Tagged: alcoi

El rètol blau de Tengelmann

Benvolguda Lorena, no t’escric aquestes línies amb cap pretensió especial. No sé ben bé per què m’adrece a tu, però des que he vist el cartell blau d’aquell supermercat de la cadena Tengelmann he pensat en el meu poble, primer, i directament en tu, en un segon moment. El cas és que hui de matí, diumenge, aprofitant que el fred i la neu ens han donat uns dies de treva, hem decidit eixir de Munic i baixar al sud en busca d’unes hores de pau i benestar. Com que només teníem una estona, hem preferit no allunyar-nos massa de casa; com que ara hi ha massa neu a les muntanyes, hem optat per una passejada per Bad Tölz. Imagine, lògic, que no saps de que et parle. Bad Tölz és una xicoteta ciutat històrica de 20 000 habitants (capital però d’una unió de municipis que supera els 120 000), situada 50 quilòmetres al sud de Munic, a tocar dels Alps. Està ubicada a la vora del riu Isar, que serpenteja pel seu nucli urbà transparent com el vidre. Envoltada per muntanyes i boscos que en hivern queden completament coberts de neu, la veritat és que es tracta d’un poble sense cap gran monument, sense cap gran església, sense cap gran pintor o músic allà nascut que servisca com reclam turístic, que no acull cap gran estació d’esquí, cascada o altres meravelles de la natura. Simplement és un poble encantador, on destaca un carrer principal ple de cases històriques que conviden a ser admirades, on és fàcil gaudir d’on bon menjar, i on una passejada al costat del riu és un petit plaer difícil de descriure. La destinació ideal per a una excursió. És el que hem fet nosaltres. Després de riure amb els ànecs, que Aitana reconeix des de no fa massa, hem pujat cap a l’Ajuntament per la Markstrasse, el carrer del Mercat. Creu-me, els seus edificis, grans cases d’estil alpí amb sostres a dos aigües i estructures de fusta, són una meravella. Són cases de tres i quatre altures, moltes d’elles d’origen medieval, i la immensa majoria decorades amb pintures murals de colors vius. Trompe-l’œils. Allò que més m’ha impactat al carrer però, el més comercial de la ciutat i només per a vianants, han sigut els rètols dels establiments. Com el del supermercat que t’he esmentat al principi. Tengelmann és una gran cadena de supermercats a Alemanya, que sempre fa servir el seu logotip sobre un fons en roig a la porta de les seues botigues. A la Marktstrasse n’hi havia un, però aquell rètol no era vermell com de costum, ni feia servir el plàstic, ni tan sols era lluminós, ni sobreeixia de la façana. El rètol de Tengelmann era una respectuosa i discreta pintada en color blau cel, en la mateixa línia que la decoració de la façana de l’edifici que ocupava. El mateix passa amb tots i cadascun dels altres comerços del carrer, que tenen prohibit fer servir colors que no siguen els de l’immoble on s’ubiquen, així com segons quins materials (plàstic, neó…). En aquest punt és quan he pensat en Alcoi, i en tu. No cregues que t’escric açò amb ànim de tocar-te els nassos, de criticar la teua tasca, de veritat. Tot el contrari, percep en tu una persona inquieta i carregada d’il·lusió amb ganes de fer coses per a dinamitzar el turisme a Alcoi. Hem parlat darrerament en un parell d’ocasions i et dic sense cap temor ni vergonya (i t’avise que no sóc de fer la pilota) que m’agrada el que estàs fent a Turisme, igual que en el seu dia vaig respectar la tasca feta per Amparo com pionera al capdavant de la mateixa empresa. Imagina doncs els rètols comercials dels carrers principals del nostre centre històric, per exemple de Sant Nicolau i Sant Llorenç, seguint tots una mateixa estètica modernista o noucentista en comunió amb els edificis on s’ubiquen, com si de la Setabense estiguérem parlant. No se si la idea és viable, si realment tu tindries la més mínima possibilitat de fer alguna cosa al respecte, ni tan sols si és una bona idea. Del que estic convençut és que, com jo, ràpidament pensaràs en la mateixa fruiteria, i el seu vinil impactant sense cap mirament sobre la façana d’un preciós edifici del segle XIX a un dels nostres millors carrers, només tingues l’oportunitat de veure la fotografia del Tengelmann, amb la que acompanye el meu text. Una abraçada ben forta. Jordi

