Category: Viure Alcoi
El rètol blau de Tengelmann
Benvolguda Lorena, no t’escric aquestes línies amb cap pretensió especial. No sé ben bé per què m’adrece a tu, però des que he vist el cartell blau d’aquell supermercat de la cadena Tengelmann he pensat en el meu poble, primer, i directament en tu, en un segon moment. El cas és que hui de matí, diumenge, aprofitant que el fred i la neu ens han donat uns dies de treva, hem decidit eixir de Munic i baixar al sud en busca d’unes hores de pau i benestar. Com que només teníem una estona, hem preferit no allunyar-nos massa de casa; com que ara hi ha massa neu a les muntanyes, hem optat per una passejada per Bad Tölz. Imagine, lògic, que no saps de que et parle. Bad Tölz és una xicoteta ciutat històrica de 20 000 habitants (capital però d’una unió de municipis que supera els 120 000), situada 50 quilòmetres al sud de Munic, a tocar dels Alps. Està ubicada a la vora del riu Isar, que serpenteja pel seu nucli urbà transparent com el vidre. Envoltada per muntanyes i boscos que en hivern queden completament coberts de neu, la veritat és que es tracta d’un poble sense cap gran monument, sense cap gran església, sense cap gran pintor o músic allà nascut que servisca com reclam turístic, que no acull cap gran estació d’esquí, cascada o altres meravelles de la natura. Simplement és un poble encantador, on destaca un carrer principal ple de cases històriques que conviden a ser admirades, on és fàcil gaudir d’on bon menjar, i on una passejada al costat del riu és un petit plaer difícil de descriure. La destinació ideal per a una excursió. És el que hem fet nosaltres. Després de riure amb els ànecs, que Aitana reconeix des de no fa massa, hem pujat cap a l’Ajuntament per la Markstrasse, el carrer del Mercat. Creu-me, els seus edificis, grans cases d’estil alpí amb sostres a dos aigües i estructures de fusta, són una meravella. Són cases de tres i quatre altures, moltes d’elles d’origen medieval, i la immensa majoria decorades amb pintures murals de colors vius. Trompe-l’œils. Allò que més m’ha impactat al carrer però, el més comercial de la ciutat i només per a vianants, han sigut els rètols dels establiments. Com el del supermercat que t’he esmentat al principi. Tengelmann és una gran cadena de supermercats a Alemanya, que sempre fa servir el seu logotip sobre un fons en roig a la porta de les seues botigues. A la Marktstrasse n’hi havia un, però aquell rètol no era vermell com de costum, ni feia servir el plàstic, ni tan sols era lluminós, ni sobreeixia de la façana. El rètol de Tengelmann era una respectuosa i discreta pintada en color blau cel, en la mateixa línia que la decoració de la façana de l’edifici que ocupava. El mateix passa amb tots i cadascun dels altres comerços del carrer, que tenen prohibit fer servir colors que no siguen els de l’immoble on s’ubiquen, així com segons quins materials (plàstic, neó…). En aquest punt és quan he pensat en Alcoi, i en tu. No cregues que t’escric açò amb ànim de tocar-te els nassos, de criticar la teua tasca, de veritat. Tot el contrari, percep en tu una persona inquieta i carregada d’il·lusió amb ganes de fer coses per a dinamitzar el turisme a Alcoi. Hem parlat darrerament en un parell d’ocasions i et dic sense cap temor ni vergonya (i t’avise que no sóc de fer la pilota) que m’agrada el que estàs fent a Turisme, igual que en el seu dia vaig respectar la tasca feta per Amparo com pionera al capdavant de la mateixa empresa. Imagina doncs els rètols comercials dels carrers principals del nostre centre històric, per exemple de Sant Nicolau i Sant Llorenç, seguint tots una mateixa estètica modernista o noucentista en comunió amb els edificis on s’ubiquen, com si de la Setabense estiguérem parlant. No se si la idea és viable, si realment tu tindries la més mínima possibilitat de fer alguna cosa al respecte, ni tan sols si és una bona idea. Del que estic convençut és que, com jo, ràpidament pensaràs en la mateixa fruiteria, i el seu vinil impactant sense cap mirament sobre la façana d’un preciós edifici del segle XIX a un dels nostres millors carrers, només tingues l’oportunitat de veure la fotografia del Tengelmann, amb la que acompanye el meu text. Una abraçada ben forta. Jordi
