Tagged: mariola

Les muntanyes de la meua terra i la travessia dels 8 mils

No és la primera vegada que en parle, una de les coses que més m’estime de Baviera és la forma en que la seu gent sent les muntanyes. No compararé ara els Alps amb les meues serres, les que porte al cor, però hi ha dies que tinc la sensació de no haver-les volgut suficientment. Ni jo ni molts altres. Ara, quan es compleix un any de l’últim incendi gros a la Torre –cada estiu la mateixa història–em prepare per a passar una setmana llarga amb la família precisament als peus de la serra dels Plans. I, de sobte, me’n adone que una de les coses que vull fer aquestos dies, sí o sí, és pujar al pou de la neu i al cim dels Plans i allí, a 1.330 metres, gaudir de la meua terra i del meu poble, de la mar a la Carrasqueta, del Menejador al Puig Campana sense oblidar la serra d’Aitana. Per cert, mentre pensava si destinar el meu lleure a coronar el cim de Montcabrer, el de la Font Roja o el cel de la Torre de les Maçanes, me’n he recordat que fa unes setmanes el meu amic Gabi Sanchis, d’Arrels, em comentava de la idea que han tingut de posar en marxa precisament una ruta de senderisme a l’interior d’Alacant, per a pujar-los tots. Segons he vist al seu web, el que han fet és cobrir una ruta de nou etapes i 195 quilòmetres per a encarar vuit cims singulars de més de més de 1.000 metres a les nostres comarques. El nom, fantàstic: La travessia dels 8 mils. 100% les nostres muntanyes i els nostres pobles. De floretes, pins i carrasques, bolets que cada dia en tenim menys, espart, sol i orografia que no és difícil ni tampoc senzilla, d’estima per la terra que tot ens ho ha donat. Enhorabona Gabi per la vostra iniciativa. Les muntanyes, i les persones, estem d’enhorabona.

*El primer reportatge que s’ha publicat sobre la Travessia dels 8 mils precisament està escrit en alemany. El publicava a l’abril el diari Costa Blanca Nachrichten, la informació completa la teua avall:

Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN

Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN

Anuncis

Mariola, resisteix

Després d’un dia intens al cor dels Alps alemanys, d’haver trepitjat durant hores els frondosos boscos que hi ha als peus de les grans muntanyes, d’haver recorregut les praderes que els precedeixen, sempre en verds, arribe a casa i encenc l’ordinador. Falten unes hores per a agafar un avió de camí a Alacant i em pot la temptació de consultar les notícies a la comarca. La sorpresa és terrible, un colp. Foc a Mariola, una altra vegada. Per la xarxa corren les imatges, de nou, de la terra cremada. I la indignació. Alguns bons amics no es tallen i ho diuen ben clar a les xarxes socials: açò només pot ser cosa de fills de puta. No sé si qualificar-los de delinqüents, a aquestos, de malalts mentals, de fills de puta o de tot un poc, però s’ha de portar un xip molt maquiavèl·lic dins del cervell per a encendre una flama tan perjudicial com la que hui torna a cremar la serra. I ja van mil i una vegades -a Banyeres, a Ontinyent, a Cocentaina, a Muro, a Bocairent…-, pràcticament mai producte de la casualitat. Més cendra sobre Alcoi, més llàgrimes. Resisteix Mariola, tota a floretes.

Una volta sencera

Sembla mentida, però ha passat un any. Aquella nit ens varen despertar a les 4 de la matinada. Besades, llàgrimes i cap a l’aeroport d’Alacant, des de Castalla. Encara rodàvem amb el C2 i recorde que el cotxe sonava Manel. Com este divendres, a l’avió només va pujar Mariola. Només la iaia pensava que allò es tractava d’un curs intensiu d’alemany a l’estiu. O feia veure que ho pensava. La resta sabíem el que portàvem entre mans. D’estiu a estiu. Hui he acompanyat una altra vegada a Mariola, i ella a soles ha tornat a fer el mateix camí, a la inversa. No ha estat cap drama, ens reunim en una setmana. Són unes petites vacances, perquè açò no ha fet més que començar.

