Tagged: rutaBayern

#rutaBayern: Pürschlinghaus

Si Garmisch-Partenkirchen ofereix desenes de rutes de senderisme, les valls veïnes a Ammergauer Alpen són igualment interessants en aquest sentit –i des del punt de vista patrimonial, doncs allà trobem escenaris com la Wieskirche, el claustre d’Ettal o el palau de Linderhof–.

Algunes d’aquestes rutes comencen des dels pobles d’Oberammergau i Unterammergau, amb el Klammspitze (1.924 m) com punt de referència. Una de les més senzilles és la denominada ascensió al Pürschling (1.564 m), que començant a Unterammergau suposa un desnivell acumulat d’uns sis cents metres a salvar en una distància aproximada de 5,5 quilòmetres per camins relativament amples, ben senyalitzats i nets durant pràcticament tot l’any –tot i la lògica presència de neu i glaç durant l’hivern–.

Els Alps amb la Pürschlinghaus en primer terme

Els Alps amb la Pürschlinghaus en primer terme

Segons la senyalització disponible i el mateix club alpí alemany (DAV), la pujada des d’Unterammergau comença –relativament suau– al Schleifmühle i necessita d’unes dues hores de caminata per a arribar a la denominada Pürschlinghaus, una cabanya amb un minúscul biergarten que per la seua ubicació recorda a la Schachenhaus. Al respecte, com curiositat, val a dir que on ara hi ha la Pürschlinghaus, construïda cap al 1970 i denominada oficialment August-Schuster-Haus, hi havia una altra edificació anterior que fou utilitzada en el seu dia pel rei bavarés Maximilà II -pare de Luis II, impulsor de la Schachenhaus–.

Diferents rutes per a pujar a Pürschling o el Klammspitze

Diferents rutes per a pujar a Pürschling o el Klammspitze. /WEB DAV

Una vegada a Pürschling, on és possible arribar en menys de 90 minuts si es puja a un ritme lleuger, les vistes de la vall de Linder són impresionants, com les de les valls alpines anteriors amb cims com el Zugspitze ben a la mà, en funció de l’oratge. Hi ha la possibilitat de seguir la marxa ascendent uns metres cap al Teuffelstättkopf (1.758 m) o fins i tot intentar assolir el Klammspitze (1.924), el que pot ser un problema per la distància que el separa de Pürschling. De fet, es recomana pujar aquest cim des del palau de Linderhof, just a l’altra banda de la vall que Unterammergau i Oberammergau.

En línies generals, aquesta ruta o qualsevol de les variants que ofereix –i els pics adjacents– poden proporcionar una fantàstica excursió de migdia o dia complet, envoltats de muntanyes, boscs alpins i rierols. La variant estándart està catalogada com intermèdia, pel que és recomanable per a tot tipus d’excursionistes, encara que n’hi ha alternatives una mica més complicades.

purschlinghaus_vall

Vista des de la Pürschlinghaus

purschlinghaus_pujada

Part final de la pujada, en hivern

Nota per al viatger
* Tant el web del club alpí com la pàgina de turisme d’Ammergauer Alpen proporcionen informació amb mapes per a completar l’excursió i les diferents variants de forma segura. Els camins, en qualsevol cas, estan perfectament senyalitzats.

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

Anuncis

#rutaBayern: Walhalla, el Partenó de Baviera

Un dels monuments més sorprenents de Baviera, relativament desconegut, és el denominat Walhalla, un temple neoclàssic a la vora del Danubi destinat a convertir-se en un saló de la fama de personatges germànics. Impulsat per Lluís I i projectat pel seu arquitecte predilecte Leo von Klenze, el Walhalla és una rèplica del Partenó d’Atenes, temple dòric sostingut per 52 columnes tot i que construït dos mil i pico anys més tard. El temple descansa sobre un promontori a només uns metres del riu Danubi, uns deu quilòmetres al sur de Ratisbona. Amb una escultura de Lluís I presidint la sala, acull els bustos de més de cent personalitats germàniques –incloent austríacs o txecs– amb algunes incorporacions contemporànies com ara Einstein o Sophie Scholl. En imatges:

