Tagged: periodisme

Periodisme, sempre

Quan em sento ofegat pel bombardeig informatiu al que em tenen sotmés -els tossuts que s’afanyen a fer-nos moure al ritme dels mercats-; quan ja quasi estic a punt de capitular i donar per bona qualsevol retallada al benestar social i els serveis públics que vinga imposada; quan ja ho tenen a punt amb mi… aleshores trobe també la medicina, contra el periodisme, en el Periodisme.

D’allò que fa que recupere el seny en dic articles esclaridors, i seuen damunt mateix dels articles que tant em recremen cada dia: els monòtons, conformistes, interessats… Aquest dimecres m’han donat llum, en particular, estos: Que si un directiu del Banc Santander s’ha jubilat amb una pensió de 63 milions d’euros, que si Isidre Fainé s’ha mantingut el sou en 2,7 milions d’euros a l’any com president de la Caixa, que si a les universitats alguns equips directius segueixen disparant amb pólvora de rei mentre ofeguen a la comunitat universitària, que si a València càrrecs del PP segueixen fent-se rics en política

Com no, desperte. Primer em reconcilie amb allò que estime i després maleïsc a tots aquells que ens volen rebentar mentre segueixen mirant-nos des de dalt i rient. Així no ens faran capitular.

(Ups, oblidava que el Periodisme alimenta de moltes maneres… també entra per la vista! Gràcies Manel)

Anuncis

Algunes paraules curtes

Els Antònia Font dirien que me sobren paraules. Estic d’acord amb ells, i amb que me’n falten. Com periodista, n’hi ha algunes que voldria tindre prohibides, de les més curtes. A vegades me’n adone però, que les que menys m’agraden són unes de les que gaste més a sovint, quan faig el meu treball, diguem-ne, no tan honestament com caldria. Són vicis, l’abús del monosíl·lab. Vull dir que quan escric que algú “va dir” estic empobrint el meu idioma i ajudant ben poc al meu interlocutor, que no sap si el personatge del que parle va proclamar, va pregar, va exclamar o simplement va murmurar. Igual m’ocorre a sovint quan teclege sobre el portàtil que algú altre “ha fet”. Deixe amagats dins d’un caixó massa detalls… La culpa la té la velocitat i el periodisme d’usar i tirar que s’imposa en els dies del silici. No vull excusar-me, al contrari, demanar excuses. Jo sóc de silici cent per cent. També vull formular un desig, dels que es compleixen si un s’ho proposa: mantindre l’estil directe i seguir buscant la simplicitat per a fer-me entendre fàcilment, però sense caure en maniqueismes que empobreixen el llenguatge i que no ens porten res de bo. No sé si em quedarà temps per a trobar els vocables. De moment, m’escolte als Antònia Font.

 

La nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA

Fa 23 mesos ARAMULTIMÈDIA va vore la llum com un projecte de periodisme professional en internet, en valencià, i amb un horitzó físic molt clar: les Comarques Centrals Valencianes com un espai únic i amb uns interessos conjunts. Han sigut dos anys d’esforços i sacrificis que ens han permés narrar, amb més o menys fortuna, el dia a dia de les nostres comarques.

Hui, després de nedar contra corrent durant molt de temps, ens deixem portar per la corrent per una vegada. I això implica que endavant ARAMULTIMÈDIA només centrarà la seua atenció en allò que passe al sud del Benicadell, però no a les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. He intentat resumir-ho sense dramatisme als lectors del diari. No és cap èxit, però estic convençut que no tenim res que lamentar. No es tracta del que perdem hui, sinó del que hem guanyat tot aquest temps.

El d’ara és només el final d’una etapa i, afortunadament el principi d’una altra per al projecte que vaig gestar amb es meus companys amb tanta passió i al que tantes hores li he dedicat de la meua vida. Els que sou seguidors d’aquest blog, podeu intuir que aquesta nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA i de la meua història no ha fet més que començar. Als dos ens queda molta corda.

Periodisme de quatre parets

Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.