Els Antònia Font dirien que me sobren paraules. Estic d’acord amb ells, i amb que me’n falten. Com periodista, n’hi ha algunes que voldria tindre prohibides, de les més curtes. A vegades me’n adone però, que les que menys m’agraden són unes de les que gaste més a sovint, quan faig el meu treball, diguem-ne, no tan honestament com caldria. Són vicis, l’abús del monosíl·lab. Vull dir que quan escric que algú “va dir” estic empobrint el meu idioma i ajudant ben poc al meu interlocutor, que no sap si el personatge del que parle va proclamar, va pregar, va exclamar o simplement va murmurar. Igual m’ocorre a sovint quan teclege sobre el portàtil que algú altre “ha fet”. Deixe amagats dins d’un caixó massa detalls… La culpa la té la velocitat i el periodisme d’usar i tirar que s’imposa en els dies del silici. No vull excusar-me, al contrari, demanar excuses. Jo sóc de silici cent per cent. També vull formular un desig, dels que es compleixen si un s’ho proposa: mantindre l’estil directe i seguir buscant la simplicitat per a fer-me entendre fàcilment, però sense caure en maniqueismes que empobreixen el llenguatge i que no ens porten res de bo. No sé si em quedarà temps per a trobar els vocables. De moment, m’escolte als Antònia Font.