país”, o “el menos malo”, visto lo visto. El PAÍS.com, en un artículo firmado por un periodista alcoyano y que conoce perfectamente lo que se estaba representando en la Entrada –la Reconquista en el siglo XIII– y lo que significaban aquellos nicabs –en el día a día de la ciudad, absolutamente nada–, titulaba de la siguiente forma: “¿Irán? No, Alcoi”. A decir verdad, sospecho que el periodista Ezequiel Moltó, al que respeto profundamente, no fue el autor de aquel titular, quizás manipulado en algún lugar entre Alicante y Madrid en busca de morbo. Esa es la única explicación que se me ocurre, ya que no sé a qué viene comparar las fiestas de un pueblo, con toda la problemática y conflictividad que uno pueda encontrar en ellas, con un régimen integrista en el que no solo las libertades individuales, sino a menudo también los derechos humanos más básicos, están claramente restringidos por motivos religiosos. Lo que más pena me da, que al final consiguieron su objetivo: situar a la crónica durante todo el día como el tercer artículo más leído en su web –la que, según el EGM, cuenta con dos millones de lectores diarios–. Y peor aún, el texto estaba escrito en clave regional, por lo que no resultaba fácil de entender para lectores de la meseta y más allá, que podían quedar claramente confundidos y escandalizados con este tema en el que la idea fuerza impuesta por el titular era la comparación abierta entre Alcoi y el Irán más integrista.
Me gustaría enviarles este artículo a los señores de ELPAÍS.com, y explicarles que en Alcoi nunca nadie pensó en Irán hasta que ellos tuvieron la ocurrencia, de la misma manera que el capitán moro de 2013 tuvo una penosa idea, insisto. Esa equivocación del cargo festero, sin duda interesante para el lector, se podría haber explicado periodística y responsablemente con un titular del estilo “La Fiesta de Alcoi se apoya en el uso del nicab para representar la Reconquista cristiana en el siglo XIII”. Pero claro, de esa forma, lo entiendo como profesional del periodismo que soy, el periódico menos sensacionalista de España, hubiese perdido un buen puñado de lectores –cada vez más indiferentes ante el titular boscoso–, algo que hoy en día parece no poder permitirse. Lo dicho, me gustaría enviarles este mismo artículo para su publicación en su misma web –a la que hoy admiro un poco menos– pero lo mejor será que no lo haga, vista la complejidad interpretativa de mi mismo texto y el titular escogido. Una lástima.
Habemus extram
Quatre primaveres i quatre extres festers. Mira que m’agafa a lluny i que m’interesse més bé poc pel món de la Festa, però no sé com m’ho faig que sempre acabe esguitat. Esta vegada també: tot i que no he escrit ni una sola línia (no em venia massa de gust, la veritat), m’he menjat la maqueta sencera del suplement fester d’ARAMULTIMÈDIA amb motiu dels moros i cristians en honor a Sant Jordi. No s’alleva massa del que ha vingut sent fins ara, amb 25 pàgines, entrevistes als càrrecs, articles d’opinió de Natxo Lara, Ximo Llorens, Pep Jordà i Raül Llopis i un interessant reportatge de Mauro Colomina. La redacció ha sigut cosa de la mateixa redacció del diari, és a dir, de Rafa Cerdà, Lídia Vila i Andrea Moreno. I encara hem tingut una ajuda més, excel·lent la portada de l’artista alcoià Xavi Carbonell (Balcó en festes). Per cert, en un parell de dies faig una escapada ràpida a Alcoi, per a treballar. Sospite que en parlarem al blog.
A banda de l’enllaç per a consultar-lo al perfil d’issuu d’ARAMULTIMÈDIA, deixe la portada de Xavi Carbonell, molt xula:
‘Balcó en festes’, de Xavi Carbonell
Dia per a celebrar
Si fa un any m’hagueren preguntat per la continuïtat d’ARAMULTIMÈDIA a mig termini haguera contestat: “Eixa és la idea”. Si m’hagueren preguntat per les possibilitats de créixer amb la que estava caient/cau/caurà haguera respost, segur: “Ho veig complicat”. Per això mateix, perquè heu sigut més que valents i heu aconseguit el que semblava impossible, no puc més que treure’m el barret i dir-vos, ben fort: “Felicitats”.
