Tagged: leire pajín

La tragèdia contemporània en dies de campanya

Per molt que s’afanyen des del PSOE, aquesta campanya electoral és per a ells una tragèdia grega. Mentre arriba i no el desenllaç, els socialistes estan recorrent una cursa intensa que a vegades els deixa a la vora del ridícul.

A Alcoi han celebrat el seu acte de campanya. Marcelino Iglesias, secretari d’Organització del PSOE, i Leire Pajín, candidata per Alacant al Congrés dels Diputats, van estar dimarts en la nit al Teatre Principal.

Del que van dir em quede amb dos conceptes: que un canvi de govern no garanteix el final de la crisi i de l’atur a Espanya; que el PP és tan responsable com el PSOE de la situació política i econòmica estatal, si tenim en compte que governen a la majoria d’autonomies i municipis.

Els done la raó, en estes dos idees força als del PSOE, com també quan diuen que el PP no pot equiparar 1996 a 2011, a l’hora de vendre la seua recepta màgica per encetar la recuperació econòmica i retrobar la senda del creixement econòmic. No els done la raó en canvi, als del PSOE, quan afirmen que representen l’eixida social a la crisi.

Tan s’hi val. A la tragèdia grega ningú no pot fugir del seu destí, per molt que ho intente desesperadament. Hom està sentenciat. El PP, també. I el poble. Tinc la sensació que, malgrat el que pensen uns quants, els socialistes no aniran a soles a l’escorxador el proper 20 de novembre.

Anuncis

La inauguració de la Fira


No serà ni la primera ni l’última vegada que ploga a mars en la inauguració de la Fira de Cocentaina, però jo no ho havia vist mai. Va ser una pena i no n’hi ha dubte que la cortina d’aigua que va caure des de divendres per la nit fins dissabte de vesprada va deslluir la festa i feu impossible el mercat. Dissabte de matí, les parades estaven tancades i els mercolins remullats, resignats i disgustats a parts iguals. De clients no n’hi havia, impossible.

L’acte de lectura del Privilegi que dóna permís per començar la fira des de fa 665 anys, traslladat a l’interior del Palau Comtal, va ser una posta en escena a cavall entre la d’un sainet i la d’una pel·lícula de Berlanga. Sempre falten polítics en l’obertura de la Fira; enguany en sobraven, tots tancats en les habitacions fosques d’un edifici tan vell com bonic, atacat per les goteres.

La senyora ministra, Leire Pajín, era la que més bulto feia; darrere d’ella sempre n’hi havia una legió de personatges i de personetes, que es movien per dins del palau amb una lògica pareguda a la de les mosques al voltant d’una tallada de meló d’alger. Però n’hi havia molta més gent, i molts d’ells s’esforçaven en fer-li el caldo gros al que tenien a la vora, ja fora en una relació d’alcalde a diputat provincial, de diputat provincial a diputat nacional, de regidor a presidenta, de subaltern a amo… Tot molt medieval i molt oligàrquic, la veritat. Unes vergonyes que van quedar al descobert, només perquè estàvem allà refugiats, estrets.

Al carrer, que és on passa tot, no passava res. A Canal 9, de tan llondros com són a vegades, fins i tot van confondre la tromba d’aigua i la foscor amb la fi del món (de la fira, en aquest cas). Calents estaven a Cocentaina, amb el qua van dir a la TV valenciana. De totes maneres, els que més fotuts estaven eren els firants. Amb raó, són els que més van patir. I ja són massa dies de patir. Hui, dilluns de matí, tot és diferent: llueix el sol i els carrers de Cocentaina, segons escolte a la ràdio, van plens de gom a gom. No queda meló d’alger.

Ministres i ministres

No tots els dies ve un ministre del Govern d’Espanya per Alcoi. Este dimecres n’han vingut dos: el de Foment, José Blanco, i la de Sanitat, Leire Pajín. Esta, més bé passava per davant, i s’ha deixat caure per les obres de l’autovia. De totes formes, per molt ministres que siguen, és com si ja no foren ministres. Amb això que queda un més per a les eleccions i que els pinten bastos als socialistes, m’ha donat la sensació que han perdut l’autoritat. Ara són com pesos ploma. El senyoret Blanco, ho dic per allò que és menudet, no ha fet declaracions als mitjans de comunicació, però no m’ha emprenyat gens. Jo haguera volgut preguntar-li pel tren d’Alcoi a Xàtiva, eixe que porten 20 anys dient que faran de nou i que no fan mai. Ben mirat, si li haguera preguntat quan pensen fer alguna cosa amb el tren, m’haguera contestat: “Pa lo que me queda en el convento”. Textualment, m’haguera dit alguna cosa com “estamos trabajando en ello” o “mantenemos nuestro más firme compromiso”, tot i que el que haguera volgut dir en realitat és el que jo vos he traduït abans. M’haguera sentit ofés segur. El que sí que m’haguera fet il·lusió dir-li al no ministre és: “I a vostè no li cau la cara de vergonya de firmar un protocol per a invertir 65 milions d’euros en el tren d’Alcoi i incomplir-lo any rere any?”. Al final, ni jo ni ningú li hem dit res, per respecte. Pensarà que estem bacores, els alcoians. Igual és això.