Des de dalt de la serra dels Plans observava fa un parell de dies la taca groguenca, destorbant, que va deixar l’incendi de 2012 a la Torre. A l’altra banda del panorama la marca és igualment penosa, en este cas a la serra de Mariola. I més enllà, perquè ja ho hem oblidat, però aquesta història la vivim quasi cada estiu: ara al port, ara a la serra de la Grana, ara a Relleu… D’alguna forma, mire esta terra seca, fràgil, i em sento culpable. Culpable per estar a lluny. Culpable per passejar-la com un foraster, a la llarga. Culpable per habitar una altra terra, verda i llunyana, que no és la meua on és els incendis són un dolor altament improbable. És el que hi ha. Com la brosta, la brossa, la de plàstic, que tanta n’he vist esta setmana. Totes eixes coses em venien al cap este vespre mentre em mirava a la plaça del poble el documental L’estiu més negre, que Alba Forés i Rubén Soler han realitzat a mode de recordatori, reflexió i crida ciutadana, en relació al gran incendi de Cortes de Pallás que va cremar 50.000 hectàrees el passat estiu. Es diu a pressa. L’han projectat hui precisament, 11 d’agost, un any després que es prengués un altre foc, el de la Torre, l’últim, el de la Rabosina, el dels dos brigadistes morts. Buscant en la xarxa esta nit trobe el web corporatiu del documental i, en ell, llegisc una interessant entrevista amb l’autor. Acaba dient: “Vivim d’esquenes a la muntanya, l’hem deixada totalment de costat i ara és més una zona de lleure que un mode de vida”, i afegeix: “Igual que a altres països europeus hauríem de considerar la muntanya i el camp com un ésser viu i respectar-los al màxim ja que són els nostres pulmons”. Més d’acord, impossible. No vindré ara amb comparacions odioses, només que és innegable que tenim un país ple de terres ermes que esdevenen un polvorí cada estiu, quan la sequera prepara la foguera. Una foguera que cal encendre però. Casualment, tant el gran incendi de València com el de la Torre en 2012 foren producte de dos accidents –per una espurna amb una ferramenta mecànica i a través d’una fallida mecànica en un cotxe–, però si cada any repetim la mateixa història és principalment perquè, com diu Rubén, hem donat l’esquena a la muntanya i a més a més ens importa menys que poc. També perquè sobren bojos i falta educació, bis. I consciència col·lectiva. Sinó, no m’explique com més del 60% dels incendis forestals que patim són intencionats.

*Aquest és el vídeo d’introducció al documental (teaser), que de moment no està penjat sencer a la xarxa:

Per cert, si el documental s’ha vist hui a la Torre de les Maçanes ha sigut cosa del grup Rentonar, gent que no li dóna l’esquena a les muntanyes.