Tengelmann de la Markstrasse de Bad Tölz
Tengelmann qualsevol
No ho sembla, però al fons hi ha una carnisseria Vinzenz Murr
I ací també, ja es veu
Un Müller (al centre històric)…
…i un altre Müller (al centre comercial)
La que mira els estels
Són les sis mitja del matí i m’acabes de desvetllar. Porte dos dies somiant amb tu. Somiant despert, però somiant. Hui, per fi, hagués pogut somiar-te mentre dormia, que ja tindràs temps de saber que m’agrada i molt, però he obert els ulls enmig de la nit i he vist com, per primera vegada des de que et conec, els núvols marxaven del cel fosc de novembre per a deixar-me gaudir dels estels. I, tu, has de saber també, vas ser, eres i, per a mi, sempre seràs la que mira els estels. Així ens ho va fer saber aquella dona jove i dolça que et va ajudar a vindre amb nosaltres. Literalment, una sternengucker. Així eres tu, una mira-estreles, una cap per amunt. L’u per cent. Hagués sigut més fàcil que t’hagueres conformat amb arribar-hi tranquil·la, mirant cap al terra, submisa. Com la immensa majoria. Més ràpid i més senzill. Potser menys dolorós i, segur, menys perillós. No penses, per això que t’he dit ara, que estic bonegant-te. Al contrari. Estic amb tu, orgullós. Hom no pot restar indiferent envers allò que ens envolta, i menys encara en els moments decisius, ni davant d’espectacles majors. I una nit estrelada, cert, és una cosa gran. I ací, al teu país, a més a més, escassa. Espere tindre’n moltes com aquesta, tots junts. I gaudir-les, plegats, amb els ulls ben oberts.
El paper (per fi)
Gairebé dos anys, tres-centes hores de cua a les diferents administracions públiques de la ciutat, quatre exàmens, milers d’euros, un grapat de constipats, 19 certificats i 29 visites a l’oficina de trànsit després, hui, per fi hui, he rebut en mà l’últim de tots els papers que he necessitat i que espere necessitar per poder dur avant tot el que vull emprendre i el que ja porte entre mans. Es ist schon vorbei. Finito. C’est fini. It’s over. A otra cosa, mariposa. Bon vent i barca nova. És hora de passar pàgina, doncs. I de seguir endavant. El paper, per cert, és de color blau i amb el groc que ja tenia pense que és un dels més grossos que he rebut en ma vida a hores d’ara, després de la partida de naixement, els papers de la boda, el títol de la carrera, la cartilla del banc i la llibreta de comandes d’Antonio i Guillermina. És a dir, fonamental, n’hi ha qui diria existencial, però jo no ho tinc clar, això. Ho he intentat, però el dia hui no és ni millor ni pitjor que el d’ahir. Si de cas pel sol i els 15º a Munic, res a veure amb el certificat. Igual és que em tenien anestesiat, amb tota esta història. O serà una qüestió metafísica, al cap i a la fi un paper és només això, un paper.
Alcoi: les orenetes
Acaba l’any i al Nostre fan públiques les dades demogràfiques de la ciutat d’Alcoi. Per primera vegada en 45 anys al meu poble viuen menys de 60.000 persones (59.675 ànimes de les quals, com a poc, 7.500 no troben faena), que són 6.000 menys que el dia en què jo vaig nàixer. Poca broma. D’un temps ençà n’hi ha qui ens coneix com els caragols, als alcoians, però de seguir així acabarem per ser millor coneguts com els crancs o, pitjor encara, les orenetes, per això que cada dia som més els que passem les vacances al poble i la resta de l’any a l’altra banda de la Carrasqueta. En la meua condició d’au migratòria no sé si tinc dret a obrir la boca, però tan se val: piu (dol).
