Tagged: ARAMULTIMÈDIA
Cinc (altres) cartells de Festes de dona
No cal estranyar-se massa pel fet que el de Mónica Jover siga només el sisè cartell fester que pinta una dóna, al cap i a la fi parlem de les Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, les d’Alcoi, les d’Interés Turístic Internacional, les úniques… territori mascle en el segle XXI li pese a qui li pese.
En qualsevol cas, les valoracions, sobre això i sobre l’obra en si mateixa, me les deixe per a un altre dia i per als entesos, respectivament. Ara només adjunte els cinc cartells festers d’Alcoi pintats per dones. Sis amb el de Mónica:
El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER
´´
Habemus extram
Quatre primaveres i quatre extres festers. Mira que m’agafa a lluny i que m’interesse més bé poc pel món de la Festa, però no sé com m’ho faig que sempre acabe esguitat. Esta vegada també: tot i que no he escrit ni una sola línia (no em venia massa de gust, la veritat), m’he menjat la maqueta sencera del suplement fester d’ARAMULTIMÈDIA amb motiu dels moros i cristians en honor a Sant Jordi. No s’alleva massa del que ha vingut sent fins ara, amb 25 pàgines, entrevistes als càrrecs, articles d’opinió de Natxo Lara, Ximo Llorens, Pep Jordà i Raül Llopis i un interessant reportatge de Mauro Colomina. La redacció ha sigut cosa de la mateixa redacció del diari, és a dir, de Rafa Cerdà, Lídia Vila i Andrea Moreno. I encara hem tingut una ajuda més, excel·lent la portada de l’artista alcoià Xavi Carbonell (Balcó en festes). Per cert, en un parell de dies faig una escapada ràpida a Alcoi, per a treballar. Sospite que en parlarem al blog.
A banda de l’enllaç per a consultar-lo al perfil d’issuu d’ARAMULTIMÈDIA, deixe la portada de Xavi Carbonell, molt xula:
‘Balcó en festes’, de Xavi Carbonell
ARAMULTIMÈDIA, premi Joan Valls (o som necessaris)
I després de l‘estrena de la nova redacció, resulta que el cap de setmana guardava una segona alegria per a ARAMULTIMÈDIA: ens han donat el Premi Joan Valls i Jordà a l’Ús i la Promoció del Català. És la primera vegada que aquest guardó que lliura l’Associació d’Amics de Joan Valls des de fa vora vint anys recau en un mitjà de comunicació. O el que és el mateix, resulta que no estàvem bojos, que això del periodisme en valencià a les Comarques Centrals Valencianes no és ninguna xorrada, cosa de marginals. Que servim per a alguna cosa. N’hi ha per a estar agraïts. I la veritat és que ho estem. Jo ho estic a l’altra banda dels Alps i, els que s’ho treballen de veritat, imagineu.
ARAMULTIMÈDIA, premiat
Dia per a celebrar
Si fa un any m’hagueren preguntat per la continuïtat d’ARAMULTIMÈDIA a mig termini haguera contestat: “Eixa és la idea”. Si m’hagueren preguntat per les possibilitats de créixer amb la que estava caient/cau/caurà haguera respost, segur: “Ho veig complicat”. Per això mateix, perquè heu sigut més que valents i heu aconseguit el que semblava impossible, no puc més que treure’m el barret i dir-vos, ben fort: “Felicitats”.
Este divendres estenem la nova redacció, en la que, segons veig, ja no hi ha ni una ni dos taules per als redactors, n’hi ha tres. Tres, que no són poques si ens posem seriosos i reconeixen la realitat que tenim al davant.
Seguiu així –els que ho heu fet possible–, sense presses però sense pausa, sense dubtes, sempre endavant, tractant de normalitzar la nostra llengua com ho hem vingut fent des del primer dia. Fugint de sectarismes però sense cap temor al què diran, perquè nosaltres, vosaltres, sempre tindreu alguna cosa que dir i sempre tindreu, si manteniu el mateix esperit inquiet i conciliador a parts iguals, a molta gent disposada a escoltar-vos. Cada dia més.
Malgrat el que ens vulguen fer creure uns pocs, tenim una llengua minoritzada que mereix el seu espai a la societat; tenim una ciutat condemnada que ens resistim a donar per morta; tenim un territori, unes comarques, que no mereix l’oblit al que ha estat sotmés durant massa temps; tenim molt poc i volem tindre més. Per si fora poc, tenim una crisi més gran dins de les nostres crisis particulars.
