Tagged: oktoberfest

La grua de color groc

Gairebé un any he necessitat per a recuperar la motivació, i disposar del temps suficient, per a seure una estona davant la pantalla i apuntar ací quatre coses. Diumenge passat, aprofitant la desfilada de vestimentes tradicionals que se celebra sempre el primer cap de setmana d’Oktoberfest, a Munic, vaig decidir treure la càmera al carrer i fer unes poques fotos, com abans. La idea era penjar-les ací, en una altra xicoteta crònica del festival, i ja van sis tardors. Però res no és igual. Les fotos les vaig fer, sí, però l’única imatge d’aquell matí gris i fred de setembre que no em puc treure del cap és aquesta:

san_pedro_demolicion

Una enorme grua de color groc interromp la tranquil·litat del diumenge muniqués. No funciona, no emprenyem, però la seua sola presència, i com està ensorrant un edifici “sa” del centre històric, a només uns metres de la plaça de Maria, em destorba, moltíssim. Genera una ruïna on no la hi havia. Això ho veiem tots. Uns quants, a més, veuen negoci. Un negoci immens. El negoci del rajol. Compte. Una vegada ensorrat aquest vell edifici, tornar a alçar-ne un altre, en aquest punt del centre, generarà un benefici grandíssim, a uns pocs, clar. I, a la resta…? Em preocupa. Aquesta grua acabarà l’enderroc, i anirà a fer faena a un altre punt de la ciutat, potser no tan cèntric. On vivim les persones. I a seguir: enderrocar, i tornar a construir; desallotjar comerç tradicional i persones “velles”, i bescanviar-les com si foren “cromos” per comerç i persones “noves”. És a dir, de les que paguen(m) el doble, o el triple, o deu vegades més, pel mateix. Negoci, i més negoci, immobiliari. Aquesta història ja me la conec, i no acaba bé.

Per cert, també vaig fer unes fotos de la desfilada:

trachten_oktoberfest_2016b

Així són ells, i elles

trachten_oktoberfest_2016d

Veig a aquestes persones fer música i pense, collons, no estem tan a lluny

oktoberfest_trachten_2016

Símbols

trachten_oktoberfest_2016c

I després estan els ‘guiris’, que es compren una disfressa i… En fi

trachten_oktoberfest_2016e

Hi ha turistes que almenys compren roba veritablement tradicional. Aquestos, espanyols

Per cert, set i mitja del matí, i algú plora al fons del passadís. Res dolent, és el que m’ocupa des de fa mesos: se’n diu paternitat.

Anuncis

Diario de Oktoberfest (XII): Menos visitantes, menos consumo… ¿Cuestión de bolsillo?

Acaba el Oktoberfest y llega el primer balance. Los datos son de la oficina de prensa local, así que mejor darlos por válidos, que no por buenos. Y no es que no sean buenos, simplemente es que son peores. Son los menos buenos, de hecho, de los últimos seis años. Esto es: en 2015 se han contabilizado 5,9 de visitantes al festival durante los dieciséis días de duración. En 2014, el Oktoberfest de Múnich registró 6,3 millones de visitantes, que a su vez supuso un descenso en las cifras de asistentes respecto a los tres años anteriores. En 2011, se registró la cifra récord de 6,9 millones. Esta es de hecho la primera vez desde 2009 que no se alcanza la cifra de seis millones de visitantes. Significativo. En cuanto a datos de consumo de cerveza, más de lo mismo: esta vez se han consumido 7,3 millones de litros. Son muchos, cierto, pero son 400 000 litros menos que en la pasada edición. En fin, sin entrar a fondo en el tema (por ejemplo: mesas vacías en las tardes de entre semana, colas y empujones en fin de semana, más extranjeros y menos locales…), a la vista de todos está que el precio de la cerveza sigue creciendo imparable, mientras el festival en sí mismo parece haber frenado en seco su progresión. Igual deberían de hacérselo mirar…