Walhalla

Walhalla

Detall de la façana al riu

Detall de la façana al riu

Walhalla amb l'escala d'accés des del Danubi

Walhalla amb l’escala d’accés des del Danubi

Bustos

Bustos

Vista interior

Vista interior

*Nota per al viatger
A l’estiu és possible viatjar des de Ratisbona pel riu Danubi en vaixell, mentre que en temporada baixa només és accessible per carretera, per al que cal superar Ratisbona en direcció est per a desviar-se en Donaustauf i seguir les indicacions cap a Walhalla. L’entrada general costa 4 euros i el monument és visitable cada dia, tot i que amb horaris reduïts en hivern.

Web del Walhalla i info de com arribar-hi.

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

#rutaBayern: Zugspitze. Dos formes de fer cim sense suar

Si l’altre dia publicava un post sobre com pujar caminant al pic més alt d’Alemanya, aquest és simplement l’altra cara de la moneda. O una entrada dedicada a explicar com fer el mateix cim sense despentinar-se. Per facilitats no és: com recordava ara fa uns dies el Zugspitze, Pic del tren, és una muntanya humanitzada des de fa temps, amb una plataforma a dalt de tot que inclou allotjament, botigues i biergarten.

Plataforma a dalt del Zugspitze

Plataforma a dalt del Zugspitze

Per començar, mentre allò de fer-hi senderisme al Zugspitze és només alternativa per a la temporada d’estiu, la possibilitat de pujar en tren o telecabina roman oberta tot l’any. De fet, a l’hivern la zona glacial es converteix en una estació d’esquí, amb 22 quilòmetres de pistes esquiables de nivell intermedi situades en una cota 2.000 a 2.700.

Així doncs, estes són les possibilitats que hi ha per a arribar a dalt del tot:

Amb el zahnradbahn o tren de cremallera

Una imatge històrica del tren cremallera, amb el pic al fons. /M J Richardson CC

Una imatge històrica del tren cremallera, amb el pic al fons. /M J Richardson CC

Segurament la manera més romàntica de pujar al Pic del tren siga precisament fer servir el tren cremallera, operatiu des de l’estiu de 1930 i que supera un desnivell de vora 2.000 metres fins arribar al Zugspitzplatt. Comença a 700 metres sobre el nivell del mar a la ciutat de Garmisch-Partenkirchen, a l’estació pròpia propera a la de Deutsche Bahn, i acaba a una altitud de 2.600 metres. És un viatge molt bonic amb diverses parades a l’estació d’esquí de Garmisch, Grainau o l’Eibsee, abans d’entrar en el túnel que ens condueix a la part alta, Això sí, es necessita una mica de paciència, ja que es tracta d’un tren cremallera que necessita el seu temps. En concret, 73 minuts per a pujar i 80 per a baixar.

Cal tenir en compte que el tren no arriba al cim, són que va ser construït per a comunicar la base amb l’antic hotel de la zona glacial, el Schneefernerhaus hui convertit en estació meteorològica. Una vegada a esta part toca agafar un telecabina inclòs en el preu, el Gletscherbahn (que tarda quatre minuts en completar el trajecte restant).

Pel que fa als preus, no es poden considerar econòmics. En estiu, el viatge d’anada i tornada costa 50 € per persona i 35 € per a joves de 16 a 18 anys o 29 € per a nens des de 6 anys i adolescents. Es pot aconseguir un descompte de cinc euros per cap si s’ha viatjat fins a Garmisch-Partenkirchen amb la Deutsche Bahn (ferrocarril).

En hivern, els preus són molt millors entre gener i abril, una vegada es posa en marxa l’oferta del Garmischer Ski-Express. Per a 2013 (temporada passada), aquest combinat entre la Deutsche Bahn i les estacions d’esquí de Zugspitze i Garmisch Classic permetia usar els remuntadors de les estacions, tren cremallera inclòs, per 48 €. El millor, que el trajecte en tren des de Munic està inclòs en aquest preu.

