Tagged: la torre de les maçanes

El secà

Roselles als Castellans; fa mal la serra cremada al fons

Roselles als Castellans; fa mal la serra cremada al fons

No sé si és la sequera, real, o són coses del meu cervell influenciat com està pels paisatges de l’antagònica Baviera, però cada vegada que pose els peus en la terreta tinc la sensació que el desert se’ns està engolint i que fins i tot ens té a mig rosegar. Terrible la vista des de l’aire, just abans de prendre terra a l’aeroport d’Alacant, quan per molt que m’esforce no veig verd per enlloc. Serra amunt, una vegada passada eixa frontera que hui fixen Tibi o Xixona, sempre acabe alenant i respirant al cap i a la fi una mica més seré. A la muntanya, a casa, el desert haurà d’esperar un poc. Això sí, ens té a tir d’incendi forestal. Passejant l’altre dia per la Torre en busca d’eixos paisatges que em fan sentir una mica més tranquil em vaig topar amb este camp de roselles als Castellans. Haguera preferit trobar-me les cabres de Gusman i un talló de mig metre de blat, com fou algun dia, això potser és massa demanar. Per a l’any vinent.

Anuncis

Nou imatges del Pa Beneït a la Torre

Feia anys que no gaudia d’esta xicoteta festa, però el cap de setmana, per força i fester major, he tingut la sort de poder retrobar-me amb ella. D’açò en diuen al meu poble la Festa del Pa Beneït, es celebra en honor al patró local Sant Gregori i teniu tots els detalls ací mateix: o bé en el breu text penjat al web de Gent de la Torre o bé en aquest reportatge de rigor publicat fa uns dies al Diario Información. En qualsevol cas, ja vos avance que es tracta d’una singular, preciosa, delicada ofrena al patró de la Torre de les Maçanes que ve celebrant-se cada 9 de maig des de fa segles. Els pans van eixir al carrer divendres i diumenge passat, en un dia de sol i llum que més be semblava d’estiu; jo ho vaig veure així:

sant_gregori_pa_carrer

Pa i orgull

sant_gregori_guasapeando

Llumenera i ‘guasap’

sant_gregori_capcana

Capçana

sant_gregori_pans

Esperant

sant_gregori_pa_cap

El pa, al cap

sant_gregori_pansx4

Pans al carrer

sant_gregori_musica

Música i pa

sant_gregori_costera_esglesia

Les xiques, valentes, a la costera de l’església

aigua_sant_gregori

Aigua de Sant Gregori

De focs, muntanyes i educació

Des de dalt de la serra dels Plans observava fa un parell de dies la taca groguenca, destorbant, que va deixar l’incendi de 2012 a la Torre. A l’altra banda del panorama la marca és igualment penosa, en este cas a la serra de Mariola. I més enllà, perquè ja ho hem oblidat, però aquesta història la vivim quasi cada estiu: ara al port, ara a la serra de la Grana, ara a Relleu… D’alguna forma, mire esta terra seca, fràgil, i em sento culpable. Culpable per estar a lluny. Culpable per passejar-la com un foraster, a la llarga. Culpable per habitar una altra terra, verda i llunyana, que no és la meua on és els incendis són un dolor altament improbable. És el que hi ha. Com la brosta, la brossa, la de plàstic, que tanta n’he vist esta setmana. Totes eixes coses em venien al cap este vespre mentre em mirava a la plaça del poble el documental L’estiu més negre, que Alba Forés i Rubén Soler han realitzat a mode de recordatori, reflexió i crida ciutadana, en relació al gran incendi de Cortes de Pallás que va cremar 50.000 hectàrees el passat estiu. Es diu a pressa. L’han projectat hui precisament, 11 d’agost, un any després que es prengués un altre foc, el de la Torre, l’últim, el de la Rabosina, el dels dos brigadistes morts. Buscant en la xarxa esta nit trobe el web corporatiu del documental i, en ell, llegisc una interessant entrevista amb l’autor. Acaba dient: “Vivim d’esquenes a la muntanya, l’hem deixada totalment de costat i ara és més una zona de lleure que un mode de vida”, i afegeix: “Igual que a altres països europeus hauríem de considerar la muntanya i el camp com un ésser viu i respectar-los al màxim ja que són els nostres pulmons”. Més d’acord, impossible. No vindré ara amb comparacions odioses, només que és innegable que tenim un país ple de terres ermes que esdevenen un polvorí cada estiu, quan la sequera prepara la foguera. Una foguera que cal encendre però. Casualment, tant el gran incendi de València com el de la Torre en 2012 foren producte de dos accidents –per una espurna amb una ferramenta mecànica i a través d’una fallida mecànica en un cotxe–, però si cada any repetim la mateixa història és principalment perquè, com diu Rubén, hem donat l’esquena a la muntanya i a més a més ens importa menys que poc. També perquè sobren bojos i falta educació, bis. I consciència col·lectiva. Sinó, no m’explique com més del 60% dels incendis forestals que patim són intencionats.

