A Ko Lanta, la petita i allargada illa on hem passat els dos darrers dies, tot funciona al ralentí. Com la nostra moto, un ciclomotor mig avariat que no passa dels 40 quilòmetres per hora ni costera avall. Millor, perquè ens l’han llogat sense segur i no ens han donat cap casc per a protegir-nos. Res a veure, en qualsevol cas, amb l’atrafegada Phuket, doncs ací no hi ha pràcticament cotxes i les motos i els tuk tuks que circulen a pas de tortuga són els amos absoluts de l’única carretera que creua l’illa de dalt a baix. Nosaltres també hem completat aquest camí, que no supera els 30 quilòmetres, i ens hem anat aturant per a tastar la majoria de les platges que ens anaven eixint al pas. Tot i que aquestes no són cales d’ensomni sinó platges llarguerudes i estretes més bé rudimentàries, el fet de presentar un aspecte bastant primitiu i solitari les atorga un punt especial, barreja d’originalitat i exclusivitat. Més enllà de la mar, que ho és quasi tot a Ko Lanta, aquesta és una illa relativament endarrerida en comparació amb les seus veïnes, avantatjades. Els hotels de cinc i quatre estrelles són escassos, escassíssims, i són resorts rudimentaris i envellits, de tres estrelles en avall, els que ocupen la primera línia de costa. El nostre, per exemple, és un dels més pèssims, més que suficient per a passar un parell de dies agradables si no fora perquè els preus no són especialment econòmics. De fet, diria que el tema dels preus i la qualitat dels serveis turístics a Ko Lanta és un dels seus punts febles, tot i que aquesta sensació podria estar condicionada pel fet que ens trobem en la Pic Season, la setmana més cara dins de la temporada alta, amb el canvi d’any xinés i just abans que tornen les pluges intensives de l’estació humida. Mentre arriben els temporals i no, les terrasses intenten com poden atreure al màxim nombre de clients, que semblen estar en inferioritat numèrica respecte a la quantitat de rètols lluminosos. Un dels més curiosos que he vist hui és el que anunciava un Biergarten en el que servien cervesa Hofbräuhaus de Munic. No ens hem aturat allà però, farts com estem de cremar diners. Ho hem canviat per una cervesa local Chang, la que ara em bec fresqueta a la terrassa del nostre bungalow. Ací mateix escric ara a porqueta nit, mentre canta el bestiari tropical i sona a la vora la música chill out del bar de l’hotel. De fons, aporta el to exòtic al crit al res de la mesquita, una de tantes en aquesta illa majoritàriament musulmana. Mesquita no, res tampoc, però és possible que en acabar d’escriure fem una última passejada sigilosa en busca la petita mitja lluna, minva, que il·lumina tímidament la nit de Ko Lanta. I demà? Demà serà un altre dia, demà serà Ko Samui.