Més informació: web alemanya del Zugspitze, on hi ha apartat de preus i els horaris dels remuntadors (tots)

Amb telecabina des de l’Eibsee
Una alternativa més ràpida per a pujar al cim de Zugspitze és la de fer-ho amb el funicular Eibsee-Seilbahn, ubicat a la vora de llac Eib al poble de Grainau. Vàlida només per a viatgers que es mouen en vehicle privat, que han de saber també que estacionar a la vora de llac és de pagament. El trajecte dura deu minuts i costa 50 € per persona en estiu i 41,5 € en hivern, preus dels forfets de dia.

Més informació: web alemanya del Zugspitze, on hi ha apartat de preus i els horaris dels remuntadors (tots)

Amb el telecabina des d’Ehrwald
El Zugspitze delimita la frontera entre Baviera i el Tirol, pel que també trobem un funicular des de la cara austríaca. El Tiroler Zugspitzbahn està ubicat a uns pocs quilòmetres del poble de Ehrwald i comparteix el domini esquiable amb Alemanya, en la zona glacial.

Només accessible per a viatgers que usen cotxe, és més econòmic que el telecabina alemany, almenys per a l’estiu. No cal pagar per l’estacionament a la base i el preu del remuntador costa 37,5 € per persona anada i tornada, tot l’any. Si es vol esquiar a l’hivern, el preu és idèntic que accedint des d’Alemanya: 41,5 € per persona al dia.

Més informació: web austríaca del Zugspitze, on hi ha tota la informació de preus i horaris

Encara més:

#rutaBayern: Zugspitze. Dos sendas asequibles para tocar el techo alemán

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

#rutaBayern: el museo Audi

Aunque no sea un gran aficionado al mundo del motor, desde mi llegada a Múnich he visto como se ha ido despertando mi curiosidad por la industria automovilística. Supongo que si me hubiese mudado a Fuerteventura hubiese acabado interesándome por tomar el sol, el surf o el submarinismo. Tengo claro que voy a terminar visitando, o al menos ese es mi deseo, los museos de las cuatro grandes marcas de coches que aún exhiben músculo en el sur del país. Esto es (por ventas en los primeros meses de 2013): BMW, Audi, Mercedes y Porsche.

'Uno de tantos' aparcado a la puerta del Audi Forum

‘Uno de tantos’ aparcado a la puerta del Audi Forum

Lo paradójico es que, pese a vivir a unos pasos del cuartel general de Bayerische Motoren Werke (BMW) e incluso haber pisado y fotografiado el recinto en numerosas ocasiones, el primero de los museos que he visitado a fondo es el de Audi, en Ingolstadt. Fue hace unos días, tras la segunda visita a esta pequeña ciudad industrial de la Alta Baviera en la que un cartel que indicaba Audi Forum despertó definitivamente mi curiosidad.

Uno se pasea por Ingolstadt y tiene la sensación de hacerlo por un inmenso concesionario de Audi al aire libre. No es de extrañar, si tenemos en cuenta que la planta y las instalaciones centrales de la compañía emplean a más de 35.000 personas en esta ciudad que ronda los 128.000 habitantes. No se cuántos miembros de la clase pasiva tienen en Ingolstadt, pero serán muy pocas las familias allí que no cuenten con uno de sus miembros trabajando, directa o indirectamente, para Audi.

Como soy bastante ignorante en el asunto, lo cierto es que entré en el denominado Audi Forum –en el que encontramos la planta, el complejo de oficinas, pero también una zona para visitantes con concesionario, área de restauración y el museo de la casa– tratando de buscar respuestas en clave bávara para conocer el origen de la marca de los cuatro anillos.

Nada más lejos de la realidad: ni la marca de los cuatro anillos nace como una sola marca, sino como la unión de cuatro –a las que se sumará otra empresa, NSU, en 1969–; ni el origen de la misma lo encontramos en Ingolstadt, ni siquiera en la hoy próspera Baviera.

Nacimiento de Auto Union. /WEB

Nacimiento de Auto Union. /WEB

El principio de los principios de Audi se llama August Horch, que en 1899 empezó con un taller de automoción en Colonia. No le gustó el devenir de su propia compañía, al señor Horch, por lo que una década más tarde decidiría emprender una segunda aventura, en este caso con la nueva Audi en la ciudad sajona de Zwickau. Audi, cuyo nombre responde a un intento de trasladar al latín su propio apellido –que significa oír–.