Manel: “Unser Ziel war immer, Spaß zu haben und etwas zu tun, was sich lohnt”
Übersetzung: Anna Hübner
Original, auf Katalanisch
Alle sprechen von der Nummer 1 die sie in Spanien mit ihrem letzten Album erreicht haben, und natürlich ist das ein großartiger Erfolg für eine Band, die auf Katalanisch singt – ein Erfolg den nur Größen wie Joan Manel Serrat oder Lluís Llach erreichen konnten, etwas das schon fast zwei Jahrzehnte nicht mehr vorgekommen ist. Aber die Geschichte von Manel ist eigentlich die Geschichte einer Gruppe von vier Freunden, ganz normalen Leuten, deren Erfolg sich langsam entwickelt hat.
Der Werdegang von Manel beginnt 2007 in Barcelona, als die Schulfreunde Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla und Guillem Gisbert sich zum ersten Mal zusammentun um an einem Talentwettbewerb teilzunehmen. Nachdem sie einen der Preise als beste neue Band gewonnen haben machen sie sich an die Arbeit um ihr erstes Album Els millors professors europeus zu veröffentlichen.
Ihre sorgfältig ausgewählten Texte und Melodien, ebenso wie der Einsatz von ungewöhnlichen Instrumenten wie Ukulele, Posaune, Kontrabass oder Banjo wecken das Interesse von Kritikern und Publikum und machen sie von Anfang an zu einer festen Größe im katalanischen Sprachraum.
Ihr großer Erfolg kommt mit dem zweiten Album, das im März 2011 erscheint. 10 milles per veure una bona armadura erreicht schon in der ersten Woche die Nummer 1 der Verkaufshitparade in Spanien. Es ist der große Durchbruch, auch wenn sie selbst davon überzeugt sind, dass sich nichts verändert hat.
Wie sie sich vorgenommen haben, gehen Manel mit ihrem dritten Studioalbum, im Frühjahr 2013 unter dem Titel Atletes, baixin de l’escenari veröffentlicht, auf Tour. Man kann es als das „popigste“ – und daher weniger „folkige“ – Projekt Manels bezeichnen, sie bezeugen damit ihr Interesse, sich weiterzuentwickeln, auch wenn sie sich nicht wirklich wohl damit fühlen, ihren Weg zwischen all den Schubladen zu finden. Perfektionistischer als die Meisten bezeichnen sie sich einfach als eine Band, deren Geschichte Stück für Stück weitergeschrieben wird, und deren Hauptziel es ist, das Musikmachen zu genießen.
Zum ersten Mal gehen Manel den Schritt einer Tour, die komplett außerhalb Spaniens stattfindet, mit vier Konzerten im Februar in Deutschland und einem fünften i der Schweiz. Am 12.2. treten sie im Ampere (Muffatwerk) in München auf, einen Tag später in Regensburg (Alte Mälzerei). Ich spreche über die Tour und andere Dinge mit Guillem Gisbert, der Stimme von Manel:
Jordi Orts. Manel ist der Name von…
G.G. Wir haben uns mehr oder weniger zufällig Manel genannt. Wir wollten uns für Talentwettbewerb anmelden und hatten vier Lieder vorbereitet die wir gut fanden, aber 24 Stunden vor dem Anmeldeschluss hatten wir immer noch keinen Bandnamen. Beim Brainstorming unter Zeitdruck kamen uns alle Namen, die uns einfielen lächerlich vor. Manel war ein ganz nüchtern ausgewählter Vorschlag, der uns nie völlig begeisterte. Aber es war ein einfacher, kurzer Name und er nahm uns dieses Gefühl von Lächerlichkeit. Alles in allem waren wir dann wohl gezwungen, ihn zu nehmen glaube ich.
Die (verhasste) Schublade: katalanischer Folk, Indie, vier Exzentriker, die Musik machen oder keine davon?
