Hui hem trobat nou pis. Per fi. I nou, nou. Si tot va bé, l’estrenarem al desembre. Quatre mesos i un parell de disgustos grossos després. Diuen que Munic és un paradís. Una puta merda. Hui estic agre. És el que té el final de mes. Més encara si és a l’agost. Tornant al pis. Fa quatre anys, trobar un xicotet apartament va ser complicat. Ara, trobar un forat digne on caure morts en família ha estat senzillament un suplici. Horrible. És el problema del moment a Munic, sense dubte. Quinze euros (kalt) per metre quadrat a un barri normalet de la ciutat no és preu de mercat. És una poca vergonya. Però és el que hi ha. I, o pagues o ten vas a ta casa. Encara si eixe fos el problema, tira. El que de veritat cabreja és que no arribes, pagues i arreglats. Arribes i esperes, esperes, esperes, desesperes, esperes… el teu torn. El nostre torn, essent espanyols i treballadors autònoms, ha arribat de casualitat i molt al final. Algun desplante ens han fet pel camí. Però no els ho hem pres en compte. O sí, necessite temps. El que deia, treballador autònom i estranger, encara que tracten de dissimular-ho, és sinònim de “al final de la cua”. Bé, els del final de la cua han arribat al principi del tot, ara sí que sí. Potser algun dia m’esplaie amb aquesta història. Pagaria la pena. De moment, que ningú no s’enganye: Munic no és un paradís. És més, si busques pis, és un infern.