Category: Uncategorized
Crònica d’un viatge al Japó: grues d’origami a Hiroshima
El cap de setmana l’hem passat a Hiroshima. Amb la poca sort de coincidir amb un tifó (res greu, és el que fa vint-i-un en el que porten de temporada), ens han quedat algunes coses per veure. Des de l’habitació de l’hotel veiem a tota hora però, la cúpula en ruïnes de l’antiga oficina de promoció industrial. Simbòl de la pau; record de la ignomínia amb que és capaç de comportar-se l’ésser humà; advertència del que suposa una guerra, en general, i nuclear, en particular. Una de les poques ruïnes que van sobreviure a Little Boy, el 6 d’agost de 1945. Diuen que Hiroshima és hui, de nou, una ciutat bonica. 48 hores després, plovent a dojo, tampoc ho puc confirmar. Ni tot el contrari. Es menja molt bé (okonomiyaki, quina meravella). Per descomptat, hem visitat el Museu de la Pau (i de la bomba atòmica). Testimonis i imatges de l’infern, ja se sap, tampoc calen detalls. Alguna d’una gran força iconogràfica. El rellotge que s’aturà a les 8:15 hores, per exemple. O la història de Sadako Sasaki. Tenia dos anys aquell sis d’agost. Vivia a dos quilòmetres de l’epicentre. En un primer moment va sobreviure a la bomba. Nou anys després, el 1955, va emmalaltir. Leucèmia. En arribar a l’hospital, algú li va transmetre una història d’esperança: si era capaç de fer mil grues d’origami, el seu desig, curar-se, esdevindria realitat. Lamentablement, no fou així. Diuen que al seu soterrament, els companys d’escola li van elaborar les mil grues de papiroflèxia. Hui en dia, milers de nens i nenes de tot el món dipositen aquestes figuretes de paper als peus del monument que recorda la seua història. Grues per la pau. Grues per a no oblidar. No crec que aquestes coses s’hagen d’oblidar. Ni de deixar de recordar. I sí, vaig plorar en conèixer la història de Sadako.
Crònica d’un viatge al Japó: l’arribada
Tot i que no és la primera vegada que viatgem a Àsia, canviar la nit per el dia, i fer 15 hores de ruta només per començar, ens ha deixat una mica descol·locats. Especialment a Aitana, que amb vint-i-dos mesos de vida, ahir no sabia ben bé que li passava. Un dia gris, de pluja, i un món del tot diferent al nostre, potser tampoc han sigut d’ajuda. Falta de son i orientació a banda, l’entrada al Japó ha estat d’allò més estimulant. Hom intenta imaginar com seran aquells llocs que visitarà, abans de fer un viatge com aquest, però en trepitjar el carrer les sensacions acostumen a ser del tot diferents. Després d’una infantesa marcada per les sèries japoneses, i d’haver observat sempre amb atenció allò que ens arriba des d’aquest remot conjunt d’illes, haig de dir que la sorpresa ha estat igualment majúscula. Algunes coses les he trobat tal i com les hagués imaginat, com aquell policia menut, uniformat impecable, seriós, i amb guants blancs i màscara a la boca, que observava a la gentada anar i tornar, pujat sobre una petita escala de mà, al vestíbul principal de l’aeroport. O la rapidesa amb que algun operari anònim va transportar les nostres maletes, i el carró d’Aitana, des de l’avió. Curiosament, tot i que veníem en un vol amb unes 400 persones, tot i que l’aeroport de Kansai és enorme, tot i que ens vàrem moure per allà a dins en tren… l’equipatge ens esperava a la cinta de la terminal a la nostra arribada a la sala. Altres escenes, han sigut un veritable impacte. I molts més que vindran. De moment, em xoca especialment la barreja extranya entre l’avantguarda més absoluta i l’esperit tradicional d’una de les societats més antigues del món. Tractaré d’explicar-me una mica més endavant. Abans però, voldria comprendre. I per a comprendre, carrer.
Diario de Oktoberfest (XIII): ¿ha desaparecido el miedo?