I què volem a ARAMULTIMÈDIA? Proximitat, modernitat, normalitat, per damunt de l’excepcionalitat a la que ens tenen sotmesos. Eixa és la nostra gran raó de ser, per això som necessaris i per això és tan gran el que esteu fent amb el vostre treball diari des de la redacció.
Sé que el meu alè ve de molt lluny i que és molt fàcil d’emetre en quatre ratlles, sense suar. Però hi dic com ho sento: esteu fent d’ARAMULTIMÈDIA, i en el moment més difícil, una realitat més llarga, més gran, més forta. Per molts anys.
Spot- ARAMULTIMÈDIA from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.
La lenta agonia del tripartit alcoià (part I, esperant sentència)
Obrir el diari a 2.000 quilòmetres de casa i llegir que el Govern alcoià progressista -no era així com volíeu que vos nomenarem?- està a un tres i no res d’evaporar-se, és d’un dolorós insuportable. Amb un any i escaig ha tingut prou esta gent per a dilapidar un acord que va costar una dècada de construir.
Siga com siga i abans de tocar a morts, són moltes les coses -dolentes- que ja han quedat a les clares estos dies. Per citar uns exemples:
1. Que Rafa Carbonell i per extensió el BLOC d’Alcoi va viure la seua gran nit el 22 de maig de 2011. El sendemà, van començar a desinflar-se i segons sembla encara no han parat. (Rafel, ara ja ho tens clar veritat?)
2. No diré el contrari, potser la llista del BLOC per a les eleccions municipals estava plena de bones intencions, però anava escassa de polítics. I pitjor encara, no tothom que acompanyava al candidat en la victòria eren pacosblays. D’haver sigut així, estic convençut que hui no estaríem on estem.
3. Que l’Acord per a un Govern progressista a l’Ajuntament d’Alcoi signat pel PSOE, BLOC i EU és una mentida. En realitat, i pete qui pete, el que van signar fou un document de mínims disfressat, un encaix pel qual totes i cadascuna de les potes del tripartit es van assegurar un trosset del pastís. Com sempre, una partida de Quién es quién, que damunt es va jugar mal i que ha portat conseqüències desastroses – això ja va quedar palés des del primer moment, el dia que Majo Pallarés, independent incorporada a la llista del PSOE com número 3 i quasi exclusivament per a ser regidora de Cultura, va renunciar al seu càrrec com regidora, però no com assessora-.
4. Que no crec que tot siga culpa del niño pijo de la izquierda alcoyana. O el que és el mateix, que Toni Francés, Paco Agulló i els seus respectius van digerir igual de mal o pitjor que Jordi Sedano la victòria electoral del BLOC i de Rafa. Diria que cap dels tres ho ha superat, tot i que només seria lògic que Sedano seguisca coent a hores d’ara. Per tant, o molt m’equivoque, o això és un obstacle insalvable de cara al futur.
5. Que per a fer trastades, ningú com el Partit Popular. Ells almenys són capaços de cagar-la fins al fons -per exemple i a Alcoi promoure grans obres il·legals o signar contractes a favor d’empresaris corruptes- i disfressar-ho d’un gran triomf als ulls de la ciutadania. Jo almenys no he oblidat a Fernando Pastor assegurant no fa tant que l’Hotel de la Font Roja era qüestió d’hores o al mateix Jordi Sedano jurant que lo de Serelles era “impecable” i que el cagao de la Rosaleda era “culpa de la Carrasca”. Atenció, ho venien fabulosament, tant que Alcoi va tardar deu anys en assabentar-se’n que lo de la Canal era un farol. En canvi l’esquerra… són capaços de fer un ridícul espantós amb 20.000 euros pel mig.
6. És inevitable preguntar-se què hauria fet Toni Francés si en comptes de cagar-la Anna Serrano, nacionalista i assenyalada des del primer dia, l’haguera pifiada algun regidor membre del seu partit. I és més, què farà endavant l’Alcalde si ocorre alguna cosa semblant? Si no actua de la mateixa forma que ara, la seua credibilitat institucional estarà més que debilitada.
7. El més trist de tot: es trenque hui o no, el govern alcoià de PSOE, BLOC i EU ha signat per endavant la seua acta de defunció. El soterrament és només una qüestió de temps, que pot tardar hores, setmanes o, amb sort per a ells, el que resta de legislatura. No només del gabinet, també de part dels seus membres que sense saber-ho ja han passat a la categoria de cadàvers polítics –léase Anna Serrano, però també més prompte que d’hora gent com Jordi Martínez i per altres motius Paco Blay o Manolo Gomicia-.
