Category: Postals

Des del Cafè Colonial de Verona

Hola des d’Itlàlia!

De tant sentir parlar del llac de Garda, que és de gran com tres voltes el terme d’Alcoi, hem decidit de bordejar-lo en este matí assolellat de primavera com els que no hi ha a Alemanya. Ha sigut una experiència fantàstica, però és veritat que recórrer per la vora de l’aigua els 60 quilòmetres que fa de llarg s’ha fet una mica pesat, sempre per una carretera estreta i atapeïda. Ara, just a migdia, vos escric des d’una tauleta de marbre, sota un enorme para-sol, mentre Mariola i jo gaudim junts d’un aperitiu italià a una plaça de Verona. Si vos dic la veritat, en les nostres condicions quasi ens impressiona més un bon plat de canelons d’espinacs o una pizza de veritat, un vi negre, que totes les esglésies i palaus del món. No vos penseu que no els hem visitat, fantàstiques les cases senyorials de centre, la de Julieta i totes les demés. Fins i tot hem pujat a les altures del castell de San Pietro, que ens ha regalat una magnífica panoràmica de la ciutat, la vella i la nova, inclosos el teatre romà, l’arena, el riu Adige amb el seu pont de pedra, Castelvecchio o totes les esglésies que un pot imaginar. Com que nosaltres no som massa de missa, ja sabeu, hem decidit cometre la barbaritat de no visitar-les per dins i és que el passe de dia costa 15 euros per persona. En fi, vos enviem una abraçada molt forta, i ens acomiadem amb una nova ‘parola’ per a saludar que hem après passejant pels carrers de Verona: Salve! (Sí, Nico, com els ‘romanos’ de les pelis en el Coliseu però sense morir).

p13_verona_postal

El pont vell de pedra

El pont vell de pedra

L'arena (s.I)

L’arena (s.I)

El balcó de Julieta (tots a fer fotos!)

El balcó de Julieta (tots a fer fotos!)

N'hi ha molts que volen ser Romeu i Julieta (un pelet 'kitsch')

N’hi ha molts que volen ser Romeu i Julieta (un pelet ‘kitsch’)

Ai, el 'menjare'!

Ai, el ‘menjare’!

Ai, el 'menjare'! (2)

Ai, el ‘menjare’! (2)

Nota per al viatger:

La veritat és que no vaig trobar massa literatura de viatges en espanyol, i menys encara en català, sobre Verona _tot i que es tracta d’una ciutat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO–. Això sí, una vegada allà l’atenció a l’oficina de Turisme –a un carrer lateral al costat de l’arena– va ser fantàstica. Ens van informar en espanyol amb tot detall, ens van facilitar alguns mapes i també informació sobre què més fer a la província de Verona. En els nostre cas, ens interessava visitar alguns cellers de vi i ens van orientar sobre Valpolicella.

Anuncis

Núremberg bien vale un paseo (o más de uno)

Hay quien la conoce por los congresos del NSDAP en los días previos a la Segunda Guerra Mundial, o bien por los juicios allí celebrados tras la contienda, pero Núremberg es mucho más que eso. A pesar de haber quedado destruido en un 90% tras los injustos bombardeos de 1945, el centro histórico nuremburgués ha conseguido resucitar hoy milagrosamente, hasta el punto de trasladarnos por momentos a la Edad Media, los tiempos del Sacro Imperio Romano Germánico en los que la ciudad franca fue una importante plaza. No en vano, el centro histórico de Núremberg es uno de los más grandes de Alemania, rodeado por una gigantesca muralla del siglo XIV y asentado a los pies de lo que un día fuera castillo imperial germano. Museos, construcciones medievales y algunos elementos gastronómicos con marca propia, son algunos de los principales atractivos de la ciudad, que brilla con luz propia durante diciembre, época de los Mercados de Navidad.

(A la crónica de mi primera visita, he querido darle forma de postal.)