Dos veces he tenido que acudir este año a Oktoberfest. Sí, he tenido que acudir. Por obligación. Por trabajo. Y el día que hubiese acudido gustoso, por vicio, precisamente no pude pasar por allí, por trabajo. Maldito trabajo. Sea como sea, el festival de cerveza más grande del mundo ha acabado y el Ayuntamiento de Múnich ha emitido su balance de la edición de 2017 y… ¿sorpresa?… el público ha vuelto. Bueno, nunca se marchó, a decir verdad. El caso es que si el año pasado nos dijeron que menos visitantes era sinónimo de calidad y que no pasaba nada por extraviar clientes a raudales, ahora sacan pecho, como en los buenos tiempos, en torno a la cifra de visitantes. Después de varias ediciones perdiendo afluencia a mansalva (2015, 5,9 millones de visitantes; 2016, 5,6 millones), el Oktoberfest de Múnich ha vuelto a sobrepasar la barrera de los seis millones de visitantes. En concreto, 6,2 millones han pasado por Theresienwiese a beber cerveza. Es una buena noticia, especialmente para los promotores del festival y los que hacen negocio con el mismo, si bien, si ampliamos un poco el foco, nos damos cuenta rápidamente de que la cifra tiene algo de engañosa. Por dos motivos, principales: el primero y más importante, porque el Oktoberfest ha durado este 2017 dos días más que en 2016; el segundo, porque este año había una carpa grande, y tres pequeñas, de más, al recuperarse el formato de Oide Wiesn suprimido en la edición anterior al coincidir el Oktoberfest con la feria ganadera en el mismo recinto. Según la organización, la gente se ha acostumbrado a los nuevos tiempos, y ”su concepto de seguridad”. Esto es, calles aledañas cortadas, varios controles de acceso hasta la entrada en las carpas, prohibición de entrar con mochilas y bolsas, etc. Todo sea por evitar males mayores. En resumen, con o sin miedo, estas son las cifras del Oktoberfest, a toro pasado: 6,2 millones de visitantes, 7,5 millones de litros de cerveza, visitantes de 75 nacionalidades, 127 bueyes y 59 terneras asados consumidos, 120 000 jarras de cerveza ”robadas”… Ah, y casi 700 comas etílicos registrados. No se nos vaya a olvidar que el personal que pasa por aquí, viene a lo que viene.
El rètol blau de Tengelmann
Benvolguda Lorena, no t’escric aquestes línies amb cap pretensió especial. No sé ben bé per què m’adrece a tu, però des que he vist el cartell blau d’aquell supermercat de la cadena Tengelmann he pensat en el meu poble, primer, i directament en tu, en un segon moment. El cas és que hui de matí, diumenge, aprofitant que el fred i la neu ens han donat uns dies de treva, hem decidit eixir de Munic i baixar al sud en busca d’unes hores de pau i benestar. Com que només teníem una estona, hem preferit no allunyar-nos massa de casa; com que ara hi ha massa neu a les muntanyes, hem optat per una passejada per Bad Tölz. Imagine, lògic, que no saps de que et parle. Bad Tölz és una xicoteta ciutat històrica de 20 000 habitants (capital però d’una unió de municipis que supera els 120 000), situada 50 quilòmetres al sud de Munic, a tocar dels Alps. Està ubicada a la vora del riu Isar, que serpenteja pel seu nucli urbà transparent com el vidre. Envoltada per muntanyes i boscos que en hivern queden completament coberts de neu, la veritat és que es tracta d’un poble sense cap gran monument, sense cap gran església, sense cap gran pintor o músic allà nascut que servisca com reclam turístic, que no acull cap gran estació d’esquí, cascada o altres meravelles de la natura. Simplement és un poble encantador, on destaca un carrer principal ple de cases històriques que conviden a ser admirades, on és fàcil gaudir d’on bon menjar, i on una passejada al costat del riu és un petit plaer difícil de descriure. La destinació ideal per a una excursió. És el que hem fet nosaltres. Després de riure amb els ànecs, que Aitana reconeix des de no fa massa, hem pujat cap a l’Ajuntament per la Markstrasse, el carrer del Mercat. Creu-me, els seus edificis, grans cases d’estil alpí amb sostres a dos aigües i estructures de fusta, són una meravella. Són cases de tres i quatre altures, moltes d’elles d’origen medieval, i la immensa majoria decorades amb pintures murals de colors vius. Trompe-l’œils. Allò que més m’ha impactat al carrer però, el més comercial de la ciutat i només per a vianants, han sigut els rètols dels establiments. Com el del supermercat que t’he