Tagged: alemanya

Professionals del “per damunt, per damunt”

Benvolgut Fausto, recorde una frase que em deies a sovint de menuts, quan acabaves fart de discutir amb mi. ”Bé, Camonina, lo que tu digues. Tu, per damunt, per damunt… com el oli de la Canaleta”. Ma mare, pobra dona, també l’emprava amb freqüència. Reconec, tot i l’esperança d’haver corregit parcialment la situació, certa predilecció per voler tindre la raó sempre i, cas que no fos possible, intentar buscar-hi una justificació. ”Advocat seràs, cabota”, em deien per casa. El meu avi però, que observava amb perspectiva i saviesa, li deia als pares: ”advocat, advocat de teulains…”. Sí, li agradaven els pardals, i sabia que jo de cabota en tenia un tros, però no com per a esdevindre un professional de la cabuderia. Benvolgut Fausto, no t’ho creuràs, però a Alemanya he acabat descobrint la cabuderia suprema, i, després de més de cinc anys fent-los companyia, et diria que és la que porten els alemanys de serie. Estos sí que són, de veres, uns professionals del “per damunt, per damunt”. I en tot en la vida. En les situacions més quotidianes, en les més estúpides, ells han de sobreeixir en qualsevol cas per damunt, com el oli de la Canaleta. No importa si pares el primer en un semàfor en roig amb la bici, en un dia festiu i assolellat, dels que ningú no té pressa. Tan se val, dissimuladament, o no, la bicicleta que vinga darrere acabarà col·locant-se davant teua, abans que el semàfor assenyale el verd. Si vas amb el cotxe per la autobahn i avances el Volkswagen que tens davant, més val que ho faces doblant-li la velocitat. Com faces un avançament suau, estàs sentenciat: al minut et tornarà a passar a tu. I així seria fins que s’acabe el depòsit de benzina. Els alemanys no suporten anar darrere de ningú. Per exemple, si vas al super a comprar i et despistes un segon mentre fas la cua per a pagar en caixa, estàs perdut: sense saber ben bé què ha passat, la persona que tenies darrere ara la tindràs davant. No et dic res si parlem de coses serioses: en eixe cas discutir amb un alemany és una causa impossible, perduda. Si pel que siga, t’hi vols ficar, per vici o per hobby, perquè et va la marxa com a mi, has de saber abans de començar que no tens res a fer, zero oportunitats d’imposar-te en la discussió. El alemany té sempre la raó. Aixó és així, com que l’oli de la Canaleta sempre sobreix, per damunt, per damunt. Són lleis de la física. Haig de dir-te però que a poc a poc vaig acostumant-me, i que la major part del temps m’ho prenc amb bon humor (no sempre és possible). A la llarga, només em preocupa una cosa: Aitana és, tècnicament parlant, alemanya.

Anuncis

‘Alemanades’: ‘*duzen’ i ‘*siezen’

Herr Müller i Frau Schneider havien treballat junts durant sis mesos. Havien compartit 125 jornades de faena completes, tantes com jornades laborals en les que havien passat moltes hores del dia junts. Cada matí, Frau Schneider, que era una dona jove i sense complexos, saludava al senyor Müller a les nou del matí, en punt, amb un correcte i curt “bon dia”. Suficient. Herr Müller, que en realitat era el seu cap i l’havia contractada com secretària per a que li portara els papers de l’oficina i l’agenda, li responia: “Bon dia Frau Schneider”. Eren dos bones persones, directes en la parla i cordials amb el tracte amb el desconegut. Per això, precisament per això, es tractaven correctament l’un a l’altre. Tot va canviar sobtadament aquell matí. El despatx s’anava fent gran i ja n’hi havia sis persones treballant allà dins. Van acordar de fer una reunió. Sense cap motiu aparent a meitat d’aquell encontre, el senyor Müller es va alçar del seu seient i es va adreçar directament a la seua treballadora. Li va dir: “Han passat sis mesos des que treballem junts i des d’aleshores jo sempre li he parlat de vostè i vostè sempre ha fet el mateix amb mi. Això és el correcte. Però crec que és hora de que ens presentem i ens pensem si no paga la pena tutejarnos. Vostè què en pensa?”. No va deixar respondre a la seua treballadora, era retòrica de jefe, simplement es va dirigir cap a ella, li va estretir la mà i va afegir: “Bon dia, jo sóc Otto”. Frau Schneider, prement-li la mà al seu interlocutor, va contestar: “Bon dia, jo sóc Ursula”. Han transcorregut sis mesos i uns dies. Des d’aquell matí ja no s’ha tornat a saber res més de Herr Müller i Frau Schneider. Ara, tant de temps després des del primer dia, només són Otto i Ursula. No són amics, però tampoc desconeguts. Hui ja són companys de treball.

