No estem acostumats a desfer-nos d’allò que ens acompanya en el dia a dia. Jo almenys estic just aprenent ara. Esta nit he rebut la confirmació: tenim comprador per al cotxe (en realitat, pràcticament el regalem), és imminent. El nostre C2 no és el nostre Curro, però ens ha acompanyat tantes i tantes vegades al llarg dels últims set anys. Recorde la primera escapada a Galícia, se’ns va fer de nit a una platja de l’Estaca de Bares. Ens vàrem quedar a dormir allà mateix, en un càmping improvisat sobre la sorra. També recorde el control d’alcoholèmia a Barcelona. Plovia a mars i vàrem agafar el cotxe per anar al centre des de l’hotel. Al tornar, amb dos copes, em van parar per primera vegada i vaig donar positiu. Però la multa més dolorosa va ser doble i corrupta: la de la Policia eslovaca, a la frontera amb Hongria i Eslovàquia. Quin viatge, 6.000 quilòmetres en menys d’un mes, per França, Itàlia, Suïssa, Liechtenstein, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Txèquia i Alemanya. Curiosament, Munic va ser la nostra última parada en aquell viatge inconscient. També la de l’últim trajecte important del Citroën, que mai ens va deixar tirats 200.000 quilòmetres i molts viatges a Múrcia després. Eren les 4 del matí, sonava Manel i vaig acompanyar a Mariola a l’aeroport de l’Altet. Sense el C2, algú altre m’acompanyarà a mi a l’aeroport. Més prompte que tard.