Tagged: toni francés

La lenta agonia del tripartit alcoià (part I, esperant sentència)

Obrir el diari a 2.000 quilòmetres de casa i llegir que el Govern alcoià progressista -no era així com volíeu que vos nomenarem?- està a un tres i no res d’evaporar-se, és d’un dolorós insuportable. Amb un any i escaig ha tingut prou esta gent per a dilapidar un acord que va costar una dècada de construir.

Siga com siga i abans de tocar a morts, són moltes les coses -dolentes- que ja han quedat a les clares estos dies. Per citar uns exemples:

1. Que Rafa Carbonell i per extensió el BLOC d’Alcoi va viure la seua gran nit el 22 de maig de 2011. El sendemà, van començar a desinflar-se i segons sembla encara no han parat. (Rafel, ara ja ho tens clar veritat?)

2. No diré el contrari, potser la llista del BLOC per a les eleccions municipals estava plena de bones intencions, però anava escassa de polítics. I pitjor encara, no tothom que acompanyava al candidat en la victòria eren pacosblays. D’haver sigut així, estic convençut que hui no estaríem on estem.

3. Que l’Acord per a un Govern progressista a l’Ajuntament d’Alcoi signat pel PSOE, BLOC i EU és una mentida. En realitat, i pete qui pete, el que van signar fou un document de mínims disfressat, un encaix pel qual totes i cadascuna de les potes del tripartit es van assegurar un trosset del pastís. Com sempre, una partida de Quién es quién, que damunt es va jugar mal i que ha portat conseqüències desastroses – això ja va quedar palés des del primer moment, el dia que Majo Pallarés, independent incorporada a la llista del PSOE com número 3 i quasi exclusivament per a ser regidora de Cultura, va renunciar al seu càrrec com regidora, però no com assessora-.

4. Que no crec que tot siga culpa del niño pijo de la izquierda alcoyana. O el que és el mateix, que Toni Francés, Paco Agulló i els seus respectius van digerir igual de mal o pitjor que Jordi Sedano la victòria electoral del BLOC i de Rafa. Diria que cap dels tres ho ha superat, tot i que només seria lògic que Sedano seguisca coent a hores d’ara. Per tant, o molt m’equivoque, o això és un obstacle insalvable de cara al futur.

5. Que per a fer trastades, ningú com el Partit Popular. Ells almenys són capaços de cagar-la fins al fons -per exemple i a Alcoi promoure grans obres il·legals o signar contractes a favor d’empresaris corruptes- i disfressar-ho d’un gran triomf als ulls de la ciutadania. Jo almenys no he oblidat a Fernando Pastor assegurant no fa tant que l’Hotel de la Font Roja era qüestió d’hores o al mateix Jordi Sedano jurant que lo de Serelles era “impecable” i que el cagao de la Rosaleda era “culpa de la Carrasca”. Atenció, ho venien fabulosament, tant que Alcoi va tardar deu anys en assabentar-se’n que lo de la Canal era un farol. En canvi l’esquerra… són capaços de fer un ridícul espantós amb 20.000 euros pel mig.

6. És inevitable preguntar-se què hauria fet Toni Francés si en comptes de cagar-la Anna Serrano, nacionalista i assenyalada des del primer dia, l’haguera pifiada algun regidor membre del seu partit. I és més, què farà endavant l’Alcalde si ocorre alguna cosa semblant? Si no actua de la mateixa forma que ara, la seua credibilitat institucional estarà més que debilitada.

7. El més trist de tot: es trenque hui o no, el govern alcoià de PSOE, BLOC i EU ha signat per endavant la seua acta de defunció. El soterrament és només una qüestió de temps, que pot tardar hores, setmanes o, amb sort per a ells, el que resta de legislatura. No només del gabinet, també de part dels seus membres que sense saber-ho ja han passat a la categoria de cadàvers polítics –léase Anna Serrano, però també més prompte que d’hora gent com Jordi Martínez i per altres motius Paco Blay o Manolo Gomicia-.

8. Que no hauríem d’oblidar que el Partit Popular d’Alcoi, suposadament en hores baixes, ja ha posat a refredar el cava mentre encara no hem acabat de torcar la seua merda, la qual cosa no és poca cosa.

