Tagged: alcoiania

Antoni Miró, polítiques culturals i la vida més enllà de la Carrasqueta

Obra d'Antoni Miró 'Burka blau', inclosa a l'antològica de l'IVAM. /ANTONI MIRÓ

Obra d’Antoni Miró ‘Burka blau’, inclosa a l’antològica de l’IVAM. /ANTONI MIRÓ

Mentre mig Alcoi i jo mateix celebrem que el nostre Antoni Miró per fi he entrat per la porta gran a l’Institut Valencià d’Art Modern -recordem: les tenia totes tancades per motius polítics des de 1995-, hui voldria deixar un petit post cultural en clau alcoiana. Però no per a comentar res d’Antoni Miró, artista enorme i compromés al que admire i respecte, sinó de Núria Fuster. Per què? Senzill, malgrat el boicot dels organismes oficials valencians, Antoni Miró és un pintor consolidat i ben atès, que no necessita per a res que un matat com jo li balle l’aigua. Sense anar més lluny, hui centra l’atenció de les portades i les seccions de Cultura de tots i cadascun dels mitjans de comunicació d’Alcoi i Polònia. Però Núria Fuster, qui per cert tampoc necessita que li facen la rosca i a qui no conec en carn i os, a ella no l’he llegida per cap de lloc en els últims dies als diaris de la terreta. Açò no és una competició, ni una cosa excluye la otra, però opine que no ens aniria malament si de tant en tant ens donara per comentar allò que fa gent com Núria, qui per cert és alcoiana -no ho havia dit-, escultora i viu a Berlín. Segons he pogut saber per El Cultural, que podríem dir és al diari EL MUNDO lo que el Ciumenge al periòdic Ciudad de Alcoy, Núria Fuster ha estat estos dies per Madrid amb motiu de la inauguració de la seua exposició Don Quijote también esculpió el aire a la Galería Marta Cervera de la capital del regne. No sóc un entès, si voleu llegir comentaris sobre la subtilesa dels materials, la sinuositat de les formes i eixes coses, aneu directament a la pàgina de la galeria i llegiu el que diu l’artista -qui millor que ella per a explicar el que expressa el seu treball-. Jo em limite a dir que tant els quadres d’Antoni com les escultures de Núria que he pogut observar em pareixen d’una bellesa enorme; que tardar disset anys en complir un compromís no té lògica ninguna -més enllà de la lògica il·lògica i roina dels polítics-; i que al poble tenim autors, artistes i gent que fa coses super interessants a l’altra banda del món -hui és Núria, però són alguns més-, mentre a casa no en tenim ni puta idea. És el que té la Carrasqueta, que ens entaranyina.

Escultura de Núria Fuster ‘Sin título’, de l’exposició ‘Don Quijote también esculpió el aire’. /NF

De cardats

Ei Natx! Ja fa dies que hi pense. Si el meu amic estiguera per ací, se’n faria un fart. De fotografiar cardats, vull dir. Com tu, sempre he estat ben orgullós del cardat alcoià. Eixe pentinat old fashion que jo pensava havia inventat anys enrere un investigador d’origen alcoià per a donar-li cabuda a varies tones de confeti dins d’una sola cabellera. El monyo ideal per a anar a gaudir d’un sainet d’Armando Santacreu o per a vore baixar unes entradetes per Sant Nicolau. També per a buscar bolets per la Mariola i, ara en l’estiu, fins i tot per a prendre el bany en el Campello. Això sí, amb el cabet fora de l’aigua, que un cardat alcoià és de secà. En definitiva, “un vot assegurat”, que haguera dit en el seu dia el mateix Jordi Sedano. Bé amic, ara que m’he mudat a Baviera, he descobert que aquesta també és terra de permanents. N’hi ha senyora que les hi fuig, però les bavareses passats els 60 no se’n saben resistir. Com a a casa, tots els cardats són de tinte, encara que ací manen les rosses. Algunes l’adornen amb la roba tradicional dels Alps, l’arxifamós Dirndl. Eixos sí que són cardats, d’escàndol. També tenim el model extra de laca, tot i que encara no he pogut esbrinar si el gasto el fan amb la Nelly o tenen marca de la casa. I per a acabar, hi ha el model Europa de l’Est. Este és importat dels països veïns, clar, però també llueix amb molta gràcia pels carrers de Munic. Mentre vens i no vens a comprovar-ho amb els teus ulls, et deixe una foto que vaig fer l’altre dia, d’incògnit, a un cardat Made in Bayern en un mercadet de segona mà. Açò sí que és vintage i no les pijades que venen a les revistes de tendències, xato. Modernes, apunteu que tot arriba.

