Tagged: munic

Frohe Mainachten?

En arribar el mes de maig, també a Baviera, hom espera amb sed una mica de sol, temperatures agradables amb les que rebre, ara sí, la primavera. No és cap rima fàcil, mare, ja saps, és una realitat, que enguany és per ara només un anhel. Quién me ha robado el mes de abril?, que canta Sabina. Sí, ens han robat el mes d’abril. L’aigua, el fred, i fins i tot la neu. En efecte, la neu. La que no va caure al març, de tardes assolellades, ens porta dues setmanes destorbant, ara que ja no la volem per ací. No sabem quant de temps seguirem en blanc, o en gris, en mullat, però els geranis romanen nerviosos als planters, la flor de la tulipa comença a perdre la paciència a les balconades del carrer, i les fulles dels castanys i les til·leres estan pensant en deixar de plantar batalla. Fins i tot els espàrrecs gruixuts de la Alta Baviera i les maduixes del llac de Constança amenacen amb desaparèixer de les parades de venda ambulant. Ni pensar en les cireres vull. Esperem que no arribe la sang al riu. Demà, diu la ràdio, potser arribe la primavera. De moment, però, el locutor ens acaba de felicitar les *frohe Mainachten. Serà possible…

(Guiller, froh significa feliç; Weihnachten significa Nadals; frohe Weihnachten vol dir Bon Nadal; frohe Mainachten… és la merda de temps que tenim ací a fora).

Anuncis

Ganes de primavera

zugspitze_2017

Pera ara, aquesta imatge del Zugspitze és més un anhel que una realitat. Els dies són encara massa curts, les opcions de neu han desaparegut gairebé del tot, però el vent continua essent fred i la major part dels dies els guants i la bufanda són necessaris. Tenim ganes, però, de sol, de llum, de flors, de mànegues curtes, de bicicleta, de cervesa al jardí… mira que et dic, d’espàrrecs blancs dels més grossos, de cirera, de tour, de riure. Tenim ganes de primavera, sí.

Professionals del “per damunt, per damunt”

Benvolgut Fausto, recorde una frase que em deies a sovint de menuts, quan acabaves fart de discutir amb mi. ”Bé, Camonina, lo que tu digues. Tu, per damunt, per damunt… com el oli de la Canaleta”. Ma mare, pobra dona, també l’emprava amb freqüència. Reconec, tot i l’esperança d’haver corregit parcialment la situació, certa predilecció per voler tindre la raó sempre i, cas que no fos possible, intentar buscar-hi una justificació. ”Advocat seràs, cabota”, em deien per casa. El meu avi però, que observava amb perspectiva i saviesa, li deia als pares: ”advocat, advocat de teulains…”. Sí, li agradaven els pardals, i sabia que jo de cabota en tenia un tros, però no com per a esdevindre un professional de la cabuderia. Benvolgut Fausto, no t’ho creuràs, però a Alemanya he acabat descobrint la cabuderia suprema, i, després de més de cinc anys fent-los companyia, et diria que és la que porten els alemanys de serie. Estos sí que són, de veres, uns professionals del “per damunt, per damunt”. I en tot en la vida. En les situacions més quotidianes, en les més estúpides, ells han de sobreeixir en qualsevol cas per damunt, com el oli de la Canaleta. No importa si pares el primer en un semàfor en roig amb la bici, en un dia festiu i assolellat, dels que ningú no té pressa. Tan se val, dissimuladament, o no, la bicicleta que vinga darrere acabarà col·locant-se davant teua, abans que el semàfor assenyale el verd. Si vas amb el cotxe per la autobahn i avances el Volkswagen que tens davant, més val que ho faces doblant-li la velocitat. Com faces un avançament suau, estàs sentenciat: al minut et tornarà a passar a tu. I així seria fins que s’acabe el depòsit de benzina. Els alemanys no suporten anar darrere de ningú. Per exemple, si vas al super a comprar i et despistes un segon mentre fas la cua per a pagar en caixa, estàs perdut: sense saber ben bé què ha passat, la persona que tenies darrere ara la tindràs davant. No et dic res si parlem de coses serioses: en eixe cas discutir amb un alemany és una causa impossible, perduda. Si pel que siga, t’hi vols ficar, per vici o per hobby, perquè et va la marxa com a mi, has de saber abans de començar que no tens res a fer, zero oportunitats d’imposar-te en la discussió. El alemany té sempre la raó. Aixó és així, com que l’oli de la Canaleta sempre sobreix, per damunt, per damunt. Són lleis de la física. Haig de dir-te però que a poc a poc vaig acostumant-me, i que la major part del temps m’ho prenc amb bon humor (no sempre és possible). A la llarga, només em preocupa una cosa: Aitana és, tècnicament parlant, alemanya.