tengelmann_bt

Tengelmann de la Markstrasse de Bad Tölz

media-media-6c55c236-8d19-4bc7-9765-3cc0b6e9cc72-normalized

Tengelmann qualsevol

vinzenzmurr_bt

No ho sembla, però al fons hi ha una carnisseria Vinzenz Murr

metzgerei-vinzenzmurr-1

I ací també, ja es veu

mueller_bt

Un Müller (al centre històric)…

store-mueller00

…i un altre Müller (al centre comercial)

Anuncis

Alcoi: les orenetes

Acaba l’any i al Nostre fan públiques les dades demogràfiques de la ciutat d’Alcoi. Per primera vegada en 45 anys al meu poble viuen menys de 60.000 persones (59.675 ànimes de les quals, com a poc, 7.500 no troben faena), que són 6.000 menys que el dia en què jo vaig nàixer. Poca broma. D’un temps ençà n’hi ha qui ens coneix com els caragols, als alcoians, però de seguir així acabarem per ser millor coneguts com els crancs o, pitjor encara, les orenetes, per això que cada dia som més els que passem les vacances al poble i la resta de l’any a l’altra banda de la Carrasqueta. En la meua condició d’au migratòria no sé si tinc dret a obrir la boca, però tan se val: piu (dol).

Cinc (altres) cartells de Festes de dona

No cal estranyar-se massa pel fet que el de Mónica Jover siga només el sisè cartell fester que pinta una dóna, al cap i a la fi parlem de les Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, les d’Alcoi, les d’Interés Turístic Internacional, les úniques… territori mascle en el segle XXI li pese a qui li pese.

En qualsevol cas, les valoracions, sobre això i sobre l’obra en si mateixa, me les deixe per a un altre dia i per als entesos, respectivament. Ara només adjunte els cinc cartells festers d’Alcoi pintats per dones. Sis amb el de Mónica:

El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER

El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

´´

Les muntanyes de la meua terra i la travessia dels 8 mils

No és la primera vegada que en parle, una de les coses que més m’estime de Baviera és la forma en que la seu gent sent les muntanyes. No compararé ara els Alps amb les meues serres, les que porte al cor, però hi ha dies que tinc la sensació de no haver-les volgut suficientment. Ni jo ni molts altres. Ara, quan es compleix un any de l’últim incendi gros a la Torre –cada estiu la mateixa història–em prepare per a passar una setmana llarga amb la família precisament als peus de la serra dels Plans. I, de sobte, me’n adone que una de les coses que vull fer aquestos dies, sí o sí, és pujar al pou de la neu i al cim dels Plans i allí, a 1.330 metres, gaudir de la meua terra i del meu poble, de la mar a la Carrasqueta, del Menejador al Puig Campana sense oblidar la serra d’Aitana. Per cert, mentre pensava si destinar el meu lleure a coronar el cim de Montcabrer, el de la Font Roja o el cel de la Torre de les Maçanes, me’n he recordat que fa unes setmanes el meu amic Gabi Sanchis, d’Arrels, em comentava de la idea que han tingut de posar en marxa precisament una ruta de senderisme a l’interior d’Alacant, per a pujar-los tots. Segons he vist al seu web, el que han fet és cobrir una ruta de nou etapes i 195 quilòmetres per a encarar vuit cims singulars de més de més de 1.000 metres a les nostres comarques. El nom, fantàstic: La travessia dels 8 mils. 100% les nostres muntanyes i els nostres pobles. De floretes, pins i carrasques, bolets que cada dia en tenim menys, espart, sol i orografia que no és difícil ni tampoc senzilla, d’estima per la terra que tot ens ho ha donat. Enhorabona Gabi per la vostra iniciativa. Les muntanyes, i les persones, estem d’enhorabona.

