De clientela (complicada)

Al pare

Amb sis o set anys, potser menys, ja tenia per costum treure el cap per darrere del mostrador del pare. Te’n recordes? No n’hi havia dissabte ni diumenge que faltara a la botiga, on fins i tot tenia el meu propi punt de venda. Venia de puntetes, això sí, si volia que em veieren, encara que fóra només eixe monyo astorat, per allà darrere. Eren els temps de Tonín el d’Otos i les botelles, encara, de vidre. Ara una botella de Casera, ara un paquet de papes, ara una llauna de berberetxos. “Dos-centes seixanta pessetes”. I com que em pareixia molt car, feia com tots a casa: “Dos-centes cinquanta i arreglats”. “Serà possible, el mocós!”, segur que pensaria més d’un client. Sort que vaig arribar trenta anys abans, hui no haguera pogut gaudir d’un programa Erasmus com aquest… o bé ens haguérem vist en les notícies –a col·lació d’un reportatge d’explotació infantil o veges tu a saber–. El cas és que ho recorde amb molt de carinyo, com un episodi d’aprenentatge que, ves per on, m’he està sent de gran utilitat ara que torne a ser inesperadament darrere d’un aparador. És una vitrina diferent, ho sé, sense vidres, sense fums, segurament més senzilla, sense registradora ni venta al detall, però al cap i a la fi un espai amb el públic per davant i un producte que s’ha de vendre per dins i per fora. El públic, i què difícil és el públic. Sempre n’hi ha clientela i clientela, i totes són bones al cap i a la fi. “Si vinguera el rei a comprar seria un client més i prou; no l’atendríem ni millor ni pitjor”, me’n recorde que em responíeu sempre a casa, i jo sorprès sabent que precisament no n’éreu, de republicans. Ara bé, em digueres el que em digueres, tu i tots a casa sabíem i sabem que n’hi ha clientes que ens han fet, ens fan i ens faran suar allò que no està escrit. Jo també en tinc d’aquestes, papa. De fet, totes estes coses m’han vingut al cap precisament esta setmana, quan ha vingut a comprar(-me) una senyora d’aquelles de “no em poses Antonio eixe pollastre de la taula calenta que està sec, que jo el preferisc de la màquina”. Ens ha fotut… I papa, quan havies tret la barra abrasint de la màquina i el pollastre de la barra, tot cremant-te les mans, aleshores et deia: “Ai Antonio, eixe no el vull que està cru, crec que millor torne en mitja horeta”. Tu, i tots, respiràvem tranquils en veure eixe cardat de cap de setmana eixir per fi per la porta, però no era altra cosa que anestèsia. Una hora més tard tornava aquella dóna ben pentinada, a les dos en punt, i la sentíem protestar des de la porta, amb la tenda plena de gom a gom: “Ai Antonio, i ara que tinc que tornar a fer cua? En la pressa que tinc jo, que tinc a la família en taula, asfambrats”. I tu, que eres un tros de pa i un bacorot com tots els camonines, ja estaves colant-la mentre el teu fill major, un altre figa, li posava una ensaladilla russa de bades passant per damunt de tota una gentada. Ara sí que sí, pensàvem tots, i alenàvem. Però no, al sendemà que tornava aquella, amb el morro ben arrufat, i més que donar-te les gràcies des de la porta et llençava un “a vore si la setmana que no s’enganyem que ens va tocar dinar ben tard, Antonio”. Que era com dir-te, amb tota la simpatia que podia eixa persona: “Antoniet, qui t’has pensat que eres, que si me la fas no te la perdone i si me la encertes más me merezco yo; que jo lo que vull és compar-te un duro i pagar-te quatre pessetes; que vens del mas del poble i jo vinc de Santa Rosa, amb caseta en el Baradello inclosa”. I què feies tu? Empassar-te la saliva, somriure, i seguir remant, en busca de clientes com esta i, si poguera ser, d’una altra parròquia. I a tots i a totes les tractaves com si haguera entrat el rei per la porta, encara que sabies que no sempre era veritat. I venent en cua, amb Guillermina, i de tant en tant algú vos donava les gràcies i obria el seu cor, i nosaltres bé que ho hem apreciat, i algú, contats però sorollosos, que rebufava dia sí i dia també i que fins i tot no haguera dubtat en prendre’t el fetge si li’l hagueres oferit, però barat. Tot això ho sé jo, i per això intente mantindre la calma, perquè ho vaig veure des de darrere del mostrador quan només tenia sis anys.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s