Das mit den Schubladen ist so: wir hassen sie nicht und wir lieben sie nicht: es ist einfach etwas, worüber wir nur dann nachdenken wenn wir Interviews geben. Wir sind vier Leute, die versuchen gute Musik zu machen, und das ist alles. Wir haben nie behauptet, Exzentriker zu sein, oder irgendeinem bestimmten Genre anzugehören. Wir versuchen, dass die Lieder sich ein bisschen voneinander unterscheiden, das schon, und uns weiterzuentwickeln im Laufe der Jahre. Ob wir das schaffen oder nicht ist eine andere Frage.
Was wäre aus Manel geworden ohne die Nummer 1 für ‘10 milles per veure una bona armadura’?
Die Nummer 1 der Verkaufshitparade war nie unser Ziel, deswegen denke ich dass wir ungefähr da wären, wo wir jetzt auch sind. Unser Ziel, als wir mit dieser Sache angefangen haben war, Spaß zu haben und zu versuchen etwas zu schaffen was sich künstlerisch zumindest ein bisschen lohnt. Wir haben weder erwartet, CDs zu verkaufen, noch besonders vielen Leuten zu gefallen, noch damit unseren Lebensunterhalt zu verdienen. Das es in der Öffentlichkeit gut gelaufen ist, ist natürlich ein Glück und es ist in jedem Bereich wichtig, dass man Anerkennung bekommt für die Arbeit die man macht.
Ein entscheidender Moment.
Unserer Meinung nach hat sich die Geschichte der Bande Stück für Stück entwickelt, wir glauben nicht dass uns ein bestimmtes großes Ereignis geprägt hat. Trotzdem: wenn du das erste Mal bei einem Konzert einen Fremden eines deiner Lieder singen hörst, das ist sicher ein seltsamer Moment für jede Band.
Warum Deutschland?
Im April 2012 haben wir die Tour von 10 milles per veure una bona armadura mit einem Konzert in Berlin beendet. Es war eine sehr positive Erfahren und deswegen dachen wir, dass es für die Tour von Atletes, baixin de l’escenari toll wäre, den gleichen Veranstalter zu engagieren. Das haben wir gemacht, und sie haben uns eine Tour durch vier deutsche Städte vorgeschlagen. Und jetzt sind wir da!
Ein deutsches Lied…
Puh, da hast du mich erwischt…Lili Marleen.
Eine Sache, die man in München machen muss. Und in Regensburg.
Hmmm, keiner von uns war schon in München, oder in Regensburg. Wir kennen uns nicht aus. Aber wir hoffen diese eine, oder auch mehrere, unverzichtbare Sache nächste Woche zu finden!
Weissbier oder Helles?
Puh, da musste ich mal schnell im Internet nachschauen…ich mag natürlich Bier, aber ehrlich gesagt hab ich da keine besonderen Vorlieben. Eine Zeit lang habe ich gerne Hoeggarden getrunken, das wäre dann Weissbier, oder? Aber das ist natürlich belgisches Bier…
Im Ampere werden wir hören…
In erster Linie präsentieren wir unser drittes Album Atletes, baixin de l’escenari. Aber natürlich spielen wir trotzdem auch Lieder von den anderen Alben und die eine oder andere Coverversion.
Wenn ihr Pep Guardiola trefft, bittet ihr ihn wieder nach Hause zu kommen? Die Behauptung, Pep Guardiola hätte eine Verbindung zu Manel ist übertrieben. Wir haben mal ein Konzert gespielt, bei dem er mit seiner Familie war, aber das ist alles. Genauso wie er bestimmt schon auf jede Menge anderen Konzerten war.
Serrat, Sau oder AntòniaFont?
Alle haben zweifellos wunderbare Lieder geschrieben. Im Moment sind wir ein bisschen betroffen von der Trennung von Antònia Font, deswegen wählen wir in diesem Fall sie, weil wir wissen, dass wir sie sehr vermissen werden.
Und zum Schluss: ein Lied von Manel (oder zwei):
Ah, diese Fragen kann man nie beantworten. Wir glauben schon, dass uns einige Lieder besser gelungen sind als andere, aber es ist nicht unsere Aufgabe zu sagen, welche.
