Category: Uncategorized

El rètol blau de Tengelmann

Benvolguda Lorena, no t’escric aquestes línies amb cap pretensió especial. No sé ben bé per què m’adrece a tu, però des que he vist el cartell blau d’aquell supermercat de la cadena Tengelmann he pensat en el meu poble, primer, i directament en tu, en un segon moment. El cas és que hui de matí, diumenge, aprofitant que el fred i la neu ens han donat uns dies de treva, hem decidit eixir de Munic i baixar al sud en busca d’unes hores de pau i benestar. Com que només teníem una estona, hem preferit no allunyar-nos massa de casa; com que ara hi ha massa neu a les muntanyes, hem optat per una passejada per Bad Tölz. Imagine, lògic, que no saps de que et parle. Bad Tölz és una xicoteta ciutat històrica de 20 000 habitants (capital però d’una unió de municipis que supera els 120 000), situada 50 quilòmetres al sud de Munic, a tocar dels Alps. Està ubicada a la vora del riu Isar, que serpenteja pel seu nucli urbà transparent com el vidre. Envoltada per muntanyes i boscos que en hivern queden completament coberts de neu, la veritat és que es tracta d’un poble sense cap gran monument, sense cap gran església, sense cap gran pintor o músic allà nascut que servisca com reclam turístic, que no acull cap gran estació d’esquí, cascada o altres meravelles de la natura. Simplement és un poble encantador, on destaca un carrer principal ple de cases històriques que conviden a ser admirades, on és fàcil gaudir d’on bon menjar, i on una passejada al costat del riu és un petit plaer difícil de descriure. La destinació ideal per a una excursió. És el que hem fet nosaltres. Després de riure amb els ànecs, que Aitana reconeix des de no fa massa, hem pujat cap a l’Ajuntament per la Markstrasse, el carrer del Mercat. Creu-me, els seus edificis, grans cases d’estil alpí amb sostres a dos aigües i estructures de fusta, són una meravella. Són cases de tres i quatre altures, moltes d’elles d’origen medieval, i la immensa majoria decorades amb pintures murals de colors vius. Trompe-l’œils. Allò que més m’ha impactat al carrer però, el més comercial de la ciutat i només per a vianants, han sigut els rètols dels establiments. Com el del supermercat que t’he esmentat al principi. Tengelmann és una gran cadena de supermercats a Alemanya, que sempre fa servir el seu logotip sobre un fons en roig a la porta de les seues botigues. A la Marktstrasse n’hi havia un, però aquell rètol no era vermell com de costum, ni feia servir el plàstic, ni tan sols era lluminós, ni sobreeixia de la façana. El rètol de Tengelmann era una respectuosa i discreta pintada en color blau cel, en la mateixa línia que la decoració de la façana de l’edifici que ocupava. El mateix passa amb tots i cadascun dels altres comerços del carrer, que tenen prohibit fer servir colors que no siguen els de l’immoble on s’ubiquen, així com segons quins materials (plàstic, neó…). En aquest punt és quan he pensat en Alcoi, i en tu. No cregues que t’escric açò amb ànim de tocar-te els nassos, de criticar la teua tasca, de veritat. Tot el contrari, percep en tu una persona inquieta i carregada d’il·lusió amb ganes de fer coses per a dinamitzar el turisme a Alcoi. Hem parlat darrerament en un parell d’ocasions i et dic sense cap temor ni vergonya (i t’avise que no sóc de fer la pilota) que m’agrada el que estàs fent a Turisme, igual que en el seu dia vaig respectar la tasca feta per Amparo com pionera al capdavant de la mateixa empresa. Imagina doncs els rètols comercials dels carrers principals del nostre centre històric, per exemple de Sant Nicolau i Sant Llorenç, seguint tots una mateixa estètica modernista o noucentista en comunió amb els edificis on s’ubiquen, com si de la Setabense estiguérem parlant. No se si la idea és viable, si realment tu tindries la més mínima possibilitat de fer alguna cosa al respecte, ni tan sols si és una bona idea. Del que estic convençut és que, com jo, ràpidament pensaràs en la mateixa fruiteria, i el seu vinil impactant sense cap mirament sobre la façana d’un preciós edifici del segle XIX a un dels nostres millors carrers, només tingues l’oportunitat de veure la fotografia del Tengelmann, amb la que acompanye el meu text. Una abraçada ben forta. Jordi