esmentat al principi. Tengelmann és una gran cadena de supermercats a Alemanya, que sempre fa servir el seu logotip sobre un fons en roig a la porta de les seues botigues. A la Marktstrasse n’hi havia un, però aquell rètol no era vermell com de costum, ni feia servir el plàstic, ni tan sols era lluminós, ni sobreeixia de la façana. El rètol de Tengelmann era una respectuosa i discreta pintada en color blau cel, en la mateixa línia que la decoració de la façana de l’edifici que ocupava. El mateix passa amb tots i cadascun dels altres comerços del carrer, que tenen prohibit fer servir colors que no siguen els de l’immoble on s’ubiquen, així com segons quins materials (plàstic, neó…). En aquest punt és quan he pensat en Alcoi, i en tu. No cregues que t’escric açò amb ànim de tocar-te els nassos, de criticar la teua tasca, de veritat. Tot el contrari, percep en tu una persona inquieta i carregada d’il·lusió amb ganes de fer coses per a dinamitzar el turisme a Alcoi. Hem parlat darrerament en un parell d’ocasions i et dic sense cap temor ni vergonya (i t’avise que no sóc de fer la pilota) que m’agrada el que estàs fent a Turisme, igual que en el seu dia vaig respectar la tasca feta per Amparo com pionera al capdavant de la mateixa empresa. Imagina doncs els rètols comercials dels carrers principals del nostre centre històric, per exemple de Sant Nicolau i Sant Llorenç, seguint tots una mateixa estètica modernista o noucentista en comunió amb els edificis on s’ubiquen, com si de la Setabense estiguérem parlant. No se si la idea és viable, si realment tu tindries la més mínima possibilitat de fer alguna cosa al respecte, ni tan sols si és una bona idea. Del que estic convençut és que, com jo, ràpidament pensaràs en la mateixa fruiteria, i el seu vinil impactant sense cap mirament sobre la façana d’un preciós edifici del segle XIX a un dels nostres millors carrers, només tingues l’oportunitat de veure la fotografia del Tengelmann, amb la que acompanye el meu text. Una abraçada ben forta. Jordi
Tengelmann de la Markstrasse de Bad Tölz
Tengelmann qualsevol
No ho sembla, però al fons hi ha una carnisseria Vinzenz Murr
I ací també, ja es veu
Un Müller (al centre històric)…
…i un altre Müller (al centre comercial)
La grua de color groc
Gairebé un any he necessitat per a recuperar la motivació, i disposar del temps suficient, per a seure una estona davant la pantalla i apuntar ací quatre coses. Diumenge passat, aprofitant la desfilada de vestimentes tradicionals que se celebra sempre el primer cap de setmana d’Oktoberfest, a Munic, vaig decidir treure la càmera al carrer i fer unes poques fotos, com abans. La idea era penjar-les ací, en una altra xicoteta crònica del festival, i ja van sis tardors. Però res no és igual. Les fotos les vaig fer, sí, però l’única imatge d’aquell matí gris i fred de setembre que no em puc treure del cap és aquesta:
Una enorme grua de color groc interromp la tranquil·litat del diumenge muniqués. No funciona, no emprenyem, però la seua sola presència, i com està ensorrant un edifici “sa” del centre històric, a només uns metres de la plaça de Maria, em destorba, moltíssim. Genera una ruïna on no la hi havia. Això ho veiem tots. Uns quants, a més, veuen negoci. Un negoci immens. El negoci del rajol. Compte. Una vegada ensorrat aquest vell edifici, tornar a alçar-ne un altre, en aquest punt del centre, generarà un benefici grandíssim, a uns pocs, clar. I, a la resta…? Em preocupa. Aquesta grua acabarà l’enderroc, i anirà a fer faena a un altre punt de la ciutat, potser no tan cèntric. On vivim les persones. I a seguir: enderrocar, i tornar a construir; desallotjar comerç tradicional i persones “velles”, i bescanviar-les com si foren “cromos” per comerç i persones “noves”. És a dir, de les que paguen(m) el doble, o el triple, o deu vegades més, pel mateix. Negoci, i més negoci, immobiliari. Aquesta història ja me la conec, i no acaba bé.
Per cert, també vaig fer unes fotos de la desfilada:
Així són ells, i elles
Veig a aquestes persones fer música i pense, collons, no estem tan a lluny
Símbols
I després estan els ‘guiris’, que es compren una disfressa i… En fi
Hi ha turistes que almenys compren roba veritablement tradicional. Aquestos, espanyols
Per cert, set i mitja del matí, i algú plora al fons del passadís. Res dolent, és el que m’ocupa des de fa mesos: se’n diu paternitat.
