Tagged: festes

Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@

Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)

Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.

L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.

(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)

Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.

Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.

I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.

En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.

(Münchner Kindl. /SZ)
Anuncis

Extra, extra!

Ja sabeu allò de Qui no té faena, Déu li’n dóna. A mi, siga qui siga, me’n donen -la veritat és que em deixe enganyar fàcil-. Com en els vells temps ara fa uns dies que ha ajudat a la família d’ARAMULTIMÈDIA amb la maqueta del suplement especial que han publicat amb motiu de les Festes de moros i cristians d’Alcoi. Rafa Cerdà ha posat la majoria dels textos i l’hem acompanyat Lídia Vila, Natxo Lara i alguns col·laboradors més. Este cap de setmana, de visita a Alcoi, els comentava que ha quedat gens festeret i molt polit. Així paga la pena.

http://issuu.com/aramultimedia/docs/extra_alcoi2012?mode=window&backgroundColor=%23222222

(un altre) Diumenge de Pasqua

Res de xiulitets, de ressaques, de pasdobles, de bajoques farcides a domicili, de mona en la serra… ni entradetes per Sant Nicolau. Aquest diumenge de Glòria serà radicalment diferent i molt més tranquil a tots els que hem viscut fins ara Mariola i jo. Per si fora poc, ha vingut amb regal sorpresa:

(Sí, amb això m’he topat quan he obert els ulls aquest matí)

Gràcies Raül Botella

Si fora un tuitero alcoià, hui promouria amb totes les meues forces a internet el hashtag #GràciesRaülBotella. I si fora un fester alcoià; i si fora un entés en cartelleria; i, algú pensarà, si fora un alcoià de veritat… aleshores tindria un veredicte més fi. Sóc molt menys que tot això, així és que vos acompanye la meua breu i gens fonamentada opinió amb els tres últims cartells festers i jutgeu també vosaltres. Ja em dieu si el corrent d’aire fresc d’aquest 2 d’abril a Alcoi és imaginació meua o no. (Sabeu que parle amb el cor, perquè el nas el tinc prou ben lluny de la Bandeja.)

Cartell de Ignacio Trelis per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2010:

Cartell de Paco Aznar per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2011:

Cartell de Raül Botella per a les Festes de moros i cristians d’Alcoi en 2012. Personalment el batejaria com “Algun dia tenia que entrar el segle XXI al poble o açò és Aire fresc, Rafa”:

Festa i idiotesa, a sovint de la mà

És curiós el que mou una cosa tan simple com la Festa en un poble com Alcoi. Demà celebrem el Mig Any i esta vesprada al centre sembla com si s’acabara el món. En un parell de dies, he rebut més comentaris de lectors del diari pel fet que el regidor de Festes veu possible que el Sant Jordiet el represente una xiqueta, que no per qualsevol dels altres temes que hem publicat junts. I n’hi havia d’interessants. Així som els alcoians, de valents. Ens esvara no tindre transport ferroviari, per dir alguna cosa, però ens indigna que una xiqueta puga pervertir el sentit de la nostra tradició, sagrada.