Setmanes dures, faena feta. Diuen que demà és festiu. Quina sort que tenen alguns. Però no em queixe, mare, perquè tot va i, n’estic convençut, anirà rodat. No t’ho he dit, encara, però el material estava tot venut des de feia temps, així que ens hem posat a treballar, en plural, per tal de parir la segona edició del llibre. I ve en camí, ara sí. Esta setmana, després de molts mesos de suor i d’assaigs nocturns i diürns, tinc la sensació que per fi, la guia està enllestida i és hora de donar a llum. Sensacions, i ja tocava, que açò estava fent-se llarg i més llarg. No cantem victòria, però, fins dijous que ve no en sabrem res, de la guia, doncs per ara només espere les proves d’impressió que hem encarregat, com no, a Barcelona. No ho puc evitar, Guillermineta, Barcelona em tira. Mentre arriben i no els resultats, emoció en tenim, tots dos, perquè ja saps que la meua emoció és la de la meua xica. Tranquil·la, sé que et preocupa, però ella em tira més que Barcelona, que parir un tros de paper i que totes les collonades que faig al dia juntes. En resum, que tenim noves, però no t’emociones perquè no són definitives. Encara tardarem unes quantes setmanes per a poder celebrar, si tot va bé, que tenim per fi amb nosaltres a la nova criatura. Ah, per cert: el nom serà el mateix: Múnich, una guía que nació muniqueando. Segona edició.