Pero tampoco deberían de llevarse tan mal, pues en 1932 ambas casas participaron de la fusión que dio nombre a la denominada Auto Union AG, o la creación de la marca de los cuatro anillos. Tanto aquella Audi como Horch, DKW y Wanderer, se integraron en este grupo reconocible por su actual logotipo, si bien siguieron desarrollando sus propias líneas de trabajo, productos o incluso mantuvieron sus distintivos y personalidad. Así, Horch se dedicaba a los vehículos de gama alta, DKW fabricaba motocicletas y coches de gama baja, mientras que Wanderer se centró en la media.

Un coche muy especial: Horch histórico rescatado hace unos años en Texas

Un coche muy especial: Horch histórico rescatado hace unos años en Texas

Más paradojas, tras la Segunda Guerra Mundial las dependencias principales del grupo en Sajonia –o lo que quedó de ellas– quedaron enmarcadas en la RDA y lo que algún día había sido un complejo destinado a la creación de autos exclusivos pasó a dedicarse precisamente a todo lo contrario: la construcción de un automóvil popular y accesible a todos los públicos, el Trabant.

Y entonces, ¿qué pinta Ingolstadt en todo esto? Hasta el estallido de la guerra, esta pequeña ciudad acogió una de las plantas de Auto Union, siendo elegida como cuartel general tras la refundación en 1949.

Es en la mitad del siglo XX cuando Auto Union realmente toma fuerza internacional, tanto en la concepción de autos de alta gama como de deportivos y para competición, alcanzando posiciones de liderazgo en competiciones especializadas y acercándose a ello en el mercado. No en vano, en el primer semestre de 2013 vendió 780.000 unidades, muchos de los cuales siguen fabricándose en la misma Ingosltadt, junto al museo que da cuenta de todo ello.

Pareja de 'audis', mítica línea deportiva de los 80

Pareja de ‘audis’, mítica línea deportiva de los 80

'Audis' de competición

‘Audis’ de competición

Por añadir, lo único que realmente conocía antes de entrar allí: que desde 1969 y tras la incorporación de una quinta marca a Audi –NSU–, esta forma parte del Grupo Volkswagen. Durante algún tiempo trasladó su sede a las inmediaciones de Stuttgart, para regresar finalmente a la Alta Baviera donde se erige el mencionado complejo.

Nota para el viajero
*La entrada al museo Audi, en un acristalado edifico redondo, cuesta únicamente dos euros. Los más ávidos de información se pueden sumar a uno de los tours, por cuatro euros para adultos, que tienen lugar a diario en alemán e inglés –en este caso de lunes a viernes a las 14:15 horas–.

Asimismo, existe la posibilidad de realizar tours personalizados según demanda, así como de visitar la planta de producción. En este caso, la entrada cuesta siete euros, la mitad para estudiantes y menores de edad, con varias visitas al día. La de inglés comienza a las 11:30 horas. Todas son solamente en días laborables.

Además de explicaciones históricas, la exposición del museo está dividida en tres alturas que se recorren cronológicamente de arriba abajo. Se exponen unos 80 coches y motocicletas correspondientes a las cinco marcas históricas de Audi. Junto a máquinas muy antiguas encontramos algunos de los coches más románticos de la casa, deportivos de los 80 o incluso modelos de alta competición como los empleados en las 24 Horas de Le Mans.

En este documento en pdf (en inglés), aparece toda la información sobre horarios, tours, accesos, etcétera.

*Por otro lado, a los interesados en el tema les recomiendo sin duda la lectura de este post de 2011, titulado Viaje al centro del automóvil II. Museo Audi y Audi Forum en Ingolstadt y publicado en el blog ¿Dónde está el depósito? Ofrece abundante información de interés, sobre el museo, desde el punto de vista técnico y sentimental. Otro artículo interesante en español sobre Audi es el publicado en 2009 por el suplemento de motor del periódico EL MUNDO (Un ejercicio de constante superación).