El verdadero lujo

El otro día soñé que me convertía en François Toulour y me dedicaba exclusivamente a tomar el sol, beber Martini con mi chica guapa y vivir a lo grande robando a los que más tienen. Me sentí tan tentado de convertir el sueño en realidad, que me alquilé un Mercedes negro, me volví a vestir con mi mejor camisa y puse rumbo al lago de Como, de visita. Al llegar a casa de François, me recibió bárbaro. Incluso tomamos un aperitivo en su terraza los tres juntos, George Clooney, él y yo. La visita quedó un poco corta, pero fueron muy amables. Me invitaron como no podía ser de otra forma y disfrutamos por unas horas del sol de Italia, aunque al alba llegaron las malas noticias: me explicaron que no tenía opciones de cumplir mis expectativas. “Lo de ladrón de guante blanco, igual que lo del bon vivant, no se aprende”, me dijeron dos de los grandes como son Danny y el Zorro Nocturno. O sea, que se es o no se es. No voy a esconderos mi desencanto. Decidí volver a casa, devolver el Mercedes prestado y ponerme mi pijama. Por suerte, Mariola había preparado una gran cena de viernes por la noche y juntos bebimos una botella de vino tinto y brindamos por volver al lago algún día, los dos, aunque fuera para darnos un chapuzón. A lo mejor en lo de ladrón ando flojo, pero no en lo de disfrutar de las cosas buenas. Eso me lo enseñó mi abuelo Vicent  tan pronto tuve uso de razón, y dudo que lo olvide nunca. Además, fue él, o su hija, quien me mostró que el lujo no es una etiqueta para ricos, sino que simplemente es aquello que “tú y unos pocos más tenéis al alcance de la mano”. Bingo. Hoy en día muchos conducen un Mercedes y viven en enormes mansiones a los pies del lago, pero nadie disfruta como Mariola y yo de los fines de semana con un 40, para llevar a casa.  Ese es uno de nuestros grandes lujos, afortunadamente, el que me esperó aquella noche al subir las escaleras después de una intensa jornada.

32º

Trenta-dos graus no indica cap latitud muniquesa. Tampoc és un angle relacionat amb cap edifici de Mariola. No és la graduació alcohòlica de cap licor tradicional de Baviera. Més senzill. Zweiunddreißig graus és la temperatura màxima que ens espera este dissabte 28 d’abril. Ja sé que les previsions són només previsions, però és que són les deu del matí, i el sol escalfa de veritat. Ahir, de fet, vam quedar a tocar els trenta. Mentre escric, anem sofregint ceba i creïlla per a la truita. Toca pícnic. Comprarem una botella de vi i segurament un fuet. Ens espera un dia d’estiu al Jardí anglés, segurament amb remullada de peus al gèlid Eisbach. Potser també un gelat italià de dos boles, passejada en bicicleta amunt i avall i, amb la foscor, la llarga nit de la música en directe. A l’abril, com si fora l’agost. I no, no hem fet cap escapada al port d’Alacant, estem a l’altra casa, al mateix lloc on fa dos setmanes la Pasqua va arribar pintada de blanc.

(un altre) Diumenge de Pasqua

Res de xiulitets, de ressaques, de pasdobles, de bajoques farcides a domicili, de mona en la serra… ni entradetes per Sant Nicolau. Aquest diumenge de Glòria serà radicalment diferent i molt més tranquil a tots els que hem viscut fins ara Mariola i jo. Per si fora poc, ha vingut amb regal sorpresa:

(Sí, amb això m’he topat quan he obert els ulls aquest matí)

¿Dónde está mi siesta?

A falta de diaris en els que escriure, sempre em quedaran els blogs. Per si no en porte prous entre mans, este diumenge he començat a col·laborar amb el de Una española en Múnich, pioner i diria el més popular de la blogsfera hispana a Munic. De moment, una columneta més bé costumista (no done per a més):

¿Dónde está mi siesta?

Salgo a tomar un té y me encuentro con Una española en Múnich. Yo le cuento y ella me cuenta. Merece la pena. Quedamos en que nos escribimos. Entonces, me doy cuenta de que son las tres y media de la tarde de un sábado y yo debería de estar sesteando, como toda la vida. Pero no, estoy aquí, en otras historias.

