Category: Mirades d’ARA
Quiero que quiten el tren (de Alcoi)
Perdonad el cabreo, pero lo del ciclista de ultrafondo y el tren tortuga me ha tocado el alma.
Para los despistados: en adelante me remito a un pueblo de nombre Alcoi (60.000 habitantes perdidos en el interior de la provincia de Alicante y de los que no hay noticia más allá del 23 de abril), el cual, según cuentan los libros, en 1892 vio cómo se inauguraba su primera línea de ferrocarril. Aquello lo gestionó la Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited y funcionó durante 80 años.
Mi abuelo, un hombre de pueblo, no tuvo la suerte de montarse nunca en el chicharra, que era como conocían todos al tren, es fácil imaginar, por lo delicado de su sonido. Pero he escuchado decenas de veces contar sus historias a los abuelos de mis amigos, hablar de sus viajes a la playa en el tren del carbón, en esa máquina vetusta que andaba tan despacio que te permitía bajarte a echar una meada y volverte a subir al rato sin problemas. Una carrera y arreglados.
En paralelo habían estrenado en la zona otros dos trazados ferroviarios, en este caso entre el norte de la provincia de Alicante y Yecla, en Murcia, y para conectar la misma zona septentrional de Alicante con Valencia capital, a través de Ontinyent y Xàtiva. Los enlaces con Alcoi fueron posibles en 1909 y 1904, respectivamente.
Más de cien años han pasado de aquello, nada más y nada menos, de cuando en mi pueblo y en los de al lado se podía presumir de contar con tres líneas de ferrocarril. En burro, sí; y en tren, también.
Me gustaría poder decir que estamos como hace cien años. Seria triste, pero ojala. No, estamos mucho peor. Hace más de 40 años que ya no queda rastro de dos de las tres chicharras y la tercera, tal cual la tenemos, es como si no existiera.
Los cuatro gatos que siguen defendiéndola a capa y espada han vuelto a poner en evidencia el servicio actual y de qué forma, esta misma semana. Ha sido tan sencillo como coger a un ciclista local y pedirle que pedaleara los 42 kilómetros que separan Alcoi y Xàtiva a la vez que el tren trotaba torpón por los barrancos del Comtat y las llanuras de la Vall d’Albaida. Resultado: el ciclista, medio resfriado y con dos puertos de montaña por medio, alcanzó la meta un cuarto de hora antes que el ferrocarril. Habían salido juntos. La máquina, la del motor, tardó casi una hora y media en completar el trazado a una velocidad media de 32 kilómetros por hora. Y así todos los días. Para mear y no echar gota. O para bajarse del tren a mear y volver a subir, como nuestros viejos hace 90 años.
De lo que nadie ha hablado, y lo que más joroba de la cuestión, es que mientras el tren tortuga abandonaba la estación de Alcoi el pasado sábado, un AVE hacia lo propio en la Joaquín Sorolla de Valencia, en dirección a Madrid. Ambos invirtieron el mismo tiempo en completar su trayectoria. Bueno no fue exactamente igual: el tren a Madrid tardó 10 minutos más, solo que no recorrió 40 kilómetros sino 350.
Al mismo tiempo y pese a que estamos en las últimas, el Gobierno de España sigue construyendo nuevas líneas de Alta Velocidad que acabarán conectando todas las regiones, cómo no, con Madrid. Suena bonito, especialmente si obviamos que dejando de construir un par de kilómetros de trazados de alta velocidad habría suficiente para invertir los 65 millones de euros que urgimos en las Comarcas Centrales Valencianas para disponer de un servicio ferroviario de proximidad decente.
A todo esto, en Alcoi ya solo quedan cuatro desesperados cansados de hacer ruido con este asunto, tropocientos que no se enteran de la misa la mitad, otros tantos a los que se la sopla, y un puñado de políticos irresponsables intentado sacar rédito del tema, a menudo titular de cabecera, el cual acarrea décadas de parálisis y olvido institucional precisamente porque a los políticos solo les interesa cuando regresa como bucle a la prensa local o bien cuando toca presentar los Presupuestos Generales del Estado (en este sentido, primero se olvidan del tren y luego incluyen una partida testimonial para la modernización, que no se invierte finalmente).