Más posts de viajes sobre Baviera en:

rutaBayern

#rutaBayern: l’Asamkirche d’Ingolstadt

El nom oficial: Santa Maria Victòria a Ingolstadt

El nom oficial: Santa Maria Victòria a Ingolstadt

Interior. /ALLIE CAULFIELD CREATIVE COMMONS

Interior. /ALLIE CAULFIELD CREATIVE COMMONS

D’un temps ençà la xicoteta església de Sant Joan Nepomucè a Munic s’ha convertit en un monument de referència, un petit tresor que no falta en cap de guia. Els que viuen a Baviera o coneixen la ciutat i encara no saben ben bé de què parle només cal afegir un parell de paraules: Asamkirche; rococó. Però els germans Eguid Quirin i Cosmas Damian Asam, que van construir-se aquesta capella com un temple privat, van deixar el seu segell durant el segle XVIII en bona cosa de construccions religioses arreu de Baviera, com també a territoris veïns com Bohèmia o el Tirol. L’altre dia a Ingolstadt, ciutat de l’Alta Baviera més coneguda hui per ser la seu dels quarters generals d’Audi, em va sorprendre entropessar precisament amb l’Asamkirche. La seua pròpia. En aquest cas, el nom formal és el de Santa Maria de Victòria i és tracta d’una petita construcció certament singular, com no podia ser d’altra forma. Oculta en un carreró del centre i vinculada a la Congregació Mariana, és una església barroca sense torres, exempta. Des del carrer el color carabassa i la decoració de la façana criden l’atenció del vianant, tot i que és una vegada a dins quan hom queda realment sorprès. Cosmas Damian és l’autor de l’enorme fresc de 42 x 16 m que cobreix tot el sostre i que està dedicat a l’Encarnació de Crist.

Detall de la façana de l'Asamkirche d'Ingolstadt

Detall de la façana de l’Asamkirche d’Ingolstadt

Detall dels frescos. /ALLIE CAULFIELD CREATIVE COMMONS

Detall dels frescos. /ALLIE CAULFIELD CREATIVE COMMONS

Nota per al viatger

*Cal tenir en compte que Ingolstadt no és una ciutat especialment turística, tot i l’interés del centre històric. Això suposa que els horaris siguen una mica estranys, amb una pausa a migdia de 12 a 13 hores. L’entrada costa 1,5 € reduïda i 2 € per a adults; els menors de setze anys no paguen.  Tota la informació, en alemany, ací.

Per cert, no acostume a publicar al blog imatges que no siguen meues, però en aquest cas les fotos d’Allie Caulfield amb llicència Creative Commons em van semblar molt interessants. Al seu Flickr tot el seu treball.

Més posts de viatges sobre Baviera en:

rutaBayern

#rutaBayern: on el Danubi esdevé immens

Qui no n’ha sentit parlar alguna vegada del riu Danubi? A classe de Geografia sempre ens han dit que és el segon riu més gran (llarg) d’Europa (darrere del Volga), si bé els que vivim a Baviera estem acostumats a travessar un riu relativament modest. Això fins que arriba a la petita ciutat de Passau, ja amb la frontera amb Àustria. El cas és que el riu no es fa gran perquè sí, en aquesta població que acostuma a funcionar com primera parada de creuers fluvials pel Danubi, sinó que, principalment, esdevé immens degut a la confluència de tres rius en un mateix punt. És el denominat Dreiflüsse-Eck, la cantonada dels tres rius, on l’Inn, el mateix Danubi i el petit Ilz en fan un de sol.

