Tagged: mirades d’ara
Cinc (altres) cartells de Festes de dona
No cal estranyar-se massa pel fet que el de Mónica Jover siga només el sisè cartell fester que pinta una dóna, al cap i a la fi parlem de les Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, les d’Alcoi, les d’Interés Turístic Internacional, les úniques… territori mascle en el segle XXI li pese a qui li pese.
En qualsevol cas, les valoracions, sobre això i sobre l’obra en si mateixa, me les deixe per a un altre dia i per als entesos, respectivament. Ara només adjunte els cinc cartells festers d’Alcoi pintats per dones. Sis amb el de Mónica:
El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER
´´
Per què vull que tanquen Canal 9
S’ha escrit molt i molt bé sobre l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana, ara fa un parell de dies pel president Fabra. Així, estic convençut que estes línies escrites des de la distància són més que prescindibles. Vos convide doncs, a fer el mateix que jo vaig fer ja fa molt de temps amb Canal 9: desconnectar i deixar de llegir ara mateix.
Si per una casualitat encara seguiu ací, llegint, vos confirme que, igualment, esteu fent exactament el mateix que jo: seguir connectats malgrat la indiferència. Segurament per morbositat o alguna cosa pareguda. Per això i per res més vaig encendre anit, molts anys després i des d’Alemanya, la mal anomenada televisió pública valenciana.
I com que m’he sentit doblement indignat amb el que han vist els meus ulls, no he pogut deixar d’escriure açò que ben bé podria definir-se com “per què fa tant de temps que vaig deixar de vore Canal 9, per què la vaig posar anit per uns minuts i per què vull que la tanquen i no la tornen a obrir (mentre tot seguisca igual)”.
Manipulació, brossa i balafiament
Podria començar parlant de la cara amable de Canal 9, que la hi ha. És la folklòrica que jo, com alcoià que a més va treballar en la casa durant un temps (com corresponsal de Ràdio 9 fa una dècada) conec bé. El Canal 9 de la retransmissió de la Cavalcada de Reis Mags d’Alcoi, el de les entrades de moros i cristians en directe, el del partit al Collao o el Clariano, el de la pilota per Punt2 (això va morir ja fa, veritat?). I sabeu que vos dic, que fins i tot eixe Canal 9 (que no els seus retransmissors, en este cas) em provoca angúnia.
Perquè no s’enganyem, mentre a la tele valenciana han vingut narrant estes històries durant anys no ens han parlat ni un segon de corrupció política, de deute públic o d’allò que poguera incomodar el poder, des de l’accident de metro amb desenes de víctimes a València a la ruïna de les caixes valencianes o infraestructures com l’aeroport de Castelló i tants altres desastres provocats per la gran política del PPCV.
Tan fa si a Canal 9 programaven a Ximo Rovira fabricant vergonya de ser valencià a dojo, a la Tàrrega o si parlaven de l’oratge, el preu de les taronges a la llotja de València o els dolors cervicals de Farinós al Hércules de Alicante CF. Fum per tot arreu, soroll i al cap i a la fi manipulació i més manipulació. Durant vora 20 anys.
Dos dècades en les que els treballadors de RTVV s’han limitat a amplificar el discurs propagandístic de Zaplana, Camps o Fabra, el dels seus consellers, secretaris autonòmics, directors generals, alcaldes, regidors, jovent… La periodista Iolanda Mármol explicava això mateix en detall amb un article publicat despús-ahir. (Gràcies per la sinceritat final.)
I quina ha sigut la factura que ens ha costat la festa als valencians? Com a poc (i deixant de banda factures i fractures socials i culturals), la que se’n deriva d’un deute reconegut de 1.200 milions d’euros per la nefasta gestió d’un ens polititzat al màxim i mediocre amb, no ho oblidem, vora 2.000 treballadors molts dels quals eren enxfufats del poder.
Nou i el miratge dels darrers dies
Impossible doncs de sintonitzar amb la merda de televisió pública dels valencians que, per la meua banda, només ha merescut que boicot durant anys. Impossible doncs de donar-li la més mínima credibilitat a la suposadament televisió renovada, Nou, presentada ara fa unes setmanes i renascuda després de l’aplicació de l’ERO en que es va acomiadar a uns 1.000 treballadors.
