Tagged: cocentaina

La inauguració de la Fira


No serà ni la primera ni l’última vegada que ploga a mars en la inauguració de la Fira de Cocentaina, però jo no ho havia vist mai. Va ser una pena i no n’hi ha dubte que la cortina d’aigua que va caure des de divendres per la nit fins dissabte de vesprada va deslluir la festa i feu impossible el mercat. Dissabte de matí, les parades estaven tancades i els mercolins remullats, resignats i disgustats a parts iguals. De clients no n’hi havia, impossible.

L’acte de lectura del Privilegi que dóna permís per començar la fira des de fa 665 anys, traslladat a l’interior del Palau Comtal, va ser una posta en escena a cavall entre la d’un sainet i la d’una pel·lícula de Berlanga. Sempre falten polítics en l’obertura de la Fira; enguany en sobraven, tots tancats en les habitacions fosques d’un edifici tan vell com bonic, atacat per les goteres.

La senyora ministra, Leire Pajín, era la que més bulto feia; darrere d’ella sempre n’hi havia una legió de personatges i de personetes, que es movien per dins del palau amb una lògica pareguda a la de les mosques al voltant d’una tallada de meló d’alger. Però n’hi havia molta més gent, i molts d’ells s’esforçaven en fer-li el caldo gros al que tenien a la vora, ja fora en una relació d’alcalde a diputat provincial, de diputat provincial a diputat nacional, de regidor a presidenta, de subaltern a amo… Tot molt medieval i molt oligàrquic, la veritat. Unes vergonyes que van quedar al descobert, només perquè estàvem allà refugiats, estrets.

Al carrer, que és on passa tot, no passava res. A Canal 9, de tan llondros com són a vegades, fins i tot van confondre la tromba d’aigua i la foscor amb la fi del món (de la fira, en aquest cas). Calents estaven a Cocentaina, amb el qua van dir a la TV valenciana. De totes maneres, els que més fotuts estaven eren els firants. Amb raó, són els que més van patir. I ja són massa dies de patir. Hui, dilluns de matí, tot és diferent: llueix el sol i els carrers de Cocentaina, segons escolte a la ràdio, van plens de gom a gom. No queda meló d’alger.

Anuncis

El Poble del Costat

Dijous en la nit començava un nou programa a Canal9, cadena que fa anys que no veig per la nefasta qualitat del 99% dels seus continguts i la manipulació lamentable de la seua línia editorial. De totes formes, el programa en qüestió apuntava a Alcoi i Cocentaina, pel que me l’he mirat este divendres per internet. Mira per on, la sensació que em deixa el primer episodi de Poble del Costat és diferent a la que m’havia imaginat. Sense grans alegries, Canal9 és Canal9, però he pensat que tocava fer una breu crítica a ARAMULTIMÈDIA:

Rotem gamba junts

Jugar amb els tòpics sempre és jugar sobre segur. Eixa és la principal basa de Poble del Costat, el programa de Canal 9 que va començar este dijous en la nit parlant d’Alcoi i Cocentaina (ja pot vore’s complet a internet) i que, malgrat tot, s’ha destapat en l’episodi pilot com una sorpresa agradable.

Paco Morrió ens va oferir 25 minuts de bon humor, al que tan poc acostumats ens té una cadena especialista en posar de mal humor. Comèdia xovinista pura i dura però feta a peu pla, sense bufons ni massa focs d’artifici. Tot al contrari, amb protagonistes de carrer, als que la pantalla de TV porta un temps donant-los el pes dels programes de la nit.

Al cap i a la fi, el millor del primer Poble del Costat no és que haja parlat de la Font de les mosques, dels inventors del cafè licor, de la millor Fira o les festes més grans del món; de si els alcoians roten gamba quan mengen sardina. Tampoc els records per a Gustavo Pascual o per als orígens dels malnoms, sempre apetitosos per al gran públic. El millor, sense cap dubte, són la falta de pretensions especials i la voluntat de mostrar-nos en pantalla que en realitat no estem tan a lluny com a vegades nosaltres mateixos pensem, caragols i socarrats.

Per cert, si Canal 9 dedicara més esforços a fer-nos passar una bona estona al sofà de casa, la fortuna que ens costa mantindre-la en dansa estaria prou millor invertida que ara.