tengelmann_bt

Tengelmann de la Markstrasse de Bad Tölz

media-media-6c55c236-8d19-4bc7-9765-3cc0b6e9cc72-normalized

Tengelmann qualsevol

vinzenzmurr_bt

No ho sembla, però al fons hi ha una carnisseria Vinzenz Murr

metzgerei-vinzenzmurr-1

I ací també, ja es veu

mueller_bt

Un Müller (al centre històric)…

store-mueller00

…i un altre Müller (al centre comercial)

La grua de color groc

Gairebé un any he necessitat per a recuperar la motivació, i disposar del temps suficient, per a seure una estona davant la pantalla i apuntar ací quatre coses. Diumenge passat, aprofitant la desfilada de vestimentes tradicionals que se celebra sempre el primer cap de setmana d’Oktoberfest, a Munic, vaig decidir treure la càmera al carrer i fer unes poques fotos, com abans. La idea era penjar-les ací, en una altra xicoteta crònica del festival, i ja van sis tardors. Però res no és igual. Les fotos les vaig fer, sí, però l’única imatge d’aquell matí gris i fred de setembre que no em puc treure del cap és aquesta:

san_pedro_demolicion

Una enorme grua de color groc interromp la tranquil·litat del diumenge muniqués. No funciona, no emprenyem, però la seua sola presència, i com està ensorrant un edifici “sa” del centre històric, a només uns metres de la plaça de Maria, em destorba, moltíssim. Genera una ruïna on no la hi havia. Això ho veiem tots. Uns quants, a més, veuen negoci. Un negoci immens. El negoci del rajol. Compte. Una vegada ensorrat aquest vell edifici, tornar a alçar-ne un altre, en aquest punt del centre, generarà un benefici grandíssim, a uns pocs, clar. I, a la resta…? Em preocupa. Aquesta grua acabarà l’enderroc, i anirà a fer faena a un altre punt de la ciutat, potser no tan cèntric. On vivim les persones. I a seguir: enderrocar, i tornar a construir; desallotjar comerç tradicional i persones “velles”, i bescanviar-les com si foren “cromos” per comerç i persones “noves”. És a dir, de les que paguen(m) el doble, o el triple, o deu vegades més, pel mateix. Negoci, i més negoci, immobiliari. Aquesta història ja me la conec, i no acaba bé.

Per cert, també vaig fer unes fotos de la desfilada:

trachten_oktoberfest_2016b

Així són ells, i elles

trachten_oktoberfest_2016d

Veig a aquestes persones fer música i pense, collons, no estem tan a lluny

oktoberfest_trachten_2016

Símbols

trachten_oktoberfest_2016c

I després estan els ‘guiris’, que es compren una disfressa i… En fi

trachten_oktoberfest_2016e

Hi ha turistes que almenys compren roba veritablement tradicional. Aquestos, espanyols

Per cert, set i mitja del matí, i algú plora al fons del passadís. Res dolent, és el que m’ocupa des de fa mesos: se’n diu paternitat.