Algú pensa que l’acomiadament d’estos treballadors no ha estat tanmateix marcat per la corrupció i la tendenciositat del PPCV i el Govern de la Generalitat Valenciana? O dit d’una altra forma, algú dubta que la majoria dels treballadors que encara hui formen la corporació valenciana de ràdiotelevisió no són precisament i en bona mesura els enxufats del PP, els amiguets, els submisos o almenys els més indiferents davant la pudor fastigosa d’una casa podrida? A mi no me’n queden, de dubtes, i que em perdonen els bons professionals que segur que se’n salva algun (especialment en les emissores minoritàries, llocs tècnics, corresponsals externs…).
A tot açò, amb la sentència que anul·la l’ERO i l’anunci posterior de tancament de la tele fet esta mateixa setmana, se’ns ha obert un escenari inaudit a la RTVV. Per unes hores, estem acudint a la tele valenciana a una festa del pluralisme, el periodisme crític, la defensa de la cultura i la llengua autòctones dels valencians… Obrint Pas en Nou! Quan ahir la vaig posar per una estona, des d’internet al nostre apartament de Munic, fins i tot vaig arribar a pensar que estava veient al Gran Wyoming en la Sexta.
Fou un miratge, lo del Wyoming, però també lo d’Obrint Pas. En un parell de dies tornaran uns nous comissaris polítics per a seguir manipulant abans de silenciar definitivament la tele, a ben segur. I els treballadors, si segueixen plantant cara com fins ara, faran bé. Per cert, no estaria de més si algun fes a més a més una mica d’autocrítica. Però no hem d’oblidar que estes persones són les mateixes que durant anys han escrit, filmat, editat, llegit, fabricat… textos i històries de mentides i desinformació, pel que, així ho sento, conserven escassíssima credibilitat.
Que tanquen Canal 9, per favor
Per això, el millor que podrien fer és anar-se’n a casa. Ací coincidisc al 100% amb el que publicava al seu blog el company Juan Ignacio Tur: els que ara protesten són els que han fabricat enganys durant massa temps, els autors materials del crim, i ara haurien de pagar.
El que fan amb les protestes d’estos dies els que s’han quedat en la casa és en realitat defendre el seu propi pa, una cosa molt lícita però que no poden disfressar de defensa de l’interés públic. No, els treballadors de Canal 9 no són Els últims de les Filipines, són els botxins, que han canviat de bàndol només quan han vist perillar el propi cap.
Faran bé en seguir protestant, i j segurament me’ls vaja mirant estos dies i ajude a triplicar les dades d’audiència de la cadena. És divertit (llegint esta notícia de VilaWeb podeu passar una estona fantàstica), però no tenen el meu perdó. Sé que és dur, però ara mateix ho veig així: que tanquen Nou i que no tornen a obrir cap ens públic similar fins que els valencians no estem en condicions de tindre una corporació digna, plural, equilibrada, valenciana i en valencià, neta, nova. I si no pot ser, que no siga.
Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@
Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)
Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.
L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.
(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)
Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.
Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.
I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.
En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.
(Münchner Kindl. /SZ)
Extra, extra!
Ja sabeu allò de Qui no té faena, Déu li’n dóna. A mi, siga qui siga, me’n donen -la veritat és que em deixe enganyar fàcil-. Com en els vells temps ara fa uns dies que ha ajudat a la família d’ARAMULTIMÈDIA amb la maqueta del suplement especial que han publicat amb motiu de les Festes de moros i cristians d’Alcoi. Rafa Cerdà ha posat la majoria dels textos i l’hem acompanyat Lídia Vila, Natxo Lara i alguns col·laboradors més. Este cap de setmana, de visita a Alcoi, els comentava que ha quedat gens festeret i molt polit. Així paga la pena.
http://issuu.com/aramultimedia/docs/extra_alcoi2012?mode=window&backgroundColor=%23222222
Cambio coche por bicicleta, por traslado a Múnich
Una altra de costumisme, el segon post per a Una española en Múnich:
Cambio coche por bicicleta, por traslado a Múnich
“¿Que has vendido el coche y te has comprado una bicicleta? A ti te falta un tornillo”. Es lo que me dijo uno de mis mejores y más sinceros amigos el día que le conté lo que había hecho. “Dudo que en Múnich necesite el coche”, repliqué.
