Tagged: autoedició

Noves. Esperant les proves… d’impressió

Setmanes dures, faena feta. Diuen que demà és festiu. Quina sort que tenen alguns. Però no em queixe, mare, perquè tot va i, n’estic convençut, anirà rodat. No t’ho he dit, encara, però el material estava tot venut des de feia temps, així que ens hem posat a treballar, en plural, per tal de parir la segona edició del llibre. I ve en camí, ara sí. Esta setmana, després de molts mesos de suor i d’assaigs nocturns i diürns, tinc la sensació que per fi, la guia està enllestida i és hora de donar a llum. Sensacions, i ja tocava, que açò estava fent-se llarg i més llarg. No cantem victòria, però, fins dijous que ve no en sabrem res, de la guia, doncs per ara només espere les proves d’impressió que hem encarregat, com no, a Barcelona. No ho puc evitar, Guillermineta, Barcelona em tira. Mentre arriben i no els resultats, emoció en tenim, tots dos, perquè ja saps que la meua emoció és la de la meua xica. Tranquil·la, sé que et preocupa, però ella em tira més que Barcelona, que parir un tros de paper i que totes les collonades que faig al dia juntes. En resum, que tenim noves, però no t’emociones perquè no són definitives. Encara tardarem unes quantes setmanes per a poder celebrar, si tot va bé, que tenim per fi amb nosaltres a la nova criatura. Ah, per cert: el nom serà el mateix: Múnich, una guía que nació muniqueando. Segona edició.

Anuncis

L’editor, la palla i el gra

Este matí he tingut l’oportunitat de llegir un fantàstic article de Joan Carles Girbés al Quadern de EL PAÍS. Es titula Editar sense editors i descriu brillantment un episodi succeït ara fa uns anys, mitjançant el qual narra una mena de mort anunciada del sector editorial. Bé, en realitat, no ha mort ningú ni s’espera cap mort entesa com a tal, ni pel que fa als llibres, ni tampoc pel que fa als editors, però tot ha canviat i ja mai més no tornarà a ser com era. Per a que ens aclarim, Girbés aporta una dada que descriu ben be el panorama que tenim i el que tindrem: Belén Esteban encapçalant les llistes de llibres més venuts els darrers dies. És cert, l’editor, tot i que no ha mort, ha desaparegut de l’escena de les grans editorials i amb la seua sortida la qualitat d’allò que hom troba a les prestatgeries de les grans llibreries és cada dia més baixa. Veritat. Per sort, però, el segle XXI (amb les ferramentes de les que disposem) és a la vegada un escenari magnífic per a buscar subterfugis, nous camins per on transitar també en el sector editorial. Així doncs, amb el mercat berenant-se el sector editorial convencional, avant les xicotetes editorials, els girbés i les girbeses, els llibres que deleiten, els autors-editors…

*Casualment, este mateix matí de dimarts he rebut les notes d’un editor per primera vegada en molts anys. Perque si l’editor està desapareixent ara en el mon del llibre, en el periodisme ja fa dies que no en tenim notícies. Tot i que sospite no he estat al seu nivell, ha sigut un plaer revisar els seus comentaris i suggeriments al peu de la pàgina. De document informàtic, però peu de pàgina al cap i a la fi.