La festa d’en Freddie

Aquell vespre de tardor feia gelor. Era d’hora, per a tota aquella gent, aus nocturnes, tot i que ja feia estona que era de nit, a Munic. És el que té la tardor a la ciutat, es fa fosc massa prompte i, a més, el mercuri cau en picat. Ni en Freddie, ni els seus amics, tenien fred. Ell era una diva i les deesses no li fugen a res. Els refredats, si de cas, no els combatien amb paracetamol, sinó amb una altra pols de color blanc. Cocaïna. Drogues, sexe i rock and roll, increïble, però cert, això era aleshores Munic, i no Berlín. Corrien els anys 80 i no n’hi havia déu del pop, del rock o del glam, que no volgués passar per l’estudi de gravació Musicland. Iggy Pop, Elton John, els Rolling Stones, Led Zeppelin, Scorpions… tots ells i més encara havien enregistrat algunes de les seues cançons d’èxit, als 70, a la casa gran del carrer d’Arabella. I, com els altres, la reina i la seua banda van fer de Musicland sa casa. O, millor dit, de Munic la seua llar. El barri de Glockenbach, el bar Frisco, el club Pimpernel, el restaurant de l’hotel Deutsche Eiche… De nit, sempre de nit, foren tots estos espais escenaris d’aquella moguda muniquesa. Aquell vespre de tardor, en Freddie havia convidat als seus millors amics al Mrs. Henderson. Un altre clàssic. Ni el perruquer irlandés Jim Hutton ni l’actriu austríaca Barbara Valentin, tots dos amants aplicats del monarca viciós, s’ho volgueren perdre. Disfresses, alcohol, drogues, música, cuir, mamelles i naps. No fou una festa qualsevol. Fou la festa del 39è aniversari d’en Freddie, la reina del rock, la reina de Glockenbach. Potser la sida en té la culpa; molt pocs podrien recordar hui en primera persona com va acabar aquella nit, aquell sarao. Quasi res ja no en queda, tampoc, d’aquell univers que els va acollir, a Freddie i els seus, amb tanta calor. Ja fa dies que el Frisco se’n diu Padres, el Mrs. Henderson Paradiso i, que, de purpurina, ja no en queda res de res per allà. Els ferraris i els porsches s’han apoderat del carrer de Müller per on segueixen passant el tramvia i les bicicletes, això sí. L’aparador del Pimpernel ja no exhibeix cuir i la casa gran d’Arabella, ai la casa gran d’Arabella! D’allò ja no se’n diu més la Arabella-Haus, ara és més ben coneguda com l’Hotel Sheraton d’Arabellapark. Cinc estrelles, gran luxe. Als baixos de l’edifici, el mític estudi de gravació Musicland va haver de tancar l’any 2011. Els preus del lloguer havien esdevingut insostenibles. Sempre quedarà el record, però, d’aquella nit. La nit en la que Freddie va voler cantar (i gravar) amb els seus companys Living on my own. A Munic, molt millor que a Londres. Aleshores.

Diario de Oktoberfest (XII): Menos visitantes, menos consumo… ¿Cuestión de bolsillo?

Acaba el Oktoberfest y llega el primer balance. Los datos son de la oficina de prensa local, así que mejor darlos por válidos, que no por buenos. Y no es que no sean buenos, simplemente es que son peores. Son los menos buenos, de hecho, de los últimos seis años. Esto es: en 2015 se han contabilizado 5,9 de visitantes al festival durante los dieciséis días de duración. En 2014, el Oktoberfest de Múnich registró 6,3 millones de visitantes, que a su vez supuso un descenso en las cifras de asistentes respecto a los tres años anteriores. En 2011, se registró la cifra récord de 6,9 millones. Esta es de hecho la primera vez desde 2009 que no se alcanza la cifra de seis millones de visitantes. Significativo. En cuanto a datos de consumo de cerveza, más de lo mismo: esta vez se han consumido 7,3 millones de litros. Son muchos, cierto, pero son 400 000 litros menos que en la pasada edición. En fin, sin entrar a fondo en el tema (por ejemplo: mesas vacías en las tardes de entre semana, colas y empujones en fin de semana, más extranjeros y menos locales…), a la vista de todos está que el precio de la cerveza sigue creciendo imparable, mientras el festival en sí mismo parece haber frenado en seco su progresión. Igual deberían de hacérselo mirar…

Pis

Hui hem trobat nou pis. Per fi. I nou, nou. Si tot va bé, l’estrenarem al desembre. Quatre mesos i un parell de disgustos grossos després. Diuen que Munic és un paradís. Una puta merda. Hui estic agre. És el que té el final de mes. Més encara si és a l’agost. Tornant al pis. Fa quatre anys, trobar un xicotet apartament va ser complicat. Ara, trobar un forat digne on caure morts en família ha estat senzillament un suplici. Horrible. És el problema del moment a Munic, sense dubte. Quinze euros (kalt) per metre quadrat a un barri normalet de la ciutat no és preu de mercat. És una poca vergonya. Però és el que hi ha. I, o pagues o ten vas a ta casa. Encara si eixe fos el problema, tira. El que de veritat cabreja és que no arribes, pagues i arreglats. Arribes i esperes, esperes, esperes, desesperes, esperes… el teu torn. El nostre torn, essent espanyols i treballadors autònoms, ha arribat de casualitat i molt al final. Algun desplante ens han fet pel camí. Però no els ho hem pres en compte. O sí, necessite temps. El que deia, treballador autònom i estranger, encara que tracten de dissimular-ho, és sinònim de “al final de la cua”. Bé, els del final de la cua han arribat al principi del tot, ara sí que sí. Potser algun dia m’esplaie amb aquesta història. Pagaria la pena. De moment, que ningú no s’enganye: Munic no és un paradís. És més, si busques pis, és un infern.