Venía a ciegas, si acaso con algunas pistas conseguidas por la vía de la literatura o de Internet, pero no por ello lo tuve menos claro. Así es que llegué con mi bicicleta a lomos.
La misma bici que me había regalado Mariola –fue un regalo recíproco- bastantes años atrás y que durante tanto y tanto tiempo sirvió únicamente para acumular polvo, el principal trasto de nuestro trastero.
No, nunca la monté en mi pueblo. Quizá algunos domingos soleados durante los primeros meses. Si alguno de vosotros conoce Alcoy sabrá que los desniveles no ayudan a andar en bicicleta. Cierto, como en tantos otros lugares de España. La plaga de coches tampoco contribuye y la falta de un transporte público eficiente –al menos para los que venimos de ninguna parte- menos…
¿Y Múnich? era toda una incógnita para mi, conocer de antemano hasta qué punto iba a exprimir mi bicicleta. Para colmo, pronto llegó el invierno y el frío. En esas pocas semanas en que el termómetro bajó hasta los 20 grados bajo cero, el pasado enero, llegué a pensar que lo de cambiar el coche por la bici era una quimera, un error de cálculo. Reconozco que la densa malla de metro, trenes, tranvías y autobuses que cubre la ciudad me sirvió de consuelo temporal.
Entonces, no hace mucho y cuando estuve a punto de caer en el desánimo, la primavera asomó una mañana por mi ventana con un sol debajo del brazo. Y salieron los ciclistas como los champiñones, a montones. Desde aquel día, cuando se marchó la nieve, los he visto circular de todos los colores: más jóvenes y menos; luciendo diseño o biciclos oxidados; más rápidos y más lentos; señoras y señores; ricos y menos ricos –esto último lo digo convencido de que en España podríamos contar con los dedos de las manos a los acaudalados que prefieren moverse sobre dos ruedas a hacerlo montados en un enorme todoterreno-… aquí casi todos aprovechan las facilidades que da Múnich al ciclista y la escasísima probabilidad de ser objeto de un atropello o, menos aún, de un robo.
Dispuesto como había venido a mi nuevo hogar, no iba a ser menos. Desde el día en que llegó el sol, el que se fue la nieve, soy uno más de esos que cruzan la ciudad a diario a pedales. Para nada añoro ya mi C2, y no me arrepiento de haberlo cambiado por lo que fue una bicicleta polvorienta.
También es cierto que me ayuda el fervor del momento: os escribo estas líneas tomando el sol del sábado, recostado en un rinconcito del Englischer Garten… adonde hemos venido a parar con nuestras bicicletas!
¿Dónde está mi siesta?
A falta de diaris en els que escriure, sempre em quedaran els blogs. Per si no en porte prous entre mans, este diumenge he començat a col·laborar amb el de Una española en Múnich, pioner i diria el més popular de la blogsfera hispana a Munic. De moment, una columneta més bé costumista (no done per a més):
¿Dónde está mi siesta?
Salgo a tomar un té y me encuentro con Una española en Múnich. Yo le cuento y ella me cuenta. Merece la pena. Quedamos en que nos escribimos. Entonces, me doy cuenta de que son las tres y media de la tarde de un sábado y yo debería de estar sesteando, como toda la vida. Pero no, estoy aquí, en otras historias.
Al hilo de mis sábados sin siesta de repente tomo consciencia de que, aunque han pasado solamente unos meses desde que aterricé en Múnich, mi organismo empieza a aclimatarse a la nueva geografía, sin que yo se lo haya pedido.
Yo, que siempre he odiado madrugar, que nunca conseguí levantarme al primer toque de despertador, rara vez por delante de las siete, me encuentro ahora con que mis ojos se abren de par en par cada día más temprano. Estos días de marzo incluso, con el amanecer tan decantado hacia la madrugada que tenemos en esta ciudad, he contado un par de ocasiones en las que me despierto de repente antes de siete. “Lamentable”, me hubiera dicho a mí mismo hace menos de un año. “Increíble!”, diría mi madre si me leyera.