Capvespre de gener

olympiapark_capvespre

Al gener, afortunadament, es fa de nit una mica més tard. El sol es pon cap a les cinc, abans de sis tot fosc. Per primera vegada en un grapat d’anys, a Munic, el primer mes d’hivern d’enguany ha sigut, de veritat, d’hivern. A casa, les cerveses del balcó ja fa dies que són un bloc de gel. Tot i que fa dos setmanes que no cau un floc, la neu als carrers no fa pensament de marxar. Pot més el fred que la pol·lució. La gent però, fa vida. A la vora de casa, des de migdia, el parc olímpic és una festa. Gèlida festa. Els nens, de totes les edats, entren al parc arrossegant trineu. Van tapats de dalt a baix: botes de neu, pantalons de neu, jaqueta de neu, guants de neu, gorra de neu… Normalment, els veiem arribar des de la finestra. Aquella vesprada, no. A deu baix zero Aitana no gaudeix, però una passejada curta mai és problema. Els grans no pateixen el fred igual. Al llac del parc, glaçat des de fa dies, molts aprofitaven aquell capvespre per a patinar sobre el gel. Les cinc en punt. El sol, camí de ponent s’amagava lentament entre les muntanyes nevades i fabricava un escenari de llums ataronjades, regalant-nos a tots una escena encisadora per acomiadar el dia.

La grua de color groc

Gairebé un any he necessitat per a recuperar la motivació, i disposar del temps suficient, per a seure una estona davant la pantalla i apuntar ací quatre coses. Diumenge passat, aprofitant la desfilada de vestimentes tradicionals que se celebra sempre el primer cap de setmana d’Oktoberfest, a Munic, vaig decidir treure la càmera al carrer i fer unes poques fotos, com abans. La idea era penjar-les ací, en una altra xicoteta crònica del festival, i ja van sis tardors. Però res no és igual. Les fotos les vaig fer, sí, però l’única imatge d’aquell matí gris i fred de setembre que no em puc treure del cap és aquesta:

san_pedro_demolicion

Una enorme grua de color groc interromp la tranquil·litat del diumenge muniqués. No funciona, no emprenyem, però la seua sola presència, i com està ensorrant un edifici “sa” del centre històric, a només uns metres de la plaça de Maria, em destorba, moltíssim. Genera una ruïna on no la hi havia. Això ho veiem tots. Uns quants, a més, veuen negoci. Un negoci immens. El negoci del rajol. Compte. Una vegada ensorrat aquest vell edifici, tornar a alçar-ne un altre, en aquest punt del centre, generarà un benefici grandíssim, a uns pocs, clar. I, a la resta…? Em preocupa. Aquesta grua acabarà l’enderroc, i anirà a fer faena a un altre punt de la ciutat, potser no tan cèntric. On vivim les persones. I a seguir: enderrocar, i tornar a construir; desallotjar comerç tradicional i persones “velles”, i bescanviar-les com si foren “cromos” per comerç i persones “noves”. És a dir, de les que paguen(m) el doble, o el triple, o deu vegades més, pel mateix. Negoci, i més negoci, immobiliari. Aquesta història ja me la conec, i no acaba bé.

Per cert, també vaig fer unes fotos de la desfilada:

trachten_oktoberfest_2016b

Així són ells, i elles

trachten_oktoberfest_2016d

Veig a aquestes persones fer música i pense, collons, no estem tan a lluny

oktoberfest_trachten_2016

Símbols

trachten_oktoberfest_2016c

I després estan els ‘guiris’, que es compren una disfressa i… En fi

trachten_oktoberfest_2016e

Hi ha turistes que almenys compren roba veritablement tradicional. Aquestos, espanyols

Per cert, set i mitja del matí, i algú plora al fons del passadís. Res dolent, és el que m’ocupa des de fa mesos: se’n diu paternitat.