Este divendres estenem la nova redacció, en la que, segons veig, ja no hi ha ni una ni dos taules per als redactors, n’hi ha tres. Tres, que no són poques si ens posem seriosos i reconeixen la realitat que tenim al davant.
Seguiu així –els que ho heu fet possible–, sense presses però sense pausa, sense dubtes, sempre endavant, tractant de normalitzar la nostra llengua com ho hem vingut fent des del primer dia. Fugint de sectarismes però sense cap temor al què diran, perquè nosaltres, vosaltres, sempre tindreu alguna cosa que dir i sempre tindreu, si manteniu el mateix esperit inquiet i conciliador a parts iguals, a molta gent disposada a escoltar-vos. Cada dia més.
Malgrat el que ens vulguen fer creure uns pocs, tenim una llengua minoritzada que mereix el seu espai a la societat; tenim una ciutat condemnada que ens resistim a donar per morta; tenim un territori, unes comarques, que no mereix l’oblit al que ha estat sotmés durant massa temps; tenim molt poc i volem tindre més. Per si fora poc, tenim una crisi més gran dins de les nostres crisis particulars.
I què volem a ARAMULTIMÈDIA? Proximitat, modernitat, normalitat, per damunt de l’excepcionalitat a la que ens tenen sotmesos. Eixa és la nostra gran raó de ser, per això som necessaris i per això és tan gran el que esteu fent amb el vostre treball diari des de la redacció.
Sé que el meu alè ve de molt lluny i que és molt fàcil d’emetre en quatre ratlles, sense suar. Però hi dic com ho sento: esteu fent d’ARAMULTIMÈDIA, i en el moment més difícil, una realitat més llarga, més gran, més forta. Per molts anys.
Spot- ARAMULTIMÈDIA from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.
De la derrota de la política
El tripartit alcoià tot just acaba de morir i és massa d’hora per a saber l’abast real de la crisi política que s’ha obert a l’Ajuntament d’Alcoi -d’entrada és una crisi enorme però no està clar que la cosa no acabe anant a pitjor-. Amb tot, n’hi ha algunes coses segures, com ara que el trencament del tripartit ha sigut una derrota de la política en majúscules.
Si el 22 de maig de 2011 va significar a Alcoi el fracàs d’una forma de fer política -la del Partit Popular-, en només un any s’ha constatat, i sense necessitat de passar per les urnes, que la forma alternativa que ens havien oferit ha sigut un altre fiasco. I pitjor encara, que aquest missatge no ha estat enviat ni tan sols per la gestió, sinó que han sigut els mateixos polítics els que l’han fabricat des de dins.
I si ells que la duen entre mans ens transmeten desconfiança en la política, com volen que la gent, que cada dia ho té més negre en la seua rutina, els atorgue un mínim de confiança? L’altre dia comentava ací mateix que el PP alcoià tenia el cava en la nevera, esperant el trencament del tripartit. No sé si han brindat o no el cap de setmana, però en realitat ells tampoc tenen res que celebrar. En uns mesos han perdut la confiança del poble d’Alcoi i a més a més han posat en escena una altra lluita ridícula pel poder intern -i dins d’un mateix partit-.
Sobre això i en clau alcoiana -perquè al final la política està fracassant en termes semblants a tot Espanya-, si n’hi ha algun polític beneficiat de la derrota institucional, eixe és en realitat David Sabido Bustos. Més enllà de carismes, idees, projectes, etc -almenys el d’UPyD és democràtic, perquè la cosa podria ser pitjor-, els polítics de dins estan obrint-li la porta gran de l’Ajuntament d’Alcoi a qualsevol idea que sone diferent i nova.