Pero reconozco que lo de madrugar tiene trampa, pues yo siempre dije que levantarse todavía de noche debería estar prohibido, pero nunca dije nada de madrugar al ritmo del sol. “Levantarse con el sol es lo natural”, he argumentado tantas veces en España poco antes de las ocho. Es, poco más o menos, la hora a la que empieza el día en marzo, en Alicante.
Y con el madrugar, involuntario, llegó todo lo demás. Por lo que veo, mi cuerpo lo tiene claro, y es mi cabecita la que estos días se da cuenta de la historia, en conversaciones espontáneas a la hora del café.
No sé si será por el sofá de nuestro piso, por incómodo me refiero, pero el caso es que llevo un par de meses que no encuentro el momento de echar la siesta ni siquiera en los fines de semana. “Qué horror! –me digo todavía en estos momentos-, que estas cosas me pasen a mí, que tantas y tan buenas cabezadas he disfrutado desde que tengo uso de mi sinrazón”. Las mejores, sin duda, las prolongadas y hasta sudorosas de las tardes de verano. Espero recuperarlas más pronto que tarde, aunque reconozco que hoy son una utopía.
Mi cuerpo es ya tan alemán que cada día me come más rápido –afortunadamente, Mariola y yo todavía nos miramos a los ojos cuando tenemos la oportunidad de comer juntos al mediodía–. Y cuando termino de comer, cada vez más pronto, no me resisto a mirar el reloj para seguir, acto seguido, a la marcha. Lo peor es que lo hago tenga trabajo atrasado o tareas claramente imprescindibles. Como os digo, todavía con la manzana entre los dientes, de nuevo al ordenador.
Eso sí, reconozco que nunca antes había terminado mi jornada laboral tan temprano. Ahora, lo suficiente como para asomarme un par de días de la semana –laboral– al centro, con el único propósito de disfrutar de la tarde.
Los cambios no acaban con el cierre de los comercios y el anochecer, que aquí también llegan más temprano. Antes de ocho –sé que todavía voy con retraso en esta parcela– empieza el cosquilleo de mi barriga y alguien por allí adentro me pide a gritos la cena.
Rápidamente me pongo manos a la obra y complazco a ese yo interno. Le doy de comer y, enfundado en mi pijama, me dispongo a disfrutar de eso que siempre adoré: la noche. Reconozco que nunca fui de callejearla ni de bailotearla, lo que nunca me impidió disfrutarla. Compartirla, leerla, contemplarla –demasiadas veces ante una pantalla.
Otra vez aparece mi madre en la memoria y lo que hubo de convertir en un mantra para conmigo, desde que era poco más que un enano pesado como un plomo. “A las diez durmiendo estés, mejor antes que después”, me dijo tantas veces antes de cumplir los diez, al llegar la medianoche. “Ay si me viera ahora!”. Hasta yo mismo me sorprendo durmiendo en el sofá, mucho antes de las once.
Entonces, antes del último sorbo al té, me digo: “¿De qué te sorprendes? Esto es Alemania, ¿acaso pensabas comer paella, seguir con tu vinito de la tierra un par de noches a la semana y darle al sofá religiosamente cada tarde?”.
Nunca me lo planteé, por mucho que fuera evidente, como tampoco me pedí adelantar el reloj biológico en casi dos horas. Por lo que veo, estas cosas no hace falta proponérselas, llegan solas. Naturalmente.
Sin darme cuenta, salgo de mis pensamientos en voz alta, compartidos con Una española. Ha pasado la hora de la siesta…Perdón!, quise decir la hora del té.
Els dos peus a Munic
Els últims dos mesos els he passat corrent d’un lloc a un altre, amb un peu a Alcoi i l’altre a Munic. També els pensaments, els he tingut dividits, per molt que m’he afanyat a dissimular. En uns dies posaré els dos peus a Alemanya.
De moment, aquest divendres he donat un pas important i definitiu, el que suposa passar el testimoni d’ARAMULTIMÈDIA a Lídia i a Rafa, nou company de viatge, per a que continuen per si mateixos el camí que jo, amb els altres, vaig començar en el seu dia. Hui estic feliç, especialment en comprovar que el meu comiat no és l’adéu del diari i que darrere n’hi ha gent amb ganes, empenta i que creu en el projecte. A mi en tindran sempre al seu costat.