Me cabrea tanto que correría si pudiera a susurrárselo a Pablo Iglesias. O peor, me vienen ganas de gritar: “Que quiten el jodido tren de una puñetera vez!” (grito de guerra robado a un familiar). Y que deje de sufrir la criatura.
Cinc (altres) cartells de Festes de dona
No cal estranyar-se massa pel fet que el de Mónica Jover siga només el sisè cartell fester que pinta una dóna, al cap i a la fi parlem de les Festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, les d’Alcoi, les d’Interés Turístic Internacional, les úniques… territori mascle en el segle XXI li pese a qui li pese.
En qualsevol cas, les valoracions, sobre això i sobre l’obra en si mateixa, me les deixe per a un altre dia i per als entesos, respectivament. Ara només adjunte els cinc cartells festers d’Alcoi pintats per dones. Sis amb el de Mónica:
El cartell de Mónica Jover. /MÓNICA JOVER
´´
L’editor, la palla i el gra
Este matí he tingut l’oportunitat de llegir un fantàstic article de Joan Carles Girbés al Quadern de EL PAÍS. Es titula Editar sense editors i descriu brillantment un episodi succeït ara fa uns anys, mitjançant el qual narra una mena de mort anunciada del sector editorial. Bé, en realitat, no ha mort ningú ni s’espera cap mort entesa com a tal, ni pel que fa als llibres, ni tampoc pel que fa als editors, però tot ha canviat i ja mai més no tornarà a ser com era. Per a que ens aclarim, Girbés aporta una dada que descriu ben be el panorama que tenim i el que tindrem: Belén Esteban encapçalant les llistes de llibres més venuts els darrers dies. És cert, l’editor, tot i que no ha mort, ha desaparegut de l’escena de les grans editorials i amb la seua sortida la qualitat d’allò que hom troba a les prestatgeries de les grans llibreries és cada dia més baixa. Veritat. Per sort, però, el segle XXI (amb les ferramentes de les que disposem) és a la vegada un escenari magnífic per a buscar subterfugis, nous camins per on transitar també en el sector editorial. Així doncs, amb el mercat berenant-se el sector editorial convencional, avant les xicotetes editorials, els girbés i les girbeses, els llibres que deleiten, els autors-editors…
*Casualment, este mateix matí de dimarts he rebut les notes d’un editor per primera vegada en molts anys. Perque si l’editor està desapareixent ara en el mon del llibre, en el periodisme ja fa dies que no en tenim notícies. Tot i que sospite no he estat al seu nivell, ha sigut un plaer revisar els seus comentaris i suggeriments al peu de la pàgina. De document informàtic, però peu de pàgina al cap i a la fi.
Los mejores momentos
Amanecer desde mi ventana
Hoy, cuando de forma inesperada me he levantado en silencio para intuir sonidos imperceptibles desde nuestra confortable habitación en pleno valle del Inn, he conseguido valorar por primera vez en mucho tiempo la importancia de lo que me rodea. Resguardado a la otra parte de la ventana, he contemplado somnoliento el amanecer, con el sol emergiendo anaranjado entre las nubes bajas y las cimas nevadas de los valles alpinos del Tirol. No muy lejos, a la intemperie, un pajarillo parecía disfrutar de la misma escena, saltando de rama en rama del pelado manzano de nuestro hogar provisional y espolvoreando con ello la nieve caída durante la noche, por poco tiempo sobre el árbol desnudo. Idílico todo, pero, a decir verdad, no tan bueno como la hospitalidad de la familia que nos ha acogido prácticamente como hijos en su lugar a medio camino del cielo, aunque el GPS del coche se empeñe en señalarnos que no conduce a ninguna parte. Tan lejos y tan cerca. Tan solos y tan acompañados. Tan confortables. Sinceramente, al empezar este pequeño viaje de fin de semana con nuestra anfitriona y amiga, nunca hubiera imaginado lo que nos depararía la escapada. Un recóndito y solitario paisaje nevado, eso era de esperar, aunque sorprendentemente aderezado y mejorado por una gente cálida, buenas personas y mejores conversadores, alemanes pese al equivocado mito, cultos, anfitriones, dadores, pendientes, curiosos, expresivos, sinceros… Así han sido las últimas horas, excelentes, entre amigos. Tiempo de cerveza, de pequeñas grandes cosas, de mesa de madera sin mantel, de sopas y guisos de montaña, de trineo y vino ardiente, de lámparas, de humor y de sobremesa. Oh, la sobremesa! Por todo ello, por hacer de estos momentos los mejores de las últimas semanas, por haberme ayudado a abrir los ojos precisamente ahora que Mariola y yo emprendemos viaje en busca de los nuestros, solo puedo estar agradecido a esta, la familia H.
