Hom recorda el número 1 de vendes a Espanya amb 10 milles com la gran fita, però la veritat és que la història de Manel va molt més enllà, és l’èxit d’un grup que ha intentat fer les coses bé des del primer dia, i amb això sentir-se còmodes amb el que fan i agradar al públic. Ho estan aconseguint.

Companys d’escola a Barcelona, la trajectòria de Manel arrenca en 2007, quan Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert s’ajuntaren per a participar en un concurs de maquetes. Després de rebre un dels premis com millor grup novell, començaren a treballar en l’àlbum de debut: Els millors professors europeus. D’aquells temps els arriben els primers i incondicionals seguidors de la seua música: treballada, fresca, diferent.

Les cuidades lletres i melodies, així com l’ús d’instruments als que estàvem poc acostumats com ara l’ukelele, el trombó, el contrabaix o el banjo, van despertar l’interès de molts, convertint-se ja d’entrada en un grup al que parar atenció més enllà de l’àmbit lingüístic català.

Amb tot, el gran èxit arriba amb el segon àlbum, publicat al març de 2011. En només una setmana a la venda, 10 milles per veure una bona armadura va aconseguir el número 1 de vendes a l’Estat espanyol. Fou el gran salt, encara que ells asseguren que res no ha canviat.

En el que sembla una declaració d’intencions, Manel ha donat un tomb amb el seu tercer disc d’estudi, publicat en la primavera de 2013 amb el nom Atletes, baixin de l’escenari. Classificable com el treball més pop –i menys folc– de Manel, ells reconeixen el seu interès per seguir evolucionant si bé no li confereixen massa importància al tema.

Aquesta entrevista (amb Guillem Gisbert, veu de Manel), en un espai com aquest, només té sentit (especialment per a ells) pel fet que Manel passarà per Munic en només una setmana, en el marc d’una petita gira per Alemanya. Serà dimecres 12 a la sala Ampere (Muffatwerk), per a presentar l’Atletes.

Manel és nom de…
(Guillem Gisbert) Vam acabar dient-nos Manel quasi per atzar. Ens presentàvem a un concurs de maquetes i teníem quatre cançons que ens agradaven, però a vint-i-quatre hores de l’acabament del termini de la inscripció ens faltava el nom del grup. Durant labrainstorming a contrarellotge, tots els noms ens semblaven ridículs. Manel va ser una proposta que va ser acollida amb fredor, en cap moment va despertar-nos un gran entusiasme. Però era senzill, curt, i no ens disparava el sentit del ridícul. I tot això ens va fer triar-lo, suposo.

Etiqueta (odiosa): folc català, indie, quatre excèntrics que fan música o res d’això?
Això de les etiquetes ni ho odiem ni ho deixem d’odiar: simplement és un tema en el que només hi penses quan fas entrevistes. Som quatre persones que intenten fer cançons que estiguin bé, i ja està. Mai hem pretès ser excèntrics, tampoc lligar-nos a un gènere musical molt concret. Intentem que les cançons sonin una mica diferents les unes de les altres, això sí, i evolucionar a mesura que passen els anys. Si ho aconseguim o no, ja és una altra cosa.

Que seria de Manel sense el Número 1 de ’10 Milles Per Veure Una Bona Armadura’?
El número 1 a les llistes de venda mai va ser un objectiu, així que suposo que estaríem més o menys com ara. La nostra ambició quan vam començar amb aquesta història era passar-ho bé i intentar fer alguna cosa que artísticament valgués una mica la pena. Ni esperàvem vendre discos, ni agradar a molta gent, ni que fos una manera de guanyar-nos la vida. Que les coses vagin bé a nivell de públic és, evidentment, una sort, i sentir-se reconegut per la feina que un fa és important, com en tots els àmbits.

Un abans i un després.
Des del nostre punt de vista la història del nostre grup s’ha construït passet a passet, no creiem que un gran esdeveniment ens hagi marcat. Tot i així, la primera vegada que veus en un concert a un desconegut cantant una cançó teva segur que és un moment molt estrany per qualsevol grup.

Per què Alemanya?
L’abril del 2012 vam tancar la gira del Deu milles per veure una bona armadura amb un concert a la sala Lido de Berlín. L’experiència va ser molt positiva i per tant, se’ns va acudir que per la gira de l’Atletes, baixin de l’escenari estaria bé contactar amb el mateix programador per repetir l’experiència. Vam fer-ho i, en aquesta ocasió, ens va proposar una gira per quatre ciutats a Alemanya. I aquí ens tens.

Una cançó en alemany.
Bufff, m’has enganxat… Lili Marleen.

Una cosa que fer a Munic. (I a Ratisbona?)
Mmmm, cap dels quatre hem estat a Munic, i tampoc a Ratisbona. No ho coneixem. Esperem descobrir aquesta cosa indispensable, o unes quantes més, la setmana que ve!

‘Weissbier’ o ‘helles’?
Bufff, ha fet falta una recerca per internet… M’agrada la cervesa, i tant, però no tinc gaires preferències, ni manies, francament. Durant un temps vaig aficionar-me a la Hoeggarden, que em sembla que és de blat i que entraria dins el grup de la weissbier, oi? Però és una cervesa belga…

A l’Ampere escoltarem…
En directe estem presentant el nostre tercer disc, Atletes, baixin de l’escenari. De tota manera també toquem cançons dels altres discs i també fem alguna versió.

Si us topeu allà amb Pep, li demanareu que torne a casa?
El fet de que Manel es relacioni amb en Pep Guardiola és exagerat i fortuït. Un dia vam fer un concert i ell va venir amb la família, ja està, de la mateixa manera que haurà anat a molts altres concerts.

Serrat, Sau o Antònia Font?
Tota aquesta gent han escrit bones cançons, clar que sí. Últimament estem una mica tocats amb això de la separació d’Antònia Font, així que els triem a ells perquè sabem que els trobarem molt a faltar.

I per acabar, una cançó de Manel (o dos):
Ui, aquestes preguntes mai es poden respondre. Potser hi ha cançons que pensem que ens han quedat millor, però no és el nostre paper assenyalar-les.

*Teniu més detalls del concert a Munic al web de Muffatwerk, com també al web oficial del grup