El 'Dreiflüssse-Eck' vist allà mateix, amb l'aigua del Danubi per l'esquerra i la de l'Inn per la dreta; l'Ilz no s'aprecia

El ‘Dreiflüssse-Eck’ vist allà mateix, amb l’aigua del Danubi per l’esquerra i la de l’Inn per la dreta; l’Ilz no s’aprecia

El 'Dreiflüsse-Eck' des del cel: a l'esquerra l'Inn,  al centre el Danui i a la dreta, petit i fosc, l'Ilz. /WEB

El ‘Dreiflüsse-Eck’ des del cel: a l’esquerra l’Inn, al centre el Danui i a la dreta, petit i fosc, l’Ilz. /WEB

Ara fa uns dies vaig tindre l’oportunitat de passar una estona a aquest tranquil cantonet i vaig quedar certament atrapat pel flux de les aigües. Jo no ho sabia pas, però resulta que l’aigua verda de l’Inn, tenyida pels materials arrossegats des dels Alps, sembla engolir-se les aigües blaves, prou més fosques, que porta el Danubi des de l’oest, mentre per l’esquerra aplega modest però estrany un cabdal d’aigua encara més obscura, entre marró i negra, que no és altre que el de l’Ilz procedent de la Selva de Baviera i Txèquia. Fins i tot em va cridar l’atenció que aquesta partida sembla guanyar-la l’Inn, que és el que acaba fluint per damunt de tot i el que sembla empentar més aigua –la seua és la taca més gran–. Ara he sabut però que si el nou riu, després de la fusió al Dreiflüsse-Eck, segueix tenint el nom de Danubi i no d’Inn és pel fet que el primer arriba a Passau amb 647 quilòmetres a les esquenes, pels 510 del segon, així com pel fet que el Danubi té allà una fondària de vora set metres, pels dos de l’Inn. Com curiositat, la serenitat aparent amb que el Danubi conflueix a Passau resulta ser prou enganyosa. Des de fa dècades, els habitants de la ciutat i especialment els del centre històric, estan acostumats a les seues envestides. Les pluges de tardor i, més encara, les de primavera –per allò del desglaç– han esdevingut un malson per a la gent d’allà que regularment veu com el Danubi de tant en tant amenaça d’engolir les seues cases. La darrera vegada, ara fa no res, va ser el 3 de juny de 2013 quan el riu va arribar a créixer en 12 metres d’alçada al seu pas per la població. Al setembre encara es veien de fet les marques d’humitat per tot arreu.

Marques de las crescudes d'aigua al centre de Passau; la més alta és de la de juny de 2013

Marques de las crescudes d’aigua al centre de Passau; la més alta és de la de juny de 2013

Més posts de viatges sobre Baviera en:

rutaBayern

#rutaBayern: últim bany a l’Alpsee

Tot i que sembla que queden un parell de dies d’estiu per davant, aquesta és una recomanació que arriba fora de temporada. He caigut hui mateix, després de prendre un dels últims banys a l’Alpsee aquest 2013, sinó l’últim. No era la primera vegada, però he aprofitat la pausa del migdia al tour a Neuschwanstein per a prendre un relaxant bany. A diferència d’altres dies, hui ho he confessat als viatgers que m’acompanyaven i un d’ells m’ha dit: “Ja ens podies haver avisat, si arribem a saber que ací es podia prendre el bany ens haguérem apuntat”. I tenia raó, no està suficientment venut per al viatger, però la veritat és que l’Alpsee de Füssen, només a uns metres del castell de Neuschwanstein, és un lloc fantàstic tant per a banyar-se com per a fer una passejada. La majoria dels turistes no hi tenen ocasió, però fins i tot disposa d’una –allunyada– zona habilitada amb gespa per a prendre el bany i escales per a entrar a l’aigua. També vestidors i serveis, i un bar, amb entrada de 2,5 euros. Els que volen simplement refrescar-se de bades també ho poden fer, com jo mateix, que hui m’he banyat a la vora mateix de Hohenschwangau –a l’agost hi ha massa gent però hui eren mitja dotzena de persones fora de l’aigua i dos bojos, entre ells jo mateix, nadant–. Tot i la gran quantitat de gent que hi passa, cal dir que aquest llac que fa dos quilòmetres de llarg ofereix una aigua tan neta com freda. Com que el terra és de pedra, a més, la sensació de claredat és total. No és el llac més tranquil de Baviera, ni el més especial, però és una opció preferent i desaprofitada per als visitants al castell, que no són pocs. Per això mateix, avisats esteu.