Los días más cálidos

Hace unos días que el verano ha llegado, de verdad, a la ciudad. Ya van casi diez sin que caiga una gota del cielo y, poco a poco, muchos se van poniendo nerviosos. Igual son de carácter nerviosete, bascosos, que decimos en el pueblo. Si llueve porque llueve. Se ponen malcarados. Si hace calor porque aquí no hay quien viva. Se ponen malcarados. Las va de serie. A todo esto, el césped de más de un jardín ha empezado amarillear. Y más que lo hará, en este finde de treinta y largos grados, que se espera. Sol y lago. Ayer pasé con la bici por la Königsplatz y salí de su camino de gravilla lleno de polvo. Lógico. En boca de muchos está, en estos días, el cambio climático; otros hablan de la tontería que es poner un aparato de aire acondicionado en casa: “total, son dos semanas al año”. Ahí, a día de hoy, les doy la razón. En un par de semanas, y ojalá me equivoque, todo esto habrá pasado, y volverán las nubes y las temperaturas muy por debajo de los treinta. Y las tormentas. El gris. El impermeable. Y entonces se les verá, a muchos, malcarados como siempre. Habrá quien dirá: “es el fin del mundo, otro año sin verano”. ¿Qué sería de la cerveza de medio litro sin conversaciones como estas? Mientras llegan los días oscuros y no, nos vamos a la playa de Múnich, el lago de Starnberg, en el sábado más caliente del verano (se esperan hasta 36º este fin de semana!).

Escolta

logo_audi

Antònia, la pacient mestra d’alemany que em mantè en forma a estes alçades del partit, ens explicà ahir una història curiosa d’aquestes que em fan pensar que hi ha moments en els que ni als mateixos alemanys els agrada el so de la seua pròpia llengua. Ara fa més de cent anys, un bon dia, August Horch, enginyer alemany nascut a finals de segle XIX, va fundar la seua pròpia marca d’automòbils, de nom A.Horch & Cia. Després d’una disputa interna va acabar eixint de l’empresa per a fundar-ne una altra. Va decidir però buscar-hi un nom més eufònic, per al que va buscar-se la vida amb una llengua morta i estrangera: el llatí. I va trobar el que cercava: quelcom que sonara més simàtic, net, sencill, agradós, Audi. Sona bé i tant, però, per què Audi? Perque el cognom Horch equival a l’imperatiu de horchen, un sinònim, a cavall entre allò informal i allò pejoratiu, de hören, o escoltar. I com s’escoltava a l’antiga Roma? audint (oient), si de cas usant la forma audi per a l’imperatiu. Massa bé i tot els degué sonar el nom Audi als successors del senyor Horch i als seus socis, doncs després d’una fusió posterior de quatre marques de cotxes germanes, la coneguda com Auto Union, van preferir mantindre Audi per damunt de la resta de denominacions dels grup i com insígnia de la marca de les quatre anelles, hui de sobres coneguda. Curiós.

Tornar a començar

Els primers dies de l’any, especialment en passar Reis i intentar tornar a la marxa, són ben complicats a Munic. Fa fred, el dia és curt, la panxa bé plena, el record de la família i la pròpia gent és fresc. Rovell. I després està la gossera. És com si la mandra s’hagués fet amb mi durant els Nadals i ara fou impossible treure-me-la de damunt. És ben difícil fins i tot alçar-se del llit a primera hora del matí; el despertador sona una i dues vegades i tots dos romanem allà parats; mai s’acaba de fer de dia. Una vegada dempeus, no sé per on començar. I no és que no tinga faena, tot i que la d’ara és del tot diferent, és que en tinc tanta, d’acumulada, que no sé per on moure. Al migdia tot són preses i correres. I quan sembla que encara trauré alguna cosa en clar de la jornada, tot el contrari: de sobte es fa fosc, fosquíssim. La sensació que tinc sovint és com si rodolara pel gener a trompades, amb l’aire de cara en tot moment. Només demane que arribe febrer aviat. O, per demanar, que torne a caure una bona nevada de les de dos i tres pams de neu, tot i que en sóc conscient que d’això darrer potser, en uns dies, me’n penediré.

