Tagged: cultura

Lo tour amb el Martino, la Lluïsa i la iaia

Amb vuit i sis anys, els dos minyons havien vingut des d’Itàlia per a passar uns dies a Mónaco di Baviera, acompanyats dels pares i la iaia. Tots cinc varen viatjar aquell divendres en el tren amb mi i amb altres turistes, en l’excursió a Salzburg en espanyol. Martino volia ser astronauta o bé conductor de ferrocarrils, però dels de veritat. És a dir, dels que porten barret i vesteixen jaqueta de color blau marí. Fet i fet, es mirava les estacions de tren amb els ulls oberts com a plats, segurament, com bon illenc, poc acostumat a veure nusos ferroviaris com el de Freilassing, ciutat de frontera de les que carreguen amb una estació dos vegades el centre del poble. Lluïsa, amb les seues sabatilles de color de rosa, tenia els cabells negres i curts com el seu germà gran i exhibia una mirada descarada, plena de curiositat per les coses noves. Tal i com em va confessar la seua iaia, era molt jove però ja tenia el cap ben dur. Li venia de família. Els pares, com els fills, eren persones extremadament educades, de les que dóna gust portar darrere, mentre que la cap de la família, cabells rossos i ulls clars amagats darrere d’unes enormes ulleres, era metgessa al poble i ocultava a més una personalitat carismàtica que em recordava a alguns dels meus avantpassats. La falta de visites guiades en italià des de Munic – a Salisburgo– fa que amb certa regularitat em tope en aquestos viatges amb famílies italianes que prefereixen escoltar-me a mi que a un guia de Chicago o Belfast. No parle italià, però sempre ens acabem entenent bé, ajudats per la predisposició favorable de totes les parts, el bon humor de la gent del sud i algun que altre somriure. Aquesta vegada i encara que parega increïble, no fou necessari. Tot va resultar molt més senzill i més natural. Si sé que el Martino voldria viure a l’espai en ser fadrí o que la Lluïsa buscava a la Heidi per la finestra -per sort, tots dos estaven criats a suficient distància d’una Play Station- és simplement perquè m’ho van contar ells. I prou. No em varen caldre interpretacions, ni tan sols la meitat de la seua imaginació. Perquè tots, els cinc sards i jo, compartíem una mateixa llengua: alguerés per a uns, valencià per a mi, català per a tots. D’això, d’italians i valencians compartint llengua i cultura n’havia llegit als llibres d’Història, sempre pensant que es tractava més d’una fantasia o un conte del passat, d’una entrada viciada a la Viquipèdia, que no d’una realitat desconeguda. Hui sé que no, i que al darrere del paper n’hi ha una veritat minoritària que no per això em deixa de semblar quasi màgica. Aviat, quan algú em torne a preguntar una altra vegada per a què serveix a estes altures portar el valencià en la motxilla li diré que la llengua de mon pare i de ma mare és, a més d’una llengua d’anar per casa, una ferramenta molt útil fins i tot quan un menys s’ho espera, ni que siga per a conèixer a un parell de nanos dels que que encara somien amb tocar la lluna.

Anuncis

Flipant dinosaures

Òbric l’ordinador i em trobe esta fotografia que puja a internet un alcoià de xarxes i amic de nom Jordi Linares Domínguez. La teniu ací davall, però ja vos l’explique jo per si no vos queda clar el panorama: s’obri el teló d’un teatre flamant i apareix el Cor de la Generalitat Valenciana damunt de l’escenari. Al pati de butaques només n’hi ha quatre ànimes. Com es diu la pel·lícula? Alcoi (però s’ha de dir amb la boca plena).

Jordi ha penjat la seua fotografia per a que vagen comentant-la lliurement. No li falten els comentaris, que jo no vaig a tornar a recomentar però vos recomane que se’ls mireu per a acabar d’entendre la sinopsi. Imagineu bé, van de sainets, d’un tan Paco Asnar que és l’únic que ompli teatres i no sé què d’una festa grandíssima. També de dinosaures. Coincidisc en una cosa sobre això mateix, quanta raó tenia Pedro Maestre.

#CuandoÉramosCultos

Amic @JordiEvole:

sé que podries rebre quasi tantes cartes com pobles hi ha escampats per Espanya, en relació al Salvados dedicat al balafiament dels recursos públics en el sector cultural. Una vegada més, la rajola i els polítics, associació malèfica que ha portat a la ruïna al nostre país.

