Tagged: fotografia

El dia que la ciutat va perdre els papers (i una Copa d’Europa)

Per mi, per sempre, el 19 de maig de 2012 serà recordat com el dia que Munic va canviar la seua cara. El dia que el futbol ho va trepitjar absolutament tot, i el Bayern. Dissabte assolellat en què per unes hores la ciutat va deixar de ser paradigma de la seguretat, del silenci o de la calma. Alegre com sempre, sorollosa com mai. Visceral. Roja i blava, en comptes de blaugrana i blanca. Policial. La plaça de Maria va presenciar una autèntica batalla campal, que afortunadament va quedar en una guerra de crits i de cervesa, entre cavallers britànics i bavaresos. El 19 de maig de 2012, dia de la final de Munic, fou també el dia en que…

… n’hi ha qui va deixar la veu a la plaça (i el cervell, de pardal, a casa)

… (reconec) no m’h vaig voler perdre

… alguns van beure com mai (o, potser, com sempre)

… es van esgotar les samarretes del Bayern (negoci redó)

… alguns (pocs) van preferir una missa

… els blaus i els rojos anaven junts al metro, atapeïts i amb algun mico pel mig

… un japonés menudet va pagar 5.000 euros per una entrada en la revenda

… l’Allianz Arena va viure un ambient senzillament espectacular

… una senyora va recollir 1.000 envasos d’entre la brossa (i es va guanyar 150 euros per fer la compra de la setmana)

…no fou necessari reservar taula per a sopar (els restaurants on no feien el futbol)

… cents de milers ho van viure junts davant una pantalla de TV

… a última hora, un tal Drogba va xutar un penal, va fer gol i va deixar caure una jerra d’aigua freda sobre Munic (tant previsors com són, ningú ho havia previst ací, això de la derrota)

…n’hi ha qui no recordarà mai el que va ocórrer

… alguns sí ho veien vindre (els que guanyen sempre)

… a la mitjanit, Odeonsplatz era la festa a la disco d’un hotel; Leopoldstrasse esdevingué la travessera dels elefants (vermells)

… al final del tot, el metro pareixia un cementiri (mentre la Copa d’Europa viatjava ja camí de Londres)Tot això i més va passar el 19 de maig a Munic. Atònit (i atent), m’ho vaig mirar.

Anuncis

Cabotada en ‘Nachmittag’

Inspirada en Los lunes al sol… vos deixe la versió bavaresa, antagònica, en format fotografia. Becadeta en ple mercat central en el primer divendres de l’any amb sol i temperatura agradable. Que no falte la llana, ni un bon mostatxo. Això sí, la pausa curteta i justet després de la wurst i la cervesa. O siga cinc minutets de sol i a currar wieder.

(I per als nostàlgics, la versió ibèrica…)

Dos xixonencs

Xe, però tu no eres de la Torre (de les Maçanes)?”, em pregunta una veu en arribar, sense quasi alè, al més alt del campanar de l’església de Sant Pere. “Jo sí, i tu?”, interpel·le al desconegut. “Xixonenc!”, em respon. Literalment, aquesta ha sigut la primera conversa del dia, un dimecres fred i assolellat que he volgut aprofitar per a visitar per primera vegada el popular mirador de l’església més antiga de Munic.

L’anècdota, a més de verídica, m’ha fet preguntar-me encara sense respiració si al final resultarà més senzill entropessar amb dos turistes xixonencs al lloc més impensable d’esta ciutat, que creuar unes paraules amb algun dels seus 1,4 milions de veïns.

No havia donat resposta a la meua pregunta, sense més importància, i he obert la porta del mirador de Sant Pere. “Collons!”, això ho he dit només cap endins. I he afegit: “Xorro i la seua xicona no estan bobos”.

Ja recuperat i després de prendre algunes fotografies des del sostre de la ciutat, he enfilat cap avall els 300 i pico escalons que n’hi ha de dalt a baix. I després he pres el camí del metro i el de casa i el de l’escola d’alemany. Fins ara, no he creuat cap altra paraula. I és que no m’he trobat a cap més xixonenc. Paraula de Camonina.

Blau de gener

Després de molts dies d’espera, dijous va amanir un dia completament blau a Munic. Gener pur, és a dir fred, sol i llum per tot arreu que em van empényer a eixir al carrer en busca d’algunes imatges blaves. Esta és la que més.

Chispa

Qui no sap en Alcoi qui és Chispa? Potser pel nom pocs el coneixem, però la veritat és que resulta difícil no haver-se creuat mai amb ell pel carrer. Normal, ell viu al carrer, està quan el posen i quan el lleven. Quan fa fred, i quan fa calor. Sempre.

