Tagged: múnich una guía que nació muniqueando

El llibre a la porta

Ja em va passar en 2013, entre que vaig acabar de posar els llibres al forn i van arribar damunt de la taula, va passar una eternitat. Segona edició, mateixa jugada. Mentre pugen i no el port, els dies es fan llargs i les hores les compte amb els dits. De moment, tinc portada.

La portada

La portada*

*Dels pocs, bons amics, que l’han vista fins ara, n’hi ha uns quants, i ja són molts, que m’han preguntat: “I no podies haver posat una foto més representativa de Munic? O d’un monument?” Tenia clar que la bici havia de caure de la nova portada, que no del llibre, però haver fotografiat una icona per encetar-ho tot plegat amb una imatge de catàleg, en versió barata, hauria sigut una traició. Com deixar de muniquejar. Això mai. Així doncs, calia gent, al carrer; i verd; i blau; i que fos Munic. Sense focs d’artifici, però. A mi em fa paper, i vosaltres, què en penseu?

Anuncis

Més sobre el llibre. Mare, fes el favor de comprar les mandarines a la plaça

Guiller, despús-demà fa tres mesos que vaig rebre a casa la primera edició del llibre de Muniqueando. Sé que des del primer dia et preguntes com està funcionant esta xicoteta aventura. Ja ho saps, no és ni serà cap negoci, però tinc que dir-te que alguns dies em fa realment feliç. Del llibre, recordaràs que vaig arrencar amb tres-centes còpies per començar, i la sensació que em queda a estes hores és complicada de descriure. D’una banda n’estic més que satisfet, mama, després d’haver venut més de la meitat dels llibres i recuperat la inversió. Per això dels diners no patisques. T’agradarà saber que he venut desenes de còpies per internet a persones desconegudes de tot Espanya que han apostat per mi i pel meu treball, jugant-se-la. Com ho lliges, gent que no sap qui sóc jo, ni qui eres tu, i que han comprat Múnich una guía que nació muniqueando directament des de la meua web, a cegues. Supose que empentats pel que han anat veient al blog durant estos gairebé dos anys. Alguns lectors, dels anònims, m’han escrit a posteriori i uns pocs fins i tot m’han fet sentir de ben a prop el seu suport. N’hi ha qui ha estat reincident i ha comprat més d’una guia. Deu en vaig vendre l’altre dia d’una trompada. Increïble. Una muniquesa de naixement. Diu que l’ha llegida i que li pareix una bona brúixola per a les amistats que la visiten i un millor regal (no mama, no l’he traduïda a l’alemany; això no sabria fer-ho, jo. La dona parla castellà, per sort. I té molts amics que el parlen). Estes coses són les que omplin. També n’estic més que devanit amb la resposta d’algunes llibreries, sempre a escala local o bé empreses que tracten als seus clients i als seus proveïdors com persones amb nom i cognoms. Mai com números. En esta classificació podria entrar perfectament la llibreria espanyola que hi ha a Munic, aquella llibreria de viatges de València que em va dir que sí sense dubtar o algun que altre llibreter de Barcelona. Des de fa poc venc el llibre allà, a una botiga de barri de Gràcia centrada en publicacions autoeditades. Que què vol dir això? En llibres de gent rareta, com jo, dels que no tenim editorial. Amb sort, a més, entraré en breu en una altra llibreria més grossa allí, de nom Altaïr. Estic a l’espera, però el tracte està sent molt bo. No sé si estos llibreters que et comente vendran els llibres que els he enviat, d’ells només n’he cobrat uns quants (els que ja han venut a Munic, per exemple), però ho han volgut intentar sense dubtar-ho. No és poc. Bé, d’altra banda, estic segur que et preguntes per com ha quedat això de vendre les guies en les llibreries grans, com la fnac o la botiga de El Corte Inglés. Sé que vore la guia del teu fill allí et faria molta il·lusió, i t’entenc, però ara per ara ho veig impossible. Segur que te’n recordes dels contactes que vaig fer amb la fnac Bulevar ara fa unes setmanes, en l’última visita a Alcoi. No t’ho vaig explicar aleshores, perquè no n’hi havia res en clar, però la cosa fou així: aquell dia que els vaig telefonar em van dir que els autors-editors (és una forma d’adreçar-se als que publiquem sense editorial) necessiten un distribuïdor si volen vendre els seus productes a l’fnac. Cap pregunta sobre la qualitat del material. Què dic, ni tan sols el van mirar. Aspectes secundaris. De totes formes, mama, no tingues problemes amb esta gent, el tracte va ser més que cordial. Fins i tot em van convidar a que visitara al distribuïdor de llibres més gran d’Alacant: la porta a vendre a les grans superfícies a tot el País Valencià. Igual ho recordes, això t’ho vaig explicar ben explicat. El cas és que, com també saps, em vaig presentar amb un llibre baix del braç a la seu d’aquella empresa de la que ara no et diré el nom perquè tan s’hi val. El que no t’havia contat, fins ara, és en què ha quedat aquella conversa en la qual, tan amablement em van tractar i van rebre un exemplar del llibre. Dit ràpid, es podria considerar que no ha hagut resposta un mes després. Que no m’han telefonat per a tancar la conversa que havíem encetat. Però dóna el mateix, si ho hagueren fet les notícies hagueren sigut pèssimes. Així és que he decidit no telefonar jo tampoc. I no perquè no vulguen vendre la guia, què va. Al contrari, per com la volen vendre. A grans trets, la cosa aniria així: és un procediment senzill, estàndard, l’autor-editor els deixa els llibres en dipòsit, com més millor i així els poden fer arribar a més i més grans superfícies (fnac, El Corte Inglés… Alacant, València, Albacete, Múrcia, Castelló…). De facturació ja en parlarem, mama, no t’emociones. Es fa només un dipòsit, com amb les altres llibreries, les familiars de les que tan bé t’he parlat, però en este cas el distribuïdor cobrarà el 55% del preu de venda del producte. Res del 25, el 30 o del 40. No cal seguir parlant, et diria. Guanyaran més diners que jo, però molts més. De fet, ells guanyen segur, mentre jo ho tinc… impossible. T’explique en detall i et repetisc coses que ja t’he contat, que segur que la memòria et falla. Els distribuïdors, els d’ara, cobren com et dic el 55% de la meua obra per fer-la arribar al públic (inclosa la comissió per a la llibreria, clar); la impremta, els del principi, em va cobrar al seu dia vora del 40% (del preu final del llibre) per imprimir-la, lògic; i jo pague altre 10% que pot arribar a costar l’enviament al distribuïdor. Per tant, i com que tu eres molt bona amb els números, pots comprovar que si vull vendre el llibre a major escala hauria de fer-ho pagant diners de la meua butxaca. Més encara, em diuen que amb 300 llibres no vaig enlloc, doncs el material fa molt bona cara. “Només en tens 300?”. Tampoc. De fet, ja no me’n queden ni la meitat, com t’he dit. Sí mama, així funcionen estes coses. Per si fora poc, sabies que si l’any vinent no han venut els 2.000 llibres que els poguera enviar no me’ls pagarien. Ni al 45% del preu de venda ni a cap. Paguen per llibres venuts, com qualsevol llibreria però amb unes condicions i marges, diria, abusius. En fi, no vull fer-me mala sang, ni fer-ho més llarg. Només volia escriure’t per a que estigueres al cas de com va la venda del llibre, de que estic molt content pel degoteig en la venda online i a les llibreries xicotetes i avisar-te de que no veuràs per ara el llibre del teu fill a les prestatgeries de les grans superfícies. Ah, una cosa més, ja que estem. Tota esta història m’ha fet recordar-ne’n una altra: fes el favor de no comprar més mandarines a l’hipermercat. Si pot ser a la plaça, com tota la vida, millor.