Aquesta és una història, la que volia contar-vos hui sobre els formalismes increïbles que un arriba a viure a Alemanya. És un breu encontre a Munic. Hi haurà qui pensarà que aquesta vegada me l’he inventada o que sóc un exagerat. Creieu-me si vos dic que és una veritat com una casa de gran. Jo no sóc cap mentider. Què se sàpiga.

*Duzen. En alemany, parlar-se de tu
*Siezen. En alemany, parlar-se de vostè

La marca ‘Espanya’

El 9 de gener de 2012 vaig començar a estudiar alemany. Recorde que el primer dia de curs la professora em va preguntar d’on venia i que feia a Munic. Jo li vaig respondre que era valencià i que havia vingut a la ciutat, principalment, per motius laborals. El meu origen la va fer somriure i exclamar la paraula “paella!”; les meues motivacions no les va acabar d’entendre, venint del “paradís” com venia . Fa només uns dies vaig començar un altre curs intensiu, capficat com estic en aprendre la llengua germana. El mestre em va tornar a fer les mateixes preguntes, però, aquesta vegada, no em deixà acabar de respondre. Fou dir-li que venia de València i interrompre’m per a exclamar: “50% de desocupació juvenil!”. Això és el que transmet Espanya, lamentablement, a hores d’ara a un país com Alemanya. Mentre les marques del sud patinen, la UE abaixa el cap, la banca sempre guanya, Angela Merkel mai perd i n’hi ha qui se’ns riu a la cara (i ofén obertament als grecs). Tot plegat em dóna pena, a mi que vaig somiar viure a un país enorme de nom Europa.

Charging…

Després de tres mesos llargs, este cap de setmana hem creuat els Alps en direcció a casa. La família, els amics, l’aire d’Alcoi, fer una becada al sofà de casa, parlar en taula, menjar fideuà de veritat, algun plat de peixet i un fum de cuixot i formatge… molts petits plaers que junts són enormes. Més que suficient per a recarregar les piles.

Al (primer) castell de Disney!

Ei ‘Mascherano’!

Ja saps que no sóc massa ni de Disney ni de reis, però ací estic, al castell de Neuschwanstein, que per si fora poc és l’atracció turística més fotografiada de tot Alemanya i una de les més populars. Als peus dels Alps, i encara amb les últimes neus de l’hivern decorant el panorama, la visita era poc menys que imprescindible (ha estat la primera però sospite que no serà l’última). Llàstima que les fotografies han quedat més bé pobres… En fi, alles in Ordnung in Deutschland! Ja et conte mestre.

Informació per al viatger:

El castell de Neuscwanstein, literalment la Pedra de Cigne nova, és una fortalesa romàntica construïda a finals del segle XIX pel rei de Baviera Lluis II. Els interiors són d’estil neobizantí neogòtic, i es poden visitar cada dia. En tot cas, si el castell és una de les principals atraccions turístiques d’Alemanya, és per la seua ubicació quasi increïble, sobre un penyasegat tocant la mateixa cordillera dels Alps.

A només un centenar de quilòmetres de Munic, no massa més lluny de Zuric i a la vora de la frontera amb Àustria, cada dia rep la visita de milers de persones- unes 6.000 diàries en estiu-, la majoria d’elles en excursions organitzades. Radius Tours, amb la que treballe, organitza visites guiades des de Munic, cada dia en anglès i varies vegades a la setmana en espanyol.

Sobre el castell de Disney, Walt Disney s’hi va inspirar en Neuschwanstein per al seu popular castell que tothom coneix hui i que s’ha reproduït en els diferents parcs temàtics de la multinacional.

Pàgina oficial del castell, en espanyol: www.neuschwanstein.de/spanisch/visitante/index.htm

Pàgina del castell Hohenschwangau, el lloc on es va criar Lluis II a uns metres de Neuschwanstein: http://www.hohenschwangau.de

Cabotada en ‘Nachmittag’

Inspirada en Los lunes al sol… vos deixe la versió bavaresa, antagònica, en format fotografia. Becadeta en ple mercat central en el primer divendres de l’any amb sol i temperatura agradable. Que no falte la llana, ni un bon mostatxo. Això sí, la pausa curteta i justet després de la wurst i la cervesa. O siga cinc minutets de sol i a currar wieder.

(I per als nostàlgics, la versió ibèrica…)

Gossos, llonganisses i minijobs

Recorde els primers episodis de Españoles por el mundo, ja fa alguns anys. Nit de dimarts: pijama, sofà, comandament a distància en mà i a conéixer les meravelloses històries dels espanyols que havien decidit emprendre una aventura a l’estranger, quasi sempre com una alternativa d’èxit. Després va arribar la crisi econòmica, la crisi econòmica de nou, la crisi de la crisi de la crisi, les notícies diàries de totes les crisis, Valencianos por el mundo, Alcoians pel món i els mil i un reportatges de Vente a Alemania Pepe (2) en tots i cadascun dels mitjans de comunicació que existeixen. Massa.