*El primer reportatge que s’ha publicat sobre la Travessia dels 8 mils precisament està escrit en alemany. El publicava a l’abril el diari Costa Blanca Nachrichten, la informació completa la teua avall:

Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN

Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN

Dia per a celebrar

Si fa un any m’hagueren preguntat per la continuïtat d’ARAMULTIMÈDIA a mig termini haguera contestat: “Eixa és la idea”. Si m’hagueren preguntat per les possibilitats de créixer amb la que estava caient/cau/caurà haguera respost, segur: “Ho veig complicat”. Per això mateix, perquè heu sigut més que valents i heu aconseguit el que semblava impossible, no puc més que treure’m el barret i dir-vos, ben fort: “Felicitats”.

Este divendres estenem la nova redacció, en la que, segons veig, ja no hi ha ni una ni dos taules per als redactors, n’hi ha tres. Tres, que no són poques si ens posem seriosos i reconeixen la realitat que tenim al davant.

Seguiu així –els que ho heu fet possible–, sense presses però sense pausa, sense dubtes, sempre endavant, tractant de normalitzar la nostra llengua com ho hem vingut fent des del primer dia. Fugint de sectarismes però sense cap temor al què diran, perquè nosaltres, vosaltres, sempre tindreu alguna cosa que dir i sempre tindreu, si manteniu el mateix esperit inquiet i conciliador a parts iguals, a molta gent disposada a escoltar-vos. Cada dia més.

Malgrat el que ens vulguen fer creure uns pocs, tenim una llengua minoritzada que mereix el seu espai a la societat; tenim una ciutat condemnada que ens resistim a donar per morta; tenim un territori, unes comarques, que no mereix l’oblit al que ha estat sotmés durant massa temps; tenim molt poc i volem tindre més. Per si fora poc, tenim una crisi més gran dins de les nostres crisis particulars.

I què volem a ARAMULTIMÈDIA? Proximitat, modernitat, normalitat, per damunt de l’excepcionalitat a la que ens tenen sotmesos. Eixa és la nostra gran raó de ser, per això som necessaris i per això és tan gran el que esteu fent amb el vostre treball diari des de la redacció.

Sé que el meu alè ve de molt lluny i que és molt fàcil d’emetre en quatre ratlles, sense suar. Però hi dic com ho sento: esteu fent d’ARAMULTIMÈDIA, i en el moment més difícil, una realitat més llarga, més gran, més forta. Per molts anys.

Spot- ARAMULTIMÈDIA from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.

Una proposta: la ruta

(Paco Camps, Trini Miró i Modesto Crespo en su salsa, en la inauguració del CADA en desembre de 2010. Va tancar sense data d’obertura uns mesos després)

Estimada Lídia, et dedique este escrit perquè vull llençar-te una proposta. Començaré per les rames: a sovint em farte de viure en un lloc on funcionen les coses -algun dia parlarem de les ombres del miracle- i mirar de reüll una terra que, al mateix temps, s’enfonsa. Però és el que n’hi ha. Just acabe de postejar a Muniqueando un article sobre la Llarga nit dels museus a Munic, que enguany se celebra el 20 d’octubre i que ens ofereix per 15 euros la possibilitat de visitar un centenar de museus de la ciutat fins les dos de la matinada, transport públic inclòs. Faltaria. I mentre buscava a Google la Llarga nit dels museus a València he entropessat amb la Ruta del despilfarro, que és el més paregut que la terreta pot oferir, ara per ara.