#rutaBayern: Herrenchiemsee, el pequeño Versalles bávaro

Herrenchiemsee, fachada principal

Herrenchiemsee, fachada principal

Hace unos meses publicaba un post de debut en relación a la #rutaBayern, dedicado al tercer y desconocido palacio de Luis II en Baviera: Herrenchiemsee. Aquí va una segunda entrega, algo más extensa y en forma de atrevida comparativa con su modelo: el palacio francés de Versalles.

Ya de entrada hay que matizar que tratar de comparar el palacio de Versalles con su réplica bávara puede resultar sonrojante. A pesar de todo, sobreponer algunos datos y unas cuantas imágenes de ambos espacios puede dejar a más de uno con la boca abierta.

Partiendo de una imagen panorámica y completa, la comparativa se torna directamente imposible, pues se trata de dos palacios concebidos en dos contextos históricos muy diferentes o cuya superficie o impacto en la sociedad de su tiempo y en la actual nada tiene que ver.

Empezando por lo obvio, mientras Versalles es un excelente ejemplo de arte barroco del siglo XVII –iniciado hacia 1630– y uno de los palacios reales más grandes de Europa, el de Herrenchiemsee es una réplica construida 200 años después, entre 1878 y 1886. Estéticamente sigue los parámetros del barroco de Versalles, pero no deja de tratarse una reproducción posterior materializada con otro tipo de materiales o técnicas constructivas.

En cuanto a dimensiones, la comparativa tampoco se sostiene por ningún lado. Mientras que el palacio de Versalles, ampliado a lo largo del tiempo hasta la Revolución Francesa, ocupa una extensión de 67 km2 –entre palacio, pabellones y jardines–, el de Herrenchiemsee apenas se reduce a un pabellón, equiparable al cuerpo central de su arquetipo. La superficie de Versalles sería más bien comparable al tamaño del lago Chiemsee –79 km2–, mientras la Herreninsel, la isla donde encontramos el complejo de Herrenchiemsee, apenas mide 239 hectáreas.

De la misma manera, la influencia de ambos sobre su tiempo y sobre el actual son totalmente diferentes en cada caso. Versalles representó en su día el símbolo del poder casi ilimitado de los gobernantes franceses, de Luis XIV a su nieto Luis XVI. Hoy en día, es uno de los monumentos más visitados de Francia y del mundo, superando cómodamente la cifra de cinco millones de visitantes cada año.

Por su parte, Herrenchiemsee no pasa de burda réplica en este terreno: no fue concebido si quiera como palacio real sino como monumento de homenaje y no estuvo habitado ni por el mismo rey Luis II de Baviera –quien paso allí una decena de noches en su vida–. A la muerte del rey, con el palacio inacabado, los trabajos se interrumpieron y no fue usado como residencia por sus sucesores, que lo abrieron al turismo ya en el mismo año de la muerte del rey, 1886. Hoy en día, el palacio de Herrenchiemsee apenas influye tampoco en lo turístico. Es visitado por unas 400.000 personas cada año, por mucho que esto último sea más una ventaja para el viajero que otra cosa.

Si focalizamos, ¿dos gotas de agua?
Curiosamente, tal cual vamos cerrando el ángulo de enfoque los palacios de Versalles y Herrenchiemsee empiezan a parecerse más y más hasta el punto que pueden resultar casi idénticos según dónde postremos la mirada.

Fachada y planta
Georg Dollmann lo tuvo relativamente fácil, pues se trataba de reproducir la fachada principal del palacio de Versalles. Sin ser idénticas, mantienen la misma estructura, morfología y características muy similares. Lo mismo sucede con la planta, si bien en Herrenchiemsee solamente nos quedamos con el cuerpo central, ya que faltan las dos alas laterales, que no es poco.

