La vaig deixar a l’aeroport de València a les quatre i mitja de la vesprada de dimarts i li vaig dir que em telefonara en arribar a casa, a Munic. L’hora prevista d’arribada a Memmingen eren les vuit, pel que vaig connectar l’skype cap a les nou de de la nit. A mitjanit i sense rebre cap trucada, estava desfet i vaig acabar torrat al sofà front al televisor, després de tres o quatre capítols en versió original del Mentalista, una de les nostres series de TV preferides.

Només cap a la una de la matinada em vaig despertar de sobte i, sense perdre la son, em vaig deixar caure al llit, sol com de costum els últims mesos. No em vaig poder parar a pensar sobre per què no havia rebut cap missatge, si estaria bé o no, simplement estava desconnectat de qualsevol pensament. A partir d’eixe moment, només recorde una telefonada en mig de la nit des de l’ordinador. Sé que l’he resposta però tampoc m’ha desvetllat, doncs sóc de dormir profund. No sabria dir si eren les dos o les tres, però juraria que era Mariola, per avisar-me que just arribava a casa després d’un nou viatge d’odissea amb Ryanair. Si no recorde malament, l’han tornat a deixar a Friedrichshafen (a quasi 300 quilòmetres de Munic en la frontera amb Suïssa) per un nou problema amb la boira en prendre terra.

Ara estic despert i ho veig tot molt més clar. Tractant-se de Ryanair és fàcil recordar el final dels somnis.