Tagged: oratge munic

Febrer; anhels

Febrer avança i tinc la sensació que tot se’m queda curt. La llum, per molt que cada dia en tenim una mica més, se’m queda curta; els dies, volen; les hores, me’n falten. No trobe el moment d’alçar-me al matí i, una estona després, quan he aconseguit deixar per fi de badallar, resulta que ja és migdia i, pitjor encara, en un tres i no res, de vesprada o de nit, que al cap i a la fi en febrer és el mateix. No arriba el moment d’escriure-hi, al Quadern, tot i que van arribant noves de tots els colors, també de bones i de molt bones. El que no tenim enguany, per primera vegada des que estem a Munic, són vacances d’hivern. Quin nyap. A canvi, faena i més faena. Pufff. I fred, perquè enguany, sí que n’hem tingut i en tenim, d’hivern. Fa més d’una setmana que ha deixat de nevar, però les teulades del carrer encara estan plenes de neu. Al terra, però, ja no en queda. Només gel, muntanyes de neu convertida en glaç que no paren d’ennegrir-se a cada dia que passa. Pol·lució. Polseguera. Ronya. Prompte arribarà març i, espere, la primavera. L’aigua, que vindrà, acabarà per netejar els muntons de merda del carrer, els de neu, i amb això, tan de bo, tornarà la il·lusió. D’eixir al carrer. De passejar. De la màniga curta, per començar, ni que siga baix de l’abric. De les ulleres de sol, tot i que això, reconec, potser és massa demanar. Com que no? Per demanar, que no quede.

Anuncis

El primer fred

Si Diumenge de Rams sempre ha estat en ma vida el dia d’estrenar roba de cara a la primavera, per la fira de Tots Sants és quan s’ha de treure l’abric de l’armari. Veig però que a casa ja fa uns anys que estan, a estes hores, més bé per baixar a Sant Joan a prendre el sol que no per passejar per Mariola en busca d’esclata-sangs. A Munic, enguany no ens ha tocat nevada a l’octubre, però el temps sembla haver canviat definitivament. Fa una setmana estàvem al llac prenent el sol; portem tres dies de pluja, fred, aire i temperatures per davall de deu graus. Gonçal. Un fred que pela, que sento al cos mentre dubte si encendre la calefacció i que, demà, mai se sap. Les fulles segueixen caient dels arbres però, mentre nosaltres ja hem tret les bufandes sense esperar a la fira de Tots Sants.

I agost va com bé

Un dia t’alces pel matí i veus el cel gris. Penses que no passa res, que prompte tornaran el sol i l’alegria. El dia següent tornes a despertar-te al llit i a veure com una manta grisa tapa de nou el cel. T’ho prens una mica pitjor. I un altre matí, i un altre més i un altre darrere de l’altre. Al final del tot fins i tot cauen les temperatures, i la moral, més d’un es refreda, venen les mànigues i les cares llargues; és una roda que ens acaba engolint-nos a tots. Ha sigut agost, l’horrorós, gris i gelat agost de 2014, espere que no siga l’agost bavarés a seques, perque no sé si ho podria suportar per norma. De fet, no sé com passarem l’hivern, si abans que arribe no gaudim d’un estiuet de Sant Miquel al setembre. No ho tinc clar. Tan de bo.

Per fi

Arribe a casa banyat pedalant. Hui ha plogut; ha fet aire. Fa fred i encara fa falta una jaqueta d’hivern. També hem vist, ja era hora, el sol. Gairebé dos setmanes després, fartíssims del gris borrasca i la boira dels darrers vespres. Sembla que escampa, i els núvols aniran i tornaran. Com toca. Ve aigua. Per cert, ja no estic congelat. Sembla que no nevarà més. Desitge. En qualsevol cas, la calefacció està apagada. Crec que hui sí, la primavera ha vingut a Munic. Espere que siga per a quedar-se.

Les torres de la catedral, hui

Les torres de la catedral, hui