Tagged: cam

Indemnitzacions indecents

El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.

Indemnitzacions indecents

Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.

Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.

Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…

Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.

Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.

A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.

Anuncis

No és una innocentada

Fa un any n’hi havia 200 obrers nit i dia treballant com a xinos a uns metres de casa, acabant a tota màquina la rehabilitació de l’edifici de l’antic Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy. Ni més ni menys que sis milions d’euros (i el que xorra) s’han gastat la CAM i la Generalitat Valenciana en dotar a Alcoi d’un centre d’art.

Va ser el 28 de desembre de 2010, amb tot pel mig, el dia escollit per a la inauguració del nou Centre d’Art d’Alcoi (CADA). Recorde la visita del president valencià, Francesc Camps; del de la CAM, Modesto Crespo, i de la consellera de Cultura, llavors l’alcoiana Trini Miró – que va posar totes les seues energies en esta història. Jo, i molts més, ens varem donar per satisfets amb aquella inauguració, pensant que per fi Alcoi tenia un caramelet en les seues mans.

Just acabe d’aparcar el cotxe a la porta del CADA. He tornat a vore la reixa tancada i he recordat que la CAM, que ja no és la CAM, va decidir la setmana passada clausurar -indefinidament- el centre d’art d’Alcoi. Ens hem quedat una vegada més amb dos pams de nassos i el caramelet, en la boca.

Hem passat de tindre un edifici preciós per a exposicions i activitats culturals de tota classe, a un mort que ha costat una cabassada de milions i es mira però no es toca. I pitjor encara -perquè el centre acabarà reobrint d’una o altra forma-, no som conscients que amb la pèrdua de la CAM, Alcoi perd un trosset de la seua història.

No és cap broma, precisament l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi és la seu més antiga de totes les que van acabar formant la CAM. Vam ser els primers, i ara també.