El meu agraïment a la redacció i, especialment, als lectors del diari, l’he volgut fer palés en un article aquest divendres:
Jo recule; ARAMULTIMÈDIA sou vosaltres
Després de moltes hores de pantalla, de molta sabata, arriba el moment de deixar la primera línia de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per damunt de tot vull donar-vos les gràcies a tots els subscriptors i a tots els lectors que heu cregut en aquest projecte.
Gràcies a vosaltres hem arribat fins ací; és per vosaltres que tenim un demà. Personalment sempre he cregut en el periodisme professional i de proximitat, fet en valencià a internet. Aquesta creença individual però, no tindria gens de mèrit si no fos perquè, en realitat, ha estat una creença compartida que ens empeny hui a tirar endavant.
Sé que còrrec el risc de caure en la reiteració, però des de dins d’una professió tan dura com apassionant, des d’un espai alternatiu com el que hem traçat, no vull passar a un segon plànol sense dir-vos que mantindre i fer créixer l’entesa entre els lectors i els professionals que fem ARAMULTIMÈDIA és fonamental per a que també hi haja un despús-demà.
Fins ara l’harmonia ha sigut important, sinó no m’explique que ens mirem als ulls i amb la cara ben alta, dos anys després. Però no ens podem quedar ací, a mitjan camí. Hem de fer marxa i això significa revalidar compromisos. El nostre, garantisc que el tornem a posar damunt la taula per enèsima vegada: fer periodisme en valencià, de proximitat i des del rigor professional, aprofitant el suport digital per a garantir-ne la viabilitat econòmica. El vostre el torne a sol·licitar, ara que passe el relleu a uns altres que patiran com jo he patit: la tasca del periodista no pot ser de bades, o no serà.
Si faig una última crida és, com he expressat, per a no quedar-nos a mitjan camí. No pregue per mi: demane per un Alcoi més modern, per un espai als mitjans de comunicació per a la nostra llengua, per un futur compartit. I sí, demane també per persones concretes, per Lídia Vila (nova coordinadora de la redacció), per Rafa Cerdá (nou company de viatge), pels nostres col·laboradors i per la nostra redacció en general. I pel periodisme. Per una professió digna, que només ho serà si la dignifiquem.
No creieu que tancaré una etapa implorant, mentre emprenc el camí de la rereguarda. Més enllà d’aquells que ens heu donat el vostre suport com subscriptors o els que heu pensat alguna vegada en fer-ho, esteu a més els milers de lectors que mai ho heu tingut al cap però ens heu seguit durant aquests 22 mesos d’història. A molts de vosaltres vos he sentit a prop des la tardor de 2003, quan va començar en realitat aquest camí.
Abans d’entornar la porta, m’agradaria poder adreçar-me a tots i cadascun de vosaltres: aquells als que el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA vos ha ajudat a entendre la realitat local, als que vos hem fet gaudir, i també als que vos hem disgustat alguna vegada, que no sou pocs. A ningú de vosaltres vos sé dir si ho hem fet bé o ens hem equivocat una vegada darrere de l’altra, però sí vos puc dir que els nostres sentiments i el nostre treball han sigut sempre nobles. De segur que a vegades hem errat, com en altres ocasions esperem haver encertat.
Siga com siga, mentre això ha estat en les meues mans, el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA ha tractat en tot moment de ser fidel a la realitat, sense oblidar que els fets necessiten ser interpretats i que, com professionals que som, tenim la nostra a dir. Al mon anglosaxó algú diria que “els fets són els fets i com a tal són sagrats”, modestament voldria afegir: segons qui els mire. És evident que nosaltres hem tingut la nostra mirada; no ha sigut casual com no ha sigut malintencionada.
Per sort, aquesta mirada ha quallat en la nostra petita redacció i estic segur que no va a canviar mentre no es desmunte l’esperit d’ARAMULTIMÈDIA, com ja vos he dit, compartit. Els qui prenen el control de la redacció tenen el seu propi segell i això es notarà endavant. Ara bé, l’essència seguirà sent la mateixa: contar quasi en temps real el que passa a la porta de casa, en valencià, i, sempre que ens siga possible, anant un pas més enllà. Si vos tenim al costat, arribarem a lluny com hem arribat fins ací. No ha sigut per mi, ha sigut per vosaltres. Per això vos done les gràcies i vos anime a seguir al nostre costat.