8. Que no hauríem d’oblidar que el Partit Popular d’Alcoi, suposadament en hores baixes, ja ha posat a refredar el cava mentre encara no hem acabat de torcar la seua merda, la qual cosa no és poca cosa.
Per acabar un desig, sinó una utopia (seria més factible si no parlarem de polítics que a més pertanyen a partits polítics). Per somiador, per ignorant, per desconnectat, pel que siga, reconec que voldria tornar de treballar este divendres al vespre i trobar-me, en encendre l’ordinador, que aquesta situació que semblava insuperable s’ha resolt per a bé finalment. Sí, voldria donar-li la raó a Toni Francés i confirmar que en realitat aquest episodi ha estat només un sainet i no una pel·lícula de cinema negre. Mal schauen (ho teniu en les vostres mans).
Una proposta: la ruta
(Paco Camps, Trini Miró i Modesto Crespo en su salsa, en la inauguració del CADA en desembre de 2010. Va tancar sense data d’obertura uns mesos després)
Estimada Lídia, et dedique este escrit perquè vull llençar-te una proposta. Començaré per les rames: a sovint em farte de viure en un lloc on funcionen les coses -algun dia parlarem de les ombres del miracle- i mirar de reüll una terra que, al mateix temps, s’enfonsa. Però és el que n’hi ha. Just acabe de postejar a Muniqueando un article sobre la Llarga nit dels museus a Munic, que enguany se celebra el 20 d’octubre i que ens ofereix per 15 euros la possibilitat de visitar un centenar de museus de la ciutat fins les dos de la matinada, transport públic inclòs. Faltaria. I mentre buscava a Google la Llarga nit dels museus a València he entropessat amb la Ruta del despilfarro, que és el més paregut que la terreta pot oferir, ara per ara.
Per cert, chapeau! per a aquesta gent de la Ruta del balafiament que està fent públiques les vergonyes valencianes. N’hi ha qui dirà que és més del mateix, però que no t’enganyen, és molt més que plorar. Pel que veig, ho estan fent en versió capital, ensenyant com ells diuen “els forats negres de València, pels sobrecostos en obres o en esdeveniments innecessaris, per la pèrdua d’espai públic, per permutes injustificades… i una infinitat de decisions administratives i polítiques, moltes vegades errònies, i de postures ètiques res recomanables, que ens tenen a la vora de la fallida (econòmica)”.
Ací es on vull anar a parar. Quantes vegades n’hem parlat, Lídia, de despilfarro, a ARAMULTIMÈDIA. I és que nosaltres els alcoians no ens quedem gens curts. No sé ben bé per on van els tirs ara al poble, supose que els que tenim d’encarregats balafiar no balafien… però no podem comprovar si és per hac o per bé. Senzillament no ho fan perquè no poden. No estaria mal en qualsevol cas que féreu un pensament a casa, segur que seria una bona idea, de dissenyar la vostra, la nostra, pròpia Ruta del balafiament.
Si es feu avant, tinc clar que parlareu dels dos milions d’euros de sobrecostos del Teatre Calderón, imagine que tancant i polsós, després d’haver invertit més de set dolorosos milions d’euros de diners públics i veure com la Generalitat ha deixat sense pagar-ne la meitat. Més gran que la del teatre és la castanya del CADA. Ja saps, sis milions -parlem de milions d’euros com si foren bajoquetes- pagats a mitges entre la CAM (Alcoi, 1875 – Alacant, 2011) i la Generalitat Valenciana. Encara me’n recorde de l’emotiva inauguració del gran centre d’art, amb Camps, Modesto Crespo, Trini, Sedano… sense comentaris. Per cert, roman tancat veritat? I lo que te rondaré morena. En este cas, personalment me’n penedisc d’haver-me deixat enganyar.
La Llum de les Imatges, crec, hauria de ser una parada obligatòria. No sé si, sense els focus, les tres esglésies segueixen lluint o no, però deu milions d’euros de pressupost en una exposició d’art temporal, són molts cigrons. I més a una terra eixuta com la nostra, que t’he de contar -el pressupost municipal d’Alcoi per a tot un any i totes les despeses públiques està hui per davall dels 50 milions d’euros, i caient-.
(Me’n recorde del dia de la inauguració de la Llum de les Imatges, i de la degradació tapada amb propaganda)
(El dia que Jordi Sedano, encara Alcalde ens va portar a tots els de la premsa a vore el nou Jutjat d’Alcoi. Era novembre de 2010 i s’havia d’obrir en un parell de mesos… encara esperem, no?)
