Els primers dies de l’any, especialment en passar Reis i intentar tornar a la marxa, són ben complicats a Munic. Fa fred, el dia és curt, la panxa bé plena, el record de la família i la pròpia gent és fresc. Rovell. I després està la gossera. És com si la mandra s’hagués fet amb mi durant els Nadals i ara fou impossible treure-me-la de damunt. És ben difícil fins i tot alçar-se del llit a primera hora del matí; el despertador sona una i dues vegades i tots dos romanem allà parats; mai s’acaba de fer de dia. Una vegada dempeus, no sé per on començar. I no és que no tinga faena, tot i que la d’ara és del tot diferent, és que en tinc tanta, d’acumulada, que no sé per on moure. Al migdia tot són preses i correres. I quan sembla que encara trauré alguna cosa en clar de la jornada, tot el contrari: de sobte es fa fosc, fosquíssim. La sensació que tinc sovint és com si rodolara pel gener a trompades, amb l’aire de cara en tot moment. Només demane que arribe febrer aviat. O, per demanar, que torne a caure una bona nevada de les de dos i tres pams de neu, tot i que en sóc conscient que d’això darrer potser, en uns dies, me’n penediré.