Al hilo de mis sábados sin siesta de repente tomo consciencia de que, aunque han pasado solamente unos meses desde que aterricé en Múnich, mi organismo empieza a aclimatarse a la nueva geografía, sin que yo se lo haya pedido.

Yo, que siempre he odiado madrugar, que nunca conseguí levantarme al primer toque de despertador, rara vez por delante de las siete, me encuentro ahora con que mis ojos se abren de par en par cada día más temprano. Estos días de marzo incluso, con el amanecer tan decantado hacia la madrugada que tenemos en esta ciudad, he contado un par de ocasiones en las que me despierto de repente antes de siete. “Lamentable”, me hubiera dicho a mí mismo hace menos de un año. “Increíble!”, diría mi madre si me leyera.

Pero reconozco que lo de madrugar tiene trampa, pues yo siempre dije que levantarse todavía de noche debería estar prohibido, pero nunca dije nada de madrugar al ritmo del sol. “Levantarse con el sol es lo natural”, he argumentado tantas veces en España poco antes de las ocho. Es, poco más o menos, la hora a la que empieza el día en marzo, en Alicante.

Y con el madrugar, involuntario, llegó todo lo demás. Por lo que veo, mi cuerpo lo tiene claro, y es mi cabecita la que estos días se da cuenta de la historia, en conversaciones espontáneas a la hora del café.

No sé si será por el sofá de nuestro piso, por incómodo me refiero, pero el caso es que llevo un par de meses que no encuentro el momento de echar la siesta ni siquiera en los fines de semana. “Qué horror! –me digo todavía en estos momentos-, que estas cosas me pasen a mí, que tantas y tan buenas cabezadas he disfrutado desde que tengo uso de mi sinrazón”. Las mejores, sin duda, las prolongadas y hasta sudorosas de las tardes de verano. Espero recuperarlas más pronto que tarde, aunque reconozco que hoy son una utopía.

Mi cuerpo es ya tan alemán que cada día me come más rápido –afortunadamente, Mariola y yo todavía nos miramos a los ojos cuando tenemos la oportunidad de comer juntos al mediodía­–. Y cuando termino de comer, cada vez más pronto, no me resisto a mirar el reloj para seguir, acto seguido, a la marcha. Lo peor es que lo hago tenga trabajo atrasado o tareas claramente imprescindibles. Como os digo, todavía con la manzana entre los dientes, de nuevo al ordenador.

Eso sí, reconozco que nunca antes había terminado mi jornada laboral tan temprano. Ahora, lo suficiente como para asomarme un par de días de la semana –laboral– al centro, con el único propósito de disfrutar de la tarde.

Los cambios no acaban con el cierre de los comercios y el anochecer, que aquí también llegan más temprano. Antes de ocho –sé que todavía voy con retraso en esta parcela– empieza el cosquilleo de mi barriga y alguien por allí adentro me pide a gritos la cena.

Rápidamente me pongo manos a la obra y complazco a ese yo interno. Le doy de comer y, enfundado en mi pijama, me dispongo a disfrutar de eso que siempre adoré: la noche. Reconozco que nunca fui de callejearla ni de bailotearla, lo que nunca me impidió disfrutarla. Compartirla, leerla, contemplarla –demasiadas veces ante una pantalla.

Otra vez aparece mi madre en la memoria y lo que hubo de convertir en un mantra para conmigo, desde que era poco más que un enano pesado como un plomo. “A las diez durmiendo estés, mejor antes que después”, me dijo tantas veces antes de cumplir los diez, al llegar la medianoche. “Ay si me viera ahora!”. Hasta yo mismo me sorprendo durmiendo en el sofá, mucho antes de las once.

Entonces, antes del último sorbo al té, me digo: “¿De qué te sorprendes? Esto es Alemania, ¿acaso pensabas comer paella, seguir con tu vinito de la tierra un par de noches a la semana y darle al sofá religiosamente cada tarde?”.