Retratos y turistas

En la era de la comunicación fugaz y la inmediatez llegar arriba –no digamos quedarse un ratito– cuesta más que nunca. Por eso, algunas veces nos volvemos locos a medio camino y nos liamos a mamporros los unos con los otros. Lucía Celdrán Green todavía no tiene una huella digital agigantada ni la necesita. Va deprisa y apunta, si quiere, alto, pero sus aristas están limados. Según yo lo veo, es más de ensamblar que de confabular, y eso a mi me toca la fibra. De hilo conductor, precisamente, han servido sus seis retratos para Múnich, una guía que nació muniqueando. Ayer, con un par de semanas de retraso, nos tomamos una caña para celebrar lo de puta madre que ha quedado la impresión de las imágenes en el libro. Ya que estamos Lucía me cuenta lo de los autobuses de turistas que maneja camino de los castillos. Coincidencias, aunque en esto ella ha crecido a pasos agigantados y yo la miro desde abajo. De todas formas, la mejor noticia es que me confiesa que lo de apartar la fotografía por un tiempo, como me dijo un día, empieza a quedar descartado y ahora más bien está en la fase de “los turistas y los tours para el verano; la fotografía para el invierno”. Eso sería una gran noticia: retratos y turistas, con una parada en San Francisco.

Mientras prepara una web y no, algunas fotos de Lucía Celdrán se pueden ver en su perfil de flickr. Abajo, Lucía.

Lucía Celdrán. / FOTO DE JOSÉ ÁNGEL GONZÁLEZ

Lucía Celdrán. / FOTO DE JOSÉ ÁNGEL GONZÁLEZ

En cuanto a los seis retratos de Lucía para Múnich, una guía que nació muniqueando, los podéis ver aquí mismo (por mi parte, estoy encantado):

Compte enrere per al llibre: 3, 2, 1… ‘Múnich, una guía que nació muniqueando’

Per fi, després de molt de temps de currar, de patir, d’esperar, de somiar… per fi han arribat a Munic els primers exemplars de Múnich, una guía que nació muniqueando. Si voleu saber més coses del llibre i, important, si voleu comprar-ne un, teniu tota la informació en este post de Muniqueando.

Els primers, calentets del forn

Els primers, calentets del forn

Compte enrere per al llibre (10). Llibre, quin llibre?

Algun dia tenia que començar el compte enrere i he decidit que eixe dia siga este dimarts. Després de dos cents posts a Muniqueando, de penar en busca d’una editorial –sense èxit, per cert–, de fer tantesmil fotografies, de patir i rabiar en busca d’una maqueta digna, de redactar i corregir durant mesos, d’anar avant i arrere, el llibre per fi està al caure i per això pose en marxa el comptador. ¿Llibre? Sí, llibre. No podia ser una altra cosa, el que està al forn –ja només queda retocar unes imatges i fer l’última correcció– és una guia de viatges de Munic, en espanyol. 184 pàgines a color que si tot va bé voldria acaben en la impremta esta mateixa setmana, dilluns a tot tardar.  El títol: Múnich, una guía que nació muniqueando.