Tagged: què veure a baviera
#rutaBayern: Wimbachklamm
És possible que simplement les idolatre pel fet que jo no les tinc a casa, la cosa és que les caigudes d’aigua i les goles naturals que hi ha a les muntanyes de Baviera em toquen la fibra. Sense arribar a ser el Partnachklamm, el Wimbachklamm és capaç de regalar-li al viatger cinc minuts de silenci ensordidor, tancat entre la fageda, les roques i el riu Wimbach. En acabar el xicotet barranc, que al segle XIX ja era travessat al marc d’una ruta d’explotació de fusta, apareix una vall molt més serena. Camí del Watzmann, aquesta muntanya un dels molts comptes pendents que em queden a esta terra.
La gola des de dalt
Caigudes d’aigua
Nota per al viatger
*Per accedir al Wimbachklamm, al municipi de Ramsau bei Berchtesgaden, cal aparcar el cotxe uns 500 metres abans i seguir per un camí, degudament senyalitzat, a peu. Hi ha una porta d’entrada i una altra d’eixida. Cal pagar dos euros per persona. S’arriba per la carretera 305 i està degudament indicat.
Més posts de viatges sobre Baviera a:
#rutaBayern: Walhalla, el Partenó de Baviera
Un dels monuments més sorprenents de Baviera, relativament desconegut, és el denominat Walhalla, un temple neoclàssic a la vora del Danubi destinat a convertir-se en un saló de la fama de personatges germànics. Impulsat per Lluís I i projectat pel seu arquitecte predilecte Leo von Klenze, el Walhalla és una rèplica del Partenó d’Atenes, temple dòric sostingut per 52 columnes tot i que construït dos mil i pico anys més tard. El temple descansa sobre un promontori a només uns metres del riu Danubi, uns deu quilòmetres al sur de Ratisbona. Amb una escultura de Lluís I presidint la sala, acull els bustos de més de cent personalitats germàniques –incloent austríacs o txecs– amb algunes incorporacions contemporànies com ara Einstein o Sophie Scholl. En imatges:
Walhalla
Detall de la façana al riu
Walhalla amb l’escala d’accés des del Danubi
Bustos
Vista interior
*Nota per al viatger
A l’estiu és possible viatjar des de Ratisbona pel riu Danubi en vaixell, mentre que en temporada baixa només és accessible per carretera, per al que cal superar Ratisbona en direcció est per a desviar-se en Donaustauf i seguir les indicacions cap a Walhalla. L’entrada general costa 4 euros i el monument és visitable cada dia, tot i que amb horaris reduïts en hivern.
Web del Walhalla i info de com arribar-hi.
Més posts de viatges sobre Baviera a:
#rutaBayern: Zugspitze. Dos formes de fer cim sense suar
Si l’altre dia publicava un post sobre com pujar caminant al pic més alt d’Alemanya, aquest és simplement l’altra cara de la moneda. O una entrada dedicada a explicar com fer el mateix cim sense despentinar-se. Per facilitats no és: com recordava ara fa uns dies el Zugspitze, Pic del tren, és una muntanya humanitzada des de fa temps, amb una plataforma a dalt de tot que inclou allotjament, botigues i biergarten.
Plataforma a dalt del Zugspitze
Per començar, mentre allò de fer-hi senderisme al Zugspitze és només alternativa per a la temporada d’estiu, la possibilitat de pujar en tren o telecabina roman oberta tot l’any. De fet, a l’hivern la zona glacial es converteix en una estació d’esquí, amb 22 quilòmetres de pistes esquiables de nivell intermedi situades en una cota 2.000 a 2.700.
Així doncs, estes són les possibilitats que hi ha per a arribar a dalt del tot:
Amb el zahnradbahn o tren de cremallera
Una imatge històrica del tren cremallera, amb el pic al fons. /M J Richardson CC
Segurament la manera més romàntica de pujar al Pic del tren siga precisament fer servir el tren cremallera, operatiu des de l’estiu de 1930 i que supera un desnivell de vora 2.000 metres fins arribar al Zugspitzplatt. Comença a 700 metres sobre el nivell del mar a la ciutat de Garmisch-Partenkirchen, a l’estació pròpia propera a la de Deutsche Bahn, i acaba a una altitud de 2.600 metres. És un viatge molt bonic amb diverses parades a l’estació d’esquí de Garmisch, Grainau o l’Eibsee, abans d’entrar en el túnel que ens condueix a la part alta, Això sí, es necessita una mica de paciència, ja que es tracta d’un tren cremallera que necessita el seu temps. En concret, 73 minuts per a pujar i 80 per a baixar.
