Tagged: ruta bayern
#rutaBayern: Algunos vestigios del complejo nazi de Obersalzberg (más allá del Nido del Águila)
Se estima en medio millón el volumen anual de turistas que peregrinan hasta lo alto de la montaña Kehlstein (1.834), en Berchtesgaden, para visitar el antiguo refugio de Adolf Hitler en los Alpes bávaros.
La antigua casa de té del führer o Nido del Águila, reconvertida hoy en restaurante y mirador, es el principal motivo de la mayoría de las visitas, llegadas de medio planeta, y el único elemento que se conserva intacto de cuantos configuraron el denominado complejo nazi de Obersalzberg. No obstante, existen otros interesantes y desconocidos vestigios de la urbanización del Partido Nazi en esta zona montañosa situada en Berchtesgaden, Baviera, a escasos kilómetros de Salzburgo.
Plano de situación del lugar. / DOKUMENTATION OBERSALZBERG
Aunque casi nada queda de los cuatro chalés principales, el Berghof –la casa de montaña de Hitler– y los de Göring, Bormann y Speer, no son pocas las huellas visibles de la antigua urbanización en su conjunto. Ello, a pesar de la práctica destrucción por parte de los Aliados, durante la liberación en mayo de 1945, y las posteriores demoliciones de instalaciones a lo largo de los últimos años, ya con los terrenos en manos de las autoridades alemanas. El ejército de los Estados Unidos de América, por cierto, mantuvo una instalación militar activa y gestionó parte del complejo hasta el año 1995.
Hotel zum Türken y complejo de túneles
Abierto como alojamiento alpino en 1911, el hotel zum Türken se sitúa ya por encima de los 1.000 metros de altitud en la parte baja del complejo, justo unos pasos por debajo de la antigua casa de Hitler. Durante el tercer Reich, esta pensión fue adquirida forzosamente por los nazis, destinada a convertirse en acuartelamiento de la Reichssicherheitsdienst, fuerza de protección personal de Hitler integrada en las SS.
El hotel durante el Tercer Reich. /H. ZUM TÜRKEN
Parcialmente destruido durante la liberación, el vetusto alojamiento actual es prácticamente idéntico al preexistente. Aun así, lo más interesante del lugar es que proporciona el acceso al sistema de túneles que cosía el complejo por el subsuelo. En continuo proceso de deterioro, el acceso a los túneles y búnkeres está regulado por la familia propietaria del hotel y es posible desde el interior del mismo.
Únicamente quedan transitables un par de kilómetros de túneles, en diversos niveles bajo la montaña, estando el paso a algunas zonas cerrado por seguridad. A pesar de todo, es una visita altamente recomendable. También es posible ver las celdas de castigo construidas para los mismos guardias.
Centro de Interpretación
El centro de interpretación de Obersalzberg ofrece una interesante exposición sobre lo que fue aquel residencial durante el nazismo. Asimismo, se ubica en lo que anteriormente fue la Gästehaus Hoher Göll, una residencia de invitados pensada para acoger la visita de dignatarios internacionales.
Centro de Interpretación. /CC WIKIPEDIA
El edificio está reconstruido, pero algunos elementos, como las arcadas y muros de la planta baja posterior, son originales.
Platterhof
En este lugar abrió en 1877 Mauritia, Moritz, Mayer una pensión con su mismo nombre. Cada vez más conocida en la zona, el establecimiento pasó a ser conocido como Platterhof, en referencia al personaje homónimo de la novela de Richard Voß, Zwei Menschen.
Manteniendo su denominación, durante el reich fue severamente modificado y ampliado. En principio había de servir como hotel común, aunque en la práctica se reservó a la alta sociedad y militares de alto rango.
Escapó de la destrucción en la guerra y tras la misma, siendo reconvertido en el hotel General Walker hasta que en el año 2000 fue demolido. En su lugar, se erige hoy un restaurante y una tienda de souvenirs, que no consiguen escapar del todo a su pasado, pues se conservan los muros y una enorme explanada usada como aparcamiento.
A unos metros se encuentra hoy el parking y oficina de tickets de los autobuses que suben hasta el Nido del Águila, en el lugar antes ocupado por los garajes del Platterhof. No muy lejos se ubicaba el cuartel de las SS, del que no queda rastro.
En primer término, barracas de las SS; en segundo, el Platterhof. /WEB
Otros
Son numerosos los edificios de rango menor que se han conservado hasta la actualidad. Es el caso de la Gusthof, una antigua granja por la que se pasa de camino, en la parte más baja del recinto. Hoy en día sirve al campo de golf de la zona, vinculado al lujoso hotel Intercontinental.