La festa d’en Freddie
Aquell vespre de tardor feia gelor. Era d’hora, per a tota aquella gent, aus nocturnes, tot i que ja feia estona que era de nit, a Munic. És el que té la tardor a la ciutat, es fa fosc massa prompte i, a més, el mercuri cau en picat. Ni en Freddie, ni els seus amics, tenien fred. Ell era una diva i les deesses no li fugen a res. Els refredats, si de cas, no els combatien amb paracetamol, sinó amb una altra pols de color blanc. Cocaïna. Drogues, sexe i rock and roll, increïble, però cert, això era aleshores Munic, i no Berlín. Corrien els anys 80 i no n’hi havia déu del pop, del rock o del glam, que no volgués passar per l’estudi de gravació Musicland. Iggy Pop, Elton John, els Rolling Stones, Led Zeppelin, Scorpions… tots ells i més encara havien enregistrat algunes de les seues cançons d’èxit, als 70, a la casa gran del carrer d’Arabella. I, com els altres, la reina i la seua banda van fer de Musicland sa casa. O, millor dit, de Munic la seua llar. El barri de Glockenbach, el bar Frisco, el club Pimpernel, el restaurant de l’hotel Deutsche Eiche… De nit, sempre de nit, foren tots estos espais escenaris d’aquella moguda muniquesa. Aquell vespre de tardor, en Freddie havia convidat als seus millors amics al Mrs. Henderson. Un altre clàssic. Ni el perruquer irlandés Jim Hutton ni l’actriu austríaca Barbara Valentin, tots dos amants aplicats del monarca viciós, s’ho volgueren perdre. Disfresses, alcohol, drogues, música, cuir, mamelles i naps. No fou una festa qualsevol. Fou la festa del 39è aniversari d’en Freddie, la reina del rock, la reina de Glockenbach. Potser la sida en té la culpa; molt pocs podrien recordar hui en primera persona com va acabar aquella nit, aquell sarao. Quasi res ja no en queda, tampoc, d’aquell univers que els va acollir, a Freddie i els seus, amb tanta calor. Ja fa dies que el Frisco se’n diu Padres, el Mrs. Henderson Paradiso i, que, de purpurina, ja no en queda res de res per allà. Els ferraris i els porsches s’han apoderat del carrer de Müller per on segueixen passant el tramvia i les bicicletes, això sí. L’aparador del Pimpernel ja no exhibeix cuir i la casa gran d’Arabella, ai la casa gran d’Arabella! D’allò ja no se’n diu més la Arabella-Haus, ara és més ben coneguda com l’Hotel Sheraton d’Arabellapark. Cinc estrelles, gran luxe. Als baixos de l’edifici, el mític estudi de gravació Musicland va haver de tancar l’any 2011. Els preus del lloguer havien esdevingut insostenibles. Sempre quedarà el record, però, d’aquella nit. La nit en la que Freddie va voler cantar (i gravar) amb els seus companys Living on my own. A Munic, molt millor que a Londres. Aleshores.
Diario de Oktoberfest (XII): Menos visitantes, menos consumo… ¿Cuestión de bolsillo?