Per acabar, un últim comentari sobre aquesta gran cagada que tenim ara al damunt: el demà. Aquest dilluns ja llegisc condiciones i pegues des de l’esquerra a l’hora de seguir endavant amb el Govern de progrés, en aquest cas bipartit i en minoria. Les negociacions són lògiques i necessàries en aquestos casos, però més ens valdria que aquesta vegada siguen efectives, ràpides i segures. O això, o no n’hi haurà prou amb dos governs per a Alcoi en quatre anys.
(De la via transfuguista millor no me’n faig ni menció. Per ara.)
La lenta agonia del tripartit alcoià (part I, esperant sentència)
Obrir el diari a 2.000 quilòmetres de casa i llegir que el Govern alcoià progressista -no era així com volíeu que vos nomenarem?- està a un tres i no res d’evaporar-se, és d’un dolorós insuportable. Amb un any i escaig ha tingut prou esta gent per a dilapidar un acord que va costar una dècada de construir.
Siga com siga i abans de tocar a morts, són moltes les coses -dolentes- que ja han quedat a les clares estos dies. Per citar uns exemples:
1. Que Rafa Carbonell i per extensió el BLOC d’Alcoi va viure la seua gran nit el 22 de maig de 2011. El sendemà, van començar a desinflar-se i segons sembla encara no han parat. (Rafel, ara ja ho tens clar veritat?)
2. No diré el contrari, potser la llista del BLOC per a les eleccions municipals estava plena de bones intencions, però anava escassa de polítics. I pitjor encara, no tothom que acompanyava al candidat en la victòria eren pacosblays. D’haver sigut així, estic convençut que hui no estaríem on estem.
3. Que l’Acord per a un Govern progressista a l’Ajuntament d’Alcoi signat pel PSOE, BLOC i EU és una mentida. En realitat, i pete qui pete, el que van signar fou un document de mínims disfressat, un encaix pel qual totes i cadascuna de les potes del tripartit es van assegurar un trosset del pastís. Com sempre, una partida de Quién es quién, que damunt es va jugar mal i que ha portat conseqüències desastroses – això ja va quedar palés des del primer moment, el dia que Majo Pallarés, independent incorporada a la llista del PSOE com número 3 i quasi exclusivament per a ser regidora de Cultura, va renunciar al seu càrrec com regidora, però no com assessora-.
4. Que no crec que tot siga culpa del niño pijo de la izquierda alcoyana. O el que és el mateix, que Toni Francés, Paco Agulló i els seus respectius van digerir igual de mal o pitjor que Jordi Sedano la victòria electoral del BLOC i de Rafa. Diria que cap dels tres ho ha superat, tot i que només seria lògic que Sedano seguisca coent a hores d’ara. Per tant, o molt m’equivoque, o això és un obstacle insalvable de cara al futur.
5. Que per a fer trastades, ningú com el Partit Popular. Ells almenys són capaços de cagar-la fins al fons -per exemple i a Alcoi promoure grans obres il·legals o signar contractes a favor d’empresaris corruptes- i disfressar-ho d’un gran triomf als ulls de la ciutadania. Jo almenys no he oblidat a Fernando Pastor assegurant no fa tant que l’Hotel de la Font Roja era qüestió d’hores o al mateix Jordi Sedano jurant que lo de Serelles era “impecable” i que el cagao de la Rosaleda era “culpa de la Carrasca”. Atenció, ho venien fabulosament, tant que Alcoi va tardar deu anys en assabentar-se’n que lo de la Canal era un farol. En canvi l’esquerra… són capaços de fer un ridícul espantós amb 20.000 euros pel mig.
6. És inevitable preguntar-se què hauria fet Toni Francés si en comptes de cagar-la Anna Serrano, nacionalista i assenyalada des del primer dia, l’haguera pifiada algun regidor membre del seu partit. I és més, què farà endavant l’Alcalde si ocorre alguna cosa semblant? Si no actua de la mateixa forma que ara, la seua credibilitat institucional estarà més que debilitada.
