Una de les primeres coses que va fer l’exèrcit nord-americà quan va alliberar el camp de concentració de Dachau, en la primavera de 1945, va ser obligar a la població de la tranquil·la localitat del mateix nom a que visitara allò. Veïns de Dachau, de Munic i d’altres pobles de la rodalia van vore aquells dies amb els seus ulls el que no havien pogut o no havien volgut mirar durant dotze anys.

Les primeres imatges: muntanyes de cadàvers o presoners en condicions infrahumanes, més a prop d’allà que d’ací. També forns crematoris per a esborrar les proves del delicte i una cambra de gas intacta. No s’ha provat que fora utilitzada, ni tampoc el contrari.

S’estima que unes 40.000 persones van perdre la vida en esta presó ignominiosa que fou la primera que van crear els nazis i que va torturar a desenes de milers de persones.

Hui ja no queden rastres de tanta maldat, només alguns edificis autèntics i altres que han sigut reconstruïts per a commemorar. La sensació de pau és enorme, caminant entre el bosc, un 10 de febrer. Els tremolors els provoquen les temperatures de -15º fins que un s’atura i llegeix algunes històries sobre el que va ocórrer en eixos mateixos terrenys. Aleshores el tremolor s’intensifica.

Els veïns de Dachau, i els seus fills i també els seus nets, porten quasi 70 anys mirant de gaidó el que fou el camp de concentració, allò que ha deixat una taca inesborrable en el nom del seu poble. Que no deixen de fer-ho.