Desfent la bossa

Fa un no res que he arribat per fi a Munic, després d’un viatge que, per rutinari que haja esdevingut últimament per a mi, no ha deixat de ser diferent aquesta vegada. No pel que portava o deixava de portar a l’interior de la maleta, al cap i a la fi, equipatge de mà amb quatre coses imprescindibles: sabatilles, roba d’esport, d’abric, tecnologia bàsica i quatre bajoques seques per a celebrar el Sopar del Pobre en condicions -i sana alcoiania. Res de nou. Ara bé, fins ara, sempre havia deixat la petita Gabol blava ben a la mà, durant les meues freqüents visites d’estiu ençà. Aquest dimecres, en canvi, he sentit la necessitat de amagar-la baix del llit. De moment, no puc dir que em sento a casa, però reconec que des de hui tinc l’aspiració.

Desteixint Alcoi

Anit vaig acudir a la presentació d’una exposició fotogràfica sobre Alcoi i el procés de reconversió industrial al que està sotmès des que la indústria tèxtil va entrar en crisi ja fa una pila d’anys. En realitat, el que travessa Alcoi és més bé un procés de desindustrialització. Sense dades en la mà, les sensacions del dia a dia i observar els moviments de la meua generació em fan pensar que Alcoi ja fa temps que exporta, per damunt de tot, mà d’obra. El meu viatge a Munic és un cas extrem i potser puntual, però quanta gent va i ve cada dia a treballar a Cocentaina, Muro, Ontinyent, Alacant, València…

Els professors Kiko Tovar i Arturo Lahera, sociòlegs de la Universitat Complutense de Madrid i responsables de la recerca que ha donat lloc a l’exposició, van exposar algunes conclusions del seu treball. Després d’haver estudiat a fons i amb molta cura el cas alcoià, ens van dir a la cara que tenim unes festes collonudes, un sentiment d’alcoiania potentíssim, però un panorama per davant ben complicat. Per si fora poc, mentre la indústria pareix no acabar mai de descompondre’s del tot al poble, la crisi econòmica amenaça amb emportar-s’ho tot per davant. Al final del parlament d’Arturo Lahera algú del públic li va preguntar: “I quin futur creus que ens espera?”. El professor, sense pretensió de dir la veritat absoluta, va dir la seua. La que jo no volia escoltar: “L’estudi ens indica que Alcoi acabarà sent una ciutat dormitori”.

De moment, els telers ja no funcionen, el riu d’Alcoi no té ni opció d’embrutar-se de borra i tint, mentre les teulades de les últimes fàbriques del centre s’ensorren per culpa de l’abandó i l’oblit. Algunes de les fàbriques, les afortunades, s’han reconvertit en la seua d’alguna de les 28 filaes alcoianes. Això sí que funciona, ara i sempre. També, evidentment, els dormitoris, que a Alcoi en el segle XXI decorem amb teixits de la Xina segurament comprats a un gran magatzem d’Alacant.

(Si algú vol vore l’exposició en concret, inclou les imatges d’Alcoi i d’altres ciutats europees en procés de reconversió industrial. Està fins el 8 de gener a l’edifici Viaducte del Campus d’Alcoi de la UPV. Les fotos d’Alcoi com les del panel de dalt, són de Susana Pla. El projecte està finançat amb fons europeus i s’anomena Sphere.)