Ara que sé de com acompanyar als visitants quan fan una excursió, et diria que de la Mare de Déu només vos caldria creuar el carrer, i seguir baixant més tard cap Alcassares. No tos els dies s’inverteixen més de tres milions d’euros en un Palau de Justícia que no s’arriba a estrenar, ni tots els pobles tenen eixa sort. Allò d’Alcassares, ja saps, és per tal d’acostar-vos al Museu de Bombers. Si no fora per a plorar, trencaria a riure de pensar en els 5.113 visitants que he pogut saber va sumar en el primer any de vida (2011). “Quins set milions d’euros més ben gastats”, que diria José Joaquín.
Que no siguen tot sobrecostos. No haurieu d’oblidar -almenys que algú se’n recorde- els barris més deprimits del centre, amb parada obligatòria al Partidor, el Raval o Sant Llorenç 20, ací en pla el que va poder ser i no va ser. Si voleu entretindre als visitants amb anècdotes, parleu del que es va gastar Fernando Pastor en la reforma de l’oficina de turisme, eixa que tenim en un local de lloguer que ara no podem pagar.
(Inauguració de la Tourist Info uns mesos abans d’eleccions de 2011. No hi ha dubte, va quedar molt bé. Però no podem pagar el lloguer…)
Potser seria emocionant acabar damunt del pont de Sant Jordi, el mateix que qualsevol dia ens cau a trossos tot i ser una de les joies patrimonials alcoianes. Però no t’ho dic per això, sinó per fixar la mirada en el riu, sobre perles com l’edifici de l’Estambrera (Fernando, el nou vell, podria protagonitzar una ruta ell a soles) o la fàbrica de Tints de Sant Jordi. Sí, l’Explora, però és que amb eixe nom només el coneixen els l’han visitat. O siga, ningú.
I ja damunt del pont, amb el barranc del Cint de fons, recordeu-se’n també de Serelles, del que va ser un dia el conjunt de fàbriques del Molinar o de la Rosaleda. Doneu les gràcies perquè l’Hotel de la Font Roja ha mort i imploreu perquè la Canal no ressuscite. O Xirillent Golf, ves a saber, que les olives farcides estan molt bones, però de tant en tant venen amb pinyol.
Ho sé, si ens posem de veritat el tour esdevindria etern, però si vos queda una estona lliure recordeu-se’n de tots els que, lliures de pecat, s’han quedat pel camí o acabaran quedant-se varats, en esta costera avall infinita. Espere que no siga el cas del tren i m’agradaria que no fora la història del centre de malalts mentals del Barranquet (el CRIS), o directament d’AFIEM -sé que arribe tard-, dels malalts de l’Alzheimer i de tants i tants col·lectius i persones que estan pagant els pecats d’uns altres.
No cal ser massa llest, ho sé. La visita podria tindre noms i cognoms i Jordi Sedano, Miguel Peralta o Partit Popular serien els apel·latius més encertats, però el temps corre i ara, ja saps, el vent que bufa a Alcoi és tridireccional. Duc un any fora de casa (=PSOE+BLOC+EUPV a l’Ajuntament) i en este sentit vaig un poc perdut, però faríeu bé en preguntar-vos en cadascuna de les parades de la visita: què han fet els nous encarregats de l’empresa per a endreçar tota la muntonada? I és que la visita necessita un fil conductor i no seria ni just, ni tampoc útil, que este fil estiguera caducat.
(També me’n recorde de l’alegria de Toni el dia que van anunciar el nou Govern de progrés. Encara riu igual? Lídia, creus que Rafa està a la dreta per casualitat?)
Sé que t’he llençat una proposta massa agosarada, que m’he flipat que diria aquell, però crec que és una història molt interessant, atractiva, útil, necessària. Si et fas avant, estic segur que trobaràs suports pel camí. Potser també entrebancs. Si t’emociones tu també i et poses en marxa, fes-m’ho saber. Una abraçada.
Jordi
Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@
Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)
Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.
L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.
(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)
Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.
Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.
I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.
En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.
(Münchner Kindl. /SZ)
La insuportable indiferència del valencianisme
Amb el retard lògic que imposa la distància, este dilluns he conegut el tancament de l’Informatiu. Segurament peque de presumptuós, però m’agradaria pensar que l’Informatiu ha estat a València i l’Horta el que ARAMULTIMEDIA va voler ser a les Comarques Centrals i ha acabat sent per a l’Alcoià i el Comtat. És a dir, una altra forma de fer periodisme, des d’una òptica progressista i allunyada dels poders tradicionals, des d’internet i, naturalment, en valencià. Sense sectarismes, res de la trinxera de temps passats, sinó amb total naturalitat i des d’una visió senzillament inexistent als mitjans tradicionals del País Valencià.