Per acabar un desig, sinó una utopia (seria més factible si no parlarem de polítics que a més pertanyen a partits polítics). Per somiador, per ignorant, per desconnectat, pel que siga, reconec que voldria tornar de treballar este divendres al vespre i trobar-me, en encendre l’ordinador, que aquesta situació que semblava insuperable s’ha resolt per a bé finalment. Sí, voldria donar-li la raó a Toni Francés i confirmar que en realitat aquest episodi ha estat només un sainet i no una pel·lícula de cinema negre.  Mal schauen (ho teniu en les vostres mans).

Una proposta: la ruta

(Paco Camps, Trini Miró i Modesto Crespo en su salsa, en la inauguració del CADA en desembre de 2010. Va tancar sense data d’obertura uns mesos després)

Estimada Lídia, et dedique este escrit perquè vull llençar-te una proposta. Començaré per les rames: a sovint em farte de viure en un lloc on funcionen les coses -algun dia parlarem de les ombres del miracle- i mirar de reüll una terra que, al mateix temps, s’enfonsa. Però és el que n’hi ha. Just acabe de postejar a Muniqueando un article sobre la Llarga nit dels museus a Munic, que enguany se celebra el 20 d’octubre i que ens ofereix per 15 euros la possibilitat de visitar un centenar de museus de la ciutat fins les dos de la matinada, transport públic inclòs. Faltaria. I mentre buscava a Google la Llarga nit dels museus a València he entropessat amb la Ruta del despilfarro, que és el més paregut que la terreta pot oferir, ara per ara.

Per cert, chapeau! per a aquesta gent de la Ruta del balafiament que està fent públiques les vergonyes valencianes. N’hi ha qui dirà que és més del mateix, però que no t’enganyen, és molt més que plorar. Pel que veig, ho estan fent en versió capital, ensenyant com ells diuen “els forats negres de València, pels sobrecostos en obres o en esdeveniments innecessaris, per la pèrdua d’espai públic, per permutes injustificades… i una infinitat de decisions administratives i polítiques, moltes vegades errònies, i de postures ètiques res recomanables, que ens tenen a la vora de la fallida (econòmica)”.

Ací es on vull anar a parar. Quantes vegades n’hem parlat, Lídia, de despilfarro, a ARAMULTIMÈDIA. I és que nosaltres els alcoians no ens quedem gens curts. No sé ben bé per on van els tirs ara al poble, supose que els que tenim d’encarregats balafiar no balafien… però no podem comprovar si és per hac o per bé. Senzillament no ho fan perquè no poden. No estaria mal en qualsevol cas que féreu un pensament a casa, segur que seria una bona idea, de dissenyar la vostra, la nostra, pròpia Ruta del balafiament.

Si es feu avant, tinc clar que parlareu dels dos milions d’euros de sobrecostos del Teatre Calderón, imagine que tancant i polsós, després d’haver invertit més de set dolorosos milions d’euros de diners públics i veure com la Generalitat ha deixat sense pagar-ne la meitat. Més gran que la del teatre és la castanya del CADA. Ja saps, sis milions -parlem de milions d’euros com si foren bajoquetes- pagats a mitges entre la CAM (Alcoi, 1875 – Alacant, 2011) i la Generalitat Valenciana. Encara me’n recorde de l’emotiva inauguració del gran centre d’art, amb Camps, Modesto Crespo, Trini, Sedano… sense comentaris. Per cert, roman tancat veritat? I lo que te rondaré morena. En este cas, personalment me’n penedisc d’haver-me deixat enganyar.

La Llum de les Imatges, crec, hauria de ser una parada obligatòria. No sé si, sense els focus, les tres esglésies segueixen lluint o no, però deu milions d’euros de pressupost en una exposició d’art temporal, són molts cigrons. I més a una terra eixuta com la nostra, que t’he de contar -el pressupost municipal d’Alcoi per a tot un any i totes les despeses públiques està hui per davall dels 50 milions d’euros, i caient-.