*Aquest és el vídeo d’introducció al documental (teaser), que de moment no està penjat sencer a la xarxa:

Per cert, si el documental s’ha vist hui a la Torre de les Maçanes ha sigut cosa del grup Rentonar, gent que no li dóna l’esquena a les muntanyes.

Festa Major

Cau el sol d’agost i el poble apareix tranquil, apagat, desconegut. Sona de fons la banda que com un iman empenta a tothom que ix al carrer cap als afores. En concret, tots fan camí del solar del ferrer. El tros de terra, que han desbrossat per a l’ocasió, apareix tancat i parcel·lat. És un tauler desmesurat, envoltat per uns centenars de jugadors, torrudans i forasters. L’ambient és sec, de polseguera, però la calor ha deixat d’escalfar fa una estona, mentre el jovent acomiada el dia amb un gotet en la mà. No estem de Festa Major, però ben bé ho sembla. Apareix en escena un búfal i toca la xaranga. Cinc minuts dura la passejada de l’animal pel bancal, que concentra les mirades de tothom mentre pasta, de secà. La gent beu cervesa i menja bunyols mentre espera. Arriba el moment: el búfal caga, el personal embogeix i la festa s’acaba. En concret, la bèstia se’n ha anat de bareta en la parcel·la 679. Una veïna del poble crida, d’alegria, acaba de guanyar 1.500 euros en la cagada del búfal, en realitat una rifa a ritme de pasdoble a benefici de la festa de Sant Gregori de 2014. Fa sis hores que hem arribat des d’Alemanya; no n’hi ha dubte, som a casa. Ens agrade o no.

20130804-103640.jpg

20130804-103657.jpg

Les muntanyes de la meua terra i la travessia dels 8 mils

No és la primera vegada que en parle, una de les coses que més m’estime de Baviera és la forma en que la seu gent sent les muntanyes. No compararé ara els Alps amb les meues serres, les que porte al cor, però hi ha dies que tinc la sensació de no haver-les volgut suficientment. Ni jo ni molts altres. Ara, quan es compleix un any de l’últim incendi gros a la Torre –cada estiu la mateixa història–em prepare per a passar una setmana llarga amb la família precisament als peus de la serra dels Plans. I, de sobte, me’n adone que una de les coses que vull fer aquestos dies, sí o sí, és pujar al pou de la neu i al cim dels Plans i allí, a 1.330 metres, gaudir de la meua terra i del meu poble, de la mar a la Carrasqueta, del Menejador al Puig Campana sense oblidar la serra d’Aitana. Per cert, mentre pensava si destinar el meu lleure a coronar el cim de Montcabrer, el de la Font Roja o el cel de la Torre de les Maçanes, me’n he recordat que fa unes setmanes el meu amic Gabi Sanchis, d’Arrels, em comentava de la idea que han tingut de posar en marxa precisament una ruta de senderisme a l’interior d’Alacant, per a pujar-los tots. Segons he vist al seu web, el que han fet és cobrir una ruta de nou etapes i 195 quilòmetres per a encarar vuit cims singulars de més de més de 1.000 metres a les nostres comarques. El nom, fantàstic: La travessia dels 8 mils. 100% les nostres muntanyes i els nostres pobles. De floretes, pins i carrasques, bolets que cada dia en tenim menys, espart, sol i orografia que no és difícil ni tampoc senzilla, d’estima per la terra que tot ens ho ha donat. Enhorabona Gabi per la vostra iniciativa. Les muntanyes, i les persones, estem d’enhorabona.