7. El més trist de tot: es trenque hui o no, el govern alcoià de PSOE, BLOC i EU ha signat per endavant la seua acta de defunció. El soterrament és només una qüestió de temps, que pot tardar hores, setmanes o, amb sort per a ells, el que resta de legislatura. No només del gabinet, també de part dels seus membres que sense saber-ho ja han passat a la categoria de cadàvers polítics -léase Anna Serrano, però també més prompte que d’hora gent com Jordi Martínez i per altres motius Paco Blay o Manolo Gomicia-.
8. Que no hauríem d’oblidar que el Partit Popular d’Alcoi, suposadament en hores baixes, ja ha posat a refredar el cava mentre encara no hem acabat de torcar la seua merda, la qual cosa no és poca cosa.
Per acabar un desig, sinó una utopia (seria més factible si no parlarem de polítics que a més pertanyen a partits polítics). Per somiador, per ignorant, per desconnectat, pel que siga, reconec que voldria tornar de treballar este divendres al vespre i trobar-me, en encendre l’ordinador, que aquesta situació que semblava insuperable s’ha resolt per a bé finalment. Sí, voldria donar-li la raó a Toni Francés i confirmar que en realitat aquest episodi ha estat només un sainet i no una pel·lícula de cinema negre. Mal schauen (ho teniu en les vostres mans).
Antoni Miró, polítiques culturals i la vida més enllà de la Carrasqueta
Obra d’Antoni Miró ‘Burka blau’, inclosa a l’antològica de l’IVAM. /ANTONI MIRÓ
Mentre mig Alcoi i jo mateix celebrem que el nostre Antoni Miró per fi he entrat per la porta gran a l’Institut Valencià d’Art Modern -recordem: les tenia totes tancades per motius polítics des de 1995-, hui voldria deixar un petit post cultural en clau alcoiana. Però no per a comentar res d’Antoni Miró, artista enorme i compromés al que admire i respecte, sinó de Núria Fuster. Per què? Senzill, malgrat el boicot dels organismes oficials valencians, Antoni Miró és un pintor consolidat i ben atès, que no necessita per a res que un matat com jo li balle l’aigua. Sense anar més lluny, hui centra l’atenció de les portades i les seccions de Cultura de tots i cadascun dels mitjans de comunicació d’Alcoi i Polònia. Però Núria Fuster, qui per cert tampoc necessita que li facen la rosca i a qui no conec en carn i os, a ella no l’he llegida per cap de lloc en els últims dies als diaris de la terreta. Açò no és una competició, ni una cosa excluye la otra, però opine que no ens aniria malament si de tant en tant ens donara per comentar allò que fa gent com Núria, qui per cert és alcoiana -no ho havia dit-, escultora i viu a Berlín. Segons he pogut saber per El Cultural, que podríem dir és al diari EL MUNDO lo que el Ciumenge al periòdic Ciudad de Alcoy, Núria Fuster ha estat estos dies per Madrid amb motiu de la inauguració de la seua exposició Don Quijote también esculpió el aire a la Galería Marta Cervera de la capital del regne. No sóc un entès, si voleu llegir comentaris sobre la subtilesa dels materials, la sinuositat de les formes i eixes coses, aneu directament a la pàgina de la galeria i llegiu el que diu l’artista -qui millor que ella per a explicar el que expressa el seu treball-. Jo em limite a dir que tant els quadres d’Antoni com les escultures de Núria que he pogut observar em pareixen d’una bellesa enorme; que tardar disset anys en complir un compromís no té lògica ninguna -més enllà de la lògica il·lògica i roina dels polítics-; i que al poble tenim autors, artistes i gent que fa coses super interessants a l’altra banda del món -hui és Núria, però són alguns més-, mentre a casa no en tenim ni puta idea. És el que té la Carrasqueta, que ens entaranyina.