Vista de l'Alpsee amb les muntanyes de fons

Vista de l’Alpsee amb les muntanyes de fons

L'Alpsee a l'esquerra i el Schwansee a la dreta

L’Alpsee a l’esquerra i el Schwansee a la dreta

L'Alpsee i el castell de Hohenschwangau

L’Alpsee i el castell de Hohenschwangau

Més posts de viatges sobre Baviera en:

rutaBayern

#rutaBayern: Herrenchiemsee, el desconocido

Hace algún tiempo que vengo pensando en darle forma concreta a los posts que publico sobre Baviera en el Quadern. Ni me caben en Muniqueando por formato, ni tampoco tengo la más mínima intención de empezar con un tercer blog, en clave bávara, así es que he decidido crear la etiqueta #rutaBayern bajo la cual espero ir posteando todos aquellos comentarios de viajes sobre Baviera que me salgan al paso.

A diferencia de Muniqueando (bastante más rígido en la forma), me apetece aquí combinar textos completos y posibles reseñas de excursiones con meras opiniones, fotos sueltas y anécdotas de viajes, a mi aire según el día y tan caóticamente planteados como el cuaderno reclama.

En cualquier caso, y pese a que he reordenado todos los escritos anteriores sobre viajes en Baviera bajo el paraguas #rutaBayern, estreno categoría/etiqueta con un texto acerca del palacio de Herrenchiemsee: el tercero en discordia, el pequeño Versalles, el carísimo, el inacabado, el que está en una isla, el último de los grandes palacios proyectados por el rey Luis II de Baviera.

herrenchiemsee_exterior

Schloss Herrenchiemsee desde el exterior

¿Qué eso de Herrenchiemsee? Para empezar esa sería una pregunta lógica, más aún si tenemos en cuenta que se trata del palacio menos conocido, por lo menos fuera de Alemania, de los construidos por Luis II, el mal llamado Rey loco. O, como mínimo y eso es seguro, se trata del menos visitado de sus tres castillos: el mismo Herrenchiemsee, el pequeño Linderhof y el celebérrimo Neuschwanstein. Según publica la Administración de los palacios públicos bávaros en su último informe, 411.000 visitantes pasaron por Herrenchiemsee a lo largo de 2012, por los casi 437.000 de Linderhof y el millón y medio de viajeros que compraron una entrada para Neuschwanstein.

Ya sabemos que los números de visitantes no son comparables con los del Nuevo Cisne de Piedra, pero… ¿y en lo demás? Bajo mi punto de vista y aquí sí que me mojo y no poco, Herrenchiemsee seguramente sea la mansión más bonita de las tres citadas, entendida en toda su dimensión, que empieza tan pronto uno pone el pie en el barco en el puerto de Prien am Chiemsee.

Fuera de contexto histórico como no podía ser de otra manera, el palacio de Herrenchiemsee es un intento de reproducir el de Versalles en el corazón de una pequeña isla de 238 hectáreas en medio del lago Chiem. Iniciado en 1878, el visitante encuentra únicamente el cuerpo central del inmueble previsto, que quedó inacabado y paralizado a la muerte del rey Luis II en la primavera de 1886.

En cualquier caso, ocho años de obras fueron suficientes para invertir el doble de dinero que en la construcción de Neuschwanstein y Linderhof juntos, principalmente dado el uso de materiales nobles que van desde el abundante mármol a la porcelana más sofisticada o el oro. Increíble es el Salón de los Espejos, que incluso supera en metraje al original parisino del que tomó inspiración.

Sobre los jardines, lamentablemente se pudo terminar solamente una pequeña parte de lo proyectado, lo que se resume en un paseo central que segmenta la isla en dos, tanto a espaldas como por delante del palacio. Eso no impide que la pequeña Herreninsel ofrezca al visitante agradables paseos por el bosque, a los que se puede sumar la visita a una antigua abadía de monjes agustinos –incluida en el precio de la entrada a Herrenchiemsee–.

Plano de situación de la Herreninsel

Plano de situación de la Herreninsel

Y si tan bonito es Herrenchiemsee, ¿por qué una mayoría abrumadora prefiere Neuschwanstein?
Hay que reconocer en todo caso que al palacio de Herrenchiemsee lo esconden un lago tan amistoso en verano como áspero en invierno, además de una densísima malla de árboles que reducen considerablemente su notoriedad e impacto visual.