Per què vull que tanquen Canal 9
S’ha escrit molt i molt bé sobre l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana, ara fa un parell de dies pel president Fabra. Així, estic convençut que estes línies escrites des de la distància són més que prescindibles. Vos convide doncs, a fer el mateix que jo vaig fer ja fa molt de temps amb Canal 9: desconnectar i deixar de llegir ara mateix.
Si per una casualitat encara seguiu ací, llegint, vos confirme que, igualment, esteu fent exactament el mateix que jo: seguir connectats malgrat la indiferència. Segurament per morbositat o alguna cosa pareguda. Per això i per res més vaig encendre anit, molts anys després i des d’Alemanya, la mal anomenada televisió pública valenciana.
I com que m’he sentit doblement indignat amb el que han vist els meus ulls, no he pogut deixar d’escriure açò que ben bé podria definir-se com “per què fa tant de temps que vaig deixar de vore Canal 9, per què la vaig posar anit per uns minuts i per què vull que la tanquen i no la tornen a obrir (mentre tot seguisca igual)”.
Manipulació, brossa i balafiament
Podria començar parlant de la cara amable de Canal 9, que la hi ha. És la folklòrica que jo, com alcoià que a més va treballar en la casa durant un temps (com corresponsal de Ràdio 9 fa una dècada) conec bé. El Canal 9 de la retransmissió de la Cavalcada de Reis Mags d’Alcoi, el de les entrades de moros i cristians en directe, el del partit al Collao o el Clariano, el de la pilota per Punt2 (això va morir ja fa, veritat?). I sabeu que vos dic, que fins i tot eixe Canal 9 (que no els seus retransmissors, en este cas) em provoca angúnia.
Perquè no s’enganyem, mentre a la tele valenciana han vingut narrant estes històries durant anys no ens han parlat ni un segon de corrupció política, de deute públic o d’allò que poguera incomodar el poder, des de l’accident de metro amb desenes de víctimes a València a la ruïna de les caixes valencianes o infraestructures com l’aeroport de Castelló i tants altres desastres provocats per la gran política del PPCV.
Tan fa si a Canal 9 programaven a Ximo Rovira fabricant vergonya de ser valencià a dojo, a la Tàrrega o si parlaven de l’oratge, el preu de les taronges a la llotja de València o els dolors cervicals de Farinós al Hércules de Alicante CF. Fum per tot arreu, soroll i al cap i a la fi manipulació i més manipulació. Durant vora 20 anys.
Dos dècades en les que els treballadors de RTVV s’han limitat a amplificar el discurs propagandístic de Zaplana, Camps o Fabra, el dels seus consellers, secretaris autonòmics, directors generals, alcaldes, regidors, jovent… La periodista Iolanda Mármol explicava això mateix en detall amb un article publicat despús-ahir. (Gràcies per la sinceritat final.)
I quina ha sigut la factura que ens ha costat la festa als valencians? Com a poc (i deixant de banda factures i fractures socials i culturals), la que se’n deriva d’un deute reconegut de 1.200 milions d’euros per la nefasta gestió d’un ens polititzat al màxim i mediocre amb, no ho oblidem, vora 2.000 treballadors molts dels quals eren enxfufats del poder.
Nou i el miratge dels darrers dies
Impossible doncs de sintonitzar amb la merda de televisió pública dels valencians que, per la meua banda, només ha merescut que boicot durant anys. Impossible doncs de donar-li la més mínima credibilitat a la suposadament televisió renovada, Nou, presentada ara fa unes setmanes i renascuda després de l’aplicació de l’ERO en que es va acomiadar a uns 1.000 treballadors.
