Tagged: comentari

Nit ‘che’ a l’Allianz

No havia visitat jo encara l’Allianz Arena en un dia de partit i l’oportunitat es presentava inesperada este mateix dimecres, en una nit che. Che, de Champions. Xe, quin fred. Xe, quin estadi. Xe, quin Bayern. Xe, quin València -més pobre-. Xe, xe, xe. Les fotos més avall, la crònica, millor li la llegiu a Cayetano Ros, que, a més d’un crac, és molt més che que jo.

Anuncis

De la bici al Mini Cooper

A la immensa majoria de ciutats del món, algú que s’acostara a la porta d’un cotxe nou amb una targeta a la mà -i començara a fregar-la pel vidre- faria dubtar de les seues intencions. Per lladre o per boig. A Munic, arrimar-se a la lluna davantera d’un Mini Cooper, carnet de conduir per davant, és una altra història. Voldria no fer propaganda de bades a ningú. I m’agradaria deixar-vos amb la imatge que em passe la vida muniqueando al ritme d’un manillar, ja ploga, m’espere un recorregut impossible o vaja curt de temps. De fer-ho, en realitat, estaria enganyant-vos. Ja fa mesos que pensem en participar d’alguna iniciativa de Car Sharing, per a les urgències, i al final hem caigut en les xarxes de la que segurament siga la més pija de totes. Com, sinó, ja van un parell de dies al volant d’un Mini per a tornar a casa? La cucada és diu Drive Now (interessats en la propaganda, cliqueu enllaç extern) i a mi em funciona més o menys així:

1.     tornant a casa amb la bicicleta ha començat a ploure a mansalva
2.     aparque la bici al carrer, la tanque amb el segur, i connecte el telèfon a internet
3.     a través d’una aplicació al mòbil localitze mitja dotzena de cotxes disponibles, aparcats a menys de cinc minuts a peu
4.     trie un cotxe d’aquestos i m’acoste
5.     una vegada allà, sense cap clau, passe per davant de la lluna davantera del vehicle el meu carnet de conduir, al que prèviament li han posat un xip
6.     el cotxe, que només pot ser un Mini o un BMW, s’obri, entre i m’espera un ordinador que em saluda i em pregunta si tot està en perfectes condicions
7.     tot està en ordre, encenc el motor i me’n vaig a casa
8.     després de creuar la ciutat, per fi arribe sec i descansat malgrat la tromba d’aigua, 15 minuts després
9.     aparque -bé- on se vol, sense importar si és zona blava o no, i m’acomiade de l’aparell, al que potser no torne a veure mai
10.  la broma hui m’ha costat 4,35 euros, preu final. Pel mateix trajecte en transport públic pague 2,5 euros, que són 5 si vaig acompanyat com acostuma a ser el meu cas al vespre

Més enllà d’instruccions d’ús. Donar-te d’alta costa 29 euros pel xip que et col·loquen al permís de conduir, però no hi ha quota de manteniment. Per eixe preu, zero, et dóna sense problemes per a anar coneixent totes les demés alternatives que ofereix esta ciutat per a utilitzar serveis de Car Sharing: Mu, de Peugeot, que et permet llogar un esportiu, un cotxe elèctric, una moto o una bici amb motor; Zebra Mobil, per als amants de l’Audi A3 i els que volen tastar l’Audi A1; Flinkster, la xarxa de Deutsche Bahn vigent a tot Alemanya; Stattauto, tot un clàssic del gènere… Amb estes condicions, qui necessita tindre un cotxe en propietat per a moure’s per esta ciutat?