Amiga Catharina!

hoy he tenido un primer encuentro fortuito con tu ciudad de adopción, Núremberg. Lamentablemente la excursión solo ha dado para unas horas, pero ya te digo que no será la última. Esperaba encontrarme con una ciudad gris, quizá insulsa tras la reconstrucción después de la Segunda Guerra Mundial, pero me he llevado una agradable sorpresa. De hecho, no he sentido la necesidad de visitar siquiera el centro de documentación sobre los congresos del partido nazi, tan a gusto como me sentía paseando por el centro histórico. Quizá sea el otoño y sus colores, pero la sensación fue de serenidad y confort total. Sendas peatonales por todas partes, muros adentro, y olores entremezclados en plena calle, a menudo contradictorios – desde las típicas y menudas salchichas locales a las castañas asadas de la época-. Genial también el mercado central al aire libre, con sus toldos rojos y blancos cubriendo la plaza del mismo nombre. Cuantas calabazas estos días…

Por cierto, me alcanzó para tocar tres veces el anillo oculto en la Fuente hermosa, veremos si se cumple mi deseo. Tras visitar las iglesias de San Lorenzo y San Sebaldo, el resto de la mañana lo invertimos en callejear por la ciudad amurallada, una buena opción que nos permitió descubrir algunas callejuelas encantadoras con sus tiendecillas y puestos, muchos de ellos dedicados a la venta de dulces típicos y galletas de jengibre.

Queda pendiente para la próxima visita el interior del castillo imperial, la Casa de Durero y alguna otra cosa. Me encantaría hacerla coincidir con el Adviento, pues he leído sobre los fantásticos mercados navideños de la ciudad. Un abrazo muy fuerte y cuídate. Nos vemos, ojalá, en Núremberg.

Más información:

Toda la información sobre los museos de la ciudad está en inglés en la web de Museos de Núremberg: http://www.museums.nuremberg.de

En inglés también existe una versión de la web municipal de Turismo: http://www.nuernberg.de

Para información sobre la ciudad en español, una opción es consultar en la comunidad en facebook de Españoles en Núremberg

En prensa, el artículo de EL PAÍS Núremberg, la ciudad herida (El Viajero, OCT 3 2003) da algunas pistas para dar un paseo agradable. No periodístico pero muy interesante es el post Núremberg, la ciudad más alemana de Alemania, en el blog de la escritora Natalia Corbillón

De cardats

Ei Natx! Ja fa dies que hi pense. Si el meu amic estiguera per ací, se’n faria un fart. De fotografiar cardats, vull dir. Com tu, sempre he estat ben orgullós del cardat alcoià. Eixe pentinat old fashion que jo pensava havia inventat anys enrere un investigador d’origen alcoià per a donar-li cabuda a varies tones de confeti dins d’una sola cabellera. El monyo ideal per a anar a gaudir d’un sainet d’Armando Santacreu o per a vore baixar unes entradetes per Sant Nicolau. També per a buscar bolets per la Mariola i, ara en l’estiu, fins i tot per a prendre el bany en el Campello. Això sí, amb el cabet fora de l’aigua, que un cardat alcoià és de secà. En definitiva, “un vot assegurat”, que haguera dit en el seu dia el mateix Jordi Sedano. Bé amic, ara que m’he mudat a Baviera, he descobert que aquesta també és terra de permanents. N’hi ha senyora que les hi fuig, però les bavareses passats els 60 no se’n saben resistir. Com a a casa, tots els cardats són de tinte, encara que ací manen les rosses. Algunes l’adornen amb la roba tradicional dels Alps, l’arxifamós Dirndl. Eixos sí que són cardats, d’escàndol. També tenim el model extra de laca, tot i que encara no he pogut esbrinar si el gasto el fan amb la Nelly o tenen marca de la casa. I per a acabar, hi ha el model Europa de l’Est. Este és importat dels països veïns, clar, però també llueix amb molta gràcia pels carrers de Munic. Mentre vens i no vens a comprovar-ho amb els teus ulls, et deixe una foto que vaig fer l’altre dia, d’incògnit, a un cardat Made in Bayern en un mercadet de segona mà. Açò sí que és vintage i no les pijades que venen a les revistes de tendències, xato. Modernes, apunteu que tot arriba.

Postal 2.0 desde el Biergarten:

Queridos @maurosolbes y @aaron_mira:

Cuenta Joaquín Sabina, ya hace años, que solo en Antón Martín hay más bares que en toda Noruega. No podría decir lo mismo de Múnich, mi hogar a los 30 y el lugar donde aprendí –estoy aprendiendo- la importancia de la cerveza para un vida plena. Aquí vamos sensacionalmente bien en materia de cervecerías, tabernas, restaurantes y, por supuesto, jardines de cerveza. En uno de estos estaba yo @muniqueando el otro día cuando me crucé con un click bávaro, uno de esos con los que os pasáis el día jugueteando a estas alturas de la vida. Por si no me creéis, os adjunto la fotografía en la que podéis comprobar que nos tomamos una caña juntos. Obviamente, una caña de litro, o Maß, cómo se hacen llamar en Baviera. Por cierto el click, como buen bávaro, me explicó que los alemanes van a la caza de los checos, en busca del récord mundial en cuanto a consumo de cerveza por cápita. Por ahora, están en nada más que 130 litros de cerveza por habitante al año. O sea, más de uno cada tres días. No os digo más, tenéis que venir a tomaros conmigo un par de ellas. Por cierto, hoy volverán a correr a raudales, las Helles, con esto de que viene el sol… y el Bayern se juega su quinta Copa de Europa en casa.