Més sobre el llibre. Mare, fes el favor de comprar les mandarines a la plaça

Guiller, despús-demà fa tres mesos que vaig rebre a casa la primera edició del llibre de Muniqueando. Sé que des del primer dia et preguntes com està funcionant esta xicoteta aventura. Ja ho saps, no és ni serà cap negoci, però tinc que dir-te que alguns dies em fa realment feliç. Del llibre, recordaràs que vaig arrencar amb tres-centes còpies per començar, i la sensació que em queda a estes hores és complicada de descriure. D’una banda n’estic més que satisfet, mama, després d’haver venut més de la meitat dels llibres i recuperat la inversió. Per això dels diners no patisques. T’agradarà saber que he venut desenes de còpies per internet a persones desconegudes de tot Espanya que han apostat per mi i pel meu treball, jugant-se-la. Com ho lliges, gent que no sap qui sóc jo, ni qui eres tu, i que han comprat Múnich una guía que nació muniqueando directament des de la meua web, a cegues. Supose que empentats pel que han anat veient al blog durant estos gairebé dos anys. Alguns lectors, dels anònims, m’han escrit a posteriori i uns pocs fins i tot m’han fet sentir de ben a prop el seu suport. N’hi ha qui ha estat reincident i ha comprat més d’una guia. Deu en vaig vendre l’altre dia d’una trompada. Increïble. Una muniquesa de naixement. Diu que l’ha llegida i que li pareix una bona brúixola per a les amistats que la visiten i un millor regal (no mama, no l’he traduïda a l’alemany; això no sabria fer-ho, jo. La dona parla castellà, per sort. I té molts amics que el parlen). Estes coses són les que omplin. També n’estic més que devanit amb la resposta d’algunes llibreries, sempre a escala local o bé empreses que tracten als seus clients i als seus proveïdors com persones amb nom i cognoms. Mai com números. En esta classificació podria entrar perfectament la llibreria espanyola que hi ha a Munic, aquella llibreria de viatges de València que em va dir que sí sense dubtar o algun que altre llibreter de Barcelona. Des de fa poc venc el llibre allà, a una botiga de barri de Gràcia centrada en publicacions autoeditades. Que què vol dir això? En llibres de gent rareta, com jo, dels que no tenim editorial. Amb sort, a més, entraré en breu en una altra llibreria més grossa allí, de nom Altaïr. Estic a l’espera, però el tracte està sent molt bo. No sé si estos llibreters que et comente vendran els llibres que els he enviat, d’ells només n’he cobrat uns quants (els que ja han venut a Munic, per exemple), però ho han volgut intentar sense dubtar-ho. No és poc. Bé, d’altra banda, estic segur que et preguntes per com ha quedat això de vendre les guies en les llibreries grans, com la fnac o la botiga de El Corte Inglés. Sé que vore la guia del teu fill allí et faria molta il·lusió, i t’entenc, però ara per ara ho veig impossible. Segur que te’n recordes dels contactes que vaig fer amb la fnac Bulevar ara fa unes setmanes, en l’última visita a Alcoi. No t’ho vaig explicar aleshores, perquè no n’hi havia res en clar, però la cosa fou així: aquell dia que els vaig telefonar em van dir que els autors-editors (és una forma d’adreçar-se als que publiquem sense editorial) necessiten un distribuïdor si volen vendre els seus productes a l’fnac. Cap pregunta sobre la qualitat del material. Què dic, ni tan sols el van mirar. Aspectes secundaris. De totes formes, mama, no tingues problemes amb esta gent, el tracte va ser més que cordial. Fins i tot em van convidar a que visitara al distribuïdor de llibres més gran d’Alacant: la porta a vendre a les grans superfícies a tot el País Valencià. Igual ho recordes, això t’ho vaig explicar ben explicat. El cas és que, com també saps, em vaig presentar amb un llibre baix del braç a la seu d’aquella empresa de la que ara no et diré el nom perquè tan s’hi val. El que no t’havia contat, fins ara, és en què ha quedat aquella conversa en la qual, tan amablement em van tractar i van rebre un exemplar del llibre. Dit ràpid, es podria considerar que no ha hagut resposta un mes després. Que no m’han telefonat per a tancar la conversa que havíem encetat. Però dóna el mateix, si ho hagueren fet les notícies hagueren sigut pèssimes. Així és que he decidit no telefonar jo tampoc. I no perquè no vulguen vendre la guia, què va. Al contrari, per com la volen vendre. A grans trets, la cosa aniria així: és un procediment senzill, estàndard, l’autor-editor els deixa els llibres en dipòsit, com més millor i així els poden fer arribar a més i més grans superfícies (fnac, El Corte Inglés… Alacant, València, Albacete, Múrcia, Castelló…). De facturació ja en parlarem, mama, no t’emociones. Es fa només un dipòsit, com amb les altres llibreries, les familiars de les que tan bé t’he parlat, però en este cas el distribuïdor cobrarà el 55% del preu de venda del producte. Res del 25, el 30 o del 40. No cal seguir parlant, et diria. Guanyaran més diners que jo, però molts més. De fet, ells guanyen segur, mentre jo ho tinc… impossible. T’explique en detall i et repetisc coses que ja t’he contat, que segur que la memòria et falla. Els distribuïdors, els d’ara, cobren com et dic el 55% de la meua obra per fer-la arribar al públic (inclosa la comissió per a la llibreria, clar); la impremta, els del principi, em va cobrar al seu dia vora del 40% (del preu final del llibre) per imprimir-la, lògic; i jo pague altre 10% que pot arribar a costar l’enviament al distribuïdor. Per tant, i com que tu eres molt bona amb els números, pots comprovar que si vull vendre el llibre a major escala hauria de fer-ho pagant diners de la meua butxaca. Més encara, em diuen que amb 300 llibres no vaig enlloc, doncs el material fa molt bona cara. “Només en tens 300?”. Tampoc. De fet, ja no me’n queden ni la meitat, com t’he dit. Sí mama, així funcionen estes coses. Per si fora poc, sabies que si l’any vinent no han venut els 2.000 llibres que els poguera enviar no me’ls pagarien. Ni al 45% del preu de venda ni a cap. Paguen per llibres venuts, com qualsevol llibreria però amb unes condicions i marges, diria, abusius. En fi, no vull fer-me mala sang, ni fer-ho més llarg. Només volia escriure’t per a que estigueres al cas de com va la venda del llibre, de que estic molt content pel degoteig en la venda online i a les llibreries xicotetes i avisar-te de que no veuràs per ara el llibre del teu fill a les prestatgeries de les grans superfícies. Ah, una cosa més, ja que estem. Tota esta història m’ha fet recordar-ne’n una altra: fes el favor de no comprar més mandarines a l’hipermercat. Si pot ser a la plaça, com tota la vida, millor.