Escultura de Núria Fuster ‘Sin título’, de l’exposició ‘Don Quijote también esculpió el aire’. /NF
Una proposta: la ruta
(Paco Camps, Trini Miró i Modesto Crespo en su salsa, en la inauguració del CADA en desembre de 2010. Va tancar sense data d’obertura uns mesos després)
Estimada Lídia, et dedique este escrit perquè vull llençar-te una proposta. Començaré per les rames: a sovint em farte de viure en un lloc on funcionen les coses -algun dia parlarem de les ombres del miracle- i mirar de reüll una terra que, al mateix temps, s’enfonsa. Però és el que n’hi ha. Just acabe de postejar a Muniqueando un article sobre la Llarga nit dels museus a Munic, que enguany se celebra el 20 d’octubre i que ens ofereix per 15 euros la possibilitat de visitar un centenar de museus de la ciutat fins les dos de la matinada, transport públic inclòs. Faltaria. I mentre buscava a Google la Llarga nit dels museus a València he entropessat amb la Ruta del despilfarro, que és el més paregut que la terreta pot oferir, ara per ara.
Per cert, chapeau! per a aquesta gent de la Ruta del balafiament que està fent públiques les vergonyes valencianes. N’hi ha qui dirà que és més del mateix, però que no t’enganyen, és molt més que plorar. Pel que veig, ho estan fent en versió capital, ensenyant com ells diuen “els forats negres de València, pels sobrecostos en obres o en esdeveniments innecessaris, per la pèrdua d’espai públic, per permutes injustificades… i una infinitat de decisions administratives i polítiques, moltes vegades errònies, i de postures ètiques res recomanables, que ens tenen a la vora de la fallida (econòmica)”.
Ací es on vull anar a parar. Quantes vegades n’hem parlat, Lídia, de despilfarro, a ARAMULTIMÈDIA. I és que nosaltres els alcoians no ens quedem gens curts. No sé ben bé per on van els tirs ara al poble, supose que els que tenim d’encarregats balafiar no balafien… però no podem comprovar si és per hac o per bé. Senzillament no ho fan perquè no poden. No estaria mal en qualsevol cas que féreu un pensament a casa, segur que seria una bona idea, de dissenyar la vostra, la nostra, pròpia Ruta del balafiament.
Si es feu avant, tinc clar que parlareu dels dos milions d’euros de sobrecostos del Teatre Calderón, imagine que tancant i polsós, després d’haver invertit més de set dolorosos milions d’euros de diners públics i veure com la Generalitat ha deixat sense pagar-ne la meitat. Més gran que la del teatre és la castanya del CADA. Ja saps, sis milions -parlem de milions d’euros com si foren bajoquetes- pagats a mitges entre la CAM (Alcoi, 1875 – Alacant, 2011) i la Generalitat Valenciana. Encara me’n recorde de l’emotiva inauguració del gran centre d’art, amb Camps, Modesto Crespo, Trini, Sedano… sense comentaris. Per cert, roman tancat veritat? I lo que te rondaré morena. En este cas, personalment me’n penedisc d’haver-me deixat enganyar.
La Llum de les Imatges, crec, hauria de ser una parada obligatòria. No sé si, sense els focus, les tres esglésies segueixen lluint o no, però deu milions d’euros de pressupost en una exposició d’art temporal, són molts cigrons. I més a una terra eixuta com la nostra, que t’he de contar -el pressupost municipal d’Alcoi per a tot un any i totes les despeses públiques està hui per davall dels 50 milions d’euros, i caient-.
(Me’n recorde del dia de la inauguració de la Llum de les Imatges, i de la degradació tapada amb propaganda)
(El dia que Jordi Sedano, encara Alcalde ens va portar a tots els de la premsa a vore el nou Jutjat d’Alcoi. Era novembre de 2010 i s’havia d’obrir en un parell de mesos… encara esperem, no?)
Ara que sé de com acompanyar als visitants quan fan una excursió, et diria que de la Mare de Déu només vos caldria creuar el carrer, i seguir baixant més tard cap Alcassares. No tos els dies s’inverteixen més de tres milions d’euros en un Palau de Justícia que no s’arriba a estrenar, ni tots els pobles tenen eixa sort. Allò d’Alcassares, ja saps, és per tal d’acostar-vos al Museu de Bombers. Si no fora per a plorar, trencaria a riure de pensar en els 5.113 visitants que he pogut saber va sumar en el primer any de vida (2011). “Quins set milions d’euros més ben gastats”, que diria José Joaquín.