Algú pensa que l’acomiadament d’estos treballadors no ha estat tanmateix marcat per la corrupció i la tendenciositat del PPCV i el Govern de la Generalitat Valenciana? O dit d’una altra forma, algú dubta que la majoria dels treballadors que encara hui formen la corporació valenciana de ràdiotelevisió no són precisament i en bona mesura els enxufats del PP, els amiguets, els submisos o almenys els més indiferents davant la pudor fastigosa d’una casa podrida? A mi no me’n queden, de dubtes, i que em perdonen els bons professionals que segur que se’n salva algun (especialment en les emissores minoritàries, llocs tècnics, corresponsals externs…).
A tot açò, amb la sentència que anul·la l’ERO i l’anunci posterior de tancament de la tele fet esta mateixa setmana, se’ns ha obert un escenari inaudit a la RTVV. Per unes hores, estem acudint a la tele valenciana a una festa del pluralisme, el periodisme crític, la defensa de la cultura i la llengua autòctones dels valencians… Obrint Pas en Nou! Quan ahir la vaig posar per una estona, des d’internet al nostre apartament de Munic, fins i tot vaig arribar a pensar que estava veient al Gran Wyoming en la Sexta.
Fou un miratge, lo del Wyoming, però també lo d’Obrint Pas. En un parell de dies tornaran uns nous comissaris polítics per a seguir manipulant abans de silenciar definitivament la tele, a ben segur. I els treballadors, si segueixen plantant cara com fins ara, faran bé. Per cert, no estaria de més si algun fes a més a més una mica d’autocrítica. Però no hem d’oblidar que estes persones són les mateixes que durant anys han escrit, filmat, editat, llegit, fabricat… textos i històries de mentides i desinformació, pel que, així ho sento, conserven escassíssima credibilitat.
Que tanquen Canal 9, per favor
Per això, el millor que podrien fer és anar-se’n a casa. Ací coincidisc al 100% amb el que publicava al seu blog el company Juan Ignacio Tur: els que ara protesten són els que han fabricat enganys durant massa temps, els autors materials del crim, i ara haurien de pagar.
El que fan amb les protestes d’estos dies els que s’han quedat en la casa és en realitat defendre el seu propi pa, una cosa molt lícita però que no poden disfressar de defensa de l’interés públic. No, els treballadors de Canal 9 no són Els últims de les Filipines, són els botxins, que han canviat de bàndol només quan han vist perillar el propi cap.
Faran bé en seguir protestant, i j segurament me’ls vaja mirant estos dies i ajude a triplicar les dades d’audiència de la cadena. És divertit (llegint esta notícia de VilaWeb podeu passar una estona fantàstica), però no tenen el meu perdó. Sé que és dur, però ara mateix ho veig així: que tanquen Nou i que no tornen a obrir cap ens públic similar fins que els valencians no estem en condicions de tindre una corporació digna, plural, equilibrada, valenciana i en valencià, neta, nova. I si no pot ser, que no siga.
D’identificacions, atzar i, directament, racisme
Si açò segueix el ritme dels darrers dies poden succeir dues coses: que el Quadern esdevinga un blog policíac amb personatges que fumen cigarros i peguen hòsties; que a la mama acabe per donar-li un ataquet. O a mi. La detenció policial per no fer res no la contemple, de moment. Sí, una altra vegada capitolet amb la Polizei i, per molt que seguisca sense ser alarmant, ja comença a tocar-me els nassos l’assumpte. El cas és que, casualitat o no, ahir al vespre vaig tornar a ser requerit pels agents de la llei –ja van tres ocasions en deu dies-, aquesta vegada en un tren en la frontera entre Alemanya i Àustria. Haguera dit la Polizei o els de verd –amb carinyo–, però aquesta setmana tocava encontre amb els que van de paisà. En fi, que molt presumir d’acords Schengen, que si plena mobilitat, que si benvinguts a Àustria/Alemanya que açò és la Unió Europea… però a l’hora de la veritat a ningú li agrada que se li cole un maldecap per la porta, entreoberta, de darrere. I qui diu un malote parla d’un moro, un sudaca, un turc o un subsaharià, usant un canal de comunicació despectiu, que al final tots són molt dolents i vénen a un lloc que es diu pàtria quan el millor que podrien