(Me’n recorde del dia de la inauguració de la Llum de les Imatges, i de la degradació tapada amb propaganda)
(El dia que Jordi Sedano, encara Alcalde ens va portar a tots els de la premsa a vore el nou Jutjat d’Alcoi. Era novembre de 2010 i s’havia d’obrir en un parell de mesos… encara esperem, no?)

Ara que sé de com acompanyar als visitants quan fan una excursió, et diria que de la Mare de Déu només vos caldria creuar el carrer, i seguir baixant més tard cap Alcassares. No tos els dies s’inverteixen més de tres milions d’euros en un Palau de Justícia que no s’arriba a estrenar, ni tots els pobles tenen eixa sort. Allò d’Alcassares, ja saps, és per tal d’acostar-vos al Museu de Bombers. Si no fora per a plorar, trencaria a riure de pensar en els 5.113 visitants que he pogut saber va sumar en el primer any de vida (2011). “Quins set milions d’euros més ben gastats”, que diria José Joaquín.

Que no siguen tot sobrecostos. No haurieu d’oblidar -almenys que algú se’n recorde- els barris més deprimits del centre, amb parada obligatòria al Partidor, el Raval o Sant Llorenç 20, ací en pla el que va poder ser i no va ser. Si voleu entretindre als visitants amb anècdotes, parleu del que es va gastar Fernando Pastor en la reforma de l’oficina de turisme, eixa que tenim en un local de lloguer que ara no podem pagar.

(Inauguració de la Tourist Info uns mesos abans d’eleccions de 2011. No hi ha dubte, va quedar molt bé. Però no podem pagar el lloguer…)

Potser seria emocionant acabar damunt del pont de Sant Jordi, el mateix que qualsevol dia ens cau a trossos tot i ser una de les joies patrimonials alcoianes. Però no t’ho dic per això, sinó per fixar la mirada en el riu, sobre perles com l’edifici de l’Estambrera (Fernando, el nou vell, podria protagonitzar una ruta ell a soles) o la fàbrica de Tints de Sant Jordi. Sí, l’Explora, però és que amb eixe nom només el coneixen els l’han visitat. O siga, ningú.

I ja damunt del pont, amb el barranc del Cint de fons, recordeu-se’n també de Serelles, del que va ser un dia el conjunt de fàbriques del Molinar o de la Rosaleda. Doneu les gràcies perquè l’Hotel de la Font Roja ha mort i imploreu perquè la Canal no ressuscite. O Xirillent Golf, ves a saber, que les olives farcides estan molt bones, però de tant en tant venen amb pinyol.

Ho sé, si ens posem de veritat el tour esdevindria etern, però si vos queda una estona lliure recordeu-se’n de tots els que, lliures de pecat, s’han quedat pel camí o acabaran quedant-se varats, en esta costera avall infinita. Espere que no siga el cas del tren i m’agradaria que no fora la història del centre de malalts mentals del Barranquet (el CRIS), o directament d’AFIEM -sé que arribe tard-, dels malalts de l’Alzheimer i de tants i tants col·lectius i persones que estan pagant els pecats d’uns altres.

No cal ser massa llest, ho sé. La visita podria tindre noms i cognoms i Jordi Sedano, Miguel Peralta o Partit Popular serien els apel·latius més encertats, però el temps corre i ara, ja saps, el vent que bufa a Alcoi és tridireccional. Duc un any fora de casa (=PSOE+BLOC+EUPV a l’Ajuntament) i en este sentit vaig un poc perdut, però faríeu bé en preguntar-vos en cadascuna de les parades de la visita: què han fet els nous encarregats de l’empresa per a endreçar tota la muntonada? I és que la visita necessita un fil conductor i no seria ni just, ni tampoc útil, que este fil estiguera caducat.

(També me’n recorde de l’alegria de Toni el dia que van anunciar el nou Govern de progrés. Encara riu igual? Lídia, creus que Rafa està a la dreta per casualitat?)

Sé que t’he llençat una proposta massa agosarada, que m’he flipat que diria aquell, però crec que és una història molt interessant, atractiva, útil, necessària. Si et fas avant, estic segur que trobaràs suports pel camí. Potser també entrebancs. Si t’emociones tu també i et poses en marxa, fes-m’ho saber. Una abraçada.