Que no siguen tot sobrecostos. No haurieu d’oblidar -almenys que algú se’n recorde- els barris més deprimits del centre, amb parada obligatòria al Partidor, el Raval o Sant Llorenç 20, ací en pla el que va poder ser i no va ser. Si voleu entretindre als visitants amb anècdotes, parleu del que es va gastar Fernando Pastor en la reforma de l’oficina de turisme, eixa que tenim en un local de lloguer que ara no podem pagar.
(Inauguració de la Tourist Info uns mesos abans d’eleccions de 2011. No hi ha dubte, va quedar molt bé. Però no podem pagar el lloguer…)
Potser seria emocionant acabar damunt del pont de Sant Jordi, el mateix que qualsevol dia ens cau a trossos tot i ser una de les joies patrimonials alcoianes. Però no t’ho dic per això, sinó per fixar la mirada en el riu, sobre perles com l’edifici de l’Estambrera (Fernando, el nou vell, podria protagonitzar una ruta ell a soles) o la fàbrica de Tints de Sant Jordi. Sí, l’Explora, però és que amb eixe nom només el coneixen els l’han visitat. O siga, ningú.
I ja damunt del pont, amb el barranc del Cint de fons, recordeu-se’n també de Serelles, del que va ser un dia el conjunt de fàbriques del Molinar o de la Rosaleda. Doneu les gràcies perquè l’Hotel de la Font Roja ha mort i imploreu perquè la Canal no ressuscite. O Xirillent Golf, ves a saber, que les olives farcides estan molt bones, però de tant en tant venen amb pinyol.
Ho sé, si ens posem de veritat el tour esdevindria etern, però si vos queda una estona lliure recordeu-se’n de tots els que, lliures de pecat, s’han quedat pel camí o acabaran quedant-se varats, en esta costera avall infinita. Espere que no siga el cas del tren i m’agradaria que no fora la història del centre de malalts mentals del Barranquet (el CRIS), o directament d’AFIEM -sé que arribe tard-, dels malalts de l’Alzheimer i de tants i tants col·lectius i persones que estan pagant els pecats d’uns altres.
No cal ser massa llest, ho sé. La visita podria tindre noms i cognoms i Jordi Sedano, Miguel Peralta o Partit Popular serien els apel·latius més encertats, però el temps corre i ara, ja saps, el vent que bufa a Alcoi és tridireccional. Duc un any fora de casa (=PSOE+BLOC+EUPV a l’Ajuntament) i en este sentit vaig un poc perdut, però faríeu bé en preguntar-vos en cadascuna de les parades de la visita: què han fet els nous encarregats de l’empresa per a endreçar tota la muntonada? I és que la visita necessita un fil conductor i no seria ni just, ni tampoc útil, que este fil estiguera caducat.
(També me’n recorde de l’alegria de Toni el dia que van anunciar el nou Govern de progrés. Encara riu igual? Lídia, creus que Rafa està a la dreta per casualitat?)
Sé que t’he llençat una proposta massa agosarada, que m’he flipat que diria aquell, però crec que és una història molt interessant, atractiva, útil, necessària. Si et fas avant, estic segur que trobaràs suports pel camí. Potser també entrebancs. Si t’emociones tu també i et poses en marxa, fes-m’ho saber. Una abraçada.
Jordi
Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@
Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)
Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.
L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.
(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)
Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.
Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.
I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.
En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.
(Münchner Kindl. /SZ)
La insuportable indiferència del valencianisme
Amb el retard lògic que imposa la distància, este dilluns he conegut el tancament de l’Informatiu. Segurament peque de presumptuós, però m’agradaria pensar que l’Informatiu ha estat a València i l’Horta el que ARAMULTIMEDIA va voler ser a les Comarques Centrals i ha acabat sent per a l’Alcoià i el Comtat. És a dir, una altra forma de fer periodisme, des d’una òptica progressista i allunyada dels poders tradicionals, des d’internet i, naturalment, en valencià. Sense sectarismes, res de la trinxera de temps passats, sinó amb total naturalitat i des d’una visió senzillament inexistent als mitjans tradicionals del País Valencià.
