Tagged: viure a Munic

Frohe Mainachten?

En arribar el mes de maig, també a Baviera, hom espera amb sed una mica de sol, temperatures agradables amb les que rebre, ara sí, la primavera. No és cap rima fàcil, mare, ja saps, és una realitat, que enguany és per ara només un anhel. Quién me ha robado el mes de abril?, que canta Sabina. Sí, ens han robat el mes d’abril. L’aigua, el fred, i fins i tot la neu. En efecte, la neu. La que no va caure al març, de tardes assolellades, ens porta dues setmanes destorbant, ara que ja no la volem per ací. No sabem quant de temps seguirem en blanc, o en gris, en mullat, però els geranis romanen nerviosos als planters, la flor de la tulipa comença a perdre la paciència a les balconades del carrer, i les fulles dels castanys i les til·leres estan pensant en deixar de plantar batalla. Fins i tot els espàrrecs gruixuts de la Alta Baviera i les maduixes del llac de Constança amenacen amb desaparèixer de les parades de venda ambulant. Ni pensar en les cireres vull. Esperem que no arribe la sang al riu. Demà, diu la ràdio, potser arribe la primavera. De moment, però, el locutor ens acaba de felicitar les *frohe Mainachten. Serà possible…

(Guiller, froh significa feliç; Weihnachten significa Nadals; frohe Weihnachten vol dir Bon Nadal; frohe Mainachten… és la merda de temps que tenim ací a fora).

Anuncis

Cabellera d’afganés

Són les dotze del migdia. El dia és primaveral. Sol, cel blau, la gent passeja pel carrer amb la meitat de pressa que un dia gris. Fins i tot hi ha qui somriu. Creue la porta i em trobe el local de gom a gom. “Salam”, em diu un home jove, amb barba i cabells de color carabassa. És el barber. “Servus”, li conteste, una mica arreu. M’assec, em prepara, pregunta, i encén la màquina. Em talla els cabells amb la rapidesa i la precisió pròpies de les perruqueries dels moros. És a dir, les regentades per petits i no tan petits empresaris vinguts a Munic des d’Anatòlia i altres països de l’Orient Mitjà. N’hi ha moltes. Moltíssimes. Escampades per tota la ciutat. La meua, al barri de Neuhausen, té una clientela eclèctica. Sorprenentment, hi ha moltes senyores alemanyes, jubilades, que, hui també, la freqüenten. O bé perquè no poden permetre’s una perruquera alemanya, o bé perquè són unes agarrades, que també n’hi ha. No falten entre els clients els joves musulmans, dels que demanen bescoll pelat i cardat al front. Celles depilades. Patilles de pota fina. Molt macarra. Estil Dybala, però amb cotxe de segona mà. El barber està a punt d’acabar. Interromp de sobte els meus pensaments, per comentar-me que tinc els cabells negres i durs com pocs n’ha vist. Al final, afegeix: Aus Afghanistan, sicher… La llet! De l’ensurt per poc m’esquila, com una ovella. No m’ha sabut greu, haig de dir, que m’haja preguntat si sóc de la terra dels talibans. He pensat a dir-li que era valencià, terra vella de moltes històries i particularitats, també de moros, d’on probablement ve la meua cabellera que tanta gràcia li ha fet al company. Al final, però, ho he deixat córrer. Aus Spanien. Bocabadat me l’he deixat.

Ganes de primavera

zugspitze_2017

Pera ara, aquesta imatge del Zugspitze és més un anhel que una realitat. Els dies són encara massa curts, les opcions de neu han desaparegut gairebé del tot, però el vent continua essent fred i la major part dels dies els guants i la bufanda són necessaris. Tenim ganes, però, de sol, de llum, de flors, de mànegues curtes, de bicicleta, de cervesa al jardí… mira que et dic, d’espàrrecs blancs dels més grossos, de cirera, de tour, de riure. Tenim ganes de primavera, sí.

Professionals del “per damunt, per damunt”