Cal tenir en compte que el tren no arriba al cim, són que va ser construït per a comunicar la base amb l’antic hotel de la zona glacial, el Schneefernerhaus hui convertit en estació meteorològica. Una vegada a esta part toca agafar un telecabina inclòs en el preu, el Gletscherbahn (que tarda quatre minuts en completar el trajecte restant).
Pel que fa als preus, no es poden considerar econòmics. En estiu, el viatge d’anada i tornada costa 50 € per persona i 35 € per a joves de 16 a 18 anys o 29 € per a nens des de 6 anys i adolescents. Es pot aconseguir un descompte de cinc euros per cap si s’ha viatjat fins a Garmisch-Partenkirchen amb la Deutsche Bahn (ferrocarril).
En hivern, els preus són molt millors entre gener i abril, una vegada es posa en marxa l’oferta del Garmischer Ski-Express. Per a 2013 (temporada passada), aquest combinat entre la Deutsche Bahn i les estacions d’esquí de Zugspitze i Garmisch Classic permetia usar els remuntadors de les estacions, tren cremallera inclòs, per 48 €. El millor, que el trajecte en tren des de Munic està inclòs en aquest preu.
Més informació: web alemanya del Zugspitze, on hi ha apartat de preus i els horaris dels remuntadors (tots)
Amb telecabina des de l’Eibsee
Una alternativa més ràpida per a pujar al cim de Zugspitze és la de fer-ho amb el funicular Eibsee-Seilbahn, ubicat a la vora de llac Eib al poble de Grainau. Vàlida només per a viatgers que es mouen en vehicle privat, que han de saber també que estacionar a la vora de llac és de pagament. El trajecte dura deu minuts i costa 50 € per persona en estiu i 41,5 € en hivern, preus dels forfets de dia.
Més informació: web alemanya del Zugspitze, on hi ha apartat de preus i els horaris dels remuntadors (tots)
Amb el telecabina des d’Ehrwald
El Zugspitze delimita la frontera entre Baviera i el Tirol, pel que també trobem un funicular des de la cara austríaca. El Tiroler Zugspitzbahn està ubicat a uns pocs quilòmetres del poble de Ehrwald i comparteix el domini esquiable amb Alemanya, en la zona glacial.
Només accessible per a viatgers que usen cotxe, és més econòmic que el telecabina alemany, almenys per a l’estiu. No cal pagar per l’estacionament a la base i el preu del remuntador costa 37,5 € per persona anada i tornada, tot l’any. Si es vol esquiar a l’hivern, el preu és idèntic que accedint des d’Alemanya: 41,5 € per persona al dia.
Més informació: web austríaca del Zugspitze, on hi ha tota la informació de preus i horaris
Encara més:
#rutaBayern: Zugspitze. Dos sendas asequibles para tocar el techo alemán
Més posts de viatges sobre Baviera a:
#rutaBayern: l’Asamkirche d’Ingolstadt
El nom oficial: Santa Maria Victòria a Ingolstadt
Interior. /ALLIE CAULFIELD CREATIVE COMMONS
D’un temps ençà la xicoteta església de Sant Joan Nepomucè a Munic s’ha convertit en un monument de referència, un petit tresor que no falta en cap de guia. Els que viuen a Baviera o coneixen la ciutat i encara no saben ben bé de què parle només cal afegir un parell de paraules: Asamkirche; rococó. Però els germans Eguid Quirin i Cosmas Damian Asam, que van construir-se aquesta capella com un temple privat, van deixar el seu segell durant el segle XVIII en bona cosa de construccions religioses arreu de Baviera, com també a territoris veïns com Bohèmia o el Tirol. L’altre dia a Ingolstadt, ciutat de l’Alta Baviera més coneguda hui per ser la seu dels quarters generals d’Audi, em va sorprendre entropessar precisament amb l’Asamkirche. La seua pròpia. En aquest cas, el nom formal és el de Santa Maria de Victòria i és tracta d’una petita construcció certament singular, com no podia ser d’altra forma. Oculta en un carreró del centre i vinculada a la Congregació Mariana, és una església barroca sense torres, exempta. Des del carrer el color carabassa i la decoració de la façana criden l’atenció del vianant, tot i que és una vegada a dins quan hom queda realment sorprès. Cosmas Damian és l’autor de l’enorme fresc de 42 x 16 m que cobreix tot el sostre i que està dedicat a l’Encarnació de Crist.
