Donde fueres, haz lo que vieres. El dia que la nostra casera va assabentar-se que havien portat les nostres bicicletes a Munic va fer una rialla i va exclamar en alemany una frase d’aprovació que vaig ser incapaç d’entendre (fou la setmana passada). Després va voler remarcar, en anglès, que la bici és la millor manera de moure’s per la ciutat, i no només pel barri. Em va explicar fins i tot que el seu marit, que va per la cinquantena, la usa cada dia per anar a treballar a l’altra banda de Munic, onze quilòmetres enllà. Ho fa ploga, neve, faça vent o, amb sort, un dia extraordinari de sol. La veritat que no n’havia pensat, per molt que l’ús urbà de la bicicleta m’encanta, d’anar a l’acadèmia d’alemany pedalejant. I és que són nou quilòmetres d’anada i nou de tornada, l’oratge al gener no convida i, per si fora poc, em cal travessar algunes de les poques costeres que hi ha per ací. Porte uns pocs dies d’escola i ja he completat el trajecte en un parell d’ocasions sobre dos rodes. Confesse que m’he sorprès en descobrir que els carrils bici van plens de gent tot i el fred i també que les sensacions pròpies han sigut extraordinàries. Estic segur que el meu esperit s’acostumarà aviat a la bicicleta, sense cap dubte abans que el meu cul.