Per això hui no puc sentir més que indignació, que no sorpresa. Llàstima de comprovar com, efectivament i com bé diu el company Juan Enrique Tur – pare de la criatura-, a València com a les Comarques Centrals n’hi ha molt col·lectiu al que se li ompli la boca en parlar de suport a la llengua i la cultura dels valencians, però manifesta una incapacitat total a l’hora de passar de les paraules als fets.
No vull escriure, des de Munic i amb una mirada distant, l’enèsim article recordant que els periodistes no podem passar de l’aire, per molt que de nou és una visió compartida amb el mateix Juan Enrique.
És més, si bé és cert que l’Informatiu sempre va confiar en la publicitat com una via suficientment sòlida per a donar-li continuïtat al seu projecte, mentre vaig romandre al capdavant d’ARAMULTIMÈDIA mai vaig creure al 100% en eixe camí, amb el que personalment ja havia entropessat -en termes econòmics- uns anys enrere amb Alcoidigital.
Més enllà de sentir en la pell pròpia l’amargor del company Tur pel tancament de l’Informatiu, més enllà de lamentar la pèrdua d’un mitjà clarament alternatiu, una referència per a saber allò que realment ocorre en el Regne de Rita, el que lamente en aquest moment és que, malgrat les experiències a les que ens venim enfrontant des de fa temps, els valencians seguim sent manifestament incapaços de valorar allò que tenim. I el pitjor de tot, ni tan sols eixa petita part de la societat que suposadament està més sensibilitzada amb la protecció i promoció de la llengua i la cultura autòctones dels valencians, és capaç d’obrar en conseqüència en la majoria d’ocasions allà on se la reclama.
Eixa és almenys la sensació amarga que em queda una vegada més, pel que fa a la promoció dels mitjans de comunicació en valencià -casualment o no, progressistes-. Uns mitjans que, per si fora poc, al menyspreu de les autoritats autonòmiques i de la majoria dels poders municipals -especialment allà on governa el PP-, hem d’afegir la insuportable indiferència amb que ens tracten a sovint des del mateix cor del valencianisme.
No mire a ningú i vos mire a tots, alliberat com estic d’obligacions i de temors, vos assegure que de palmadetes en l’esquena i felicitacions els professionals del periodisme no passem el dia. Hui ha sigut l’Informatiu, tan de bo demà no siga Comarcàlia, ARAMULTIMÈDIA ni ningú altre.
Extra, extra!
Ja sabeu allò de Qui no té faena, Déu li’n dóna. A mi, siga qui siga, me’n donen -la veritat és que em deixe enganyar fàcil-. Com en els vells temps ara fa uns dies que ha ajudat a la família d’ARAMULTIMÈDIA amb la maqueta del suplement especial que han publicat amb motiu de les Festes de moros i cristians d’Alcoi. Rafa Cerdà ha posat la majoria dels textos i l’hem acompanyat Lídia Vila, Natxo Lara i alguns col·laboradors més. Este cap de setmana, de visita a Alcoi, els comentava que ha quedat gens festeret i molt polit. Així paga la pena.
http://issuu.com/aramultimedia/docs/extra_alcoi2012?mode=window&backgroundColor=%23222222
Felicitacions de Nadal
Falten deu dies exactes per al Dia de Nadal i la bandeja d’entrada del correu electrònic se’m col·lapsa de felicitacions nadalenques. N’hi ha d’amics i de coneguts, de la família i també moltes que encara em tracten com si fora el responsable de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per això supose que m’han felicitat els Nadals des dels sindicats a alguns ajuntaments de les comarques, la patronal, Caixa Ontinyent i també uns pocs partits polítics.
Està clar que cadascú agrana cap a casa i quan obro la targeta de Nadal d’un grup polític ja puc imaginar el que toca. Però no m’esperava el que m’he trobat en destapar la felicitació del BLOC d’Alcoi. Dubte que un Christmas siga el lloc idoni per a incorporar un vídeo satíric de l’adversari polític, però és que hi ha qui ha fet tant el ridícul últimament, que els bloqueros m’han fet capitular: han encertat de ple. Si voleu saber per què, mireu-vos vosaltres mateix el vídeo o la breu notícia que els he escrit als companys del diari.
Quadern de Jordi Orts 