No serà ni la primera ni l’última vegada que ploga a mars en la inauguració de la Fira de Cocentaina, però jo no ho havia vist mai. Va ser una pena i no n’hi ha dubte que la cortina d’aigua que va caure des de divendres per la nit fins dissabte de vesprada va deslluir la festa i feu impossible el mercat. Dissabte de matí, les parades estaven tancades i els mercolins remullats, resignats i disgustats a parts iguals. De clients no n’hi havia, impossible.

L’acte de lectura del Privilegi que dóna permís per començar la fira des de fa 665 anys, traslladat a l’interior del Palau Comtal, va ser una posta en escena a cavall entre la d’un sainet i la d’una pel·lícula de Berlanga. Sempre falten polítics en l’obertura de la Fira; enguany en sobraven, tots tancats en les habitacions fosques d’un edifici tan vell com bonic, atacat per les goteres.

La senyora ministra, Leire Pajín, era la que més bulto feia; darrere d’ella sempre n’hi havia una legió de personatges i de personetes, que es movien per dins del palau amb una lògica pareguda a la de les mosques al voltant d’una tallada de meló d’alger. Però n’hi havia molta més gent, i molts d’ells s’esforçaven en fer-li el caldo gros al que tenien a la vora, ja fora en una relació d’alcalde a diputat provincial, de diputat provincial a diputat nacional, de regidor a presidenta, de subaltern a amo… Tot molt medieval i molt oligàrquic, la veritat. Unes vergonyes que van quedar al descobert, només perquè estàvem allà refugiats, estrets.

Al carrer, que és on passa tot, no passava res. A Canal 9, de tan llondros com són a vegades, fins i tot van confondre la tromba d’aigua i la foscor amb la fi del món (de la fira, en aquest cas). Calents estaven a Cocentaina, amb el qua van dir a la TV valenciana. De totes maneres, els que més fotuts estaven eren els firants. Amb raó, són els que més van patir. I ja són massa dies de patir. Hui, dilluns de matí, tot és diferent: llueix el sol i els carrers de Cocentaina, segons escolte a la ràdio, van plens de gom a gom. No queda meló d’alger.