Al (primer) castell de Disney!

Ei ‘Mascherano’!

Ja saps que no sóc massa ni de Disney ni de reis, però ací estic, al castell de Neuschwanstein, que per si fora poc és l’atracció turística més fotografiada de tot Alemanya i una de les més populars. Als peus dels Alps, i encara amb les últimes neus de l’hivern decorant el panorama, la visita era poc menys que imprescindible (ha estat la primera però sospite que no serà l’última). Llàstima que les fotografies han quedat més bé pobres… En fi, alles in Ordnung in Deutschland! Ja et conte mestre.

Informació per al viatger:

El castell de Neuscwanstein, literalment la Pedra de Cigne nova, és una fortalesa romàntica construïda a finals del segle XIX pel rei de Baviera Lluis II. Els interiors són d’estil neobizantí neogòtic, i es poden visitar cada dia. En tot cas, si el castell és una de les principals atraccions turístiques d’Alemanya, és per la seua ubicació quasi increïble, sobre un penyasegat tocant la mateixa cordillera dels Alps.

A només un centenar de quilòmetres de Munic, no massa més lluny de Zuric i a la vora de la frontera amb Àustria, cada dia rep la visita de milers de persones- unes 6.000 diàries en estiu-, la majoria d’elles en excursions organitzades. Radius Tours, amb la que treballe, organitza visites guiades des de Munic, cada dia en anglès i varies vegades a la setmana en espanyol.

Sobre el castell de Disney, Walt Disney s’hi va inspirar en Neuschwanstein per al seu popular castell que tothom coneix hui i que s’ha reproduït en els diferents parcs temàtics de la multinacional.

Pàgina oficial del castell, en espanyol: www.neuschwanstein.de/spanisch/visitante/index.htm

Pàgina del castell Hohenschwangau, el lloc on es va criar Lluis II a uns metres de Neuschwanstein: http://www.hohenschwangau.de

Un abrazo desde el Zugspitze

Patri y Hugo (29/01/2012):

os escribo esta breve postal desde el cielo de Alemania, es decir, desde el Zugspitze. 2.962 metros para la montaña más alta  del país, en la cara norte de los Alpes, que curiosamente son algunos menos que los de los picos más elevados de Sierra Nevada o los Pirineos.

El día es frío, normal, el cielo está cubierto y nieva ligeramente. Intuyo que estaremos próximos a los 10 grados negativos, si bien la nieve está fantástica y se disfruta mucho con el esquí, sin apenas hielo ni ventisca. Las pistas, una gozada, la mayoría de ellas entre bosques al estar situadas a altitudes relativamente bajas. Eso sí, ya nos habían avisado, pero como uno de los centros de recreo de Alemania que es, la estación está relativamente saturada de visitantes, especialmente  porqué es sábado y se celebra una prueba del Campeonato del Mundo de Esquí, en Garmisch. En fin, eso es todo por ahora. La tía Mariola y yo os mandamos muchos besos y muchos ánimos. Esperamos veros pronto, quizá esquiando, aquí o allí.

Sed buenos!

Sobre l’accés a Garmisch-Zugspitze:

A menys de 100 quilòmetres de distància de Munic, Garmisch-Zugspitze és un lloc especialment concorregut tant en estiu com en hivern. En temporada d’esquí, hi ha dos dominis esquiables diferents, el de Garmisch Classic (a menor altura, amb més quilòmetres de pistes) i el de Zugspitze (al glaciar). Per accedir des de la ciutat, nosaltres vàrem optar per un tiquet combinat de tren més forfait, tot per menys de 40 euros. El ferrocarril arriba a les portes de les mateixes estacions d’esquí, amb preus en tots els casos per davall de 50 euros per un dia (inclós el forfait i el transport des de Munic i tornada). La pàgina oficial del ferrocarrils alemanys informa de les ofertes disponibles (Garmischer Ski-Ticket).