Nico Terol
No sóc massa de motos, però avui Nico Terol mereixia escarbar una miqueta més sobre qui és i com ha arribat a ser campió del Món de Motociclisme. (Encara recorde els primers anys, quan va començar; era impossible que li donaren cinc segons de protagonisme a les retransmissions de les carreres. Calia mirar en la web oficial de Moto GP per a saber com havia quedat, a sovint en la segona pàgina.)
Només té 23 anys, però la seua principal virtut segurament no siga la precocitat, sinó la constància. A base de treball continuat Nico Terol ha passat de ser un pilot més de la graella del Mundial de Motociclisme de 125cc, als seus primers anys, a tot un campió del món. Una fita a la mà d’uns pocs escollits i Nico n’és un d’ells, per mèrits propis.
Conten al seu entorn que va començar a rodar en bicicleta, de dos rodes, quan només tenis tres anys. Amb set, va estrenar la seua primera moto, una Malaguti de 50cc, amb la que rodava pel camp amb el seu cosí.
Ja amb deu anys va debutar en la Fórmula Airtel de mini motos i als setze es va guanyar una plaça al Mundial de Motociclisme de 125cc. Va estrenar-se precisament al Gran Premi de la Comunitat Valenciana, a Xest, en l’última prova de la temporada de 2004.
En 2005 es va recórrer el món sencer per a disputar el Mundial amb l’equip Derbi Caja Madrid. A Alcoi aviat es va convertir en celebritat, però la seua eclosió professional es faria esperar almenys tres temporades.
Va ser en la temporada de 2008, amb l’equip Aprilia Jack and Jones. Un sorprenent Nico Terol, que fins aleshores no semblava quallar, va pujar per primera vegada al podi del Campionat del Món al Gran Premi de Jerez, on va acabar segon. Eixe mateix any va conquerir per primera vegada una prova, a Indianapolis (EUA). Al final del curs va ser 5è en la classificació final. Un any abans havia acabat en una discreta 22a posició.
Des d’aleshores, la projecció de Nico Terol ha sigut lenta però imparable. En 2009, encara amb Jack and Jones, va concloure 3er el Mundial, mentre que en 2010 el va tindre a tocar amb el seu debut en l’Aspar Team. Va sumar 296 punts, va guanyar tres carreres i aconseguir catorze podis. Líder del Mundial durant part de la temporada, només un genial Marc Márquez el va rellevar al subcampionat.
Però Nico no tenia pressa. Així ha fet història el pilot alcoià en el campionat de 2011, que acaba just aquest diumenge. Líder de principi a final, ha sumat vuit victòries i onze podis. En total, 302 punts per a coronar-se l’últim campió mundial de 125cc (en 2012, Moto3), en l’última prova de la temporada. Ho fa com un gran, després de set temporades com professional i amb una gran progressió. En 2012, un Nico Terol més gran encara, correrà en la categoria de Moto2.
Des de hui Nico Terol és un peix gros. Ja fa dies que s’ho treballa, ho té ben merescut.
Indignació infinita i polítics amb pell de pingüí
Sobre la indignació infitina que em desperten certes actituds dels polítics. Sembla que encara no s’han adonat que n’estem fins els nassos d’ells. Article d’ARAMULTIMÈDIA.
No necessitem polítics amb pell de pingüí
Al senyor Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana durant molts anys i ara senador socialista en representació del nostre territori, li hauria de caure la cara de vergonya quan ve per ací a insinuar que si no tenim tren a les Comarques Centrals és per culpa del Partit Popular.
I no és que els polítics del PP no tinguen responsabilitat en aquesta història, que ens deixa amb una línia de tren esquifida i en coma, que no acompleix la seua funció principal: la d’articular el territori i permetre amb eficiència i eficàcia el transport ferroviari de persones i mercaderies.