Per cert, chapeau! per a aquesta gent de la Ruta del balafiament que està fent públiques les vergonyes valencianes. N’hi ha qui dirà que és més del mateix, però que no t’enganyen, és molt més que plorar. Pel que veig, ho estan fent en versió capital, ensenyant com ells diuen “els forats negres de València, pels sobrecostos en obres o en esdeveniments innecessaris, per la pèrdua d’espai públic, per permutes injustificades… i una infinitat de decisions administratives i polítiques, moltes vegades errònies, i de postures ètiques res recomanables, que ens tenen a la vora de la fallida (econòmica)”.

Ací es on vull anar a parar. Quantes vegades n’hem parlat, Lídia, de despilfarro, a ARAMULTIMÈDIA. I és que nosaltres els alcoians no ens quedem gens curts. No sé ben bé per on van els tirs ara al poble, supose que els que tenim d’encarregats balafiar no balafien… però no podem comprovar si és per hac o per bé. Senzillament no ho fan perquè no poden. No estaria mal en qualsevol cas que féreu un pensament a casa, segur que seria una bona idea, de dissenyar la vostra, la nostra, pròpia Ruta del balafiament.

Si es feu avant, tinc clar que parlareu dels dos milions d’euros de sobrecostos del Teatre Calderón, imagine que tancant i polsós, després d’haver invertit més de set dolorosos milions d’euros de diners públics i veure com la Generalitat ha deixat sense pagar-ne la meitat. Més gran que la del teatre és la castanya del CADA. Ja saps, sis milions -parlem de milions d’euros com si foren bajoquetes- pagats a mitges entre la CAM (Alcoi, 1875 – Alacant, 2011) i la Generalitat Valenciana. Encara me’n recorde de l’emotiva inauguració del gran centre d’art, amb Camps, Modesto Crespo, Trini, Sedano… sense comentaris. Per cert, roman tancat veritat? I lo que te rondaré morena. En este cas, personalment me’n penedisc d’haver-me deixat enganyar.

La Llum de les Imatges, crec, hauria de ser una parada obligatòria. No sé si, sense els focus, les tres esglésies segueixen lluint o no, però deu milions d’euros de pressupost en una exposició d’art temporal, són molts cigrons. I més a una terra eixuta com la nostra, que t’he de contar -el pressupost municipal d’Alcoi per a tot un any i totes les despeses públiques està hui per davall dels 50 milions d’euros, i caient-.

(Me’n recorde del dia de la inauguració de la Llum de les Imatges, i de la degradació tapada amb propaganda)
(El dia que Jordi Sedano, encara Alcalde ens va portar a tots els de la premsa a vore el nou Jutjat d’Alcoi. Era novembre de 2010 i s’havia d’obrir en un parell de mesos… encara esperem, no?)

Ara que sé de com acompanyar als visitants quan fan una excursió, et diria que de la Mare de Déu només vos caldria creuar el carrer, i seguir baixant més tard cap Alcassares. No tos els dies s’inverteixen més de tres milions d’euros en un Palau de Justícia que no s’arriba a estrenar, ni tots els pobles tenen eixa sort. Allò d’Alcassares, ja saps, és per tal d’acostar-vos al Museu de Bombers. Si no fora per a plorar, trencaria a riure de pensar en els 5.113 visitants que he pogut saber va sumar en el primer any de vida (2011). “Quins set milions d’euros més ben gastats”, que diria José Joaquín.

Que no siguen tot sobrecostos. No haurieu d’oblidar -almenys que algú se’n recorde- els barris més deprimits del centre, amb parada obligatòria al Partidor, el Raval o Sant Llorenç 20, ací en pla el que va poder ser i no va ser. Si voleu entretindre als visitants amb anècdotes, parleu del que es va gastar Fernando Pastor en la reforma de l’oficina de turisme, eixa que tenim en un local de lloguer que ara no podem pagar.