‘Weihnachtsmarkt’ a Salzburg (i Munic)

(18/12/2011) Estimada germana,

t’escric esta breu postal des de Salzburg, on hem vingut a passar el diumenge. Per molt que la vam visitar en estiu, aquell dia l’estada va quedar en no res, ja que vàrem coincidir amb una tromba d’aigua enorme. Hui tot ha sigut completament diferent. Sí, fa molt de fred, estem per davall de zero graus i de tant en tant les boires porten algunes volves de neu, que més que preocupar-nos ens animen l’excursió. Ja sabíem de la bellesa de Salzburg per la seua ubicació i pel seu patrimoni històric, però hui, en ple desembre, hem gaudit especialment amb el mercat de Nadal, que ocupa un parell de places al centre històric.

Estic del tot convençut que vos haguera encantat passar el matí amb nosaltres, ací i hui, rodejats com estem per un ambient nadalenc i tirolés tan especial. Este mercadet, com els que hi ha a Munic, el munten cada Advent i està salpicat de parades on comprar artesania i elements de decoració nadalencs.

També hi ha a la venda arbres de Nadal i molts llocs per a menjar alguna cosa típica al carrer – et pots imaginar, llonganisses, creïlles farcides, Bretzel o dolços. Per a posar a to el cos, la majoria de la gent, com també hem fet nosaltres, substitueix la cervesa pel Glühwein, vi calent amb espècies.

Just acabem de dinar, ho hem fet al temps que escoltàvem cantar un cor de cambra a les portes de la catedral. Ens queda un colp de vi calent mentre vos escric estes línies i ara mateix començarem la retirada, ens espera el tren de retorn cap a Munic ens uns minuts. Un bes i un abraç molt fort a tothom, ens veiem en uns dies per a celebrar junts el Nadal.

Més informació (sobre els mercats de Nadal a Munic)
Al llarg dels últims dies hem visitat pràcticament tots els Weihnachtsmarkt o mercats nadalencs que hi ha a Munic. En realitat tots no perquè n’hi ha un a cada barri, però hem passejat pels del centre i els més populars. Entre ells, com no, el Christkindlmarkt a Marienplatz i els voltants.

Ja ens havien advertit, però és del tot cert que desembre és un dels millors moments de l’any per a fer una escapada a Munic. Els mercadets del carrer li donen una vida impensable (amb el fred que fa) i l’ambient nadalenc al centre té un caliu especial, tan solemnes com són els bavaresos. Llàstima que la majoria d’aquestos mercadets només es poden visitar abans de Nadal i no durant les vacances -de fet, en orige es deien mercats d’Advent.

La pàgina oficial turística de Munic ofereix informació detellada (en anglés i alemany) sobre els mercats de Nadal que hi ha a la ciutat. També la podeu trobar en espanyol, organitzada de forma senzilla i clara, en aquest post al blog Una española en Munich: Weihnachtsmarkt / Christkindlmarkt en Múnich (DES 3 2010).

Finalment, n’hi ha desenes de vídeos a internet dels mercadets muniquesos. Aquest és un dels institucionals, d’aquest 2011:

Al segle XVIII a dos hores de Times Square

Als pares (maig de 2011, des del segle XVIII),

estem només a una hora llarga de viatge des de Filadèlfia i a dos de Nova York, però, segons cap on mire, ningú no ho diria. El paisatge és amable, de enormes camps de conreu salpicats de granges i alguns petits pobles. El que descol·loca però, no és l’aspecte de les terres, sinó la forma en què una part de la societat local hi conviu.

Vos escric des del Comtat de Lancaster, que acull el segon assentament d’amish més gran dels Estats Units. Diuen que aquesta gent, que tracten de viure al marge dels avenços tecnològics i de forma molt semblant a com ho feien els seus avantpassats fa tres-cents anys, no és amiga dels turistes ni les càmeres fotogràfiques.

Personalment, m’ha paregut un lloc especialment tranquil i acollidor, amb una gent estranya però amistosa, supose que s’estan fent al turisme en la mesura que veuen els suposa ingressos econòmics importants sense haver de renunciar (massa) a les seues idees.