Et diria que vingues a visitar-me al meu nou poble, que es diu Munic i on també hi ha grans infraestructures culturals, però no vull fer-te perdre el temps: ací tot funciona amb la precisió pròpia d’un país que ja coneixes i que es diu Alemanya. Biblioteques amb llibres, teatres amb públic… i, per descomptat, aeroports -els justos- amb avions.

Com que no et vull fer perdre el temps, sinó que et vull tirar un cable per a completes el teu programa sobre la cultura, t’envie el meu vell poble, el de veritat. Et parle d’Alcoi, bressol de la indústria valenciana, el poble del café licor, el dels moros i cristians, l’Alcoyano i la moral, el de l’Ovidi… Però no te’l recomane per res d’això, en esta carta. Per a resumir-t’ho i anar directe, et diré que allà s’han gastat més de 20 milions d’euros en infraestructures culturals, però de la Cultura no tenim notícies.

En concret, la Diputació d’Alacant ha invertit més de sis milions del Patronat de Bombers en un museu provincial de bombers que va rebre l’estratosfèrica xifra de 3.000 visitants en 2011; la Conselleria de Cultura ha destinat més de deu milions d’euros en una exposició de la Llum de les Imatges que, amb trampes i tot en el recompte, quedarà per a la història com la menys visitada de totes les que porta fent la Generalitat Valenciana al llarg de la última dècada; mentre que la CAM i la Generalitat, a mitges, van invertir altres sis milions en un Centre d’Art magnífic, però que va tancar als sis mesos de la seua inauguració. En honor a la veritat, cal dir que en aquest cas va tindre temps d’allotjar una exposició del Museu del Prado, mentre la CAM feia fallida i no.

Poca cosa més, també tenim petites biblioteques i col·lectius privats patint la falta de fons en la cultura. De fet, si vas a la Biblioteca Municipal d’Alcoi voràs que cada dia està més obsoleta, si consultes la programació cultural voràs que no es pot dir que siga abundant i si et passes pel Casal Jaume I, millor telefona abans, perquè estan tan ofegats de diners que ja només obrin una estona unes poques vesprades a la setmana.

Com que sé que vas enfeinat, no et robe més temps. Si per casualitat decideixes acostar-te pel meu poble i et trobes a un senyor que no coneixes i et saluda com si fores el seu fill, quasi amb total seguretat es tracte de l’anterior alcalde Jordi Sedano. Ja que estàs pregunta-li com ho veu ell. Si vas per l’Ajuntament d’Alcoi i et trobes amb l’actual Alcalde, Toni Francés, podries preguntar-li també de la meua part quina és la recepta que està preparant per a que Alcoi torne a ser culte.

Això és tot company, ja em contaràs com queda la cosa.

Jordi

No és una innocentada

Fa un any n’hi havia 200 obrers nit i dia treballant com a xinos a uns metres de casa, acabant a tota màquina la rehabilitació de l’edifici de l’antic Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy. Ni més ni menys que sis milions d’euros (i el que xorra) s’han gastat la CAM i la Generalitat Valenciana en dotar a Alcoi d’un centre d’art.

Va ser el 28 de desembre de 2010, amb tot pel mig, el dia escollit per a la inauguració del nou Centre d’Art d’Alcoi (CADA). Recorde la visita del president valencià, Francesc Camps; del de la CAM, Modesto Crespo, i de la consellera de Cultura, llavors l’alcoiana Trini Miró – que va posar totes les seues energies en esta història. Jo, i molts més, ens varem donar per satisfets amb aquella inauguració, pensant que per fi Alcoi tenia un caramelet en les seues mans.

Just acabe d’aparcar el cotxe a la porta del CADA. He tornat a vore la reixa tancada i he recordat que la CAM, que ja no és la CAM, va decidir la setmana passada clausurar -indefinidament- el centre d’art d’Alcoi. Ens hem quedat una vegada més amb dos pams de nassos i el caramelet, en la boca.

Hem passat de tindre un edifici preciós per a exposicions i activitats culturals de tota classe, a un mort que ha costat una cabassada de milions i es mira però no es toca. I pitjor encara -perquè el centre acabarà reobrint d’una o altra forma-, no som conscients que amb la pèrdua de la CAM, Alcoi perd un trosset de la seua història.

No és cap broma, precisament l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi és la seu més antiga de totes les que van acabar formant la CAM. Vam ser els primers, i ara també.