El petit Bruce lee i l’home del temps

Una de Bruce Lee. /WEB

Una de Bruce Lee. /WEB

Feia un sol de mil dimonis. I calent. Era ple estiu i la platja, ja per aquell temps, era plena de turistes que venien al poble des de tots els racons del planeta en busca de sol. A s’illa els hàbits començaven a canviar i amb l’arribada de l’agost eren molts els pagesos que bescanviaven el camp pel treball a peu de sorra. Qüestió de dobbés. En un d’aquells xiringuitos primerencs de sa platja llarga treballava en Gabriel, company d’escola i amic de en Miquel i en Blai, al que tot lo mon al poble coneixia com Plas. Aquest era en veritat el soroll que se sentia quan colpejava la pilota amb la seua raqueta a les partides de frontó, així com l’onomatopeia que hom escoltava quan aquest li fotia un colp de puny a qualsevol altre. Per tots era coneguda allà la seua afició a la baralla, i no la de cartes.“Algun dia faràs mal a algú o bé t’esporrejaran a tu, ja veuràs”, li deia el pare els diumenges al matí a taula. Com cada divendres després de la feina, en Miquel i en Blai van baixar al Paradís per a visitar al Biel, i fer-se un parell de cerveses a la seua salut. Aquell dia en varen caure moltes, en realitat. Mentre bevien i reien, van descobrir a la vora a un home extremadament menut, que amb dificultats alçava un metre i mig del terra. Era un noi jove, sa, de cabells durs i negres, estranger, amb tota seguretat asiàtic, massa petit en qualsevol cas per a semblar una amenaça real. Calents com tantes vegades, en Miquel i en Blai, en Plas, començaren a fer burla d’aquell homenet. “No fas ni un pam, pigmeu”, l’esperaven, sense importar-los gens ni mica la seua procedència ni res més. I començaren a humiliar-lo, a insultar-lo en veu alta, sense que el mateix Biel els cridara l’atenció. Seré, sabia que als seus amics, en veritat dos bones persones, no se’ls podia fer entrar en raó una vegada havien passat dels dos litres de cervesa per cap. Mentre la gent feia la seua, en Blai no parava d’emprenyar al menudet. Ara li baixava un pic el pantaló, ara l’esguitava amb unes gotes de cervesa del seu got, ara l’insultava en veu alta. No sense demostrar una paciència enorme durant gairebé tres quarts d’hora, i no sé sap ben bé perquè, va arribar el moment en que aquell homenet va entrar en combustió. Allò normal haguera sigut denunciar la situació al cambrer, o marxar, però no va passar res d’això. Resultà que aquella personeta desconeguda, personatge secundari i tan poca cosa a primera vista, amagava un orgull enorme i una serenitat encara més gran, de totes totes menor que la força bruta i la preparació física que ocultava a dintre del seu cosset. Donat el moment, en un tres i no res, va botar sobre el mostrador del xiringuito per a sorpresa de tothom i abans que ningú no en poguera reaccionar, va saltar sobre el Miquel per a fotre-li un colp de peu al coll que el va deixar marejat durant una bona estona. Aleshores i sense que en Plas tinguera la més mínima opció de presentar cap credencial, el va colpejar a ell també fort i sec al bell mig de la cara, al nas mateix, per a deixar-lo totalment noquejat. Amb tots dos oponents enterbolits, aquell petit Bruce Lee sortit del no res va seguir amb una exhibició d’arts marcials orientals de les que hom només pot explicar en base a les pel·lícules de kung fu que passen a la televisió de matinada. Com anècdota, val a recordar que el mateix Miquel, com va poder i amb la cara partida en una d’aquelles hòsties, va intentar contrarestar la tundra amb punyades que no arribaren en lloc, i fins i tot emprant una cadira, que, en un moment de sort, va poder estampar en l’esquena del seu contrincantet. No li va fer res, a ell; mentre el seient de fusta i palla es va desfer a miques com si l’hagueren estampat contra un vaixell dels que atracaven al port del poble. Després d’aquells cinc minuts infernals en els que tots dos amics en van rebre de tots els colors, perduda la batalla, l’homenet es va esfumar orgullós, segur de si mateix com sempre ho havia estat i convençut que la força de l’ésser humà, ni tan sols la física, no sempre es pot mesurar a primera vista. Més de 30 anys després, en Miquel encara se’n recorda a sovint d’aquell dia, potser segut a una cadira amb els amics mentre juga al dòmino al casal del poble. Quan s’acosta la tramuntana i molt abans que els seus companys se’n hagen adonat, en Miquel els adverteix: “Botobadeu, no només me’n recorde d’aquell pigmeu dels collons ara mateix, sinó que demà plourà”. I no és l’home del temps que l’adverteix abans d’hora, sinó el senyal que li va deixar per a tota la vida aquella tamborinada inesperada a l’os del nas.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s