*Bonus o uns vídeos per a dir el mateix que jo amb més estil:

1. Vídeo de com s’obre un Mini Cooper de Drive Now amb el carnet de conduir, de la mà de la Drag Queen alemanya Dana Regyonal

2. Vídeo de com s’obri un cotxe sense clau, en una modalitat que actualment no s’usa a Munic i que fins no fa massa era l’única que jo coneixia

La bomba

Vora 70 anys després del final de la Segona Guerra Mundial, una colla d’obrers trobava este dimarts al matí una bomba americana de 250 quilos. No la van encontrar als afores de la ciutat, ni entre les antigues runes del parc olímpic, l’entropessada fou ni més ni menys que en ple barri de Schwabing, a un pas de la casa d’algun amic, a la vora de l’Englischer Garten… És a dir, al centre de la ciutat. 2.500 persones desallotjades, segurament un dels carrers més emblemàtics de Munic completament tallat i algunes entrades al metro tancades. El detonador estava actiu. Portada dels diaris alemanys més importants, també del Süddeutsche Zeitung. A mi la història em va pillar amb 50 turistes als Alps, però no el desenllaç. Passades les deu de la nit, la ciutat escoltaria un gran soroll acompanyat d’una flamarada més gran encara. La bomba havia sigut explotada. Només la llum del dia esclarirà les conseqüències.

Diario de mudanza (III): sin conexión

(Venderlo, lo venden muy bien)

Si tuviera la oportunidad de eliminar de un plumazo una de las cosas pésimas que trae consigo una mudanza, quizá pediría el comodín de la conexión a Internet. Soportar pelmas germanos es muy duro, montar muebles de Ikea requiere un esfuerzo sobrehumano, pero lidiar con operadoras telefónicas… es sencillamente demasiado. Pacientes clientes de Telefónica de España, France Telekom o Vodaphone de la Conchinchina, respirad tranquilos por un instante, el servicio en el rico país de la Merkel también es caca de la vaca. Sino, a qué creéis que se debe este silencio casi sepulcral en el que me encuentro sumido desde hace ya un par de semanas. Quince días es prácticamente lo que tardó en llegar a casa la mal denominada Alice Quickstart –en la melódica lengua de Shakespeare, literalmente acceso rápido-. Aunque eso no es nada, si lo comparamos con la decepción que supone abrir el paquetito con el pinganillo y que tarde otros dos días en empezar a funcionar, mientras lo activa y no una señora que nos responde al otro lado del teléfono con voz de camionero.  En fin, no creáis que la alegría termina ahí, en menos de una semana nos hemos fulminado de un plumazo toda la potencia del paupérrimo Alice, así que lo de Quickstart es casi, casi, una burla, una forma de tenernos entretenidos –y cobrarnos- mientras llega y no la conexión a Internet de verdad a nuestro nuevo hogar. Con permiso de O2, os lo cuento.

Tras el fuego, vuelta a empezar

Ha pasado poco más de una semana. Salí de Múnich en verde y aterrizaba en Alicante, el 13 de julio, en amarillo. Amarillo en llamas al llegar y al regresar a Baviera de nuevo, con el desastre terrible de la Jonquera. Y del calor insoportable, 35º marcaba el termómetro en Madrid el pasado domingo por la tarde, de nuevo al fresco y vuelta a empezar. Atrás quedan por otro lado los chapuzones en la piscina de Castalla, oasis azul en la sequía absoluta. Y la familia, los amigos, el pescadito, las paellas, las fideuàs, la playita… pero no pasa nada, las pilas están cargadas (y las cervezas en la nevera).

Mariola, resisteix

Després d’un dia intens al cor dels Alps alemanys, d’haver trepitjat durant hores els frondosos boscos que hi ha als peus de les grans muntanyes, d’haver recorregut les praderes que els precedeixen, sempre en verds, arribe a casa i encenc l’ordinador. Falten unes hores per a agafar un avió de camí a Alacant i em pot la temptació de consultar les notícies a la comarca. La sorpresa és terrible, un colp. Foc a Mariola, una altra vegada. Per la xarxa corren les imatges, de nou, de la terra cremada. I la indignació. Alguns bons amics no es tallen i ho diuen ben clar a les xarxes socials: açò només pot ser cosa de fills de puta. No sé si qualificar-los de delinqüents, a aquestos, de malalts mentals, de fills de puta o de tot un poc, però s’ha de portar un xip molt maquiavèl·lic dins del cervell per a encendre una flama tan perjudicial com la que hui torna a cremar la serra. I ja van mil i una vegades -a Banyeres, a Ontinyent, a Cocentaina, a Muro, a Bocairent…-, pràcticament mai producte de la casualitat. Més cendra sobre Alcoi, més llàgrimes. Resisteix Mariola, tota a floretes.