Festa Major
Cau el sol d’agost i el poble apareix tranquil, apagat, desconegut. Sona de fons la banda que com un iman empenta a tothom que ix al carrer cap als afores. En concret, tots fan camí del solar del ferrer. El tros de terra, que han desbrossat per a l’ocasió, apareix tancat i parcel·lat. És un tauler desmesurat, envoltat per uns centenars de jugadors, torrudans i forasters. L’ambient és sec, de polseguera, però la calor ha deixat d’escalfar fa una estona, mentre el jovent acomiada el dia amb un gotet en la mà. No estem de Festa Major, però ben bé ho sembla. Apareix en escena un búfal i toca la xaranga. Cinc minuts dura la passejada de l’animal pel bancal, que concentra les mirades de tothom mentre pasta, de secà. La gent beu cervesa i menja bunyols mentre espera. Arriba el moment: el búfal caga, el personal embogeix i la festa s’acaba. En concret, la bèstia se’n ha anat de bareta en la parcel·la 679. Una veïna del poble crida, d’alegria, acaba de guanyar 1.500 euros en la cagada del búfal, en realitat una rifa a ritme de pasdoble a benefici de la festa de Sant Gregori de 2014. Fa sis hores que hem arribat des d’Alemanya; no n’hi ha dubte, som a casa. Ens agrade o no.
Les muntanyes de la meua terra i la travessia dels 8 mils
No és la primera vegada que en parle, una de les coses que més m’estime de Baviera és la forma en que la seu gent sent les muntanyes. No compararé ara els Alps amb les meues serres, les que porte al cor, però hi ha dies que tinc la sensació de no haver-les volgut suficientment. Ni jo ni molts altres. Ara, quan es compleix un any de l’últim incendi gros a la Torre –cada estiu la mateixa història–em prepare per a passar una setmana llarga amb la família precisament als peus de la serra dels Plans. I, de sobte, me’n adone que una de les coses que vull fer aquestos dies, sí o sí, és pujar al pou de la neu i al cim dels Plans i allí, a 1.330 metres, gaudir de la meua terra i del meu poble, de la mar a la Carrasqueta, del Menejador al Puig Campana sense oblidar la serra d’Aitana. Per cert, mentre pensava si destinar el meu lleure a coronar el cim de Montcabrer, el de la Font Roja o el cel de la Torre de les Maçanes, me’n he recordat que fa unes setmanes el meu amic Gabi Sanchis, d’Arrels, em comentava de la idea que han tingut de posar en marxa precisament una ruta de senderisme a l’interior d’Alacant, per a pujar-los tots. Segons he vist al seu web, el que han fet és cobrir una ruta de nou etapes i 195 quilòmetres per a encarar vuit cims singulars de més de més de 1.000 metres a les nostres comarques. El nom, fantàstic: La travessia dels 8 mils. 100% les nostres muntanyes i els nostres pobles. De floretes, pins i carrasques, bolets que cada dia en tenim menys, espart, sol i orografia que no és difícil ni tampoc senzilla, d’estima per la terra que tot ens ho ha donat. Enhorabona Gabi per la vostra iniciativa. Les muntanyes, i les persones, estem d’enhorabona.
*El primer reportatge que s’ha publicat sobre la Travessia dels 8 mils precisament està escrit en alemany. El publicava a l’abril el diari Costa Blanca Nachrichten, la informació completa la teua avall:
Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN
Diari de la Festa: la polémica del nicab y el PAÍS.com
La indumentaria del séquito del capitán moro, tremendo error
Esto de la Festa llega a su fin, y todo a la normalidad. Antes de cerrar en el Quadern el breve diario de la trilogía festera alcoyana de 2013, me apetece dejar un último apunte. Tenía pensado yo comentar la pésima elección de la estética de su séquito, por parte del capitán moro en los desfiles festeros del pasado domingo. Al buen hombre de Jorge Pascual, un joven empresario de éxito en la ciudad familiarizado con diversas culturas asiáticas y musulmanas tras varios años de relación comercial estable, no se le ocurrió otra cosa que hacerse acompañar en su interpretación del capitán moro benimerín por un nutrido grupo de hombres y mujeres, ataviados todos con nicabs blancos o negros, indistintamente. Al hablar de pésima elección estética no me refería a que no fuese un grupo conjuntado o atractivo visualmente, la verdad es que el resultado fue de una plasticidad interesante; me refería al hecho de que Pascual recurrió a un recurso el cual, dejando de lado consideraciones historicistas, conlleva una serie de connotaciones en relación a los derechos de la mujer, todas ellas negativas en las sociedades occidentales contemporáneas como la española.