fer seria quedar-se en sa casa. Fa uns dies llegia precisament una notícia en la premsa seriosa d’Espanya en la qual s’informava d’un estudi de la Universitat de València, segons el qual una persona magrebina o de raça negra té fins set vegades més paperetes de ser identificat per la Policia espanyola que un ciutadà espanyol, dels bons. Que els ho diguen sinó als gitanos, que són requerits per la poli –recordem, sense fer aparentment gens dolent en el carrer– fins a deu vegades més que els paios. Al final un llig estes coses i pensa, bé, no serà tant. Algun desgraciat fins i tot insinua “alguna cosa haurien fet”. Jo, lamentablement, reconec que hi ha dies que sóc dels que es llegeixen aquest tipus de titulars i passen de pàgina en arribar al segon paràgraf. Mal fet, ho tinc clar, i més a estes hores que tinc la sensació de sentir alguna cosa similar en les meues pròpies carns. No vaig a dir ací que els alemanys són racistes, dubte que ho siguen més que els espanyols; imagine fins i tot que la seua Policia ho és en la mateixa mesura que l’espanyola. Ni més ni menys. Però haver-ne, n’hi ha. I d’això em queden pocs dubtes. Sinó, no m’explique com m’ha tocat la loteria de la identificació en el tren a Salzburg mitja dotzena de vegades en divuit mesos. “Baixet, pell fosca, pèl negre, tres dies sense afaitar-se, és el nostre home”. Açò o alguna cosa semblant delatava la cara d’un dels agents d’ahir quan li va moure el cap al seu company al meu davant, en el vagó de tren a la vora de desenes de persones, perquè em demanara la documentació. A mi i a ningú altre d’entre tots nosaltres (o tots ells, els rossos). I jo, imbècil de mi, en vore a l’home fer-li el senyal al seu company fins i tot els vaig fer lloc al meu costat pensant que el que volien era asseure’s. En fi, una peli que ja he vist en altres ocasions en la mateixa frontera a Freilassing. Solament recorde un d’eixos dies en els que va entrar la Policia a passejar pel vagó on jo hi era i no em va requerir els papers. Aqueix matí li’ls van demanar a un altre viatger i, no invente res, va resultar ser un ciutadà africà amb pinta de nouvingut. Alt, clar i en vocabulari d’est gent: un negre mal vestit amb tot de cara, o tot en contra, per a acabar en un avió de retorn al seu país. Volguera relatar ací una altra cosa, com que el tren a Salzburg és una gràcia, que les iaies que van d’excursió a Chiemgau són la monda, l’impacte del paisatge. Tot això és veritat, però allò altre també. I ja comence a cansar-me d’aquesta història. Li pese a qui li pese, per molt que els agents d’ara et reclamen amablement, per molt que et somriguen, allò que amaga el seu somriure té un nom molt clar. Ni seguretat nacional, ni atzar, ni protocol, ni llets. D’això, que jo sàpia, se’n diu racisme.
Rafa Carbonell, excel·lent
Que lluny queda aquella mà, veritat?
Estimat Rafa, m’adrece a tu obertament i en primera persona ja que, tot i que fa més d’un any que no ens veiem, considere que som amics i estic segur que no t’importarà que compartisca ací els meus pensaments. Ja t’avise que són sincers, i sé que potser no et cauran en gràcia, però és de justícia deixar-te quatre ratlles escrites de tot cor. Encara que pertanyem a dos generacions diferents, ens coneixem de tota la vida, sent veïns del mateix barri en un poble com Alcoi. En qualsevol cas, recorde perfectament el primer dia que vaig parlar de política amb tu i Paco Blay. Acabaves d’entrar a l’Ajuntament com regidor, la passada legislatura, i vaig passar pel despatx del BLOC per a visitar-vos amb la idea de parlar-vos d’un nou projecte de nom ARAMULTIMÈDIA. Tinc que dir que em vas impressionar, des d’aquell vespre tenia clar que en les eleccions municipals arribaries lluny, encara que ni jo mateix podia sospitar que acabaries per convèncer a 6.000 persones. Entre eixe primer contacte i el 22 de maig de 2011, amb un parell d’anys pel mig i la convicció compartida que a Alcoi li calia un canvi urgent en l’Administració pública, es podria dir que vàrem treballar des de dos àmbits diferents en una mateixa direcció. Que no es confonga això de treballar en una mateixa direcció, doncs també era compartida per