Nunca me lo planteé, por mucho que fuera evidente, como tampoco me pedí adelantar el reloj biológico en casi dos horas. Por lo que veo, estas cosas no hace falta proponérselas, llegan solas. Naturalmente.

Sin darme cuenta, salgo de mis pensamientos en voz alta, compartidos con Una española. Ha pasado la hora de la siesta…Perdón!, quise decir la hora del té.

Tu saps què és “molta il·lusió”?

Per exemple, que et toque al timbre de casa un senyor que va vestit de groc i blau, que porta una gorra, i una espècie de tableta electrònica en la que et fa firmar, sobre la pantalla, amb un bolígraf sense tinta. No importa si la signatura queda bé o malament, només per estampar-la on t’indica aquest senyor es treu del baret un paquet i te’l dóna de bades.

El meu, veges tu per on, porta la firma de la meua família i arriba un parell de dies després del meu aniversari. Em desfaig del senyor, tanque la porta, puge corrent les escales, i nerviós, talle amb un ganivet la cinta permanent que segella la caixa. Et voilà: una postal de la meua gent des d’Alcoi, una tetera per a compartir amb Mariola, roba d’abric per a no passar (tant) de fred, una coca de la mama, formatge manxego i jamón-ibérico-del-bueno! Sí, això és “molta il·lusió”.

Costum en VO

És mitjanit i torne a casa amb Mariola en el primer cap de setmana que passem junts a Munic sense lletra petita. Estic queferós, així és que deixaré un comentari. Hem volgut aprofitar el dissabte en la nit per a iniciar una cosa que estic convençut acabarà sent un costum mentre visquem ací: el d’anar al cinema. La senyora Henze ens ha preguntat, abans de marxar de casa, si anàvem a veure’n en alemany. No, encara no ens ha arribat eixe moment (ni de bon tros!) i ens hem de conformar amb cine en versió original. A diferència del que passa a Espanya però, ací és fàcil trobar projeccions de cinema sense doblar i no només de pel·lícules independents. És tan corrent que la gent veja pel·lícules en versió original, especialment en anglès, que de la VOS passen a la OV. És a dir, que no els calen els subtítols. Nosaltres estem en la fase en la que fan més paper que nosa, però estic convençut que eliminar-los és, a la llarga, com retirar-li el flotador a un xiquet que vol aprendre a nedar: accelera. Casualment, escric a deshora accelerat després de la peli d’esta nit, però és més per l’adrenalina del Joc d’Ombres, que per la manca de subtítols en la pantalla. I és que Guy Ritchie ja fa temps que ha deixat de ser director de culte però almenys continua imprimint el seu segell a les superproduccions de Sherlock Holmes. Però la crítica li la deixe a Film Affinity, perquè açò és un comentari i és la una de la matinada. Si de cas adjunte una imatge que he agafat del web oficial, per acomiadar-me. Bona nit.

Un ou fregit, una bajoca seca i la sensació d’estar a casa

Amb 24 hores d’antelació per problemes d’agenda, anit vàrem commemorar el Sopar del pobre, una de les tradicions gastronòmiques de la meua terra que més m’estime des del mateix dia que vaig comprendre la delicadesa dels seus ingredients, els que es mengen i els que no.

Només van faltar a la cita, per sort per a Mariola, les sardines de bota, tan impossibles de trobar a Munic, com impensables de portar en una maleta. Les que sí havien arribat entre l’equipatge, temps enrere, eren les bajoques seques, mentre que la festa la van arrodonir un pessic de tomaques eixutes italianes i una botella de vi jove de Jumilla, molt recomanable per cert.

S’ho podeu imaginar: dos ànimes dins d’un cossi sopant en soledat a les nou en punt, pijama i tot; dos ous fregits, unes bajoques seques torrades i un tros de peix amb sal per a enganyar el cos en el plat; sense loteria ni esperances de ser més rics demà que hui… En canvi, amb molta felicitat, la sensació d’estar a casa, la de veritat, per un moment i l’advertència que la distància no implica l’oblit d’allò que un més s’estima. Anit, aquestos sentiments van prendre forma de Sopar del pobre, per molt que l’assumpte no anava de loteries.