Jordi

Quan tocarà fons el PSPV?

No vos enganyaré, a hores d’ara estic massa bé on estic i com estic com per a preocupar-me d’històries tan magnes com la gran política valenciana. Això no lleva que m’haja quedat amb cara d’imbècil quan he obert l’ordinador ara fa una estona i m’he vist en la portada dels diaris a Ximo Puig celebrant que per fi és el nou secretari general del PSPV, de la mà de personatges com Ciprià Císcar, Leire Pajín o Ana Barceló. Ni tinc res contra cap d’ells, ni Jorge Alarte -el líder que ha conduït al PSPV al fracàs més gran de la seua història- em desperta cap simpatia, però no puc dir que albire hui un futur més nítid que ahir per al partit que un dia va governar el País Valencià i que a hores d’ara va camí de convertir-se en la tercera força política valenciana.

No passaré avant en aquest breu comentari, si de cas em pregunte quan tocarà fons el PSPV? (Si algú te la resposta que me la diga, per allargar més o menys el viatge, i de passada que avise també a Toni Francés, que igual hui ha quedat mig esporrejat.) Per a reflexions serioses sobre aquest tema preferisc recórrer a l’humor de la Paella Rusa i els 20 titulars que llegirem sobre el futur del PSPV. Posats a morir, que no siga de pena.

#CuandoÉramosCultos

Amic @JordiEvole:

sé que podries rebre quasi tantes cartes com pobles hi ha escampats per Espanya, en relació al Salvados dedicat al balafiament dels recursos públics en el sector cultural. Una vegada més, la rajola i els polítics, associació malèfica que ha portat a la ruïna al nostre país.

Et diria que vingues a visitar-me al meu nou poble, que es diu Munic i on també hi ha grans infraestructures culturals, però no vull fer-te perdre el temps: ací tot funciona amb la precisió pròpia d’un país que ja coneixes i que es diu Alemanya. Biblioteques amb llibres, teatres amb públic… i, per descomptat, aeroports -els justos- amb avions.

Com que no et vull fer perdre el temps, sinó que et vull tirar un cable per a completes el teu programa sobre la cultura, t’envie el meu vell poble, el de veritat. Et parle d’Alcoi, bressol de la indústria valenciana, el poble del café licor, el dels moros i cristians, l’Alcoyano i la moral, el de l’Ovidi… Però no te’l recomane per res d’això, en esta carta. Per a resumir-t’ho i anar directe, et diré que allà s’han gastat més de 20 milions d’euros en infraestructures culturals, però de la Cultura no tenim notícies.

En concret, la Diputació d’Alacant ha invertit més de sis milions del Patronat de Bombers en un museu provincial de bombers que va rebre l’estratosfèrica xifra de 3.000 visitants en 2011; la Conselleria de Cultura ha destinat més de deu milions d’euros en una exposició de la Llum de les Imatges que, amb trampes i tot en el recompte, quedarà per a la història com la menys visitada de totes les que porta fent la Generalitat Valenciana al llarg de la última dècada; mentre que la CAM i la Generalitat, a mitges, van invertir altres sis milions en un Centre d’Art magnífic, però que va tancar als sis mesos de la seua inauguració. En honor a la veritat, cal dir que en aquest cas va tindre temps d’allotjar una exposició del Museu del Prado, mentre la CAM feia fallida i no.

Poca cosa més, també tenim petites biblioteques i col·lectius privats patint la falta de fons en la cultura. De fet, si vas a la Biblioteca Municipal d’Alcoi voràs que cada dia està més obsoleta, si consultes la programació cultural voràs que no es pot dir que siga abundant i si et passes pel Casal Jaume I, millor telefona abans, perquè estan tan ofegats de diners que ja només obrin una estona unes poques vesprades a la setmana.

Com que sé que vas enfeinat, no et robe més temps. Si per casualitat decideixes acostar-te pel meu poble i et trobes a un senyor que no coneixes i et saluda com si fores el seu fill, quasi amb total seguretat es tracte de l’anterior alcalde Jordi Sedano. Ja que estàs pregunta-li com ho veu ell. Si vas per l’Ajuntament d’Alcoi i et trobes amb l’actual Alcalde, Toni Francés, podries preguntar-li també de la meua part quina és la recepta que està preparant per a que Alcoi torne a ser culte.