col·lectius molts diversos de la societat local com el mateix PSOE o Esquerra Unida. Ja saps, la nit del 22 de maig de 2011, la dels 6.096 vots, la dels cinc regidors per al BLOC, la del final de la majoria absoluta de Jordi Sedano, diria que ens vàrem fer alguna copa de cava junts a la vostra seu electoral. També ho saps, em vaig convertir prompte en un desencantat, tan ràpid com vas expressar seriosament la teua convicció de aspirar a ser Alcalde d’Alcoi tot i representar la tercera força política municipal. Baix el meu punt de vista, en aquell moment vas patinar, en transmetre involuntàriament la sensació de que eres una persona ambiciosa que volia córrer massa. Sé que no comparteixes este pensament i, és més, jo tampoc ho veig exàctament així, però tinc clar que eixa és la imatge pública que et vas fabricar per error en la dolça ressaca electoral. Potser vas ser massa impacient ja que d’haver mantingut una altra postura en aquells dies de canvi probablement ara estaries molt més a prop de ser Alcalde, una cosa que estic segur tenies com una justa fita. Era una possibilitat real i això no t’ho pot negar ningú. Amb el nou Govern de progrés, així el volíeu anomenar enganyant-vos a vosaltres mateixos en fugir de la paraula tripartit, els nostres camins es varen separar. Normal, tu com enfeinat tinent d’Alcalde; jo com futur emigrant per sorpresa. Ja des de Munic vaig saber ara fa quasi un any que havíeu decidit eixir del Govern local després dels problemes sorgits arran de la gestió en el Teatre Calderón. No n’hem parlat del tema i no tinc tots els detalls, pel que no faré ara judicis de valor sobre aquesta qüestió, però et dic honestament que em vaig sentir encara més defraudat amb l’actitud del teu partit i la teua com líder del mateix. Ja et dic, no m’importen els motius, però els senyals oferits a l’exterior van ser pèssims, per segona vegada. Molt temps després he tornat a saber de tu, doncs hui he llegit que has decidit deixar la primera línia de la política, encara que siga per un temps, i tornar al teu treball com professor de secundària. No em puc estar, una vegada més sense saber els motius personals que t’empenten a prendre la decisió, de dir-te el meu pensament al respecte. Seré clar i directe: enhorabona Rafa ja pel fet mateix de ser capaç de donar un pas enrere sense que ningú t’ho haja demanat i de fer-ho ara a mitjan legislatura per a que una altra persona amb les piles carregades i la il·lusió intacta puga començar a fer política. Companys de Corporació municipal molt més exposats a situacions escandaloses que tu, literalment cremats i desprestigiats, haurien de prendre nota. I parle, obvi, de Sedano o Mario Santacreu, però també d’altres personatges de la bancada del PP. Ells donen la sensació de estar literalment apegats a la cadira a canvi d’un sou privilegiat. Llegint alguns comentaris que circulen per la xarxa veig que fins i tot ara que marxes hi ha qui tracta d’atacar-te i et titlla poc menys que de traïdor o covard, de desertor. Tu i jo sabem que són comentaris intencionats, que venen precisament dels entorns d’eixes persones que no són capaces de fer el que tu has fet. Potser m’equivoque, com potser també ho vaig fer el dia que em vaig desil·lusionar amb tu al percebre un excés d’ambició política, però donant-un pas enrere considere que has sigut molt valent i has demostrat ser un polític diferent. El missatge, aquesta vegada, l’entenc com una manera de fer-nos entendre a la gent que la política està de veritat per a servir a la societat, pel que si el polític no està en les millors condicions per a fer-ho, és important que deixe el seu lloc a una companya. Fantàstic també el missatge que heu llençat des del partit, col·locant a una persona amb la preparació i la vitalitat d’Anna Climent com regidora. Com a poc mereix un marge de confiança. En fi, felicitats i molts ànims, sàpigues que hui des la distància el BLOC d’Alcoi em pareix una mica més Aire fresc que ahir, de la mateixa forma que Rafa Carbonell no només em pareix una persona fiable, sinó un polític que ha demostrat noblesa i honestedat. Qualificació: excel·lent. Una abraçada des de Munic.