Les Comarques Centrals Valencianes necessiten el tren, tant la costa com l’interior, un tren que acomplisca el seu paper de servei públic i vertebrador, que permeta desplaçaments raonables. I no el que tenim ara, sinó un servei de mínims que porta dècades agonitzant, perquè el PP, efectivament, i els socialistes als que representa el senyor Lerma, no han fet absolutament res de res.
Els alcaldes d’Ontinyent i Alcoi, els dos socialistes, són uns nouvinguts a la gestió pública i la seua responsabilitat en la situació del tren és escassa o nul·la. No és el cas del senyor Joan Lerma o del ministre de Foment, José Blanco. Tant aquest senyor com els de la Generalitat es van comprometre a modernitzar la línia fa ja molts mesos, en una inversió que no ha arribat ni a pressupostar-se en cap moment.
Que no ens diguen ara des del PSOE que si no tenim tren és per culpa de la Generalitat. Des de Madrid on governen ells, tampoc no han mogut un sol dit. Només la boca.
Aquest tema no és nou. De tant vell que és ja farta. La solució, per tant, no passa pels nostres polítics, sinó per les mans de la societat civil, de l’empenta real que puga fer aquesta i que, hem de reconèixer, ha sigut insuficient en els últims anys. Per tèbia, per dispersa, per intermitent, per insuficient, perquè els polítics de les capitals només actuen en territoris allunyats com els nostres quan es veuen amb la soga al coll. I aquest no ha sigut el cas.
Amb el corredor mediterrani i una inversió prevista de 51.000 milions a les portes de casa, passant de llarg de nou, estem legitimats per a exigir una inversió en infraestructures ferroviàries per a un territori de més de 300.000 habitants, amb un important entramat industrial i que ja està fart de mentides. Però ens han de sentir, a Madrid a València i els senyors Francés, Rodríguez i companyia. De paraules n’estem tips, i de polítics recoberts amb plomes de pingüí a qui els esvaren les paraules buides i els compromisos incomplits, també. Ara toca acció sense excuses.
El final de l’Autovia Central
Vint anys és el que s’ha necessitat per a dur a terme l’obra més ambiciosa, a nivell d’infraestructures, que s’ha fet fins ara a Alcoi. Paradòjicament, el final de l’Autovia Central arriba un any tard i ni tan sols se celebrarà cap acte oficial d’inauguració. “Simplement s’obrirà, de la nit al matí”, comenta un treballador polítc de l’Ajuntament d’Alcoi. Amb les inauguracions tan idiotes que he vist d’uns anys ençà… Però ja la teni ací. En uns dies, el camí més ràpid i directe per a anar de València a Alacant travessarà per Alcoi. Increïble, però cert. La història mereixia un reportatge a ARAMULTIMÈDIA (i un altre a EL MUNDO).
La llum al final del túnel
El proper dilluns 31 d’octubre, el Ministeri de Foment obrirà al trànsit el tram d’autovia del barranc de la Batalla, completant l’Autovia Central. No n’hi haurà inauguració oficial d’una obra que acumula un retard important.
Atenent al recent anunci del ministre de Foment José Blanco, el pròxim 31 d’octubre se saldarà per fi un important deute amb les comarques de l’Alcoià i el Comtat.
Amb l’esperada inauguració del barranc de la Batalla, l’últim tram pendent i el més complex de la denominada Autovia Central (part de l’A7), Alcoi quedarà connectada per fi a través d’una via de gran capacitat amb Alacant i València.
Va ser en els anys vuitanta quan va començar a forjar-se el projecte per a connectar les capitals valencianes per l’interior a través d’una autovia. Com explica el llavors alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, inicialment es va pensar simplement “en un túnel en la Carrasqueta” com un pas per modernitzar la N340.
Va ser a mitjan 90 i mitjançant un pacte entre la Generalitat Valenciana i el Ministeri de Foment, que es va optar pel traçat actual de la A7 entre Alacant i València (passant per la Foia de Castalla en lloc de Xixona) que ara és a punt de culminar. “Es va pensar que era millor seguir un corredor que articulara el territori”, assegura Sanus, qui va prendre part en el procés negociador sobre el recorregut.