Diario de Oktoberfest (XI): ojos que no ven corazón que no siente

Oktoberfest 2015: esto ya va

Oktoberfest 2015: esto ya va

La 182ª edición del Oktoberfest está en marcha. Y ya son cinco (las mías, claro está). Quedan pocas imágenes del festival que puedan sorprenderme a estas alturas, todo lo contrario que a la legión de asiáticos que correteaba ayer por la mañana por el Wiesn, disfrazados tod@s. Como la chica de la foto con su trofeo. Yo, fue sonar el petardo de las doce, abrirse los grifos de la birra y salir corriendo del lugar. No alcancé a ver el primer carrito de la cruz roja al rescate del primer coma etílico. Esta vez nuevo récord: 80 minutos desde la apertura del festival. En cualquier caso, la foto de este año va a ser muy difícil de tomar. Está en la estación central de trenes, donde van a coincidir los miles de oktoberfestivaleros y los casi 10 000 refugiados sirios e iraquíes que están desembarcando desde Austria al día. No sé si por el bien de unos o de otros, o por un tema de tapar vergüenzas, pero la estación está blindada: cerrada al tráfico rodado, los refugiados a buen recaudo (están en una zona aislada a la que se impide al paso), policía en cada esquina… Refugiados y borrachos, pues, raramente se cruzarán por la estación. Y mientras tanto, a cuatro calles, ya sin dolor ni remordimiento, corre la cerveza a mares. Para bien y para mal.

Diari d’Oktoberfest (X): el club dels 100

Una imatge del Club dels 100 per Oktoberfest. /WEB

Una imatge del Club dels 100 per Oktoberfest. /WEB

A primers de setmana algú em va mencionar el Club dels 100 a l’Oktoberfest. Aquell bon amic m’explicava que n’hi ha que competeixen durant els setze dies que dura el festival de la cervesa a Munic, amb la idea de beure’s 100 litres de birra en eixes dues setmanes. Es tractaria suposadament d’una agrupació secreta de la que, lògicament si atenem al qualificatiu, no he trobat escrita una sola coma ni tan sols a internet.

Sincerament, i després de parlar amb més d’un puntal en la matèria, no trobe cap indici seriós que em faça pensar que hi ha res de veritat en aquest suposat club. Un grup que, posats a imaginar, implicaria la despesa de 1.000 euros només en cerveses i en dues setmanes.

D’això mateix, del fet que n’hi ha es gasta un jornal durant l’Oktoberfest, no tinc dubtes però. I no només els turistes, que són els que paguen estos dies 300 euros per una habitació doble en un hotel de mala mort.

En qualsevol cas, allò més curiós ha sigut comprovar l’existència, ara sí que sí, d’un altre Club dels 100 entorn a l’Oktoberfest. Podríem definir-la de totes totes com una colla de penjats amb ànim suïcida i que atempta radicalment contra la salut pròpia, la qual ajunta als afores de Munic a desenes de neozelandesos i australians, principalment, un dia abans que comence el festival.

La gràcia: beure’s en aquest cas 100 colps de cervesa i altres licors en només 100 minuts. I menjar-se pel camí alguna que altra marranada. La beguda es serveix a dojo i dóna igual que arribe a la gola directament d’una llauna, en un got, una sabata o amb una màniga de regar. Allò que importa realment és l’espectacle i el que menys que al final de la festa hom urgisca un hospital. Així són alguns joves del nou mon.

Com que no he participat mai del Club del 100, i espere no tindre l’honor de trobar-me’ls en la vida, he rascat un parell de vídeos i imatges per internet, a més d’algunes notícies publicades en diversos mitjans de les antípodes (tant a Austràlia com a Nova Zelanda).

Entre els clips de vídeo més curiosos, hi ha un que no només filtra algunes imatges de l’Oktoberfest, sinó que fa una repassada del Van Tour que completen força joves australs cada estiu. Es tracta d’una volta salvatge per Europa en furgones de lloguer que dura tres mesos i que els suposa anar de país en país, de festa en festa, de pet en pet. A que no esbrineu on comença? A Pamplona, per San Fermí.