Des d’Alemanya, escric aquestes línies embafat de tantes narracions d’emigració, que ja fa temps han deixat de ser d’ensomni per als espanyols -especialment els de la meua generació- per a esdevindre sovint una única alternativa front al buid que suposa la falta d’oportunitats laborals. Però també preocupat, després de rebre esta setmana un correu electrònic reenviat per un altre emigrat, com jo, a Munic.

El mail, enviat en origen per un company periodista d’Antena 3, diu: “(…) Estoy preparando un reportaje sobre españoles emigrados en Alemania. No es en tipo españoles por el mundo, en plan recorrido turístico y todo eso, la intención es contar lo bueno y lo malo (…). Hay un aspecto que llama mucho la atención en España estos días, el de los conocidos como min ijobs o mini empleos. ¿Conoces a algún español que trabaje con estas condiciones y que nos lo pudiese explicar?”.

De cap de manera dubte de l’honestedat del professional, tampoc de l’emissora de TV, però no em puc contenir la indignació que em generen aquestes històries que estan aflorant (fa uns dies llegia a ELPAÍS.com, primer avís, un reportatge sobre espanyols emigrats a Noruega, sense recursos econòmics ni formació professional suficients com per establir-se a un dels països més cars del món, els quals havien acabat tirats al carrer i demanant menjar a Creu Roja; acollits finalment quasi com una emergència pels serveis socials del país nòrdic).

Em generen avui ràbia els reportatges de color de rosa de Españoles por el mundo, que tan de bo deixen d’emetre aviat i els quals han acabat per construir una imatge distorsionada de la realitat (com si a l’estranger lligaren els gossos amb llonganisses). Però em generen més indignació encara aquestes altres cròniques que sembla estan començant-se a fabricar, en les que es busca parlar dels Espanyols (patint penúria) pel món.

Jo porte només uns mesos a Alemanya, encara que en realitat vaig desembarcar parcialment l’estiu passat. Estic ací perquè vull, perquè considere que a Alcoi i a Espanya no tindria les alternatives professionals i de creixement personal que puc trobar a una ciutat com Munic.

Efectivament, l’atur a Baviera és dels més baixos del continent per davall del 5%, i l’avalot d’espanyols i d’estrangers que arriben de tot Europa en l’actualitat és enorme. Malgrat la paràlisi econòmica que també sofreixen ací, necessiten mà d’obra qualificada, a la que paguen bé només en aquells sectors en els que hi ha una demanda real. La resta, s’han de buscar la vida com a tot arreu, en un país sense salari mínim i on els treballs a temps parcial maquillen les xifres de l’atur (els anomenats minijobs).

El nostre cas és especial. Som dos, arquitecte i periodista i, mentre la construcció funciona a un ritme més o menys normal, és evident que els alemanys no tenen necessitat d’importar mà d’obra no germana per al sector de la comunicació.

Però en som conscients, i sabem que emigrar a Alemanya per a un periodista necessita treball dur, reconversió, estudi, esforços, paciència… i unes gotes de sort, element que només apareixerà si es busca.

No espere res d’aquest viatge que no siga això mateix: estudiar alemany fins avorrir-lo, tractar de cursar un màster als 31 anys i buscar una oportunitat, que no caurà del cel.

Mariola també ho té clar, com que en el seu cas no tindria cap oportunitat de fer carrera professional a Alcoi. Cautes, fins ara no ens podem queixar. Ella treballa a un ritme normal i jo ja he trobat una primera faena. No és com periodista, però no està tan a lluny com per a que no em puga sentir a gust. Els dos treballant, ja és més del que podríem esperar a Alacant -més encara si tenim en compte que hi ha un arquitecte en l’equip.

Ara bé, i tant que no és fantàstic. Paguem i pagarem per molts anys una petita hipoteca a Espanya, signada en els temps de bonança; fem front a un lloguer ací; hem deixat enrere família, amics, negocis, costums i tantes altres coses; estem a un país on la vida és radicalment diferent, amb les seues coses magnífiques, bones, regulars i lamentables.

Aleshores i si res no és tan meravellós algú ens podria dir, i per què? Senzill, perquè som joves i necessitem traçar el nostre camí professional, buscar-nos les nostres oportunitats, perquè no ens volem quedar seguts a casa veient-les passar. Perquè ens ha tocat viure el pitjor moment, perquè algú ens ha dit que som Europa i volem ser Europa. Perquè no esperem ni desitgem res per a tota la vida, només allò que realment importa.