*El primer reportatge que s’ha publicat sobre la Travessia dels 8 mils precisament està escrit en alemany. El publicava a l’abril el diari Costa Blanca Nachrichten, la informació completa la teua avall:

Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN

Reportatge publicat al diari CBN, en alemany. /CBN

L’arribada de l’estiu

Ja m’havien dit alguna cosa, ara ho vivim. Al juny a Munic n’hi ha dies de sol i calor i dies de tempesta. Dimecres passat varen caure 40 litres en mitja hora i ja n’ha plogut més de 150 en les últimes quatre setmanes. Però no m’emprenya, perquè també tenim dies bons. Especial va ser dissabte, que varem celebrar Sant Joan acompanyats dels veïns del barri. Més bé, nosaltres érem els seus acompanyants, els seus convidats. En algun moment em va recordar a una Festa major d’estiu, al poble, a l’estil de Santa Anna a la Torre de les Maçanes. Familiar. Només que on hi ha una paella per dinar cal posar una barbacoa per a torrar carn de porc adobada o les típiques llonganisses de Baviera, que són com les de casa, però més grans i amb més grassa. I on hi ha la nit, cal posar també el dia. El veïnat, que després d’uns mesos vivint bei der Familie Henze ens coneix millor que nosaltres a ells, ens va acollir de meravella. Gent gran, però molt amable i educada. No va faltar la cervesa, servida en tonell de fusta, que el nostre veí es va encarregar de comprar personalment a la cerveseria familiar de Perlach. Escumada, ben fresca i amb el punt just d’amargor. Quan nosaltres vam plegar, encara de dia, les senyores grans parlaven dels seus fills i dels seus nets. Els homes bevien i comentaven el bon nivell de joc d’Alemanya aquesta Eurocopa i els pocs nanos del carrer corrien entre les taules del pati. Olia a carn torrada i de fons, onejava la bandera de Baviera. Així ens va arribar l’estiu.

Dos xixonencs

Xe, però tu no eres de la Torre (de les Maçanes)?”, em pregunta una veu en arribar, sense quasi alè, al més alt del campanar de l’església de Sant Pere. “Jo sí, i tu?”, interpel·le al desconegut. “Xixonenc!”, em respon. Literalment, aquesta ha sigut la primera conversa del dia, un dimecres fred i assolellat que he volgut aprofitar per a visitar per primera vegada el popular mirador de l’església més antiga de Munic.

L’anècdota, a més de verídica, m’ha fet preguntar-me encara sense respiració si al final resultarà més senzill entropessar amb dos turistes xixonencs al lloc més impensable d’esta ciutat, que creuar unes paraules amb algun dels seus 1,4 milions de veïns.

No havia donat resposta a la meua pregunta, sense més importància, i he obert la porta del mirador de Sant Pere. “Collons!”, això ho he dit només cap endins. I he afegit: “Xorro i la seua xicona no estan bobos”.

Ja recuperat i després de prendre algunes fotografies des del sostre de la ciutat, he enfilat cap avall els 300 i pico escalons que n’hi ha de dalt a baix. I després he pres el camí del metro i el de casa i el de l’escola d’alemany. Fins ara, no he creuat cap altra paraula. I és que no m’he trobat a cap més xixonenc. Paraula de Camonina.