Diari de la Festa: la polémica del nicab y el PAÍS.com
La indumentaria del séquito del capitán moro, tremendo error
Esto de la Festa llega a su fin, y todo a la normalidad. Antes de cerrar en el Quadern el breve diario de la trilogía festera alcoyana de 2013, me apetece dejar un último apunte. Tenía pensado yo comentar la pésima elección de la estética de su séquito, por parte del capitán moro en los desfiles festeros del pasado domingo. Al buen hombre de Jorge Pascual, un joven empresario de éxito en la ciudad familiarizado con diversas culturas asiáticas y musulmanas tras varios años de relación comercial estable, no se le ocurrió otra cosa que hacerse acompañar en su interpretación del capitán moro benimerín por un nutrido grupo de hombres y mujeres, ataviados todos con nicabs blancos o negros, indistintamente. Al hablar de pésima elección estética no me refería a que no fuese un grupo conjuntado o atractivo visualmente, la verdad es que el resultado fue de una plasticidad interesante; me refería al hecho de que Pascual recurrió a un recurso el cual, dejando de lado consideraciones historicistas, conlleva una serie de connotaciones en relación a los derechos de la mujer, todas ellas negativas en las sociedades occidentales contemporáneas como la española.
Aunque hablemos de cosas totalmente diferentes, es difícil evitar extrapolaciones entre, por un lado, la falta de libertades para la mujer que implica la imposición del nicab en algunos regímenes islámicos; por otro, la falta de derechos de las mujeres en las fiestas alcoyanas, unas preciosas celebraciones centenarias en las que se rememora la reconquista del territorio por parte de los cristianos –a los musulmanes, en el siglo XIII–. En la Festa, lamentablemente, si bien cada vez participan más mujeres en los desfiles conmemorativos, todavía es imposible una equiparación de derechos, pues las agrupaciones festeras o filaes siguen ejerciendo a la práctica como cotos cerrados a hombres en los que las mujeres raramente pueden integrarse como miembros de pleno derecho. Vetadas por los hombres, claro.
Hasta aquí, todos los errores y penas de las fiestas de mi pueblo están claros. Y de hecho, en ese sentido quería yo canalizar mi malestar tras ver las Entradas del otro domingo. No obstante, el asunto cambió radicalmente ayer lunes cuando, todavía desde la cocina, leí la crónica festera publicada en la portada global de ELPAÍS.com, ni más ni menos que la cabecera más leída de España y una de las que gozan de mayor prestigio profesional y social a nivel estatal, sino la que más. Informalmente, el “mejor periódico de mi país”, o “el menos malo”, visto lo visto. El PAÍS.com, en un artículo firmado por un periodista alcoyano y que conoce perfectamente lo que se estaba representando en la Entrada –la Reconquista en el siglo XIII– y lo que significaban aquellos nicabs –en el día a día de la ciudad, absolutamente nada–, titulaba de la siguiente forma: “¿Irán? No, Alcoi”. A decir verdad, sospecho que el periodista Ezequiel Moltó, al que respeto profundamente, no fue el autor de aquel titular, quizás manipulado en algún lugar entre Alicante y Madrid en busca de morbo. Esa es la única explicación que se me ocurre, ya que no sé a qué viene comparar las fiestas de un pueblo, con toda la problemática y conflictividad que uno pueda encontrar en ellas, con un régimen integrista en el que no solo las libertades individuales, sino a menudo también los derechos humanos más básicos, están claramente restringidos por motivos religiosos. Lo que más pena me da, que al final consiguieron su objetivo: situar a la crónica durante todo el día como el tercer artículo más leído en su web –la que, según el EGM, cuenta con dos millones de lectores diarios–. Y peor aún, el texto estaba escrito en clave regional, por lo que no resultaba fácil de entender para lectores de la meseta y más allá, que podían quedar claramente confundidos y escandalizados con este tema en el que la idea fuerza impuesta por el titular era la comparación abierta entre Alcoi y el Irán más integrista.
