Tagged: tren

Por una melena

Ayer por la tarde el ferrocarril regional parecía conducir a cualquier parte menos a Múnich. Los vagones iban saturados, cargando con gente de humor variable desperdigada por los pasillos. Unos pocos se espatarraron sobre sus maletas, muchos permanecimos de pie, todos sudados por el calor y la carne concentrada. La olor a humanidad se hacía notar y la falta de aire acondicionado era clamorosa. Solamente las vistas sobre los lagos y las colinas salpicadas de casonas que apuntan a los Alpes en Oberbayern me hacían ver que aquello no era el Tercer Mundo. Una señora alemana por encima de los 50 años fue la protagonista de la escena más lamentable del viaje, cuando se levantó de su asiento para exigir al resto de viajeros que cerrasen la ventana. Su vestido amarillo chillón, rematado con un collar de bolas, parecía ser el único que no se arrugaba en aquel coche. No tuvo suerte, todos teníamos demasiado calor y un grupo de viajeros del Nuevo Mundo tenían en su mano la llave de aquella ventana. Tras la negativa rotunda que recibió a su exigencia, la señora alemana del vestido amarillo perdió los nervios, incluso gritó, y llegó a pedir mi intermediación como traductor. Debía estar terriblemente preocupada por su media melena cincuentona, y desesperada, para recurrir a mi. No pude ayudarla. Después de perder la educación y no encontrarla en medio de un vagón abarrotado, aquella mujer nos abandonó pronto, caliente sin pasar calor. El tren siguió oliendo a humanidad hasta llegar a la ciudad. La ventana siguió abierta y, ya de noche, hubo dos matrimonios, de australianos y americanos, que brindaron con cerveza bávara a la salud de aquella melena tan bien peinada.

Indignació infinita i polítics amb pell de pingüí

Sobre la indignació infitina que em desperten certes actituds dels polítics. Sembla que encara no s’han adonat que n’estem fins els nassos d’ells. Article d’ARAMULTIMÈDIA.

No necessitem polítics amb pell de pingüí

Al senyor Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana durant molts anys i ara senador socialista en representació del nostre territori, li hauria de caure la cara de vergonya quan ve per ací a insinuar que si no tenim tren a les Comarques Centrals és per culpa del Partit Popular.

I no és que els polítics del PP no tinguen responsabilitat en aquesta història, que ens deixa amb una línia de tren esquifida i en coma, que no acompleix la seua funció principal: la d’articular el territori i permetre amb eficiència i eficàcia el transport ferroviari de persones i mercaderies.

Les Comarques Centrals Valencianes necessiten el tren, tant la costa com l’interior, un tren que acomplisca el seu paper de servei públic i vertebrador, que permeta desplaçaments raonables. I no el que tenim ara, sinó un servei de mínims que porta dècades agonitzant, perquè el PP, efectivament, i els socialistes als que representa el senyor Lerma, no han fet absolutament res de res.

Els alcaldes d’Ontinyent i Alcoi, els dos socialistes, són uns nouvinguts a la gestió pública i la seua responsabilitat en la situació del tren és escassa o nul·la. No és el cas del senyor Joan Lerma o del ministre de Foment, José Blanco. Tant aquest senyor com els de la Generalitat es van comprometre a modernitzar la línia fa ja molts mesos, en una inversió que no ha arribat ni a pressupostar-se en cap moment.

Que no ens diguen ara des del PSOE que si no tenim tren és per culpa de la Generalitat. Des de Madrid on governen ells, tampoc no han mogut un sol dit. Només la boca.

Aquest tema no és nou. De tant vell que és ja farta. La solució, per tant, no passa pels nostres polítics, sinó per les mans de la societat civil, de l’empenta real que puga fer aquesta i que, hem de reconèixer, ha sigut insuficient en els últims anys. Per tèbia, per dispersa, per intermitent, per insuficient, perquè els polítics de les capitals només actuen en territoris allunyats com els nostres quan es veuen amb la soga al coll. I aquest no ha sigut el cas.

Amb el corredor mediterrani i una inversió prevista de 51.000 milions a les portes de casa, passant de llarg de nou, estem legitimats per a exigir una inversió en infraestructures ferroviàries per a un territori de més de 300.000 habitants, amb un important entramat industrial i que ja està fart de mentides. Però ens han de sentir, a Madrid a València i els senyors Francés, Rodríguez i companyia. De paraules n’estem tips, i de polítics recoberts amb plomes de pingüí a qui els esvaren les paraules buides i els compromisos incomplits, també. Ara toca acció sense excuses.

Festa i idiotesa, a sovint de la mà

És curiós el que mou una cosa tan simple com la Festa en un poble com Alcoi. Demà celebrem el Mig Any i esta vesprada al centre sembla com si s’acabara el món. En un parell de dies, he rebut més comentaris de lectors del diari pel fet que el regidor de Festes veu possible que el Sant Jordiet el represente una xiqueta, que no per qualsevol dels altres temes que hem publicat junts. I n’hi havia d’interessants. Així som els alcoians, de valents. Ens esvara no tindre transport ferroviari, per dir alguna cosa, però ens indigna que una xiqueta puga pervertir el sentit de la nostra tradició, sagrada.