Hem notat a la planta dels peus, i a la pell, el vermell intens, gairebé marró, de la sorra de ses cales verges del nord; hem sentit bufar el vent de tramuntana, acaronant els ullastres, oliva, als cims dels turons; hem vist pastar les vaques roges, les del millor formatge, passejant a última hora de la primavera mentre l’herba, ja seca, esdevenia groga; hem tastat la dolça amargor de la pomada, kas de llimona i gin xoriguer; fins i tot hem xafat la roca viva de les terres, aspres, esguitades, grises, de la costa sud; allà hem passejat, com no, per les platges de sorra blanca, que també les hi ha i són paradís de sobres conegut; ens hem banyat a la mar gelada, i pura, del temps de Sant Joan; i els pobles, els hem conegut, els d’ara i els d’ahir, verd fosc, fusta pintada a les portes de Maó, i blanc, blanc calç, i també groc, groc pedra antiga, centenària, la dels palaus de Ciutadella, segurament la ciutat vella més bella de sa petita illa. Només ens ha quedat per veure el negre, negre cavall, negre jaleo que, sense dubte, també ha de ser preciós. Per uns dies. Si hi ha un color que tardaré en oblidar, però, de Menorca, és el blau. El blau en Menorca és plural, és blaus, és únic, és turqueta, és sorra amb escuma de mar, és roca, és reflex de posidònia, és mar oberta-quasi negre, és aigua dolça d’albufera, és far, és cel, és blau carabassa a s’horabaixa… És un color i són tants, ha sigut una autèntica bogeria.