(Els sanfermins al minut 1 del vídeo)

100 club shock-ya-mentry from peter on Vimeo.

Diari d’Oktoberfest (VIII): des del cel

O’zapft is! I ja van quatre. Pel que a mi respecta, l’Oktoberfest ja no és cap misteri. Més encara el primer vespre. Tarda de presses i correres, gent que va literalment doblada, cues, olor a cervesa, a carn, a peix. A sucre cremat. A pixum i a bilis. Tot barrejat. Remugants, que no remugons. Em resistisc però a tancar els ulls davant la bellesa innata del wiesn. Hui l’hem contemplada des de fora. Des de tant a lluny i tan amunt com he pogut. Hem trobat el que buscàvem a la torre de l’església de Sant Pau. Allà, 252 esglaons i a uns 50 metres per damunt del terra, he patit vertigen i hem vist fer-se de nit mentre desenes de milers de persones bevien cervesa plegades en un esforç multitudinari i un negoci més gran encara.

El Wiesn des Sankt Paul

El Wiesn des Sankt Paul

El Wiesn des Sankt Paul; detall

El Wiesn des Sankt Paul; detall

El Wiesn des Sankt Paul; les carpes de cervesa

El Wiesn des Sankt Paul; les carpes de cervesa

A poqueta nit

A poqueta nit

Diari d’Oktoberfest (VII): sobre com reservar una taula

Entrem en el cap de setmana final de l’Oktoberfest i vinc tard amb este post, però he rebut algunes preguntes al respecte i pagava la pena fer una menció. Alguna gent vol saber com aconseguir una taula amb reserva per a celebrar el festival amb calma. Sense empentes ni estar estrets, sense que la cambrera de torn ens done presses per a acabar-nos la cervesa i encomanar-ne una altra o bé fer-nos fora. Sí, aconseguir una taula en propietat durant unes hores al Wiesn és, efectivament, garantia de passar una bona estona entre amics amb major llibertat de moviments, bevent només el que ens abelleix, sense que ens puguen cridar l’atenció mentre dure la reserva –per no beure, vull dir–, etcètera. Però com aconseguim eixa reserva? Per començar, allò principal és encomanar-la amb moltíssima antelació. Això és, posant-nos en contacte amb la carpa que ens interessa al més de gener o febrer, com a tard. Fins i tot és una bona idea escriure-hi o telefonar-hi a tres o quatre carpes diferents per si alguna de les que ens registra ens deixa tirats en l’últim moment. Allò normal, de fet, és que les empreses que gestionen les tendes ens apunten en les seues llistes i ens confirmen si ens donen la taula desitjada o no cap a la primavera, allà per abril o maig. És quasi impossible que, si som desconeguts, ens faciliten una reserva en cap de setmana o en torn de vespre. Això està venut abans de començar. Siga com siga, una vegada ens confirmen l’espai, ens donen un termini determinat per a fer efectiu el pagament. Calma, reservar una taula no ens costarà més car que anar a Oktoberfest per lliure. Almenys si fem idea de menjar i beure, com és lògic. Per què? Perquè el pagament de la reserva de taula es correspon amb uns 30 euros per persona i ens acostumen a demanar reserves de unes 10 persones per taula. Paguem per tant uns 300 euros en total, si bé amb eixe preu, segons la cerveseria escollida, ens inclouen dos litres de cervesa i un tiquet de 10 euros bescanviable per menjar. Per persona, vull dir –és a dir, ens donen uns 30 euros per cap en menjar i beure–. Són els mateixos preus que pagaríem anant per lliure, sense cost addicional per fer la reserva. Per tant, això de reservar una taula a l’Oktoberfest és només una opció factible per als visitants més previsors, que no han de caure en el desànim si l’intent de tancar la reserva a l’hivern es fa interminable. A la resta només els queda l’opció de matinar per a fer-se un forat a primera hora del dia. O bé, anar-hi els dies de menor afluència de públic.