Me gustaría enviarles este artículo a los señores de ELPAÍS.com, y explicarles que en Alcoi nunca nadie pensó en Irán hasta que ellos tuvieron la ocurrencia, de la misma manera que el capitán moro de 2013 tuvo una penosa idea, insisto. Esa equivocación del cargo festero, sin duda interesante para el lector, se podría haber explicado periodística y responsablemente con un titular del estilo “La Fiesta de Alcoi se apoya en el uso del nicab para representar la Reconquista cristiana en el siglo XIII”. Pero claro, de esa forma, lo entiendo como profesional del periodismo que soy, el periódico menos sensacionalista de España, hubiese perdido un buen puñado de lectores –cada vez más indiferentes ante el titular boscoso–, algo que hoy en día parece no poder permitirse. Lo dicho, me gustaría enviarles este mismo artículo para su publicación en su misma web –a la que hoy admiro un poco menos– pero lo mejor será que no lo haga, vista la complejidad interpretativa de mi mismo texto y el titular escogido. Una lástima.
Habemus extram
Quatre primaveres i quatre extres festers. Mira que m’agafa a lluny i que m’interesse més bé poc pel món de la Festa, però no sé com m’ho faig que sempre acabe esguitat. Esta vegada també: tot i que no he escrit ni una sola línia (no em venia massa de gust, la veritat), m’he menjat la maqueta sencera del suplement fester d’ARAMULTIMÈDIA amb motiu dels moros i cristians en honor a Sant Jordi. No s’alleva massa del que ha vingut sent fins ara, amb 25 pàgines, entrevistes als càrrecs, articles d’opinió de Natxo Lara, Ximo Llorens, Pep Jordà i Raül Llopis i un interessant reportatge de Mauro Colomina. La redacció ha sigut cosa de la mateixa redacció del diari, és a dir, de Rafa Cerdà, Lídia Vila i Andrea Moreno. I encara hem tingut una ajuda més, excel·lent la portada de l’artista alcoià Xavi Carbonell (Balcó en festes). Per cert, en un parell de dies faig una escapada ràpida a Alcoi, per a treballar. Sospite que en parlarem al blog.
A banda de l’enllaç per a consultar-lo al perfil d’issuu d’ARAMULTIMÈDIA, deixe la portada de Xavi Carbonell, molt xula:
‘Balcó en festes’, de Xavi Carbonell
Dia per a celebrar
Si fa un any m’hagueren preguntat per la continuïtat d’ARAMULTIMÈDIA a mig termini haguera contestat: “Eixa és la idea”. Si m’hagueren preguntat per les possibilitats de créixer amb la que estava caient/cau/caurà haguera respost, segur: “Ho veig complicat”. Per això mateix, perquè heu sigut més que valents i heu aconseguit el que semblava impossible, no puc més que treure’m el barret i dir-vos, ben fort: “Felicitats”.
Este divendres estenem la nova redacció, en la que, segons veig, ja no hi ha ni una ni dos taules per als redactors, n’hi ha tres. Tres, que no són poques si ens posem seriosos i reconeixen la realitat que tenim al davant.
Seguiu així –els que ho heu fet possible–, sense presses però sense pausa, sense dubtes, sempre endavant, tractant de normalitzar la nostra llengua com ho hem vingut fent des del primer dia. Fugint de sectarismes però sense cap temor al què diran, perquè nosaltres, vosaltres, sempre tindreu alguna cosa que dir i sempre tindreu, si manteniu el mateix esperit inquiet i conciliador a parts iguals, a molta gent disposada a escoltar-vos. Cada dia més.
Malgrat el que ens vulguen fer creure uns pocs, tenim una llengua minoritzada que mereix el seu espai a la societat; tenim una ciutat condemnada que ens resistim a donar per morta; tenim un territori, unes comarques, que no mereix l’oblit al que ha estat sotmés durant massa temps; tenim molt poc i volem tindre més. Per si fora poc, tenim una crisi més gran dins de les nostres crisis particulars.
I què volem a ARAMULTIMÈDIA? Proximitat, modernitat, normalitat, per damunt de l’excepcionalitat a la que ens tenen sotmesos. Eixa és la nostra gran raó de ser, per això som necessaris i per això és tan gran el que esteu fent amb el vostre treball diari des de la redacció.
Sé que el meu alè ve de molt lluny i que és molt fàcil d’emetre en quatre ratlles, sense suar. Però hi dic com ho sento: esteu fent d’ARAMULTIMÈDIA, i en el moment més difícil, una realitat més llarga, més gran, més forta. Per molts anys.
Spot- ARAMULTIMÈDIA from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.
Quadern de Jordi Orts 