Són les sis de la vesprada de dissabte i el bullici fa una estona que ha desaparegut per complet. Mentre arreplega muntanya amunt, ja de nit, una dóna troba un sucós telèfon mòbil intel·ligent, flamant, sobre una taula de la concorreguda cafeteria de la també popular estació d’esquí, on treballa. Ha estat allà, oblidat en un descuit i a la mà de tothom, durant hores. Però ningú l’ha fet seu. Tampoc l’han reclamat.

Als pocs segons rep una trucada al mateix telèfon. Contesta: “Hallo?” Li responen, en alemany: “Hui em perdut l’smartphone al que estem telefonant, ens podria ajudar?”. Després de creuar les paraules justes, la dóna confirma que ho farà sense cap problema, deixant el petit aparell en la taquilla de l’estació d’esquí.

El que podria haver estat l’enèsima pèrdua d’un telèfon mòbil a la família, dos anys per davant de rebuts per a pagar-lo amb la factura de la línia, acaba en un no res. 24 hores més tard, ja està tot solucionat. El telèfon, efectivament, estava dipositat en un sobre al nom del seu propietari i en el lloc indicat, tal i com s’havia acordat.

Per molt que em resulte poc estimulant acudir als tòpics per a explicar un fenomen com el que ens ha succeït, no puc deixar de recordar que precisament este dimecres venia llegint a ELPAÍS.com l’article d’un periodista del Süddeutsche Zeitung, el qual concloia dient que allò de la “diligència, eficiència i disciplina” és completament cert quan parlem d’alemanys. Aleshores vaig posar en dubte que siga axiomàtic que els alemanys treballen més que els espanyols, que siguen sempre més diligents i ordenats per naturalesa. Ara, per descomptat, continue dubtant-ho però celebre haver entropessat amb una germana diligent, eficient i disciplinada, en el lloc i en el moment precisos. Sí, per un dia, ho celebre: beneïts tòpics.