Això és tot company, ja em contaràs com queda la cosa.

Jordi

La tragèdia contemporània en dies de campanya

Per molt que s’afanyen des del PSOE, aquesta campanya electoral és per a ells una tragèdia grega. Mentre arriba i no el desenllaç, els socialistes estan recorrent una cursa intensa que a vegades els deixa a la vora del ridícul.

A Alcoi han celebrat el seu acte de campanya. Marcelino Iglesias, secretari d’Organització del PSOE, i Leire Pajín, candidata per Alacant al Congrés dels Diputats, van estar dimarts en la nit al Teatre Principal.

Del que van dir em quede amb dos conceptes: que un canvi de govern no garanteix el final de la crisi i de l’atur a Espanya; que el PP és tan responsable com el PSOE de la situació política i econòmica estatal, si tenim en compte que governen a la majoria d’autonomies i municipis.

Els done la raó, en estes dos idees força als del PSOE, com també quan diuen que el PP no pot equiparar 1996 a 2011, a l’hora de vendre la seua recepta màgica per encetar la recuperació econòmica i retrobar la senda del creixement econòmic. No els done la raó en canvi, als del PSOE, quan afirmen que representen l’eixida social a la crisi.

Tan s’hi val. A la tragèdia grega ningú no pot fugir del seu destí, per molt que ho intente desesperadament. Hom està sentenciat. El PP, també. I el poble. Tinc la sensació que, malgrat el que pensen uns quants, els socialistes no aniran a soles a l’escorxador el proper 20 de novembre.

Plens municipals

Aquest dimecres s’ha celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi el quart plenari de la legislatura. El 15M i el nou govern tripartit han fet possible que els plens siguen més oberts a la ciutadania i lleugerament participatius. N’hi ha menys crispació i damunt són prou més curts. Però no tot són avantatges. Val que recorde amb odi les sessions de sis hores, interminables, de l’últim divendres de cada més, però no puc evitar d’enyorar les intervencions a la desesperada de Paco Blay clamant per un poc de seny en la bancada de la majoria absoluta. Ai dels torns de paraula de Jordi Sedano al final dels debats. Quan es posava a parlar en castellà i a donar consells, era un espectacle únic. Recorde el dia que li va aconsellar a Rafa Carbonell que s’afaitara la barba de pijo de izquierdas. Ja no queda res dels menyspreus ignorants dels regidors del PP als seus companys de l’oposició en els debats, de les protestes entre el públic en el saló de plens. Ara l’ordre del dia es consumeix volant i ni tan sols n’hi ha insults, o molt poquets. Els periodistes ja no riem, la sala està plena de gent i els ciutadans poden presentar les seues propostes per ells mateixos, que damunt són ben rebudes pel govern local. Hui, fins i tot li han aprovat un prec a UPyD. És a dir, un (beneït) torro.

Ministres i ministres (2)

Anit me’n vaig anar al llit ministerial i hui m’he alçat amb el mateix peu. Sobren les paraules, només vos deixe amb la imatge que ens ha regalat el tripartit alcoià, acompanyant al ministre Blanco en el telediario matinal de la Primera.

Volia… però no puc estar-me callat. Si li doneu al play en el vídeo (allà pel minut 9) comprovareu que el ministre no es concentra a la porta de l’Ajuntament per a parlar de l’autovia, ni del tren, ni de lo bonico que és Alcoi, sinó del caso Faisán. Normal, és un ministre i portaveu del Partido Socialista Obrero Español. El que fa un pelet de mal a la vista és vore a l’alcalde alcoià, Toni Francés, i als seus dos socis de govern local fent de vigilants de seguretat.

Toni Francés, que és dels seus, li fa de secretari. Rafa Carbonell posa cara d’home d’Estat, i Paco Agulló de jo no volia xuplar càmera, però la xuple que sóc el tinent d’alcalde collons! Els tres la xuplen. No he pogut evitar que em vinguera al cap la imatge de l’helicòpter del Tulipán arribant a Lepe. Però no, un respecte, són els nostres ministres.