#rutaBayern: després dels dies grisos

En més de deu dies no havíem vist la llum del sol. Aigua, vent, fred, neu. Maig? Sí, maig. Primavera, en principi. I en final. Quan estes coses passen, a Baviera, i passen, el resultat és que la moral, ni que un siga de l’Alcoyano, acaba pel terra. I és quan un pensa en enviar-ho tot a pastar fang, quan arrossega els morros arran de terra i la mala llet es fa palesa en la cara, que, de la forma més increïble per inesperada, surt el sol com si no hi hagués demà. Adéu núvols, i ràpid, ni que siga per un parell de dies; hola ulleres de sol, mànigues curtes, somriures col·lectius. I gaudeix de nou del cel blau d’aquesta terra, que és com el de totes les altres però, no sabria dir per què, fa un gust diferent. Quin regust de bo. I si a la ciutat és increïble el panorama, res com coincidir amb Llorenç, en dies com aquestos, a dalt de tot, allà on la neu fresca de la primavera ho enlluerna tot mentre es desfà i no, a presses i correres. És aleshores quan recorde perquè aquesta terra em resulta tan meravellosa, malgrat tot.

El Tirol, quina barbaritat

El Tirol, quina barbaritat

No em canse del Zugspitze

No em canse del Zugspitze

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

La terrible llengua alemanya

Mark Twain, que ben plantat

Mark Twain, que ben plantat

Han passat gairebé 150 anys des que Mark Twain es va deixar caure uns mesos per Heidelberg amb l’esperança d’aprendre alemany. L’enginyós pare de Huckleberry Finn va quedar tan impactat amb la magnitud de la tasca que ens va llegar un esclaridor relat sobre l’assumpte en el seu llibre de viatges Un rodamón a l’estranger (1880). Die schreckliche deutsche Sprache, o El terrible idioma alemany. Fa un parell de setmanes que el citat text va caure a les meues mans, gràcies al bon fer del meu mestre Hardy, que degué pensar que la classe tenia la moral pel terra aquells dies. D’un cop de ploma, aquella història ens va pujar la moral a tots, a més d’esbossar algun somriure. Segons Twain els que no han estudiat mai alemany no poden fer-se una idea seriosa de tan complicat com pot arribar a ser. Fins al punt que un mai acaba d’aprendre com atribuir el gènere d’un vocable, dubta i segueix dubtant davant la declinació del cas en una oració complexa, i pitjor encara, s’acovardeix davant el grapat d’excepcions que salpiquen la gramàtica germana. Menys mal, Marc Twain, que ja en som dos, doncs va haver-hi un temps en què vaig arribar a somiar que realment era jo l’únic ruc, tal com s’havia encarregat de repetir-me temps enrere un altre professor d’anglès que vaig tindre de menut.

Dijous Sant

Tot el dia amunt i avall, passejant una i altra vegada la ciutat. Que ningú no s’equivoque, treballant. La veu va camí d’apagar-se i açò, la Setmana Santa, just acaba de començar. Fred, neu, pluja, vent… i, només al final, cel blau i sol. Són preciosos aquestos vespres humits de la primavera bavaresa. Olor a fresc, a net, gotes d’aigua sobre els vidres de la casa. No ho puc evitar, una altra vegada al carrer. Ara per plaer. Faig la volta al barri i passe per davant de l’església, la parròquia tan moderna del barri que tant m’agrada. De camí, tinc la sensació que em creue amb un beato. Ací també n’hi ha, i no són pocs. I hui és Dijous Sant, ara caic. A punt d’entrar la nit, han encés els llums a l’església. No puc evitar obrir un cèntim l’enorme porta de vidre. És clar, és moment de missa. Solemnitat, sona l’orgue de rerefons. Uns senyors vestits de blanc donant el sermó. Hi ha coses que no canvien. Només falta la processó. Preciós, però no és paisatge per a mi. A fora, uns metres més enllà, els darrers raigs de sol colpegen sobre el canal mentre els ànecs naden a contra corrent. Les teulades dels palauets m’enlluernen. És el coure que recobreix les cases més opulentes. No és or, però ho sembla. I podria ser-ho, no serà per mancança. Curiosa escena. A poc a poc s’imposa el vermell en l’horitzó i darrere arriba el blau obscur, i al final, a la porta mateixa de casa, el negre. És de nit, una nit de dijous d’abril.