*Nota per al viatger
Tots els contactes de les carpes i la informació detallada sobre el tema, en alemany, estan disponibles en aquest enllaç extern de la web oficial de Munic.

Diari d’Oktoberfest (VI): Quan no anar-hi

Ara fa un any exactament advertia al mateix Quadern que si n’hi ha moments en els que més val no passa per l’Oktoberfest eixos són principalment a les tardes de cap de setmana o bé en vespres de festiu. Com que la memòria afluixa amb el temps anit vàrem repetir la jugada i l’experiència fou tan penosa com l’any passat: impossible accedir a qualsevol carpa de recinte des de migdia, en superar totes l’aforament. Impossible ni tan sols passejar amb normalitat pel Wiesn, en el dissabte boig del cap de setmana italià. En fi, per si algú segueix preguntant-se quan anar i quan no anar a la festa, adjunte la taula que han elaborat des de l’Ajuntament de Munic en la que fan la seua previsió d’afluència de gent (2013):

Wiesnbarometer 2013. /MUENCHEN.DE

Wiesnbarometer 2013. /MUENCHEN.DE

Diario de Oktoberfest (IV): curiosidades y consejos varios

Después de 15 días casi extenuantes, para Múnich y para cualquier ciudad que se preste a algo tan gordo, hoy termina Oktoberfest. En un rato, me voy a despedirlo, pero antes quería comentar algunas anécdotas que he ido descifrando sobre la marcha:

Beber, beber, beber. Hace unos días ya comenté que la Oktober conmemora la boda real entre Luis I y Teresa de Sajonia, así como que recibe a más de seis millones de personas en un par de semanas. Mi segunda edición del festival me permite constatar –y advertir a los románticos- que es una fiesta para beber, beber y beber. Olvidémonos de bailes tradicionales, de saborear la mejor gastronomía típica de Baviera, etc. Bailar se puede bailar, nadie nos mirará mal; comer se puede comer, y además únicamente bávaro; pero la cerveza es el elemento sobre el que gira todo, sin edulcorantes.

La feria. Si tuviera que ponerle un complemento a la birra, además de los Trachten, ese serían las atracciones de feria. Un viajero español me dijo el otro día, de paseo por el Wiesn: “Mira, si disparan con la escopeta. Como en la feria de mi pueblo hace 30 años”. Es verdad, los participantes de la Fiesta de la cerveza van a la feria, prueban puntería, hacen pruebas de fuerza, les compran piruletas a sus seres queridos, suben a la noria o al tren de la bruja y otras cosas por el estilo. Mi viajero añadió: “Ahora en cualquier punta de España tenemos un parque temático con pistolas láser para disparar y montañas rusas que les dan mil patadas”. Efectivamente, quizá podríamos decir en este apartado que los bávaros y las bávaras se conforman con poco. Así nos luce el pelo a nosotros, los de la escopeta láser, y así les luce a ellos.

Trachten. Cuando llegué a Múnich, me prometí que nunca me compraría un Lederhose. Me equivocaba, ha pasado un curso y ya he estrenado el mío. La inmensa mayoría de los habitantes de esta ciudad que nos pasamos por Theresienwiese lo hacemos luciendo un Dirndl o un Lederhose –bueno, algunos, lucir no lucimos-. Me comentan, fuentes tan fidedignas como mi adorable ex vecina, que esto no siempre fue así. Antaño, los Trachten los llevaba la gente de pueblo y por supuesto ninguna chicha de bien osaba lucir uno que dejase al aire sus rodillas. Hoy las cosas son muy diferentes, tenemos Dirndl de falda larga, corta y extremadamente corta, o Ledehose para hombres, para mujeres, para mujeres que se sienten hombres, de colores, etc. ¿Qué será lo próximo? Que se lo pregunten a la industria de la moda, que ha puesto sus ojos sobre este mercado.

Corazones de jengibre, pinzas o fotografías. El negocio del souvenir aquí es, como no, gigantesco. Los corazones de jengibre están por todas partes. Todavía hoy son comestibles aunque me atrevería a decir que cada día son menos apetitosos. El mensaje que llevan incrustado es variable y coquetea con lo cursi en plan: te quiero, mi pequeña princesa o mi corazón.