Una volta sencera

Sembla mentida, però ha passat un any. Aquella nit ens varen despertar a les 4 de la matinada. Besades, llàgrimes i cap a l’aeroport d’Alacant, des de Castalla. Encara rodàvem amb el C2 i recorde que el cotxe sonava Manel. Com este divendres, a l’avió només va pujar Mariola. Només la iaia pensava que allò es tractava d’un curs intensiu d’alemany a l’estiu. O feia veure que ho pensava. La resta sabíem el que portàvem entre mans. D’estiu a estiu. Hui he acompanyat una altra vegada a Mariola, i ella a soles ha tornat a fer el mateix camí, a la inversa. No ha estat cap drama, ens reunim en una setmana. Són unes petites vacances, perquè açò no ha fet més que començar.

10 huevos

Mentiría como un bellaco si negara que también me asaltan las preguntas idiotas. Un vez por semana me repito la misma, al reponer la nevera tras la compra en el súper: ¿Por qué en Alemania las hueveras del refrigerador tienen lugar para doce huevos si en los supermercados los venden de diez en diez? Así, todas las semanas. Todavía no tengo la respuesta.

L’arribada de l’estiu

Ja m’havien dit alguna cosa, ara ho vivim. Al juny a Munic n’hi ha dies de sol i calor i dies de tempesta. Dimecres passat varen caure 40 litres en mitja hora i ja n’ha plogut més de 150 en les últimes quatre setmanes. Però no m’emprenya, perquè també tenim dies bons. Especial va ser dissabte, que varem celebrar Sant Joan acompanyats dels veïns del barri. Més bé, nosaltres érem els seus acompanyants, els seus convidats. En algun moment em va recordar a una Festa major d’estiu, al poble, a l’estil de Santa Anna a la Torre de les Maçanes. Familiar. Només que on hi ha una paella per dinar cal posar una barbacoa per a torrar carn de porc adobada o les típiques llonganisses de Baviera, que són com les de casa, però més grans i amb més grassa. I on hi ha la nit, cal posar també el dia. El veïnat, que després d’uns mesos vivint bei der Familie Henze ens coneix millor que nosaltres a ells, ens va acollir de meravella. Gent gran, però molt amable i educada. No va faltar la cervesa, servida en tonell de fusta, que el nostre veí es va encarregar de comprar personalment a la cerveseria familiar de Perlach. Escumada, ben fresca i amb el punt just d’amargor. Quan nosaltres vam plegar, encara de dia, les senyores grans parlaven dels seus fills i dels seus nets. Els homes bevien i comentaven el bon nivell de joc d’Alemanya aquesta Eurocopa i els pocs nanos del carrer corrien entre les taules del pati. Olia a carn torrada i de fons, onejava la bandera de Baviera. Així ens va arribar l’estiu.

Una bogeria

L’altre dia algú em va dir per primera vegada a la vida: “Ho sentim molt, però dones el perfil”. No sé parar quiet un moment, sempre tractant d’emprendre alguna cosa, pel que a mi les llargues me les solen donar, no poques vegades, en forma de palmadeta en l’esquena, de silenci absolut o bé mitjançant el clàssic “fa molt bona pinta el que ens proposes, ja et diem alguna cosa”. Literalment, aquesta última parrafada significa: “No tinc collons de dir-te a la cara que no, ho faré per correu electrònic, o bé ja et telefonarà amb el nanai la meua secretària”. Me la conec. Ara bé, el “no dones el perfil” no l’havia tastat mai. Se’m va quedar cara de tonto, ja que la senyora Goppel, que no es va atrevir a dir-m’ho als ulls, no sabrà mai si és possible que done la talla o no per a la seua oferta. No sap el que es perd, o el que es guanya, no en va voler saber res i prou. Ni preguntar, ni escoltar, ni mirar… Com allò del doctor Gudden, el dia que li va dir per carta a Lluis que estava com una cabra, i per tant devia morir. Ni tan sols el va auscultar. Va tancar els ulls i avant. És o no una bogeria?