Acaba el Oktoberfest y llega el primer balance. Los datos son de la oficina de prensa local, así que mejor darlos por válidos, que no por buenos. Y no es que no sean buenos, simplemente es que son peores. Son los menos buenos, de hecho, de los últimos seis años. Esto es: en 2015 se han contabilizado 5,9 de visitantes al festival durante los dieciséis días de duración. En 2014, el Oktoberfest de Múnich registró 6,3 millones de visitantes, que a su vez supuso un descenso en las cifras de asistentes respecto a los tres años anteriores. En 2011, se registró la cifra récord de 6,9 millones. Esta es de hecho la primera vez desde 2009 que no se alcanza la cifra de seis millones de visitantes. Significativo. En cuanto a datos de consumo de cerveza, más de lo mismo: esta vez se han consumido 7,3 millones de litros. Son muchos, cierto, pero son 400 000 litros menos que en la pasada edición. En fin, sin entrar a fondo en el tema (por ejemplo: mesas vacías en las tardes de entre semana, colas y empujones en fin de semana, más extranjeros y menos locales…), a la vista de todos está que el precio de la cerveza sigue creciendo imparable, mientras el festival en sí mismo parece haber frenado en seco su progresión. Igual deberían de hacérselo mirar…
Pis
Hui hem trobat nou pis. Per fi. I nou, nou. Si tot va bé, l’estrenarem al desembre. Quatre mesos i un parell de disgustos grossos després. Diuen que Munic és un paradís. Una puta merda. Hui estic agre. És el que té el final de mes. Més encara si és a l’agost. Tornant al pis. Fa quatre anys, trobar un xicotet apartament va ser complicat. Ara, trobar un forat digne on caure morts en família ha estat senzillament un suplici. Horrible. És el problema del moment a Munic, sense dubte. Quinze euros (kalt) per metre quadrat a un barri normalet de la ciutat no és preu de mercat. És una poca vergonya. Però és el que hi ha. I, o pagues o ten vas a ta casa. Encara si eixe fos el problema, tira. El que de veritat cabreja és que no arribes, pagues i arreglats. Arribes i esperes, esperes, esperes, desesperes, esperes… el teu torn. El nostre torn, essent espanyols i treballadors autònoms, ha arribat de casualitat i molt al final. Algun desplante ens han fet pel camí. Però no els ho hem pres en compte. O sí, necessite temps. El que deia, treballador autònom i estranger, encara que tracten de dissimular-ho, és sinònim de “al final de la cua”. Bé, els del final de la cua han arribat al principi del tot, ara sí que sí. Potser algun dia m’esplaie amb aquesta història. Pagaria la pena. De moment, que ningú no s’enganye: Munic no és un paradís. És més, si busques pis, és un infern.
Los días más cálidos
Hace unos días que el verano ha llegado, de verdad, a la ciudad. Ya van casi diez sin que caiga una gota del cielo y, poco a poco, muchos se van poniendo nerviosos. Igual son de carácter nerviosete, bascosos, que decimos en el pueblo. Si llueve porque llueve. Se ponen malcarados. Si hace calor porque aquí no hay quien viva. Se ponen malcarados. Las va de serie. A todo esto, el césped de más de un jardín ha empezado amarillear. Y más que lo hará, en este finde de treinta y largos grados, que se espera. Sol y lago. Ayer pasé con la bici por la Königsplatz y salí de su camino de gravilla lleno de polvo. Lógico. En boca de muchos está, en estos días, el cambio climático; otros hablan de la tontería que es poner un aparato de aire acondicionado en casa: “total, son dos semanas al año”. Ahí, a día de hoy, les doy la razón. En un par de semanas, y ojalá me equivoque, todo esto habrá pasado, y volverán las nubes y las temperaturas muy por debajo de los treinta. Y las tormentas. El gris. El impermeable. Y entonces se les verá, a muchos, malcarados como siempre. Habrá quien dirá: “es el fin del mundo, otro año sin verano”. ¿Qué sería de la cerveza de medio litro sin conversaciones como estas? Mientras llegan los días oscuros y no, nos vamos a la playa de Múnich, el lago de Starnberg, en el sábado más caliente del verano (se esperan hasta 36º este fin de semana!).
Escolta
Antònia, la pacient mestra d’alemany que em mantè en forma a estes alçades del partit, ens explicà ahir una història curiosa d’aquestes que em fan pensar que hi ha moments en els que ni als mateixos alemanys els agrada el so de la seua pròpia llengua. Ara fa més de cent anys, un bon dia, August Horch, enginyer alemany nascut a finals de segle XIX, va fundar la seua pròpia marca d’automòbils, de nom A.Horch & Cia. Després d’una disputa interna va acabar eixint de l’empresa per a fundar-ne una altra. Va decidir però buscar-hi un nom més eufònic, per al que va buscar-se la vida amb una llengua morta i estrangera: el llatí. I va trobar el que cercava: quelcom que sonara més simàtic, net, sencill, agradós, Audi. Sona bé i tant, però, per què Audi? Perque el cognom Horch equival a l’imperatiu de horchen, un sinònim, a cavall entre allò informal i allò pejoratiu, de hören, o escoltar. I com s’escoltava a l’antiga Roma? audint (oient), si de cas usant la forma audi per a l’imperatiu. Massa bé i tot els degué sonar el nom Audi als successors del senyor Horch i als seus socis, doncs després d’una fusió posterior de quatre marques de cotxes germanes, la coneguda com Auto Union, van preferir mantindre Audi per damunt de la resta de denominacions dels grup i com insígnia de la marca de les quatre anelles, hui de sobres coneguda. Curiós.
Quadern de Jordi Orts 