El ‘Verboten’ i els caps quadrats

Guillermina: verboten, llegit ferboten i traduït, prohibit. A dies, i no són pocs, tinc la sensació que els alemanys són massa afeccionats a l’acte de prohibir. Almenys pel que respecta al comportament de les persones. No són tan liberals, no. O no sempre. O no em toquen a mi. Mira, ja no ho sé. I si creuem els conceptes verboten, deutsch i flexibilität, mel de catem. Perquè si els agrada prohibir, més encara tallar el bacallar, el d’ells i el dels altres. I que no s’enganyen mai. Potser per això que alemany hauria de ser sinònim d’inflexible, que no de flexible. Sempre tenen raó i si la tenen, o s’ho creuen, no te la emportaràs a casa, no. Si nosaltres, sud, som goma pura, ahir deia blanc i hui dic negre; esta gent, nord, són ferro pur. Material que no s’ascla de cap de manera, però no el doblegaràs tampoc. Ja pots pegar-t’hi cabotades. En fi, que hui he tingut mal dia i no vull abusar. Molt més divertit fou ahir, i t’ho conte sense fugir un mil·límetre de la història del verboten, els de ferro i companyia. Mare, que són mesos i mesos de visitar el refugi d’Adolf Hitler als Alps. No saps ben bé com d’impressionant és creuar aquell túnel i cent metres més a dins, de la roca, arribar a una sala d’espera imponent per a pujar al cim de la muntanya en un ascensor de bronze. De 1938, que no és ahir. En aquesta habitació excavada fa temps que hi ha un senyal, gràfic, que indica mitjançant el dibuix d’una màquina fotogràfica a la que es sobreposa una ix en roig, com no, prohibició de fotografiar. I què fan els turistes? Fer fotos allà on està prohibit. I què fa el senyor alemany que custodia l’habitacle: bonegar-los a crits i dir-los, burros!, que fotografiar no està permés que ho diu el senyal. És la seua faena, i segur que li agrada. Potser ni s’ho ha plantejat. Pobre infeliç. Però la fa, la tasca, i bé. Sense preguntes; sense excepcions. El cas és que fa una setmana han posat un segon senyal, nou, en este cas no amb imatge sinó amb un text en anglès i en alemany. Saps què diu en alemany? Fotografieren verboten (prohibit fotografiar). Sorpresa, oi? I què diu en anglès? Esta sí que és bona: please don’t use a flash (per favor, no utilitzeu el flaix). És a dir: que permet de prendre fotos o almenys no en diu res. S’obri la veda. Ja pots imaginar-te com esta el custodi, que fa dos setmanes que no dorm l’home. No sap on pondre, ara remugant, ara no. Què si li parles en alemany, la foto està censurada; que si li parles en anglès, permesa; que si la fas amb flaix, et mossega; que si no entens ni l’anglès ni l’alemany, entra en xoc. Qualsevol dia peta. I jo rient, per no plorar, mirant-m’ho tot plegat: que esta gent amb tan intel·ligents que semblen des de fora, no són més que una colla de faves, capaços d’actuar amb una disciplina infinita si ho diu un paperet o d’entrar en col·lapse davant la incidència més imbècil. Així els va: la butxaca plena, l’esperit a dies, el cap quadrat i una pila de coses, verboten.

No és cap borma

No és cap borma

La tempesta fallida

Mai havia fallat tant la previsió de l’oratge com ho ha fet en les últimes hores. No sé si és bo o dolent. Demà o despús-demà ho sabrem. El que és segur és que hem passat la sèrie de més calor a Munic al juny des que hem arribat, que tampoc no és massa dir. Divendres passat, calor. Dissabte, calitja. Diumenge, basca. Dilluns, pitjor encara. Dimarts, ens vàrem quedar esperant la tempesta, que tant de mal sembla haver fet al nord del país, on sí ha arribat. Dimecres? Al migdia, vaig eixir de casa un mica atemorit, paraigües, jaqueta impermeable, cobertura impermeable per a la motxilla, roba còmoda. S’esperava una tromba monumental d’aigua, primavera pura, però el sol mai va deixar de somriure’ns. Millor. A la nit, doncs. Doncs tampoc. I avui dijous, al migdia i amb un Llorenç que sembla el poble Benidorm, m’he cansat d’esperar la tempesta que no arriba. Tant que, vora 30º per sisè dia seguit, me’n vaig al riu a prendre el bany.