Tagged: el país

L’editor, la palla i el gra

Este matí he tingut l’oportunitat de llegir un fantàstic article de Joan Carles Girbés al Quadern de EL PAÍS. Es titula Editar sense editors i descriu brillantment un episodi succeït ara fa uns anys, mitjançant el qual narra una mena de mort anunciada del sector editorial. Bé, en realitat, no ha mort ningú ni s’espera cap mort entesa com a tal, ni pel que fa als llibres, ni tampoc pel que fa als editors, però tot ha canviat i ja mai més no tornarà a ser com era. Per a que ens aclarim, Girbés aporta una dada que descriu ben be el panorama que tenim i el que tindrem: Belén Esteban encapçalant les llistes de llibres més venuts els darrers dies. És cert, l’editor, tot i que no ha mort, ha desaparegut de l’escena de les grans editorials i amb la seua sortida la qualitat d’allò que hom troba a les prestatgeries de les grans llibreries és cada dia més baixa. Veritat. Per sort, però, el segle XXI (amb les ferramentes de les que disposem) és a la vegada un escenari magnífic per a buscar subterfugis, nous camins per on transitar també en el sector editorial. Així doncs, amb el mercat berenant-se el sector editorial convencional, avant les xicotetes editorials, els girbés i les girbeses, els llibres que deleiten, els autors-editors…

*Casualment, este mateix matí de dimarts he rebut les notes d’un editor per primera vegada en molts anys. Perque si l’editor està desapareixent ara en el mon del llibre, en el periodisme ja fa dies que no en tenim notícies. Tot i que sospite no he estat al seu nivell, ha sigut un plaer revisar els seus comentaris i suggeriments al peu de la pàgina. De document informàtic, però peu de pàgina al cap i a la fi.

¿Es España la próxima Grecia?

Me cruzo esta mañana con un señor serio y malcarado, alemán, alemán, que antes de darme los buenos días ya me pregunta si es España la nueva Grecia. Me indigno, le digo que los europeos del sur no somos tal y cómo algunos quieren vernos en el norte. Y le explico lo duro que se trabaja en mi país, igual o más que en Alemania, y lo mal que lo está pasando la gente, la que de verdad suda esta maldita crisis. El señor serio y malcarado se me ríe en la cara y me enseña la foto de Mariano, celebrando rescate. “Ya se os ve sufrir ya”, se mofa poniendo cara de elefante de Botswana.

Periodisme, sempre

Quan em sento ofegat pel bombardeig informatiu al que em tenen sotmés -els tossuts que s’afanyen a fer-nos moure al ritme dels mercats-; quan ja quasi estic a punt de capitular i donar per bona qualsevol retallada al benestar social i els serveis públics que vinga imposada; quan ja ho tenen a punt amb mi… aleshores trobe també la medicina, contra el periodisme, en el Periodisme.

D’allò que fa que recupere el seny en dic articles esclaridors, i seuen damunt mateix dels articles que tant em recremen cada dia: els monòtons, conformistes, interessats… Aquest dimecres m’han donat llum, en particular, estos: Que si un directiu del Banc Santander s’ha jubilat amb una pensió de 63 milions d’euros, que si Isidre Fainé s’ha mantingut el sou en 2,7 milions d’euros a l’any com president de la Caixa, que si a les universitats alguns equips directius segueixen disparant amb pólvora de rei mentre ofeguen a la comunitat universitària, que si a València càrrecs del PP segueixen fent-se rics en política…

Com no, desperte. Primer em reconcilie amb allò que estime i després maleïsc a tots aquells que ens volen rebentar mentre segueixen mirant-nos des de dalt i rient. Així no ens faran capitular.

(Ups, oblidava que el Periodisme alimenta de moltes maneres… també entra per la vista! Gràcies Manel)

De tòpics

Són les sis de la vesprada de dissabte i el bullici fa una estona que ha desaparegut per complet. Mentre arreplega muntanya amunt, ja de nit, una dóna troba un sucós telèfon mòbil intel·ligent, flamant, sobre una taula de la concorreguda cafeteria de la també popular estació d’esquí, on treballa. Ha estat allà, oblidat en un descuit i a la mà de tothom, durant hores. Però ningú l’ha fet seu. Tampoc l’han reclamat.

Als pocs segons rep una trucada al mateix telèfon. Contesta: “Hallo?” Li responen, en alemany: “Hui em perdut l’smartphone al que estem telefonant, ens podria ajudar?”. Després de creuar les paraules justes, la dóna confirma que ho farà sense cap problema, deixant el petit aparell en la taquilla de l’estació d’esquí.

El que podria haver estat l’enèsima pèrdua d’un telèfon mòbil a la família, dos anys per davant de rebuts per a pagar-lo amb la factura de la línia, acaba en un no res. 24 hores més tard, ja està tot solucionat. El telèfon, efectivament, estava dipositat en un sobre al nom del seu propietari i en el lloc indicat, tal i com s’havia acordat.

Per molt que em resulte poc estimulant acudir als tòpics per a explicar un fenomen com el que ens ha succeït, no puc deixar de recordar que precisament este dimecres venia llegint a ELPAÍS.com l’article d’un periodista del Süddeutsche Zeitung, el qual concloia dient que allò de la “diligència, eficiència i disciplina” és completament cert quan parlem d’alemanys. Aleshores vaig posar en dubte que siga axiomàtic que els alemanys treballen més que els espanyols, que siguen sempre més diligents i ordenats per naturalesa. Ara, per descomptat, continue dubtant-ho però celebre haver entropessat amb una germana diligent, eficient i disciplinada, en el lloc i en el moment precisos. Sí, per un dia, ho celebre: beneïts tòpics.

Indemnitzacions indecents

El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.

Indemnitzacions indecents

Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.

Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.

Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…

Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.

Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.

A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.