(Inauguració de la Tourist Info uns mesos abans d’eleccions de 2011. No hi ha dubte, va quedar molt bé. Però no podem pagar el lloguer…)

Potser seria emocionant acabar damunt del pont de Sant Jordi, el mateix que qualsevol dia ens cau a trossos tot i ser una de les joies patrimonials alcoianes. Però no t’ho dic per això, sinó per fixar la mirada en el riu, sobre perles com l’edifici de l’Estambrera (Fernando, el nou vell, podria protagonitzar una ruta ell a soles) o la fàbrica de Tints de Sant Jordi. Sí, l’Explora, però és que amb eixe nom només el coneixen els l’han visitat. O siga, ningú.

I ja damunt del pont, amb el barranc del Cint de fons, recordeu-se’n també de Serelles, del que va ser un dia el conjunt de fàbriques del Molinar o de la Rosaleda. Doneu les gràcies perquè l’Hotel de la Font Roja ha mort i imploreu perquè la Canal no ressuscite. O Xirillent Golf, ves a saber, que les olives farcides estan molt bones, però de tant en tant venen amb pinyol.

Ho sé, si ens posem de veritat el tour esdevindria etern, però si vos queda una estona lliure recordeu-se’n de tots els que, lliures de pecat, s’han quedat pel camí o acabaran quedant-se varats, en esta costera avall infinita. Espere que no siga el cas del tren i m’agradaria que no fora la història del centre de malalts mentals del Barranquet (el CRIS), o directament d’AFIEM -sé que arribe tard-, dels malalts de l’Alzheimer i de tants i tants col·lectius i persones que estan pagant els pecats d’uns altres.

No cal ser massa llest, ho sé. La visita podria tindre noms i cognoms i Jordi Sedano, Miguel Peralta o Partit Popular serien els apel·latius més encertats, però el temps corre i ara, ja saps, el vent que bufa a Alcoi és tridireccional. Duc un any fora de casa (=PSOE+BLOC+EUPV a l’Ajuntament) i en este sentit vaig un poc perdut, però faríeu bé en preguntar-vos en cadascuna de les parades de la visita: què han fet els nous encarregats de l’empresa per a endreçar tota la muntonada? I és que la visita necessita un fil conductor i no seria ni just, ni tampoc útil, que este fil estiguera caducat.

(També me’n recorde de l’alegria de Toni el dia que van anunciar el nou Govern de progrés. Encara riu igual? Lídia, creus que Rafa està a la dreta per casualitat?)

Sé que t’he llençat una proposta massa agosarada, que m’he flipat que diria aquell, però crec que és una història molt interessant, atractiva, útil, necessària. Si et fas avant, estic segur que trobaràs suports pel camí. Potser també entrebancs. Si t’emociones tu també i et poses en marxa, fes-m’ho saber. Una abraçada.

Jordi

Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@

Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)

Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.

L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.

(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)

Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.

Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.

I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.

En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.

(Münchner Kindl. /SZ)

Lída Baarová (i allò que penja)