En el lugar donde se levanta el citado hotel, por cierto, hallaríamos la vivienda de Göring. Ni de esta casa ni del Berghof, la de Hitler y Eva Braun, se conservan marcas destacadas. El lugar exacto donde se hallaba el Berghof está ocupado hoy por un frondoso hayedo, a medio camino entre el hotel zum Türken y el parking en el Platterhof. Andando por el bosque se pueden contemplar algunos antiguos muros entre la maleza.
Intactas aunque fuera de foco permanecen varias construcciones vinculadas al arquitecto Albert Speer, ministro de Armamento y cuarto dirigente nazi en habitar una vivienda en Obersalzberg. Alejada del resto, se mantienen su antigua casa y su estudio, como propiedades privadas en la actualidad.
En Berchtesgaden pueblo no faltan los elementos de interés histórico vinculados al nazismo, como la estación de trenes o algunos murales que, eso sí, han sido retocados eliminando cualquier referencia al nazismo.
Finalmente, por supuesto que la estela del nazismo se sigue con mucha más facilidad transitando la carretera que sube hacia el Nido del Águila. Una vez se baja del autobús que la recorre, se mantienen intactos muchos elementos históricos más allá de la casa de té de la cima. Es el caso de la puerta de entrada de piedra o el ascensor de bronce construido en 1938 en el interior de la montaña.
*Nota para el viajero
La web del centro de documentación de Obersalzberg ofrece numerosa información sobre el recinto, así como el museo en sí mismo. A diferencia del Nido del Águila, que cierra de finales de octubre a mayo, este permanece abierto todo el año.
Por internet circulan numerosas fotografías antiguas sobre el complejo, aunque la web más completa seguramente sea la de Geoff Walden, denominada Third Reich Ruins. Las recopila junto a numerosa información en un libro a la venta en Amazon. Esta es la referencia: Geoff Walden. Hitler’s Berchtesgaden: A Guide to Third Reich Sites in the Berchtesgaden and Obersalzberg Area. Fonthill Media, 2014; formato eBook: Amazon (inglés).
Otra referencia interesante es el episodio Points, de la serie Band of Brothers. Mikael Salomon (director). 2001. HBO.
Más posts sobre viajes en Baviera en:
#rutaBayern: Seebensee
En el año del pésimo agosto, el otoño ha arrancado en Baviera mucho más benévolo de lo esperado. Hasta el punto que nos hemos vuelto a acostumbrar al sol y salir a la montaña sin impermeable. Y si hace justamente un año celebramos el día de la Unidad de Alemania subiendo el Zugspitze (2.962 m), esta vez hemos regresado a la montaña más alta a este lado de la frontera –qué absurdo esto de las etiquetas–, aunque no para encaramarnos a la cima sino para disfrutarla desde enfrente.
Desde la cara austriaca del Zugspitze, son decenas las alternativas para hacer senderismo con salida en Ehrwald. Sin un objetivo totalmente claro, nosotros nos decidimos finalmente por caminar en dirección el Tajakopf (2.450 m), con la idea de alcanzar como mínimo el Seebensee o bien subir algo más hasta la Coburger Hütte (1.917 m).
Rutas de senderismo y en bici desde la Ehrwalder Alm. Esta vez elegimos el Seebensee, aunque nuestra ruta fue desde el mismo pueblo sin usar remonte. /EHRWALDER BAHN
Si bien la ruta es bastante sencilla, el hecho de subir caminando desde Ehrwald mismo –se puede usar el Ehrwalder Bahn para salvar los 400 metros de desnivel iniciales– nos empujó finalmente a plantarnos en el lago Seeben.
Lago Seeben, en Ehrwald
Sabia decisión, pues en total recorrimos más de 16 kilómetros con un desnivel acumulado de 1.300 metros, entre subida y bajada, más que suficiente para un día de paseo tranquilo y en grupo, cuyo objetivo era realizar una excursión de dificultad baja.
De hecho, es cierto que no presenta problemas técnicos –se puede subir hasta en bici de montaña–, pero completar esta excursión sin el uso del teleférico reclama esfuerzo físico considerable. En total, cubrimos el itinerario, ida y vuelta, en algo menos de seis horas, parada para comer a los pies del lago incluida. Fueron unas 3 horas para subir, tranquilamente, por unos 90 minutos de pausa y otros 90 bajando.