Lo de las pinzas es otra historia, nos las venden en las carpas grabadas con nuestro nombre, y aunque a menudo acaban adornando algún escote, deberían servir para diferenciar nuestra cerveza del resto. Sí, son pinzas de madera de las de toda la vida, las de tender.

Y lo de las fotos, como en cualquier otra gran fiesta: primero nos fotografían sin preguntar, luego quieren que encima compremos las imágenes.

Demasiada gente, demasiado caro. También lo dije el otro día, prohibido ir a Oktoberfest pasadas las 11 de la mañana de un día festivo o de fin de semana. El resultado lo reitero: no se puede entrar a la carpa porqué está cerrada. Overbooking, saturación, llamadlo como queráis. Entre semana, la cosa cambia un poco, pero me da la sensación que cada año la evolución es a peor. Alternativas que se me ocurren a bote pronto para poder coger una mesa en Oktoberfest: ir por las mañanas en días laborables, preferiblemente de lunes a jueves; si vamos en fin de semana, plantarnos allí incluso antes de la hora de apertura (9 de la mañana); y la mejor, meterse en Internet casi un año antes del próximo Oktoberfest y reservar una mesa donde nos apetezca.

El tema de los precios, irritante. Si nos atendemos a la hemeroteca, el precio de la cerveza ha crecido un 40% en el último lustro. Este 2012 hemos pagado el litro entre 9 y 9,5 euros, lo que se transforma en 10 tras la pertinente propina. Si esto sigue así, mi consejo será: pasaros por Oktoberfest un rato, tomaros una y salir pitando en busca de un lugar en el que se pueda beber y comer a un precio decente. Para que visualicéis: jarra de cerveza de 1l + medio pollo en una carpa del Oktober, 20 euros; lo mismo en cualquier cervecería de Múnich, bien pagado, 15 euros.

¿Por qué las camareras tienen prisa? Esta es una pregunta que seguro os habéis hecho, los que habéis estado dentro de una carpa en un día concurrido. Las camareras y camareros que trabajan en Oktoberfest son revendedores. Esto significa que cuando encargamos nuestras bebidas van a una barra de servicio, pagan por adelantado la bebida que van a servir, cargan en la barra y nos la sirven a nosotros. Trabajan por cuenta propia como comisionistas y su negocio reside en la comisión que tienen por venta de cerveza o comida y la propina. Por eso las podemos encontrar obsesionadas con que vayamos bebiendo, ya que les va el sueldo – a más cervezas vendidas, más ingresos-. Y de ahí también la importancia de la propina, que se terminarán cobrando por las buenas o por las malas.

Diario de Oktoberfest (III): los fines de semana

Este fin de semana hemos recibido visita, en pleno Oktoberfest y, visto lo visto, sospechas confirmadas: al Oktoberfest si se le puede huir en fin de semana, mejor. Es lo que tiene recoger a siete millones de visitantes en 15 días, en un recinto con catorce carpas y capacidad máxima para 104.000 personas. Vamos, que no cabemos todos.

Por si fuese poco, el segundo fin de semana del festival es el bien llamado, para suerte de unos cuantos y para desgracia de muchos otros, fin de semana italiano. ¿Qué cómo va eso? Pues si bebe molto como siempre y si parla italiano como nunca, que ya es decir.

En nuestro caso, la experiencia nos dicta que sábado y domingo, tanto en el fin de semana italiano como en los otros dos, las carpas quedan saturadas –y cerradas a cal y canto por la gente de seguridad- a partir de mediodía y hasta hora de cierre. Para coger un buen lugar por tanto no queda otra que madrugar o tragarse una cola interminable. O eso, o dejar la visita al Wiesn para el lunes. Así es que ya sabéis, luego no digáis que no estabais avisados.

Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@

Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)

Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.

L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.

(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)

Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.

Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.

I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.

En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.

(Münchner Kindl. /SZ)