Lída Baarová era la dona més guapa del seu temps. O almenys això és el que creia Joseph Goebbels, que hauria fugit gustosament al Japó amb l’actriu txeca, a fer d’ambaixador. El mateix Führer, que era uno més en el si de la família Goebbels li va posar el fre de mà al renacuajo, qui resulta que a banda d’exhibir maldat i destresa extraordinàries per a fer rodar la propaganda nazi, era nano, coixo i tenia la cua ben llarga. I fluixa. En canvi Hitler, ni semblava ari ni es follava a tot el que es movia. Parlant de música, Adrián Espí Valdés, a més de coixejar, sempre ha sigut una persona molt respectada en l’àmbit universitari, gran mestre per a les nostres mares. De jove pareixia un adonis, passejant amb els llibres baix del braç pels passadissos de la Universitat. Ara resulta que l’han denunciat precisament per portar-la solta. Ha aparegut al Diario Información, en primera pàgina i en internet. Qui també porta un temps figurant als periòdics és un vell amic, Rafael Sanus Sellés, que, ves per on, de jove era un tio caxondo que estudiava Dret per a fer-se notari. De Miguel Peralta deu ser la culpa que acabara amb el morro apretat i dins de l’olla de la dreta, primer de Secretari Autonòmic, després de tinent d’alcalde alcoià i hui en dia no sé sap ben bé de què. Mora-lletja: “El que a buen àrbol se arrima, buena sombra la cobija”. Tots descol·locats, jo també. En fi, ben-parir un Tour del Tercer Reich a la Capital del Moviment és una qüestió pràcticament impossible: quan ja tens assajat el millor somriure t’arriba la senyora catedràtica d’Història feta un pinzell, de guapa, i et desmunta la paradeta. Ai senyora professora, si jo li parlara de jornals! Amb raó em pregunten de tant en tant (els mateixos clients) que de què treballe jo a Munic? A vegades ni jo mateix ho sé. De forment, ni un gra, però i el que m’ensenye. No direu que no.

Mariola, resisteix

Després d’un dia intens al cor dels Alps alemanys, d’haver trepitjat durant hores els frondosos boscos que hi ha als peus de les grans muntanyes, d’haver recorregut les praderes que els precedeixen, sempre en verds, arribe a casa i encenc l’ordinador. Falten unes hores per a agafar un avió de camí a Alacant i em pot la temptació de consultar les notícies a la comarca. La sorpresa és terrible, un colp. Foc a Mariola, una altra vegada. Per la xarxa corren les imatges, de nou, de la terra cremada. I la indignació. Alguns bons amics no es tallen i ho diuen ben clar a les xarxes socials: açò només pot ser cosa de fills de puta. No sé si qualificar-los de delinqüents, a aquestos, de malalts mentals, de fills de puta o de tot un poc, però s’ha de portar un xip molt maquiavèl·lic dins del cervell per a encendre una flama tan perjudicial com la que hui torna a cremar la serra. I ja van mil i una vegades -a Banyeres, a Ontinyent, a Cocentaina, a Muro, a Bocairent…-, pràcticament mai producte de la casualitat. Més cendra sobre Alcoi, més llàgrimes. Resisteix Mariola, tota a floretes.

(Ràbia) i buid en la placeta de Dins

Vaig conèixer a Raül Botella ara fa uns pocs anys quan, en plena decadència cultural i social al poble, un grup de joves artistes, valents, es va fer avant amb una idea romàntica i innovadora per a promoure des de casa el seu art. Després les coses van anar com van anar i cadascú va seguir el seu propi camí. Raül també, una travessera individual però d’entesa. Ho sé de primera mà, després d’haver tocat en alguna ocasió la seua porta, en busca de col·laboració desinteressada amb ARAMULTIMÈDIA. Tot i la poca relació personal i professional, la resposta sempre fou ràpida, clara i contundent: “Sí”. Eixe era el Raül que jo vaig conèixer a Alcoi i amb el que em vaig identificar ja des de l’exili ara fa uns mesos, el dia que vaig veure el seu cartell fester. Li ho vaig dir aleshores personalment i li ho voldria repetir ara: la seua obra -més enllà del cartell, mera punta de llança- representa l’Alcoi que alguns somiem per al segle XXI, una ciutat que vol mirar al futur sense donar-li l’esquena al passat. Amb alegria, amb una visió positiva i moderna. Amb el seu adéu precipitat, que he conegut este dissabte de matí, el meu poble perd un artista enorme i una bona persona. Als joves ens desapareix un referent al que mirar, quan ens cal una guia. Mire a la placeta de Dins i veig un buid. Són massa coses i per això Alcoi plora enrabiat. Jo també. No n’hi ha per a menys.

Nota: Un anys abans del seu cartell fester,  ens va regalar la portada per al nostre Extra fester. 100% Räul Botella.