Com altres companys i amics repartits pels cinc continents, avui estem ací, amb sort o sense sort, per a bé o per a mal, amb bons moments i de dolents, sense idealismes però buscant gaudir al màxim del moment i l’experiència. Tant com puguem.

Algú més s’apunta? Genial, calen ganes, consciència, constància i saber allò dels minijobs, els gossos i les llonganisses. Internet i una maleta, imprescindibles. La formació, accelera; la cultura, ajuda.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA el 20 de febrer de 2012 i a Ciudad de Alcoy el 4 de març)

Vente a Alemania Pepe

Està sempre present en la memòria, en l’imaginari, en les converses… sobre l’emigració actual dels espanyols a Alemanya. Ací la tenim sencereta, una hora i trenta-tres minuts de Vente a Alemania Pepe. Me la fa arribar un amic amb molt de carinyo, i jo me l’he tornada a mirar (a rodals). Que la gaudiu.

Un abrazo desde el Zugspitze

Patri y Hugo (29/01/2012):

os escribo esta breve postal desde el cielo de Alemania, es decir, desde el Zugspitze. 2.962 metros para la montaña más alta  del país, en la cara norte de los Alpes, que curiosamente son algunos menos que los de los picos más elevados de Sierra Nevada o los Pirineos.

El día es frío, normal, el cielo está cubierto y nieva ligeramente. Intuyo que estaremos próximos a los 10 grados negativos, si bien la nieve está fantástica y se disfruta mucho con el esquí, sin apenas hielo ni ventisca. Las pistas, una gozada, la mayoría de ellas entre bosques al estar situadas a altitudes relativamente bajas. Eso sí, ya nos habían avisado, pero como uno de los centros de recreo de Alemania que es, la estación está relativamente saturada de visitantes, especialmente  porqué es sábado y se celebra una prueba del Campeonato del Mundo de Esquí, en Garmisch. En fin, eso es todo por ahora. La tía Mariola y yo os mandamos muchos besos y muchos ánimos. Esperamos veros pronto, quizá esquiando, aquí o allí.

Sed buenos!

Sobre l’accés a Garmisch-Zugspitze:

A menys de 100 quilòmetres de distància de Munic, Garmisch-Zugspitze és un lloc especialment concorregut tant en estiu com en hivern. En temporada d’esquí, hi ha dos dominis esquiables diferents, el de Garmisch Classic (a menor altura, amb més quilòmetres de pistes) i el de Zugspitze (al glaciar). Per accedir des de la ciutat, nosaltres vàrem optar per un tiquet combinat de tren més forfait, tot per menys de 40 euros. El ferrocarril arriba a les portes de les mateixes estacions d’esquí, amb preus en tots els casos per davall de 50 euros per un dia (inclós el forfait i el transport des de Munic i tornada). La pàgina oficial del ferrocarrils alemanys informa de les ofertes disponibles (Garmischer Ski-Ticket).

De tòpics

Són les sis de la vesprada de dissabte i el bullici fa una estona que ha desaparegut per complet. Mentre arreplega muntanya amunt, ja de nit, una dóna troba un sucós telèfon mòbil intel·ligent, flamant, sobre una taula de la concorreguda cafeteria de la també popular estació d’esquí, on treballa. Ha estat allà, oblidat en un descuit i a la mà de tothom, durant hores. Però ningú l’ha fet seu. Tampoc l’han reclamat.

Als pocs segons rep una trucada al mateix telèfon. Contesta: “Hallo?” Li responen, en alemany: “Hui em perdut l’smartphone al que estem telefonant, ens podria ajudar?”. Després de creuar les paraules justes, la dóna confirma que ho farà sense cap problema, deixant el petit aparell en la taquilla de l’estació d’esquí.

El que podria haver estat l’enèsima pèrdua d’un telèfon mòbil a la família, dos anys per davant de rebuts per a pagar-lo amb la factura de la línia, acaba en un no res. 24 hores més tard, ja està tot solucionat. El telèfon, efectivament, estava dipositat en un sobre al nom del seu propietari i en el lloc indicat, tal i com s’havia acordat.

Per molt que em resulte poc estimulant acudir als tòpics per a explicar un fenomen com el que ens ha succeït, no puc deixar de recordar que precisament este dimecres venia llegint a ELPAÍS.com l’article d’un periodista del Süddeutsche Zeitung, el qual concloia dient que allò de la “diligència, eficiència i disciplina” és completament cert quan parlem d’alemanys. Aleshores vaig posar en dubte que siga axiomàtic que els alemanys treballen més que els espanyols, que siguen sempre més diligents i ordenats per naturalesa. Ara, per descomptat, continue dubtant-ho però celebre haver entropessat amb una germana diligent, eficient i disciplinada, en el lloc i en el moment precisos. Sí, per un dia, ho celebre: beneïts tòpics.