Ahir vàrem visitar la ciutat de Filadèlfia, una de les més antigues i primera capital del Estats Units. Té una càrrega històrica i sentimental indubtable, tenint en compte que allà els nord-americans van declarar la independència de la Gran Bretanya en 1776. Més enllà del romanticisme i el pes de la tradició que es nota en alguns elements del centre, em deixa la sensació de ser una ciutat certament provinciana, més del que esperava tenint en compte que és la sisena metròpoli més gran de tot el país. Serà que estic esperant el plat principal del viatge: Nova York.

Detalls per al viatger
Nosaltres vàrem arribar a Filadèlfia i el Comtat de Lancaster (Pennsilvània) des de Nova York, punt de partida i final del nostre viatge. El mitjà de transport escollit va ser el cotxe de lloguer i, girant la vista enrere, va ser un encert com la manera més ràpida, barata (érem quatre persones) i còmoda per a visitar la zona. Això sí, tot i que nosaltres no vam patir cap contratemps, és imprescindible comptar amb una bona assegurança que garantisca cobertura sanitària davant qualsevol incident.

Per a visitar Filadèlfia, on viuen un milió i mig de persones, va bé amb un dia o dos. És el temps que es necessita per a descobrir de primera mà la història de la indepència dels Estats Units, visitar el centre històric salpicat d’edificis amb tres i quatre segles d’antiguitat (una raresa, a Amèrica del Nord) i poca cosa més. A la nit hi ha ambient animat als districtes del centre, que és on hi ha tot allò que interessa a la majoria. Els preus són relativament moderats. Nosaltres ens vam allotjar al Radisson Plaza-Warwick Hotel, correcte però sense floritures. Sense dubte el millor és la ubicació.

Per als que tenen pressupost ajustat, com nosaltres, una bona opció per a menjar és fer una parada al Reading Terminal Market. En ple centre, perfecte per a dinar un entrepà, que pot ser el tradicional de vedella amb bajoca verda, o no.

De la comarca dels amish, l’entrada a les terres d’aquesta peculiar comunitat seria Gap i els pobles més curiosos als ulls del foraster són els petits nuclis de Paradise, Intercourse i Bird in Hand. En aquest darrer hi ha un gran espai comercial amish, directament dissenyat per al turista. Excessiu; si voleu entrar en contacte amb l’esperit autèntic d’aquesta gent, més val deixar-se dur tranquil·lament per les carreteres secundàries de la zona i aturar-se en qualsevol moment.

Per cert, que ningú no s’espere una bombolla de quàquers i anabaptistes que viuen completament aïllats. Això no existeix a Lancaster. Als pobles d’allà hi viu gent de tota classe, no falta l’electricitat, els cotxes ni les carreteres (per molt que hi hi ha qui no els fa servir).

Oktoberfest, millor amb cita prèvia

Impossible adjuntar-vos a esta postal la imatge d’una carpa amb 5.000 persones dins bevent cervesa i menjant llonganisses de Baviera. Simplement perquè hui ens ha resultat impossible ni tan sols clavar el cap en ninguna d’elles, i mira que n’hi ha, a l’Oktoberfest de Munic. En els dies de màxima afluència de gent, com hui, el recinte de Theresienwiese es satura de visitants abans de l’hora de dinar i l’accés a les carpes ja és pràcticament impossible per a la resta del dia. Així és que si feu pensament de vindre, imprescindible matinar (o reservar taula).

Nosaltres, a canvi hem anat a la cerveseria més gran de la ciutat, la Hofbraühaus, que és com una petita Oktoberfest de quatre plantes i oberta tot l’any. Estava un pelet menys saturada i les cerveses van a meitat de preu, pel que ens ha semblat una bona idea.

Vos convidem a tots els amics de la cervesa que gaudiu de l’Oktoberfest de 2012!

Més informació. La festa de la cervesa de Munic
L’Oktoberfest va nàixer a principis del segle XIX en Munic, on encara té lloc la festa de la cervesa més important del món. Dura entre setze i divuit dies i comença el tercer dissabte de setembre, pel que s’allarga fins els primers dies d’octubre.

Segons xifres oficials, l’Oktoberfest de Munic congrega cada any a uns sis milions de visitants en el recinte de Theresienwiese. Arriben a la ciutat tant de tot Alemanya com de la resta del món.

En total, participen mitja dotzena de cerveseres locals, que omplin el recinte de carpes i biergarten (descoberts) enormes amb capacitat per a entre 6.000 i 12.000 persones. A l’interior, unes grans taules de fusta on la gràcia està en seure a menjar garrons, xucrut, llonganisses, pollastres rostits i altres especialitats locals, però per damunt de tot, a beure cervesa. La serveixen en gerres de litre, al preu de 10 euros (9 més la propina). A banda de menjar i beure, a les carpes hi ha sempre un grup de música en directe, que interpreta música tradicional i tot allò que fa embogir al personal.