Por el contrario, el más popular castillo de Neuschwanstein, mostrado en su interior con muy poco esmero, tiene un par de puntos fuertes que dejan KO a cualquier competidor que se atreva con las odiosas comparaciones. Quizás los más fuertes son: por un lado, el mito de la inspiración de Walt Disney en este lugar para su posterior diseño; por otro lado, la vista única que nos regala el puente de María. Con esos dos argumentos y una portada en la Lonely Planet basta para que millones de personas se decanten del costado del palacio del cisne. Comprensible.

portada_lonelyplanet_baviera

Portada de la guía Lonely Planet sobre Múnich, Baviera y la Selva Negra

¿Cómo funciona una excursión de día a Herrenchiemsee?
En fin, tampoco se trata de competir, lo mejor sería que el viajero que se pasa por Baviera tuviese tiempo suficiente para ver todos los palacios de Luis II –no habría que olvidar Linderhof ni su gruta– y muchos otros repartidos por todo el Estado.

Los que tienen la fortuna de dejarse caer por el Chiemsee, pueden disfrutar de otras pequeñas atracciones, ideales tanto para senderistas como para viajeros en familia. A los primeros les recomendaría tratar de recorrer una parte del litoral del lago –ojo, tiene una superficie total de 80 km2– o incluso probar de sumarse a alguna actividad deportiva –desde una ruta en bici de alquiler a un paseo en kayak o un curso de windsurf– ; a los segundos, les diría que empiecen por tomar el simpático tren de vapor que desde 1887 une la estación de trenes de Prien con el muelle del pueblo, del que parten la inmensa mayoría de barcos que se dirigen a Herrenchiemsee.

chiemseebahn

Tren histórico de vapor entre la estación de trenes de Prien y su muelle

No debería de faltar en la hoja de ruta de ambos colectivos un paseo, si puede ser a primera o última hora del día mejor, por la minúscula Fraueninsel. Este segundo islote, el de las mujeres, es en realidad el pueblo más pequeño de Baviera con sus 15 hectáreas de terreno y sus 300 habitantes, de los cuales un 10% son monjas benedictinas.

fraueninsel

La Fraueninsel desde el barco

Fantástico el paseo por la isla, la visita a la abadía benedictina cuyo origen data del siglo VIII y no peor la opción de degustar un plato de pescado del lago en uno de sus restaurantes. En cualquier caso, nada es comparable a la opción de pasar la noche en una de las pocas casas de huéspedes de la isla, aunque esta opción que nos permite conocer la verdadera realidad del lugar únicamente está al alcance de unos pocos –los que dispongan de un bien tan preciado como el tiempo–.

En mi caso, la última visita a Herrenchiemsee fue con un grupo de turistas en pleno mes de agosto. A pesar de la tormenta que nos cogió en la cola para el ferry de regreso a Prien am Chiemsee, disfrutamos el día como enanos. Yo el primero.

Más información:

Web oficial de Herrenchiemsee. Incluye un pdf informativo en español con horarios y precios.

Web de Chiemsee Schifffahrt, que gestiona los trayectos en barco en el lago Chiem. Incluye horarios y precios.

Sobre cómo llegar a Prien am Chiemsee, desde Múnich puede accederse fácilmente en tren. Todos los regionales que van de Múnich a Salzburgo paran en la ciudad, con frecuencia de paso cada 60 minutos durante la mayor parte del día. El Bayern Ticket es válido, lo que garantiza precios excelentes –un máximo de 38 euros para grupos de hasta cinco personas–. Por carretera, la autopista de Salzburgo (Autopista 8) pasa a unos metros escasos del lago.

En cuánto a dónde comer, es posible hacerlo tanto en la Fraueninsel, donde la oferta de restaurantes bávaros es de media docena, o bien en la Herreninsel. Hay un único restaurante, con unas vistas excelentes sobre el lago, una comida más que aceptable y unos precios razonables.

Otros posts de viajes sobre Baviera en:

rutaBayern