Benvolgut Fausto, recorde una frase que em deies a sovint de menuts, quan acabaves fart de discutir amb mi. ”Bé, Camonina, lo que tu digues. Tu, per damunt, per damunt… com el oli de la Canaleta”. Ma mare, pobra dona, també l’emprava amb freqüència. Reconec, tot i l’esperança d’haver corregit parcialment la situació, certa predilecció per voler tindre la raó sempre i, cas que no fos possible, intentar buscar-hi una justificació. ”Advocat seràs, cabota”, em deien per casa. El meu avi però, que observava amb perspectiva i saviesa, li deia als pares: ”advocat, advocat de teulains…”. Sí, li agradaven els pardals, i sabia que jo de cabota en tenia un tros, però no com per a esdevindre un professional de la cabuderia. Benvolgut Fausto, no t’ho creuràs, però a Alemanya he acabat descobrint la cabuderia suprema, i, després de més de cinc anys fent-los companyia, et diria que és la que porten els alemanys de serie. Estos sí que són, de veres, uns professionals del “per damunt, per damunt”. I en tot en la vida. En les situacions més quotidianes, en les més estúpides, ells han de sobreeixir en qualsevol cas per damunt, com el oli de la Canaleta. No importa si pares el primer en un semàfor en roig amb la bici, en un dia festiu i assolellat, dels que ningú no té pressa. Tan se val, dissimuladament, o no, la bicicleta que vinga darrere acabarà col·locant-se davant teua, abans que el semàfor assenyale el verd. Si vas amb el cotxe per la autobahn i avances el Volkswagen que tens davant, més val que ho faces doblant-li la velocitat. Com faces un avançament suau, estàs sentenciat: al minut et tornarà a passar a tu. I així seria fins que s’acabe el depòsit de benzina. Els alemanys no suporten anar darrere de ningú. Per exemple, si vas al super a comprar i et despistes un segon mentre fas la cua per a pagar en caixa, estàs perdut: sense saber ben bé què ha passat, la persona que tenies darrere ara la tindràs davant. No et dic res si parlem de coses serioses: en eixe cas discutir amb un alemany és una causa impossible, perduda. Si pel que siga, t’hi vols ficar, per vici o per hobby, perquè et va la marxa com a mi, has de saber abans de començar que no tens res a fer, zero oportunitats d’imposar-te en la discussió. El alemany té sempre la raó. Aixó és així, com que l’oli de la Canaleta sempre sobreix, per damunt, per damunt. Són lleis de la física. Haig de dir-te però que a poc a poc vaig acostumant-me, i que la major part del temps m’ho prenc amb bon humor (no sempre és possible). A la llarga, només em preocupa una cosa: Aitana és, tècnicament parlant, alemanya.

Munic, entre les ciutats més contaminades pel que fa a diòxid de nitrogen

Qualsevol ho diria, envoltats de parcs com estem a Munic, a quatre passes dels Alps, al bell mig del verd… però, també cert, cosits per autopistes i envaïts per cents de milers de cotxes al carrer cada dia, en la que també és una de les capitals del motor d’Europa, i del món. El cas és que, com bé m’ha recordat hui el meu bon amic @rosenperales, Munic és una de les ciutats europees més contaminades pel que fa al diòxid de nitrogen (NO2), un gas contaminant derivat principalment dels motors de combustió. Amb dades de l’Agència Europea de Medi Ambient, EL PAÍS ha publicat aquest gràfic, ben clar:

Ciutats europees amb nivells superiors d'NO2. /EL PAÍS + AEMA

Ciutats europees amb nivells superiors d’NO2. /EL PAÍS + AEMA

En aquest altre mapa de sota, de la mateixa Agència Europea de Medi Ambient, s’observen fàcilment les zones del continent amb major concentració d’NO2. Bàsicament, el centre d’Europa amb la part sud i oest d’Alemanya com un dels espais més contaminats.

Gràfic de la mateixa Agència Europea de Medi Ambient . /AEMA

Gràfic de la mateixa Agència Europea de Medi Ambient . /AEMA

A tot això, mentre la UE ha amenaçat hui a Alemanya, França, Espanya, Itàlia i el Regne Unit per la violació constant dels nivells de contaminació atmosfèrica, els diaris locals (germans) ni en diuen ni una paraula. No siga que als de les fàbriques de motors no els caiga massa bé. Jo, per si de cas, demà amb la bici, com hui.

*Si vos preocupa el tema, en aquesta web podeu comprovar la qualitat de l’aire en temps real, a Munic i a altres ciutats del món.

Capvespre de gener

olympiapark_capvespre

Al gener, afortunadament, es fa de nit una mica més tard. El sol es pon cap a les cinc, abans de sis tot fosc. Per primera vegada en un grapat d’anys, a Munic, el primer mes d’hivern d’enguany ha sigut, de veritat, d’hivern. A casa, les cerveses del balcó ja fa dies que són un bloc de gel. Tot i que fa dos setmanes que no cau un floc, la neu als carrers no fa pensament de marxar. Pot més el fred que la pol·lució. La gent però, fa vida. A la vora de casa, des de migdia, el parc olímpic és una festa. Gèlida festa. Els nens, de totes les edats, entren al parc arrossegant trineu. Van tapats de dalt a baix: botes de neu, pantalons de neu, jaqueta de neu, guants de neu, gorra de neu… Normalment, els veiem arribar des de la finestra. Aquella vesprada, no. A deu baix zero Aitana no gaudeix, però una passejada curta mai és problema. Els grans no pateixen el fred igual. Al llac del parc, glaçat des de fa dies, molts aprofitaven aquell capvespre per a patinar sobre el gel. Les cinc en punt. El sol, camí de ponent s’amagava lentament entre les muntanyes nevades i fabricava un escenari de llums ataronjades, regalant-nos a tots una escena encisadora per acomiadar el dia.