Fachada principal en Herrenchiemsee y Versalles

Fachada principal en Herrenchiemsee y Versalles

Ambas plantas. /WEB

Ambas plantas. /WEB

Salón de los espejos
Si el Salón de los Espejos de Herrenchiemsee y el de Versalles no son físicamente idénticos es porque la copia bávara es sensiblemente más grande: mide 98 metros de largo, albergando 33 lámparas de araña y unos 50 candelabros. En la foto no se nota la diferencia.

Galerías de los Espejos. Arriba, Herrenchiemsee; abajo, Versalles. /FOTOS: WEB

Galerías de los Espejos. Arriba, Herrenchiemsee; abajo, Versalles. /FOTOS: WEB

Gran Escalera
Como ocurre con la sala de los espejos, el espacio de la Gran Escalera de Herrenchiemsee estaba destinado a ser una réplica exacta de este vestíbulo homónimo en Francia. No lo son, pues la escalera versallesa fue demolida en el siglo XVIII y hoy en su lugar encontramos un espacio más austero.

La gran escalera de Herrenchiemsee, izquierda; derecha, reconstrucción de la versallesa. /FOTO: WEB + SCHLOSS HERRENCHIEMSEE

La gran escalera de Herrenchiemsee, izquierda; derecha, reconstrucción gráfica de la versallesa. /FOTO: WEB + SCHLOSS HERRENCHIEMSEE

Dormitorio
Luis II hizo reproducir una versión propia del dormitorio de Luis XIV en Versalles en más de una ocasión, pues no solamente lo vemos en Herrenchiemsee sino también en Linderhof. Balaustrada y cama en altura incluidas, aunque primando el color azul en el caso del monarca bávaro.

Los dormitorios de Herrenchiemsee, izquierda, y de Versalles, derecha. /FOTO: WEB

Los dormitorios de Herrenchiemsee, izquierda, y de Versalles, derecha. /FOTO: WEB

Esculturas y fuentes
Aunque en este apartado nos conformamos con parecidos razonables, en Herrenchiemsee no faltan algunas fuentes a la versallesa, así como esculturas de divinidades clásicas. Ahí están la fuente de Latone o las representaciones de Neptuno. Los jardines bávaros llevan la firma de Carl von Effner y son una versión simplificada e inacabada de los parisinos.

Fuentes de Latone. /FOTO VERSALLES: WEB

Fuentes de Latone. /FOTO VERSALLES: WEB

En resumen, situando ambos palacios en sus respectivos planos, lo de Herrenchiemsee es digno de estudio y, sin lugar a dudas, de visita. Por suerte, a día de hoy es un destino minoritario, lo que casi garantiza experiencias sorprendentes en un palacio oculto, desconocido y ubicado además estratégicamente sobre una isla en medio de un lago… a los pies de los Alpes.

El lago Chiem y la Fraueninsel desde Herreninsel

El lago Chiem y la Fraueninsel desde Herreninsel

Más posts sobre viajes en Baviera en:

rutaBayern

Museo BMW

Després de l’altre dia amb el post del Museu Audi, ja tocava visitar el Museu BMW

Muniqueando - Guía de Múnich en español - Guía de viajes - Múnich - Munich - München

Con unos 500.000 visitantes anuales (2012), el museo BMW es el segundo más visitado de la ciudad tras el Deutsches. Actualmente y tras una importante reforma, expone unos 120 vehículos de la marca bávara en un espacio de 5.000 m2.

Dos años en Múnich han tenido que pasar para que me interesara de verdad por el contenido del museo BMW, tantas veces visitado desde el exterior junto con el vecino –y gratuito– BMW Welt. Lo confieso, los coches y el motor no son mi punto fuerte, si bien reconozco que muniqueando como voy esta era una parada obligada que además necesitaba de cierta atención. Aprovechando la pasada edición de la Larga Noche de los Museos se la concedí finalmente.

Diseñado junto a los cuarteles generales de la BMW y coincidiendo con la celebración de los Juegos Olímpicos de Múnich de 1972, el museo de la marca…

View original post 634 more words