Compte enrere per al llibre (6). La prova d’impressió i la revisió final

Per fi, gràcies a l’accelerador del camió conduït per tot un fenomen de nom Francesc –amic, de palmadetes en l’esquena i tirar-li una mà a la gent tu i jo no podrem viure, però sense això mateix tampoc ho podríem fer–, ara fa un parell de dies que tinc a casa –Munic– la prova d’impressió –des de Barcelona–. La primera sensació va ser entre regular i dolenta, però a poc a poc vaig fent-me a este tros de paper que tinc ací a la vora. Este dimecres, per enèsima vegada, he dedicat el matí a la guia i per fi he revisat, ara sí que sí, les últimes errades*, ja sobre el paper imprès. Abans de migdia, una vegada inserit el Dipòsit Legal, l’ISBN i el codi de barres a l’obra, puc dir que la versió  final, la intocable, ha eixit pels cables del meu ordinador en direcció a Santa Perpètua de Mogoda, molt més ràpid del que va vindre per autopista. Si tot va bé, i així espere que siga, en una setmana els primers 300 Múnich, una guía que nació Muniqueando seran una realitat. Schau’ma mal.

*Si alguna vegada escribiu un llibre i opteu per l’autoedició, feu una prova d’impressió prèvia. En el meu cas, a les errades normals se’n han sumat algunes de grosses que no haguera solucionat sense aquest test. Per exemple, tot i cuidar tots els detalls no vaig caure que una portada acabada en brillo era just el que no volia. Fins que no l’he tinguda a les mans i l’he tocada no ho he sabut segur.

Compte enrere per al llibre (7). Marca blanca (autoedició)

Ja ho he dit en algun post passat, però el llibre és un producte de marca blanca. És a dir, que no té editorial. No l’he trobada. Que jo recorde, he enviat una vintena de correus electrònics des d’Alemanya a diferents editorials espanyoles especialitzades oferint-los la guia de viatges sobre Munic en espanyol, feta professionalment i a peu de carrer. Un producte -guia en espanyol de Munic i des de Munic- que, per cert, no existeix en l’actualitat més enllà d’algunes traduccions de guies elaborades per periodistes i viatgers anglosaxons o bé per viatgers ocasionals. El cas és que no he trobat a ningú que s’interessara per l’assumpte. Segurament no hauré buscat prou.

D’açò ja se’n ha parlat i se’n parla bona cosa a internet; jo també he optat per fer una obra autoeditada. Al principi vaig pensar en Bubok o Lulu, descartades pel fet que volia un producte a tot color, ple de fotos i amb una maqueta molt especial. Per eixe mateix motiu vaig descartar finalment també l’editorial Obra Propia, de la que vaig rebre una magnífica atenció i amb la que haguera estat genial intentar-ho. No podia fer amb ells el que jo volia. Així és que finalment he escollit el camí més complicat, el de fer-ho pràcticament tot sol recorrent a una impremta industrial només per a que em gestionen els permisos legals –ISBN i Dipòsit Legal– i facen la impressió, digital i en color. Són Printcolor. A hores d’ara, la prova d’impressió ha eixit de Barcelona en direcció a Munic, més o menys. Segur que quan arribe hi haurà algunes cosetes per a ajustar i corregir. És el que té fer un llibre amb marca blanca.

Més:

20130625. Cuenta atrás para el libro (8). Más sobre la portada

20130623. Cuenta atrás para el libro (9). La portada

20130618. Compte enrere per al llibre (10). Llibre, quin llibre?