Preludi

El mercuri confirma un secret a veus: tenim quasi quinze graus al carrer i ningú no diria que estem a tocar de desembre. Els arbres ja són nus, la tardor ja no és daurada, però encara és càlida. El cel és blau, quatre núvols interrompen tímidament el sol, calent. I ja són dies, i dies, i dies. Ens sobren capes de roba, guants i bufandes. Aviat però, tot canviarà, la tardor ens abandonarà, segurament fins l’any vinent, i vindrà el temps del gris, del blanc, del fred, de la neu. Abans que arribe il·lusiona. No ens podem cansar d’allò que encara no tenim. Jo no puc. Més bé al contrari. Diuen que el cap de setmana veurem caure els primers flocs. Al meu poble en diuen volves. Alguns les esperem impacients. Ja va sent hora. Aquest matí bufa un vent incòmode, demà també. Potser són el preludi de l’hivern.

Pis

Hui hem trobat nou pis. Per fi. I nou, nou. Si tot va bé, l’estrenarem al desembre. Quatre mesos i un parell de disgustos grossos després. Diuen que Munic és un paradís. Una puta merda. Hui estic agre. És el que té el final de mes. Més encara si és a l’agost. Tornant al pis. Fa quatre anys, trobar un xicotet apartament va ser complicat. Ara, trobar un forat digne on caure morts en família ha estat senzillament un suplici. Horrible. És el problema del moment a Munic, sense dubte. Quinze euros (kalt) per metre quadrat a un barri normalet de la ciutat no és preu de mercat. És una poca vergonya. Però és el que hi ha. I, o pagues o ten vas a ta casa. Encara si eixe fos el problema, tira. El que de veritat cabreja és que no arribes, pagues i arreglats. Arribes i esperes, esperes, esperes, desesperes, esperes… el teu torn. El nostre torn, essent espanyols i treballadors autònoms, ha arribat de casualitat i molt al final. Algun desplante ens han fet pel camí. Però no els ho hem pres en compte. O sí, necessite temps. El que deia, treballador autònom i estranger, encara que tracten de dissimular-ho, és sinònim de “al final de la cua”. Bé, els del final de la cua han arribat al principi del tot, ara sí que sí. Potser algun dia m’esplaie amb aquesta història. Pagaria la pena. De moment, que ningú no s’enganye: Munic no és un paradís. És més, si busques pis, és un infern.

#rutaBayern: després dels dies grisos

En més de deu dies no havíem vist la llum del sol. Aigua, vent, fred, neu. Maig? Sí, maig. Primavera, en principi. I en final. Quan estes coses passen, a Baviera, i passen, el resultat és que la moral, ni que un siga de l’Alcoyano, acaba pel terra. I és quan un pensa en enviar-ho tot a pastar fang, quan arrossega els morros arran de terra i la mala llet es fa palesa en la cara, que, de la forma més increïble per inesperada, surt el sol com si no hi hagués demà. Adéu núvols, i ràpid, ni que siga per un parell de dies; hola ulleres de sol, mànigues curtes, somriures col·lectius. I gaudeix de nou del cel blau d’aquesta terra, que és com el de totes les altres però, no sabria dir per què, fa un gust diferent. Quin regust de bo. I si a la ciutat és increïble el panorama, res com coincidir amb Llorenç, en dies com aquestos, a dalt de tot, allà on la neu fresca de la primavera ho enlluerna tot mentre es desfà i no, a presses i correres. És aleshores quan recorde perquè aquesta terra em resulta tan meravellosa, malgrat tot.

El Tirol, quina barbaritat

El Tirol, quina barbaritat

No em canse del Zugspitze

No em canse del Zugspitze

Més posts de viatges sobre Baviera a:

rutaBayern

La terrible llengua alemanya

Mark Twain, que ben plantat

Mark Twain, que ben plantat

Han passat gairebé 150 anys des que Mark Twain es va deixar caure uns mesos per Heidelberg amb l’esperança d’aprendre alemany. L’enginyós pare de Huckleberry Finn va quedar tan impactat amb la magnitud de la tasca que ens va llegar un esclaridor relat sobre l’assumpte en el seu llibre de viatges Un rodamón a l’estranger (1880). Die schreckliche deutsche Sprache, o El terrible idioma alemany. Fa un parell de setmanes que el citat text va caure a les meues mans, gràcies al bon fer del meu mestre Hardy, que degué pensar que la classe tenia la moral pel terra aquells dies. D’un cop de ploma, aquella història ens va pujar la moral a tots, a més d’esbossar algun somriure. Segons Twain els que no han estudiat mai alemany no poden fer-se una idea seriosa de tan complicat com pot arribar a ser. Fins al punt que un mai acaba d’aprendre com atribuir el gènere d’un vocable, dubta i segueix dubtant davant la declinació del cas en una oració complexa, i pitjor encara, s’acovardeix davant el grapat d’excepcions que salpiquen la gramàtica germana. Menys mal, Marc Twain, que ja en som dos, doncs va haver-hi un temps en què vaig arribar a somiar que realment era jo l’únic ruc, tal com s’havia encarregat de repetir-me temps enrere un altre professor d’anglès que vaig tindre de menut.