El lago se encuentra a unos 1.650 metros de altitud
La cabaña Coburger, donde existe la opción de comer, se nos quedó unos metros más arriba, aunque algo más abajo pasamos por una segunda justo antes de alcanzar el Seebensee, en la cual también es posible el avituallamiento.
Respecto al paisaje, influye mucho el clima, pero el hecho de encontrar condiciones climáticas óptimas dio como resultado paisajes excelentes, tanto en el lago como durante toda la subida, con la cara tirolesa del Zugspitze como telón de fondo.
El Zugspitze, de subida
El Zugspitze, visto a la bajada
Ehrwald
*Nota para el viajero
La misma web del Ehrwalder Almbahn indica las alternativas de excursiones existentes. Si se anda en busca de algo sencillo y corto, entonces hay que usar el remonte, que cuesta unos 15 euros. La web austriaca Bergfex también detalla numerosas rutas en esta zona del Tirol.
Más posts de viajes sobre Baviera en:
#rutaBayern: Jochberg
Acaba l’estiu i, mentre ve la neu i no, abelleix acostar-se de nou a la muntanya. Baixos de forma física com estem, la temporada l’hem encetada el passat cap de setmana amb una excursió més bé senzilla però ben agradable.
Per a excursions fàcils, les que ofereix el territori prealpí de Tölzer Land, allà on comencen les primeres muntanyes de l’Alta Baviera. En concret, la primera eixida fou la pujada al Jochberg (1.565 m), una excursió que es pot fer en format circular amb 9,3 quilòmetres de camí en total i un desnivell de pujada de poc menys de 800 metres.
El Walchensee des del cim del Jochberg, amb els Alps de rerefons
La ruta. /ALMENRAUSCH.AT
Els camins estan ben indicats, nets, si de cas transitats (en cap de setmana, amb bon temps), i són fàcils de recórrer per hom. En total, la ruta es pot fer en dues hores, encara que amb una parada per dinar, o si el ritme és baix, es pot allargar un altre parell d’hores.
La passejada en cercle comença a qualsevol dels aparcaments que trobem a la carretera B11 entre Kochel i Walchensee, indicada als navegadors GPS com (Kesselbergstrasse). Si els aparcaments estan plens no hi ha cap problema d’aparcar a la vora del llac Walchen, ja a Urfeld.
Des de la B11, els senyals que indiquen l’inici de la ruta del Jochberg són abundants, només cal seguir-los fins abandonar la carretera. Pujant, s’ha de creuar la mateixa i entrar al bosc a mà dreta. Aleshores comença l’ascensió que dura uns 90 minuts sense presses, una mica menys a bon ritme.
En passar la cota 1.300 acaba el bosc i apareix una zona de pradera. Està perfectament senyalitzat (i es veu ben clar), però seguint a l’esquerra s’assoleix el cim i girant a mà dreta, de baixada, s’arriba al Jochbergalm. Ací es pot comprar una cervesa o fins i tot alguna cosa per menjar. Sembla un biergarten, però no permeten fer pícnic a les seues pròpies taules.
Jochbergalm
Al cim les vistes al sud són espectaculars, amb els Alps bavaresos i el Tirol de fons. Sense núvols baixos, és senzill admirar els principals pics de la zona: Zugspitze, Alpspitze, Dreitorspitze, Karwendel, etcètera. També el llac Walchen i els boscos que l’envolten. Encarats a la cara nord: la planícia i el llac Kochel en primer terme, mentre que si girem la vista a l’oest ens acompanya l’Herzogstand de ben a prop.
Un bon lloc per saltar
Baixada
Des de la mateixa cabanya comença la baixada en direcció al Walchensee. No està tan ben indicada com la pujada i el camí combina instants pel bosc amb altres que transcorren per un camí forestal més ample. En qualsevol cas, res de ciment.
Walchensee
Al final de la baixada, uns tres quilòmetres després, arribem al mateix llac, preciós. El darrer tram de la passejada es fa per un camí a la vora de l’aigua, fins que arribem a Urfeld i enfilem l’estacionament.
Nota per al viatger
Hi ha descripcions detallades de la ruta a diferents webs, en alemany. És el cas d’aquestes resenyes a Bertour Online i Almenrausch.at.