Per això hui no puc sentir més que indignació, que no sorpresa. Llàstima de comprovar com, efectivament i com bé diu el company Juan Enrique Tur – pare de la criatura-, a València com a les Comarques Centrals n’hi ha molt col·lectiu al que se li ompli la boca en parlar de suport a la llengua i la cultura dels valencians, però manifesta una incapacitat total a l’hora de passar de les paraules als fets.
No vull escriure, des de Munic i amb una mirada distant, l’enèsim article recordant que els periodistes no podem passar de l’aire, per molt que de nou és una visió compartida amb el mateix Juan Enrique.
És més, si bé és cert que l’Informatiu sempre va confiar en la publicitat com una via suficientment sòlida per a donar-li continuïtat al seu projecte, mentre vaig romandre al capdavant d’ARAMULTIMÈDIA mai vaig creure al 100% en eixe camí, amb el que personalment ja havia entropessat -en termes econòmics- uns anys enrere amb Alcoidigital.
Més enllà de sentir en la pell pròpia l’amargor del company Tur pel tancament de l’Informatiu, més enllà de lamentar la pèrdua d’un mitjà clarament alternatiu, una referència per a saber allò que realment ocorre en el Regne de Rita, el que lamente en aquest moment és que, malgrat les experiències a les que ens venim enfrontant des de fa temps, els valencians seguim sent manifestament incapaços de valorar allò que tenim. I el pitjor de tot, ni tan sols eixa petita part de la societat que suposadament està més sensibilitzada amb la protecció i promoció de la llengua i la cultura autòctones dels valencians, és capaç d’obrar en conseqüència en la majoria d’ocasions allà on se la reclama.
Eixa és almenys la sensació amarga que em queda una vegada més, pel que fa a la promoció dels mitjans de comunicació en valencià -casualment o no, progressistes-. Uns mitjans que, per si fora poc, al menyspreu de les autoritats autonòmiques i de la majoria dels poders municipals -especialment allà on governa el PP-, hem d’afegir la insuportable indiferència amb que ens tracten a sovint des del mateix cor del valencianisme.
No mire a ningú i vos mire a tots, alliberat com estic d’obligacions i de temors, vos assegure que de palmadetes en l’esquena i felicitacions els professionals del periodisme no passem el dia. Hui ha sigut l’Informatiu, tan de bo demà no siga Comarcàlia, ARAMULTIMÈDIA ni ningú altre.
(Ràbia) i buid en la placeta de Dins
Vaig conèixer a Raül Botella ara fa uns pocs anys quan, en plena decadència cultural i social al poble, un grup de joves artistes, valents, es va fer avant amb una idea romàntica i innovadora per a promoure des de casa el seu art. Després les coses van anar com van anar i cadascú va seguir el seu propi camí. Raül també, una travessera individual però d’entesa. Ho sé de primera mà, després d’haver tocat en alguna ocasió la seua porta, en busca de col·laboració desinteressada amb ARAMULTIMÈDIA. Tot i la poca relació personal i professional, la resposta sempre fou ràpida, clara i contundent: “Sí”. Eixe era el Raül que jo vaig conèixer a Alcoi i amb el que em vaig identificar ja des de l’exili ara fa uns mesos, el dia que vaig veure el seu cartell fester. Li ho vaig dir aleshores personalment i li ho voldria repetir ara: la seua obra -més enllà del cartell, mera punta de llança- representa l’Alcoi que alguns somiem per al segle XXI, una ciutat que vol mirar al futur sense donar-li l’esquena al passat. Amb alegria, amb una visió positiva i moderna. Amb el seu adéu precipitat, que he conegut este dissabte de matí, el meu poble perd un artista enorme i una bona persona. Als joves ens desapareix un referent al que mirar, quan ens cal una guia. Mire a la placeta de Dins i veig un buid. Són massa coses i per això Alcoi plora enrabiat. Jo també. No n’hi ha per a menys.
Nota: Un anys abans del seu cartell fester, ens va regalar la portada per al nostre Extra fester. 100% Räul Botella.