Detall de la façana de l’Asamkirche d’Ingolstadt
Detall dels frescos. /ALLIE CAULFIELD CREATIVE COMMONS
Nota per al viatger
*Cal tenir en compte que Ingolstadt no és una ciutat especialment turística, tot i l’interés del centre històric. Això suposa que els horaris siguen una mica estranys, amb una pausa a migdia de 12 a 13 hores. L’entrada costa 1,5 € reduïda i 2 € per a adults; els menors de setze anys no paguen. Tota la informació, en alemany, ací.
Per cert, no acostume a publicar al blog imatges que no siguen meues, però en aquest cas les fotos d’Allie Caulfield amb llicència Creative Commons em van semblar molt interessants. Al seu Flickr tot el seu treball.
Més posts de viatges sobre Baviera en:
#rutaBayern: on el Danubi esdevé immens
Qui no n’ha sentit parlar alguna vegada del riu Danubi? A classe de Geografia sempre ens han dit que és el segon riu més gran (llarg) d’Europa (darrere del Volga), si bé els que vivim a Baviera estem acostumats a travessar un riu relativament modest. Això fins que arriba a la petita ciutat de Passau, ja amb la frontera amb Àustria. El cas és que el riu no es fa gran perquè sí, en aquesta població que acostuma a funcionar com primera parada de creuers fluvials pel Danubi, sinó que, principalment, esdevé immens degut a la confluència de tres rius en un mateix punt. És el denominat Dreiflüsse-Eck, la cantonada dels tres rius, on l’Inn, el mateix Danubi i el petit Ilz en fan un de sol.
El ‘Dreiflüssse-Eck’ vist allà mateix, amb l’aigua del Danubi per l’esquerra i la de l’Inn per la dreta; l’Ilz no s’aprecia
El ‘Dreiflüsse-Eck’ des del cel: a l’esquerra l’Inn, al centre el Danui i a la dreta, petit i fosc, l’Ilz. /WEB
Ara fa uns dies vaig tindre l’oportunitat de passar una estona a aquest tranquil cantonet i vaig quedar certament atrapat pel flux de les aigües. Jo no ho sabia pas, però resulta que l’aigua verda de l’Inn, tenyida pels materials arrossegats des dels Alps, sembla engolir-se les aigües blaves, prou més fosques, que porta el Danubi des de l’oest, mentre per l’esquerra aplega modest però estrany un cabdal d’aigua encara més obscura, entre marró i negra, que no és altre que el de l’Ilz procedent de la Selva de Baviera i Txèquia. Fins i tot em va cridar l’atenció que aquesta partida sembla guanyar-la l’Inn, que és el que acaba fluint per damunt de tot i el que sembla empentar més aigua –la seua és la taca més gran–. Ara he sabut però que si el nou riu, després de la fusió al Dreiflüsse-Eck, segueix tenint el nom de Danubi i no d’Inn és pel fet que el primer arriba a Passau amb 647 quilòmetres a les esquenes, pels 510 del segon, així com pel fet que el Danubi té allà una fondària de vora set metres, pels dos de l’Inn. Com curiositat, la serenitat aparent amb que el Danubi conflueix a Passau resulta ser prou enganyosa. Des de fa dècades, els habitants de la ciutat i especialment els del centre històric, estan acostumats a les seues envestides. Les pluges de tardor i, més encara, les de primavera –per allò del desglaç– han esdevingut un malson per a la gent d’allà que regularment veu com el Danubi de tant en tant amenaça d’engolir les seues cases. La darrera vegada, ara fa no res, va ser el 3 de juny de 2013 quan el riu va arribar a créixer en 12 metres d’alçada al seu pas per la població. Al setembre encara es veien de fet les marques d’humitat per tot arreu.
Marques de las crescudes d’aigua al centre de Passau; la més alta és de la de juny de 2013
Més posts de viatges sobre Baviera en:
Quadern de Jordi Orts 