Més posts de viatges sobre Baviera a:
#rutaBayern: Schlenkerla i la cervesa fumada de Bamberg
La cerveseria des del carrer
No ens passa massa a sovint, però de tant en tant tenim la sort d’entropessar amb els llocs més fantàstics sense haver-ho planificat ni consultat prèviament. Simple atzar; eixir de casa. Dissabte passat a Bamberg, primera hora de la vesprada i últimes clarors del dia (just abans de les quatre). Sense massa fam busquem un lloc on descansar una mica els peus i recuperar el calor perdut després d’una passejada pel centre històric que ens ha deixat com el mercuri: molt a prop de zero. No en tenim ni idea d’on buscar però el cos ens demana alguna cosa tradicional, com que fa mesos que no dinem de cerveseria. Tampoc és exactament el pla, però jo no li faria el lleig a unes llonganisses ben torrades i servides amb col i una mica de mostassa. Al carrer dels Dominics està ple de cerveseries antigues, totes maques, totes plenes. A Mariola li crida l’atenció una en especial, l’enganxina d’un caragol del moviment slowfood a la porta ens avisa que allà poden succeir bones coses; la cua d’una vintena de persones que ja quasi sobrepassa la porta del carrer està a punt de dissuadir-nos. Però, com el caragol, no tenim pressa. Entrem al local i ens saluda una vella, bella, taverna decorada en fusta de diversos colors i realment antiga on, dissabte de novembre a la tarda, conflueix gent de tota condició. Descobrim que la cua no espera cap taula, sinó que aquesta gent guarda torn per a encarregar una cervesa en la barra i beure-la, sense més, en qualsevol racó de la cerveseria.
Barra
En busca del nostre propi espai, nosaltres sí que volem seure, creuem diverses portes i ens n’adonem que en realitat es tracta d’un local prou més gran del que sembla a primera vista, totalment compartimentat. Uns pocs valents beuen a la fresca al pati interior, i fumen.
Petit pati de la cerveseria
Altres gaudeixen de debò en els diversos reservats, nosaltres trobem finalment un espai acollidor en la denominada Bamberger Zimmer. Una habitació no massa gran, atapeïda, amb motius decoratius en fusta, o bé sobre cacera, taules quadrades, cap tapet, vida social (nosaltres compartim taula amb gent diria del nord)… i hom bevent una cervesa fosca de la que no n’havíem sentit parlar. Aquesta és la clau. Estem, per casualitat, a Schlenkerla, la cerveseria més popular de Bamberg i la més reconeguda en l’elaboració de la rara cervesa fumada. No ho dubtem i ens sumem a la festa que acabem de trobar: demanem dos cerveses fumades, una de blat i una de civada. I com que l’ocasió ho mereix, del fred passem a la fam i arrodonim la jugada amb un enorme schweinhaxn rostit i un parell de salsitxes bambergueses. Increïblement barat, i en observar com la cambrera va avisant als nous clients que entren a l’habitació que no tenen lloc sense reserva (està tot complet per al vespre), li dic que nosaltres no ho farem massa llarg. Em mira estranyada. “De pressa mai es pot gaudir”, em contesta amb eixe parar tan sec propi d’aquesta terra al que comence a acostumar-me. Diu la veritat. Seguim doncs, fumant cervesa.
Menjar i beure a la Bamberger Zimmer
*Nota per al viatger: Schlenkerla
La cerveseria Schlenkerla de Bamberg apareix documentada des del segle XIV i hui ha esdevingut en el referent que elabora un dels productes més singulars de la gastronomia autòctona d’esta petita ciutat reconeguda com Patrimoni de la Humanitat pel seu centre històric.
Segons n’informen en el seu propi web, les cerveses d’Schlenkerla, totes cerveses fumades, estan elaborades de forma artesanal i exposades totes a les brases de la fusta de faig, allò que les dóna el seu sabor i aroma característics. Normalment elaboren cerveses de baixa fermentació i l’estàndard té 5,1º. En produeixen de temporada, algunes d’ordi i altres de blat.
A la cerveseria es pot prendre directament del barril encarregant-la a la barra que tenen al vestíbul, o bé segut confortable a un dels salons del restaurant. Té capacitat per a unes 400 persones en total, però les habitacions petites, en un dia festiu o temporada alta, són insuficients per a cobrir la demanda. En torn de vesprada, la majoria de taules tenen reserva.
Per cert, obrin cada dia d’11 del matí a 11 de la nit, mentre que a internet venen producte. Pel que fa al preu al restaurant, és més bé econòmic: 0,5 l de cervesa 2,8; schweinhaxn 10 € /aprox.