Hofbraü, Paulaner, Augustiner, Löwenbräu, SpatenFranziskaner, Hacker… són les cases principals de cervesa a Munic (al seu torn referent de la cervesa alemanya) i les que organitzen el sarao. Per a poder tindre una taula amb seguretat en caps de setmana, millor reservar, sense dubtes. Pensava que no seria possible fer-ho amb temps i a distància, però sí n’hi ha facilitats a través del web oficial de l’Oktoberfest.

Per la nostra banda, l’hem visitada varies vegades aquest setembre (especialment Mariola), amb sort dispar pel que fa a les acumulacions de gent. N’hi ha fira i molts llocs de menjar a fora de les carpes, però la diversió està en la cervesa. Important, fes-se amb un vestit tradicional de Baviera, per a prendre part plenament de la festa.

Més enllaços d’interés
Web oficial de l’Oktoberfest de Munic

Web oficial de Turisme de Munic

Per a vore la festa de la cervesa de Munic en tota la seua dimensió, he escollit aquest post del Blog de fotografia La mesa de luz, publicat al diari Público: Chucrut, cerveza y escotes bávaros (SET 20 2010). Efectivament, allà també es va a lligar…

Pel que fa a l’allotjament, l’oferta hotelera és abundant. Munic és la ciutat més turística de tot Alemanya.

Cracovia o haz caso del consejo de tus amigos

Hola chicos! (28/08/2011),

os enviamos esta postal desde Cracovia. Os confesamos que nunca se nos hubiese ocurrido visitarla si no hubiese sido por vuestra recomendación.

Ha merecido la pena. La ciudad es un encanto y respira vitalidad por los cuatro costados. Es verano y quizá somos demasiados los turistas y viajeros, pero la verdadera Cracovia sigue siendo fácil de reconocer a pesar de todo.

El centro histórico es precioso y los bares, cafeterías y clubs se cuentan por centenares. El diseño impera en la mayoría de locales y no hace falta que os diga que los precios son, todavía hoy, escandalosamente baratos. Cena para dos en un restaurante: a partir de 15 a 50 euros, ya sabéis. La plaza del mercado, por sí misma, bien vale una visita: con sus enormes dimensiones, sus terrazas repletas, el mercado y las dos torres de la iglesia de Santa María. Total.

Tocados como estamos por la curiosidad, ha sido una suerte poder visitar el gueto de Cracovia y la antigua fábrica de Schindler -gratis, hoy lunes, es el museo de historia local-; también la excursión al campo de concentración de Auschwitz, a 60 kilómetros de aquí. La catedral más grande del horror que jamás habíamos imaginado, pero una lección de historia y humanidad imprescindible.

En fin, ahora nos dirigimos a Breslavia. Ya os lo contaremos.

Por cierto, Mariola y yo esperamos que os vaya muy bien por Londres. Pronto iremos a veros!

Más cosas
Simplemente añadir que, efectivamente, a Cracovia fuimos siguiendo el consejo de una buena amiga, y nos encantó. Íbamos a ciegas y nos sorprendió la enorme oferta turística y de restauración (quizá esto cambie de verano a invierno), así como lo accesible de la ciudad para el viajero. Nos quedamos a dormir en un hotel que en realidad era un centro deportivo con unas pocas habitaciones. No estaba mal, pero no creo que merezca la pena una recomendación (ni una censura), teniendo en cuenta la gran cantidad de sitios que hay para dormir y el abanico de precios.

Sobre la excursión a Auschwitz-Birkenau, escalofriante pero recomendable, para todos. Desde Cracovia hay varios viajes organizados cada día, mientras que los que van por libre (como nosotros) solamente han de saber que Auschwitz no aparece por ningún lado en las señalizaciones de las carreteras, ya que el nombre real de la población en polaco es Oświęcim mientras que la otra denominación fua la impuesta por los nazis, en alemán. La visita, imprescindible con un guía y dura cuatro horas (de reflexión y que pasan volando).

Por cierto, la información turística de Cracovia la gestionan empresas privadas, por lo que no hay web turística oficial, sino decenas de páginas y directorios con abundante información (a veces confusa) sobre la ciudad. También en español.