No puc dir que m’he endinsat en l’univers fosc de Chispa, però sí que ho ha fet un amic. I ho ha fet molt millor que ho haguera fet jo amb la paraula, ell ho ha fet en imatges. Toni Miranda li ha pres 1.000 fotografies, totes tendres, que dibuixen a Chispa en tota la seua dimensió. A ell, i d’alguna forma, a tots els que viuen tirats en un racó. És el petit homenatge de Toni, que ha fugit del morbo i ha retratat a Manuel Bernabeu amb molta cura i, baix el meu punt de vista, encert.

I a tot açò, què pinte jo ací? Res. L’única cosa que he fet han sigut unes quantes preguntes i un text per a Toni, que ha adjuntat en el seu projecte de final de màster. El que vos adjunte ací és la meua versió del text, que hui he publicat com un reportatge a ARAMULTIMÈDIA i Ciudad de Alcoy (vos deixe el text en castellà, que era l’original). La versió de Toni és més sensible i es limita a transmetre l’essència del seu reportatge gràfic: que qualsevol persona normal pot acabar tirat en el carrer, un dia qualsevol.

Un día cualquiera, en la calle

Más de 1.000 imágenes y unas cuantas semanas ha necesitado el fotógrafo Toni Miranda para llegar hasta las entrañas de Manuel Bernabeu Vaello, más conocido como Chispa. No es fácil, aproximarse a la verdad de este personaje alcoyano al que prácticamente todos ven, pero nadie conoce.

Músico de la Nova, ciudadano de a pié como cualquier otro, la crudeza de la vida lo empujó a una situación extrema, a la calle, o más bien a un callejón sin salida del que ya no le saca nadie. Ni él mismo parece dispuesto a salir, sino más bien a purgar sus penas recorriendo con su bastón las calles de la ciudad.

“Yo lo veía pasar todos los días por delante de mi estudio y acabé preguntándome como llega una persona a una situación de extrema pobreza y abandono”, explica Toni Miranda, que encaró sus imágenes como parte de un trabajo final de máster universitario, aunque ha terminado por descubrir una historia de carne y hueso, un drama sin buenos ni malos pero totalmente cautivador.

“Al final de todo el proceso, te das cuenta de que cualquier persona, por un detonante o una serie de imprevistos, puede encontrarse en una situación penosa como la de Chispa”, admite el fotógrafo, a la postre retratista de un verso suelto.

Y es que, con todas sus desgracias personales –desde conductas adictivas, al rechazo familiar, pasando por la pérdida de seres queridos en situaciones penosas o incluso el haber contemplado la demolición de la propia vivienda en el casco histórico-, Chispa es un alma libre en desgracia, “que prefiere vivir entre portales que dormir en el albergue de transeúntes, donde lo tienen controlado”.

Con sus defectos a lomos, no deja de ser una víctima de una sociedad cruel, que no respeta a los que salen del camino marcado e incluso les acaba condenando a los peores castigos. La condena de Chispa, como si de un personaje mitológico se tratara, es la de “caminar todo el día sin parar, ya que es la única manera de que pueda dormir por la noche, en la Glorieta o en cualquier lugar de la calle”, comenta su fotógrafo.

A pesar de todo, Manuel Bernabeu, hombre menudo y generalmente amigable, es todavía querido por muchos. Conocido en todos y cada uno de los bares del casco antiguo, los hay que no lo reciben, pero hay otros que aún lo estiman. En la Penya del Bon Humor, por ejemplo, siempre es bien acogido y cuando se da el caso, le invitan a comer a cambio de que toque la batería como en los buenos tiempos.

Quizá Miranda pensaba descubrir en Chispa una víctima más de la sociedad frenética e individualista hacia la que estamos abocados, que cayó por error en un agujero negro del que nadie le ayudó nunca a salir.

Ahora que conoce su historia completa, que incluso sabe del rechazo de Manuel hacia los Servicios Sociales, que le ha acompañado cámara en mano a tantos bares –con sus cervezas-, ha descubierto que su historia, como sus fotografías, no es ni blanca ni negra, sino que está cargada de matices de luz y de color.

Pero no por ello Chispa es menos mártir de la crueldad. En mayor o menor medida, todos lo somos, verdugos y víctimas de un mundo que condena al diferente y lo empuja hasta los confines de nuestro mundo, allí donde no vemos nada.

Esa es la verdad de Manuel Bernabeu Vaello, la de un sexagenario que, un día cualquiera, se vio tirado en la calle sin retorno.

El fotógrafo Toni Miranda ha seleccionado 28 fotografías del reportaje a Manuel Bernabeu para su proyecto final del Máster Experto Universitario en Artes Visuales, Fotografía y Acción Creativa, impartido por la Universifad Miguel Hernández (UMH) de Elche. Tras completar su trabajo, tiene intención de montar una exposición “para que todo el mundo conozca que historias como la de Chispa no solamente se viven en las grandes ciudades”.

(En realitat, aquest reportatge no és un text de MIRADES D’ARA, però sí és un reportatge que aporta una mirada prou més interessant que la meua. La fotogràfica, està clar.)