Generalitat Valenciana i Govern central han assumit en aquest temps i a diferents velocitats, la totalitat dels trams de A7 entre Sant Vicent del Raspeig i Canals, a València. “Foment s’ha fet càrrec dels quatre trams més complicats, que la Generalitat no haguera pogut assumir”, comenta el que fóra primer alcalde d’Alcoi en democràcia i fins a l’any 2000.
Aquests quatre trams són precisament els que envolten a la ciutat d’Alcoi i els que s’han fet esperar fins a l’actualitat. Va ser en 2004, en el mes de gener i sent alcalde d’Alcoi Jordi Sedano, quan es va licitar per fi la circumval·lació alcoiana.
Amb un estret marge de temps, el Govern d’Espanya va fer el propi amb els altres tres trams restants: el port d’Albaida, el Comtat i el barranc de la Batalla, el més complicat per combinar la construcció de diversos viaductes i tres quilòmetres de túnels, sobre un total de 4,5.
Des de 2009, s’han vingut inaugurant tots i cadascun d’aquests trams, a excepció del que donarà eixida a Alcoi cap al sud, realitat en uns dies. En total, Foment ha invertit 316 milions d’euros a escometre la seua part de l’Autovia Central.
“És la major inversió pública que s’ha fet a Alcoi en tota la història”, subratllen des del Govern local. Tant els actuals governants, com els que ho van ser temps arrere i la gran majoria de la societat local, coincideixen que la pròxima finalització de la carretera suposarà una fita històrica i una oportunitat que no es pot deixar passar.
Miguel Peralta, alcalde d’Alcoi en el primer lustre del segle XXI, no té dubtes que ens “trobem davant un punt d’inflexió”, que permetrà a la ciutat i a la comarca obrir-se al món exterior: “Per a vindre i per a anar-se”, adverteix.
Ell, i especialment qui fora Alcalde d’Alcoi fins al 22M, Jordi Sedano, lamenten que la carretera s’haja fet esperar massa, amb un tram del barranc de la Batalla etern que acumula un retard d’un any per una ampliació del projecte.
“L’autovia arriba tard, però beneïda autovia”, diu Sedano, encara que no amaga les seues crítiques al Govern d’Espanya: “És inaudit, que els túnels de l’autovia no admeten mercaderies perilloses. En canvi, en la visita del ministre a les obres (fa uns dies) no es va veure ni una sola protesta del col·lectiu ecologista”. Aquest, el del transport de mercaderies perilloses pel barranc de la Batalla, és un dels temes que ha vingut preocupant a Jordi Sedano, des que està en l’oposició.
Tram del barranc de la Batalla
Marcat des de la seua projecció per l’impacte ambiental sobre una colònia de quiròpters protegida, el tram del barranc de la Batalla es va licitar en 2005 i amb la circumval·lació d’Alcoi ja en obres. Aleshores, altres trams de l’autovia A7 ja portaven anys funcionant.
Dels 316 milions invertits en total per Foment, el barranc de la Batalla ha suposat una despesa de quasi 100, resultant dels 72 de l’adjudicació inicial i altres 24 per un projecte d’ampliació. Ha sigut aquest projecte, adjudicat encara en 2011, el que ha endarrerit en major mesura les obres, per la implantació de mesures de seguretat extres en els túnels i de correcció de l’impacte ambiental en la zona de la Cova Juliana.
Segons les dades tècniques facilitades pel Ministeri de Foment, cada dia passaran uns 25.000 vehicles per la nova carretera que uneix les variants d’Alcoi i Ibi.
L’autovia està composta per dos calçades de dos i tres carrils, respectivament. Dels 4,5 km, tres són de túnels que travessen el parc natural del Carrascal de la Font Roja.
La UTE formada per Ferrovial i Hormigones Martínez ha sigut la responsable de les obres, que van a completar la connexió més directa per autovia entre Alacant i València.
Segons fonts de l’Ajuntament d’Alcoi, el proper 31 d’octubre s’obrirà la carretera, però no n’hi haurà cap acte oficial d’inauguració, en precampanya electoral com estem. El final d’aquesta obra s’havia programat per a finals de 2010, després Foment va ajornar-lo fins la passada primavera, per a cloure-la a uns dies de les eleccions generals del 20N.
Quadern de Jordi Orts 