*Aquest post al blog en castellà La cerveteca de JAB està dedicat a la Schlenkerla.
Més posts de viatges sobre Baviera a:
#rutaBayern: Núremberg. La sala 600 del Tribunal
Hi ha moltes coses que veure a Núremberg, amb el seu centre històric medieval per davant, i només unes poques guarden relació amb el nazisme i la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit però, també les hi ha, i la denominada sala 600 del Palau de Justícia és una de les més destacades.
La sala 600 ara
Construït a principi de segle XX i inaugurat encara per l’últim rei de Baviera (Lluís III, al 1916), el Palau de Justícia de la segona ciutat bavaresa fou un dels pocs tribunals importants que van quedar relativament sencers després dels bombardeigs de la guerra. Per això mateix, i pel fet que Núremberg romania a la zona d’ocupació nord-americana i que havia estat una ciutat fortament vinculada al nazisme amb la celebració dels congressos del partit durant anys, les forces aliades van escollir aquest espai com seu per a la celebració del primer i principal procés judicial contra dirigents i col·laboradors del Tercer Reich.
Palau de Justícia al 1945. /ARXIU MUNICIPAL DE NÚREMBERG
En total, entre el 20 de novembre de 1945 i l’1 d’octubre de 1946 vint-i-quatre nazis van ser processats als denominats Judicis de Núremberg, amb el resultat de dotze condemnes a mort, tres cadenes perpètues, unes altres variables i fins i tot tres absolucions.
Amb els suïcidis al final de la guerra de Hitler, Goebbels i Himmler, i la fugida de Eichmann, Bormann (fallida, com després es conegué) o Mengele, alguns dels principals encausats foren Hess, Dönitz o Göring, qui es va poder suïcidar amb cianur abans de ser ajusticiat després de la sentència a mort. També foren jutjats altres icones del nazisme com von Ribbentrop o Speer i empresaris com Gustav Krupp.
Els principals acusats durant el judici. /VIQUIPÈDIA
Ara, quasi 70 anys després, la part del Tribunal on es varen celebrar els judicis ha estat reconvertida en un espai per a la memòria històrica. La sala 600, aquella on van tenir lloc les vistes i que hom pot recordar dels documentals sobre la matèria, és l’element central de la visita, la qual es pot interpretar sumant-se a visites guiades o bé amb l’ús d’audioguies disponibles en espanyol. Curiosament, aquest espai continua exercint com seu judicial, tot i que només per a processos molt especials. Panels gràfics a l’entrada permeten comprovar els pocs canvis experimentats allà en les últimes dècades.
A la segona planta de l’edifici, sota la teulada, trobem l’exposició principal. Organitzada en onze espais, aquesta exposa tot allò relacionat amb el procés: des dels acusats i els crims pels quals van ser encausats a la composició del tribunal militar, encara a base de les quarte parts aliades durant la guerra (EUA, URSS, Regne Unit i França).
Entrada a l’exposició. / C. DIERENBACH, CIUTAT DE NÚREMBERG
Al meu parer, una exposició senzilla i ben organitzada, dinàmica, per a presentar, recordar i ensenyar un dels episodis més importants del final de la Segona Guerra Mundial.
Nota per al viatger
*El Tribunal i el Memorial dels Judicis de Núremberg estan a Fürther Strasse, amb entrada per Bärenschanzstrasse, 72. Es pot arribar fàcilment amb transport públic des del centre històric. La forma més directa és amb l’U-Bahn U1 o U11 en direcció Fürth, parada Bärenschanze. Ací podeu descarregar un pdf que explica com arribar-hi.
Pel que fa a horaris i preus, el memorial obri de dimecres a dilluns, amb dimarts tancat. Roman obert de 10 a 18 hores, amb l’última entrada a las cinc de la vesprada. L’entrada general costa 5 euros, la reduïda 3 i els estudiants paguen només 1,5 €. Hi ha audioguies disponibles en espanyol.
*Aquest document en pdf, editat i traduït al castellà pel mateix Tribunal Superior de Justícia de Núremberg, explica detalladament el procés i les condemnes derivades del mateix.
Més posts de viatges sobre Baviera a:
#rutaBayern: Zugspitze. Dos formes de fer cim sense suar
Si l’altre dia publicava un post sobre com pujar caminant al pic més alt d’Alemanya, aquest és simplement l’altra cara de la moneda. O una entrada dedicada a explicar com fer el mateix cim sense despentinar-se. Per facilitats no és: com recordava ara fa uns dies el Zugspitze, Pic del tren, és una muntanya humanitzada des de fa temps, amb una plataforma a dalt de tot que inclou allotjament, botigues i biergarten.
