Tagged: rajoy

¿Es España la próxima Grecia?

Me cruzo esta mañana con un señor serio y malcarado, alemán, alemán, que antes de darme los buenos días ya me pregunta si es España la nueva Grecia. Me indigno, le digo que los europeos del sur no somos tal y cómo algunos quieren vernos en el norte. Y le explico lo duro que se trabaja en mi país, igual o más que en Alemania, y lo mal que lo está pasando la gente, la que de verdad suda esta maldita crisis. El señor serio y malcarado se me ríe en la cara y me enseña la foto de Mariano, celebrando rescate. “Ya se os ve sufrir ya”, se mofa poniendo cara de elefante de Botswana.

Anuncis

Nit electoral a 2.000 quilòmetres de distància

El PP ha guanyat les eleccions al Parlament espanyol com no ho havia fet mai abans: 186 diputats de 350 al Congrés, mentre que el PSOE ha obtingut el resultat més pírric de la seua història. Ningú no s’ha sorprés, era un resultat anunciat des del dia que es van convocar les eleccions. Votats per correu, Mariola i jo vàrem seguir la nit electoral des de la distància, en pla pijama i suc de taronja. Molt de diumenge al vespre, com qualsevol altre. Els sentiments no canvien quan un vota a 2.000 quilòmetres de sa casa, la de tota la vida, però diria que la ressaca electoral és menor. Sinó, no m’explique com tinc el cos de bé este dilluns.

La tragèdia contemporània en dies de campanya

Per molt que s’afanyen des del PSOE, aquesta campanya electoral és per a ells una tragèdia grega. Mentre arriba i no el desenllaç, els socialistes estan recorrent una cursa intensa que a vegades els deixa a la vora del ridícul.

A Alcoi han celebrat el seu acte de campanya. Marcelino Iglesias, secretari d’Organització del PSOE, i Leire Pajín, candidata per Alacant al Congrés dels Diputats, van estar dimarts en la nit al Teatre Principal.

Del que van dir em quede amb dos conceptes: que un canvi de govern no garanteix el final de la crisi i de l’atur a Espanya; que el PP és tan responsable com el PSOE de la situació política i econòmica estatal, si tenim en compte que governen a la majoria d’autonomies i municipis.

Els done la raó, en estes dos idees força als del PSOE, com també quan diuen que el PP no pot equiparar 1996 a 2011, a l’hora de vendre la seua recepta màgica per encetar la recuperació econòmica i retrobar la senda del creixement econòmic. No els done la raó en canvi, als del PSOE, quan afirmen que representen l’eixida social a la crisi.

Tan s’hi val. A la tragèdia grega ningú no pot fugir del seu destí, per molt que ho intente desesperadament. Hom està sentenciat. El PP, també. I el poble. Tinc la sensació que, malgrat el que pensen uns quants, els socialistes no aniran a soles a l’escorxador el proper 20 de novembre.

Un mèrit a les portes de la campanya electoral

Un (de)mèrit de la classe política ha sigut aconseguir que la immensa majoria de la gent, siga quina siga la seua ideologia, no s’interesse gens pels afers públics en un moment crític com l’actual. Hui comença la campanya política per a les eleccions generals del 20N i, lamentablement, al carrer li preocupen moltes altres coses abans que la política. Si de cas, preocupen els polítics.

Només amb una mica de sort, algun fenomen semblant al del 15M faria que la campanya resulte finalment un estímul per a la ciutadania. Si ningú no els marca l’agenda, apanyats anem da la mà de Rajoy, Rubalcaba, Cayo Lara i companyia.

A Alcoi, i a tot Espanya, el que fa patir de veritat és la crisi econòmica, que ja no sabem si és financera, social, de valors, si té solució ni quina és la solució. Aquest dijous s’ha conegut que Espanya ja té enregistrades 4.360.926 persones sense treball a 31 d’octubre de 2011. Són el 21,5% de la població en edat de treballar, una absoluta barbaritat. Mentrimentres, Grècia s’apropa a la fallida econòmica, la borsa de tot Europa es desploma per enèsima vegada, l’euro s’acosta a l’abisme, la recessió se’ns tira damunt de nou, les notícies ens ho donen tot ben adobat, els de sempre guanyen com sempre i els de mai paguem com mai. Encara els polítics volen que estiguem pendents de la pegada de cartells a la mitjanit.

Això sí, la dreta espanyola passa de gaidó per tot plegat i prepara el cava en la nevera.