Aunque hablemos de cosas totalmente diferentes, es difícil evitar extrapolaciones entre, por un lado, la falta de libertades para la mujer que implica la imposición del nicab en algunos regímenes islámicos; por otro, la falta de derechos de las mujeres en las fiestas alcoyanas, unas preciosas celebraciones centenarias en las que se rememora la reconquista del territorio por parte de los cristianos –a los musulmanes, en el siglo XIII–. En la Festa, lamentablemente, si bien cada vez participan más mujeres en los desfiles conmemorativos, todavía es imposible una equiparación de derechos, pues las agrupaciones festeras o filaes siguen ejerciendo a la práctica como cotos cerrados a hombres en los que las mujeres raramente pueden integrarse como miembros de pleno derecho. Vetadas por los hombres, claro.
Hasta aquí, todos los errores y penas de las fiestas de mi pueblo están claros. Y de hecho, en ese sentido quería yo canalizar mi malestar tras ver las Entradas del otro domingo. No obstante, el asunto cambió radicalmente ayer lunes cuando, todavía desde la cocina, leí la crónica festera publicada en la portada global de ELPAÍS.com, ni más ni menos que la cabecera más leída de España y una de las que gozan de mayor prestigio profesional y social a nivel estatal, sino la que más. Informalmente, el “mejor periódico de mi país”, o “el menos malo”, visto lo visto. El PAÍS.com, en un artículo firmado por un periodista alcoyano y que conoce perfectamente lo que se estaba representando en la Entrada –la Reconquista en el siglo XIII– y lo que significaban aquellos nicabs –en el día a día de la ciudad, absolutamente nada–, titulaba de la siguiente forma: “¿Irán? No, Alcoi”. A decir verdad, sospecho que el periodista Ezequiel Moltó, al que respeto profundamente, no fue el autor de aquel titular, quizás manipulado en algún lugar entre Alicante y Madrid en busca de morbo. Esa es la única explicación que se me ocurre, ya que no sé a qué viene comparar las fiestas de un pueblo, con toda la problemática y conflictividad que uno pueda encontrar en ellas, con un régimen integrista en el que no solo las libertades individuales, sino a menudo también los derechos humanos más básicos, están claramente restringidos por motivos religiosos. Lo que más pena me da, que al final consiguieron su objetivo: situar a la crónica durante todo el día como el tercer artículo más leído en su web –la que, según el EGM, cuenta con dos millones de lectores diarios–. Y peor aún, el texto estaba escrito en clave regional, por lo que no resultaba fácil de entender para lectores de la meseta y más allá, que podían quedar claramente confundidos y escandalizados con este tema en el que la idea fuerza impuesta por el titular era la comparación abierta entre Alcoi y el Irán más integrista.
Me gustaría enviarles este artículo a los señores de ELPAÍS.com, y explicarles que en Alcoi nunca nadie pensó en Irán hasta que ellos tuvieron la ocurrencia, de la misma manera que el capitán moro de 2013 tuvo una penosa idea, insisto. Esa equivocación del cargo festero, sin duda interesante para el lector, se podría haber explicado periodística y responsablemente con un titular del estilo “La Fiesta de Alcoi se apoya en el uso del nicab para representar la Reconquista cristiana en el siglo XIII”. Pero claro, de esa forma, lo entiendo como profesional del periodismo que soy, el periódico menos sensacionalista de España, hubiese perdido un buen puñado de lectores –cada vez más indiferentes ante el titular boscoso–, algo que hoy en día parece no poder permitirse. Lo dicho, me gustaría enviarles este mismo artículo para su publicación en su misma web –a la que hoy admiro un poco menos– pero lo mejor será que no lo haga, vista la complejidad interpretativa de mi mismo texto y el titular escogido. Una lástima.