Plataforma a dalt del Zugspitze
Per començar, mentre allò de fer-hi senderisme al Zugspitze és només alternativa per a la temporada d’estiu, la possibilitat de pujar en tren o telecabina roman oberta tot l’any. De fet, a l’hivern la zona glacial es converteix en una estació d’esquí, amb 22 quilòmetres de pistes esquiables de nivell intermedi situades en una cota 2.000 a 2.700.
Així doncs, estes són les possibilitats que hi ha per a arribar a dalt del tot:
Amb el zahnradbahn o tren de cremallera
Una imatge històrica del tren cremallera, amb el pic al fons. /M J Richardson CC
Segurament la manera més romàntica de pujar al Pic del tren siga precisament fer servir el tren cremallera, operatiu des de l’estiu de 1930 i que supera un desnivell de vora 2.000 metres fins arribar al Zugspitzplatt. Comença a 700 metres sobre el nivell del mar a la ciutat de Garmisch-Partenkirchen, a l’estació pròpia propera a la de Deutsche Bahn, i acaba a una altitud de 2.600 metres. És un viatge molt bonic amb diverses parades a l’estació d’esquí de Garmisch, Grainau o l’Eibsee, abans d’entrar en el túnel que ens condueix a la part alta, Això sí, es necessita una mica de paciència, ja que es tracta d’un tren cremallera que necessita el seu temps. En concret, 73 minuts per a pujar i 80 per a baixar.
Cal tenir en compte que el tren no arriba al cim, són que va ser construït per a comunicar la base amb l’antic hotel de la zona glacial, el Schneefernerhaus hui convertit en estació meteorològica. Una vegada a esta part toca agafar un telecabina inclòs en el preu, el Gletscherbahn (que tarda quatre minuts en completar el trajecte restant).
Pel que fa als preus, no es poden considerar econòmics. En estiu, el viatge d’anada i tornada costa 50 € per persona i 35 € per a joves de 16 a 18 anys o 29 € per a nens des de 6 anys i adolescents. Es pot aconseguir un descompte de cinc euros per cap si s’ha viatjat fins a Garmisch-Partenkirchen amb la Deutsche Bahn (ferrocarril).
En hivern, els preus són molt millors entre gener i abril, una vegada es posa en marxa l’oferta del Garmischer Ski-Express. Per a 2013 (temporada passada), aquest combinat entre la Deutsche Bahn i les estacions d’esquí de Zugspitze i Garmisch Classic permetia usar els remuntadors de les estacions, tren cremallera inclòs, per 48 €. El millor, que el trajecte en tren des de Munic està inclòs en aquest preu.
Més informació: web alemanya del Zugspitze, on hi ha apartat de preus i els horaris dels remuntadors (tots)
Amb telecabina des de l’Eibsee
Una alternativa més ràpida per a pujar al cim de Zugspitze és la de fer-ho amb el funicular Eibsee-Seilbahn, ubicat a la vora de llac Eib al poble de Grainau. Vàlida només per a viatgers que es mouen en vehicle privat, que han de saber també que estacionar a la vora de llac és de pagament. El trajecte dura deu minuts i costa 50 € per persona en estiu i 41,5 € en hivern, preus dels forfets de dia.
Més informació: web alemanya del Zugspitze, on hi ha apartat de preus i els horaris dels remuntadors (tots)
Amb el telecabina des d’Ehrwald
El Zugspitze delimita la frontera entre Baviera i el Tirol, pel que també trobem un funicular des de la cara austríaca. El Tiroler Zugspitzbahn està ubicat a uns pocs quilòmetres del poble de Ehrwald i comparteix el domini esquiable amb Alemanya, en la zona glacial.
Només accessible per a viatgers que usen cotxe, és més econòmic que el telecabina alemany, almenys per a l’estiu. No cal pagar per l’estacionament a la base i el preu del remuntador costa 37,5 € per persona anada i tornada, tot l’any. Si es vol esquiar a l’hivern, el preu és idèntic que accedint des d’Alemanya: 41,5 € per persona al dia.
Més informació: web austríaca del Zugspitze, on hi ha tota la informació de preus i horaris
Encara més:
#rutaBayern: Zugspitze. Dos sendas asequibles para tocar el techo alemán
Més posts de viatges sobre Baviera a:
Quadern de Jordi Orts 