Un dels plats principals del recent viatge a Malàisia fou la pujada al mont Kinabalu. Aquest dimecres he compartit l’experiència a la revista de viatges Altaïr, amb la que tinc la sort de col·laborar.

Ací les fotografies i l’article complet en castellà, al web d’Altaïr, i més avall una versió reduïda del text, traduït al català:

Les primeres clarors (des del cel de Borneo)

Pujar la muntanya Kinabalu és una de les experiències més meravelloses que es poden viure a l’illa de Borneo. Amb 4.095 metres d’altitud, és el cim més alt del sud-est asiàtic.

Protegit com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 2000 i dotat d’una flora i una fauna úniques, la conservació del lloc, Parc Nacional, es pot considerar d’excel·lent.

A canvi, els accessos a les senderes a partir de 2.000 metres d’altura estan completament restringits, impossibles sense una acreditació atorgada pel mateix parc.

Açò suposa que únicament unes desenes de muntanyencs, al voltant de dos-cents, obtinguen els permisos cada dia per a poder escalar.

A hores d’ara, la majoria de llicències es concedeixen per a excursions de dos dies i una nit, a través d’agències acreditades i amb l’obligació d’anar acompanyat per un guia oficial.

Aquest segurament siga el punt més feble de l’ascensió al Kinabalu, ja que les reserves les gestiona una única empresa –totes les agències passen per ella–, la propietària dels diferents restaurants i l’única opció d’allotjament en la muntanya.

Per aquest motiu el preu a pagar per viure aquesta experiència s’ha disparat d’un temps ençà. En un país on es factible sopar en un restaurant de gama alta o es pot volar internament per menys de 20 euros per cap, se’n necessiten com a mínim 200 per a poder completar la pujada al Kinabalu. Incloent, val a dir, menjars, guia acreditat i allotjament d’una nit en alguna de les cabanyes situades a 3.200 metres d’altura.

A més, atesa la relativa demanda, és imprescindible reservar amb diversos mesos d’antelació. O açò, o esperar a la ciutat de Kota Kinabalu a que una agència tinga places d’última hora disponibles.

Així fou la nostra experiència d’ascensió:

Escala al cel. Dia 1
Sis del matí, un somrient vilatà ens recull a la recepció de l’hotel a Kota Kinabalu disposat a conduir-nos fins a la mateixa porta d’entrada al parc. Són dues hores de carreteres tortuoses, sempre de pujada, des del mar fins a la selva tropical de Borneo.

Aprofitem el trajecte per a becar en el seient de la minivan i recuperar la son que deixarem escapar en una jornada que es presenta maratoniana.

Ens mantenim temorosos, hem contractat l’agència més econòmica de quantes havíem consultat i això és tota una incògnita. En arribar al parc, els nostres temors es dissipen, ens espera un guia local, privat per a tots dos. El xaval ens dóna les acreditacions i una borsa amb un parell d’entrepans, una poma i dues botelles d’aigua per barba. “Falta us faran”, sembla que ens diu.

Nou i mitja del matí. Traspassem el primer control d’accés al Kinabalu, la porta de Timophon (1.866 m), i prompte es compleixen els presagis sobre allò llegit abans de la partida: la calor és sufocant, les escales un martell per als genolls des del minut un i, per si no fos poc, el guia no ens fa el més mínim cas.

Res sembla importar-nos, el paisatge es presenta immaculat al nostre davant. Tire en falta trobar pel camí alguna planta carnívora, encara que comprenc que en la ruta escollida serà complicat –les hi ha en l’itinerari menys concorregut i més llarg, el de Mesilau–, però la frondosa selva amb les seues espècies desconegudes em resulta convincent. Intuïsc un parell de serps entre la malesa, les criatures es fan sentir al nostre pas. Llueix el sol, fa certa calor i la motxilla carregada de roba d’abric em sembla un suplici.

El guia ens convida a anar parant en les diferents cabanyes que ens ixen al pas. Preferim seguir pujant escales fins passades dues hores. Aleshores parem i desdejunem per segona vegada, ara sí.

Ens creuem amb viatgers que baixen del cim, els nostres predecessors. Algun que altre fa carasses: com tractant de demostrar que es pateix molt, però paga la pena. Pocs muntanyencs de raça.

En un moment de la caminada el terreny sembla canviar la pell. El verd deixa pas al taronja i al gris, la terra a la pedra, cada vegada més nua. La calor a la frescor. Ens aproximem a la cota 3.000, han passat cinc quilòmetres de pujada continuada i amb prou faenes tres hores.

El guia, que ha passat mig matí darrere nostre fumant cigarros pels racons i conversant amb altres companys, apareix del no-res, ens avança i ens reconeix: “Estem arribant, sou muntanyencs ràpids”.

En efecte, passen uns minuts de les dotze del migdia i de sobte apareix davant els nostres ulls una xicoteta replaceta, les restes d’un heliport. Uns metres més amunt, el complex de refugis de muntanya de Laban Rata (3.200 metres d’altitud). Respirem i descansem, doncs tenim tot el dia per davant en el lloc.

El sol crema, però en parar de caminar sentim estranyament fred. Fred tropical? Coses de l’altura. Tenim sort amb el clima, els pocs núvols que hi ha queden als nostres peus dibuixant un paisatge pintoresc sobre l’illa.

A la una del migdia ens donen autorització per a entrar a l’habitació. Per fortuna, hem arribat a dalt dels primers i podem triar estança. Cambra de quatre llits, dos lliteres, que compartim únicament amb una singapuresa –són majoria junt amb els australians–. En un parell d’hores obrin el bufet del sopar. Sopem aviat, doncs demà hem d’alçar-nos a les dues de la matinada per a emprendre els tres últims quilòmetres fins a la cúspide.

Dia2. El cim
El nostre guia ens dóna permís: comprovada la nostra solvència en la jornada anterior, ens permet alçar-nos els últims. Són dos quarts de tres del matí, desdejunem i ens movem. Ara sí, les escales al cim s’intueixen completament pelades de vegetació. Foscor total solament interrompuda pel degoteig de llanternes humanes.

Graons i més graons. I cordes. Fred, molt fred, encara que el guia, de nom Din, ens adverteix: “Açò no és res”. Estem a dos graus per sobre de zero, trenta menys que un matí abans.

Ens hem lliurat del temut mal d’altura i a poc a poc ens anem alliberant també de la majoria de viatgers, molt més matiners i a qui anem avançant durant la travessia.

La part final és com una espècie de paret transitable de roca. Les cordes instal·lades per a ajudar a mantenir l’equilibri no són necessàries en molts dels trams. “La cosa canvia quan plou companys”, ens explica Din.

Nit estavellada, perd el compte de les hores, però de sobte ens trobem davant una pila de pedres que, ara sí, caldrà grimpar. “Hem arribat”. Din fa camí i en menys de cinc minuts ens rep un cartell que resa “Muntanya Kinabalu; Low’s Peak, 4.095 m”.

Estem absorts, mig anestesiats a la nit fosca. Esperem asseguts a que arriben els altres. En realitat, esperem asseguts contemplant els estels, albirant en l’horitzó com, lentament, s’encenen els llums d’un nou dia. I de sobte, les emocions es disparen, el cel es tenyeix de roig, i prompte de blanc, de taronja, més tard de blau… La selva verge, de mil verds; el mar, de mil blaus; Sabah infinita clareja als nostres peus, literalment, i nosaltres sentim esgarrifances. No és el mercuri, és el que tenim al davant.