Acabar amb el bucle o morir

Viure a Alcoi és viure immers en un bucle que ens té atrapats a tots. Nosaltres no patim una crisi, patim una espiral que ja fa temps ens impedeix encarar el futur.

La setmana passada hem escoltat a Jordi Sedano, ex alcalde d’Alcoi i sorprenent portaveu de l’oposició municipal, dir que Toni Francés és un alcalde titella en mans del vicealcalde, Rafa Carbonell. Uns mesos enrere veníem escoltant a dreta i esquerra que el mateix Jordi Sedano era un titella de Miguel Peralta, alcalde, diputat i molt més en el PP alcoià.

Al final, si restem la proporció de morbo que tenen les declaracions i fins i tot l’estranyesa que poden arribar a causar, ens adonem que hem canviat el rumb polític de la ciutat d’Alcoi però seguim i seguirem parlant de les mateixes coses.

La Canal, només un dels temes eterns de debat, se’ns presenta com un parc industrial que difícilment aconseguirà la nostra ciutat, siga allà o en qualsevol altre lloc, durant la legislatura que comença. I no és que no hi haja voluntat política, que la hi ha; ni tan sols el debat al voltant del tipus d’instal·lació que necessitem i la ubicació són el principal obstacle.

El problema és el de sempre tot que pocs en parlen: la falta de fons públics per a un territori interior allunyat dels pols d’atracció i que espera eternament una reconversió que mai arriba. A això, per damunt de voluntats, cal afegir l’enorme llosa que suposa ara la situació econòmica que travessa el país i les fonts de finançament públiques. També l’Ajuntament d’Alcoi, que té diners per a pagar nòmines i molt poca cosa més. El que ens faltava.

I com la Canal, podríem repetir de nou la història del tren que agonitza sense remei, la de carreteres oblidades, la dels polígons comarcals mancomunats, etcètera, etcètera. Històries de les que hem vingut sentint parlar periòdicament durant dècades i que són com els fantasmes: tothom en sap d’ells però ningú no els ha vist mai.

La inèrcia del bucle és tal que sortir-se’n no és gens fàcil. Fins i tot allò que es tira endavant a la nostra terra transcorre amb una lentitud inexplicable en qualsevol altre lloc. És el cas de l’autovia, per exemple, que no només ens arriba 20 anys tard sinó que se’ns presenta interminable – ja portem quasi un any de retard.

I com que a Alcoi no ens enfrontem a un problema de voluntat, ni tan sols de visions confrontades, Jordi Sedano, que ho sap molt bé com alcalde que ha sigut durant vuit anys, faria bé en deixar de tornar al debat de si la Canal és l’espai imprescindible o no. Són més de deu anys d’aquest debat estèril que no ens ha portat a res. Tampoc a ell ni al PP alcoià, si de cas a l’oposició.

Per la seua banda, tant Rafa Carbonell com Toni Francés arriben a temps de posar els peus en terra i centrar-se en tractar de dotar  a Alcoi només d’allò que van a poder-lo dotar. No podem saber si serà un parc tecnològic a Rodes, si vindrà la senyoreta Pepis o si pel contrari tindran els nassos de portar Google a la ciutat per a que els treballadors hi facen la via verda quan acaben la jornada laboral.

Ni ho sabem ara, ni ho hem de saber. Alcoi no pot permetre’s el luxe d’encetar un debat sobre opcions de futur que genere noves expectatives fallides. No necessitem ni promeses, ni sorpreses, ni decepcions, només allò que tinguem al nostre abast de veritat i que servisca per a posar les bases per a una ciutat de futur.

O això, o continuar immersos en un bucle que ens està matant de la forma més cruel: lentament.

(Dentro de la categoría del blog MIRADES D’ARA, espero ir publicando también en el Quadern los artículos de opinión que escribo regularmente en ARAMULTIMÈDIA. La actualidad y la política no acostumbran a ser apasionantes en Alcoy, y mis MIRADES no son precisamente imprescindibles, pero es lo que hay.)