De la serra a la paella

Frescor, humitat, herba, molta herba. I romer, timonet, sàlvia i argelagues. Quines argelagues, les de les nostres serres. Només amb paciència i molt de respecte per la terra (açò últim és un desig), es poden trobar estos dies els primers esclata-sangs de l’any, amagats entre la malesa i les pedres. A la soca de les ginebres i també a prop dels pins, sempre protegits per molsa i altres líquens. Meitat com un senyal, meitat com una trampa, la serra arriba a desembre carregada de fongs de tota classe i de tots els colors. La major part d’estos bolets són verinosos, també n’hi ha comestibles més enllà dels rovellons, per molt que la gent moderna ja no els fem cas. Una llàstima, deixar passar les mocoses. Els meus pares i el meu germà són els qui em van presentar este ambient de tardor a la Mariola (i més enllà), quan era un xiquet, i els qui m’han acompanyat este diumenge, cistella d’espart del iaio Vicent en mà. Junts, hem collit alguns rovellons primerencs. Tot i que no hem omplit les cistelles, cadascú a la seua casa i a la seua manera ha gaudit d’un bon plat d’esclata-sangs. Frescs, saborosos, de la muntanya a la paella.

No, no m’he enganyat de data publicant este post. La sequera de setembre, l’aigua de novembre i la falta de gelades, tenen la culpa de que els primers rovellons de la temporada ens arriben ara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s