Diari de la Festa des de la cuina: l’esquadra de negres
Cinc hores de son i dotze a la cuina. Són les set de la vesprada i és hora d’anar a la filà. On? A la cuina. Però abans he pogut acompanyar a l’esquadra de negres del Capità moro de 2013, la Filà Benimerins. En realitat no seria del tot mentira si afirmara que si estic ací és per eixa filera de dotze personetes, crescudes, guiades per una música impresionant, aclamades per un públic digne d’admirar, vestides de guerrers. Dos fotos, una del capità i l’altra de l’esquadra de Tonet. Dic, de negres.
Diari de la Festa des de la cuina: intro
Sabeu què vol dir “Ja les tenim ahí”? Si ho sabeu, calleu, sinó, escolteu, perquè ara vos explicaré quatre coses ben contades, que he vingut a casa de la mama, a soletes, per a passar quatre dies que crec seran d’allò més divertit. Tant que pense esplaiar-me a gust al #quadern. Anem allà, amb una intro: “Ja les tenim ahí”. És una frase tan idiota, disculpeu volia dir costumista, com la Festa mateixa. Festa, paraula que al meu poble s’escriu amb majúscula i que no fa referència a cap espectacle de tauromàquia ni de cap altra cosa que puga ser entesa de la mateixa forma que és entesa pels alcoians i les alcoianes més enllà del port d’Albaida. Una traducció possible: festes de moros i cristians a Alcoi en honor a Sant Jordi, però hauria d’incloure etiquetes com declarades d’interès turístic internacional o, ja escalfant una mica més l’ambient, del tipus 22, 23 i 24 ara i sempre; les millors del món; les més grans; les úniques; aquelles en les que les dones i els homes no participen en igualtat de condicions; les que sempre són iguals; bla, bla, bla. Els que sou forasters, o siga no alcoians, segur que esteu flipant. Però a ben segur que ara compreneu que em referisca a la Festa amb una sola paraula i en majúscules. M’evita moltes explicacions. Si encara no heu entès què són les festes de moros i cristians d’Alcoi, o la Festa, vos deixe llegir un parell de cites recents per a que vegeu que no vaig de farol. Fa un parell de dies, Toni Francés, alcalde del meu poble va escriure al seu mur de facebook: “Treball, imaginació, creativitat. Tot enllestit, Alcoi mostrarà un any mes les millors festes del món. Bones festes”. Nyas, coca. Fa ja un porró d’anys Ovidi Montllor, alcoià com pocs, va dir: “Allí fan unes festes que a molts les duren un any i que altres les esperen sense pensar en el sant. Són moros i cristians, que el cafè els fa germans; sempre perden els moros i guanyen els cristians”. La va clavar, l’amic. Bé, intro festera feta. Falta introduir això del Diari de la Festa des de la cuina. Que a què he vingut jo des de Munic, un cap de setmana llarg i a soles? A beure cafè licor? A baixar per Sant Nicolauet vestit de moro al compàs de la música festera? Nein. Igual cau alguna mentireta –aquells que segueixen sense entendre res estan a temps de veure a Xavi Castillo de fent de capità moro o poden deixar un comentari al post-, però he vingut, ara ve lo bo, a fer costat a la família i la nostra empresa de càtering –si és que no em prive de res- que durant quatre dies donarà a menjar i a sopar a 500 persones totes segudes juntes en una filà, lo que podríem entendre, simplificant molt, com un local al que va molta gent amiga per a embufar-se. La majoria homes. Així doncs tenim uns dies per davant i un negoci que atendre al qui totes les mans li seran poques. I com que no me’n perd una, he pensat que seria divertit narrar la Festa al Quadern des d’allà on la seguiré, que no serà precisament primera fila. Comença el viatge a #micAlcoi13 i ho fa amb l’Himne de la Festa. Me’n vaig a la filà o faré tard. Que ja les tenim ahí -en 60 minuts-.
Quadern de Jordi Orts 