Moments de guia

Tinc uns segons per a compartir uns pensaments abans de desconnectar del tot i volar cap a casa pels Nadals, com el torró de Xixona. Fa una estona que he tancat la primera temporada com guia de turisme a Baviera i em ve de gust passar la pàgina recordant alguns moments de guia en 2012.

El debut. L’única cosa que recorde de l’estrena, en març, és que vaig passar dos hores prèvies suant, ple d’inseguretats que m’han seguit acompanyant aquest temps. Cada dia sue menys i espere que siga perquè vaig creixent com guia.

La primera propina. Impossible no recordar-la. Vaig ser tan idiota de dir no a 50 euros. “No per favor, no cal que em doneu res”, vaig contestar, i vaig acompanyar l’estúpida negativa amb un moviment de mà que va taponar la congratulació. Al bon home no li va quedar més remei que fer marxa enrere. Això sí que ho he aprés, a no dir que no quan no cal.

Els clients pixant fora de test. De tant en tant em fan preguntes lamentables. Les pitjors, de les més repetides: Queden molts nazis a Munic? On està el barri de les putes (ho diuen amb altres paraules)? Què significa Bayern?

Viatjar amb americans. Amb ells he fet més ample el meu espanyol: copado, agüevado, colectivo, chévere, padre, boludo, pelotudo. Són paraules noves.

Viatjar amb bona gent. Podria recordar a les persones idiotes amb les que he viatjat, em quede amb els bons. Per exemple, aquella dona que em va regalar entre llàgrimes un paquet de cacaus dels que fregia la seua família o el càntabre que em va donar una llauna d’anxoves per a que les gaudira i les comparara amb les de l’Escala. Impagables.

Les alenades quan dic que no sóc català. És una de les situacions que més odie: “Bon dia el meu nom és Jordi i sóc valencià, d’un poble que es diu Alcoi”. Resposta: “Menos mal, por tu nombre había pensado que eras catalán”. Increïble, però cert.

Gaudir com periodista treballant de guia. Les excursions de dia complet tenen moments avorrits, insuportables i bons. Genial quan deixe de respondre i tinc l’oportunitat de preguntar.

Arreglar el món. Més sobre les excursions de dia complet. Què fem a la tronada en el tren? Amb clients espanyols, és inevitable la ronda de preguntes i respostes sobre la vida a Alemanya i la crisi econòmica. Debat de verduleria.

Els turistes fent fotos al castell de Neuschwanstein des de l’autobús. Em venen ganes de dir-los: teniu tot el dia per a fer fotos, només cal que espereu uns metres i les imatges no tindran el reflex del vidre del bus ni eixiran mogudes. Calle.

16.29 hores, Salzburg. Falta un minut per a tornar a encontrar-me amb el grup, després d’un dia dur de treball i dos hores de pausa. Recorrent Getreidegasse a arrapapeus.

Deu situacions com podrien ser mil. Amb totes elles he aprés, he gaudit, he patit, m’he cansat… Ara toca apagar les llums fins 2013.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s